Arxiu del mes: abril 2013

L’aposta de Salou

dilluns, 29/04/2013

Ho he comentat manta vegades: el més important d’una marca turística és la coherència. És a dir, la suma equilibrada de factors propis que, arrenglerats, en fan una destinació harmònica. Saber què vols ser quan siguis gran i treballar per aconseguir-ho no et garanteix l’èxit, però és condició sine qua non per reeixir en l’objectiu.

Avui parlo de Salou. No entraré a comentar específicament una realitat tangible com Port Aventura o l’horitzó del Barcelona World, a bastament coneguts de tothom, sinó que em fixaré en el projecte global de ciutat, conegut amb el nom de ‘Salou 2020’. La idea de futur parteix d’una realitat constatada: Salou és una destinació de sol i platja madura. No és l’única, ni de bon tros, del litoral català, però les autoritats i el sector turístic locals estan convençuts que necessiten fer un pas endavant abans que la crisi i els nous paradigmes turístics passin factura als menys previsors. I d’aquesta intuïció, posats sobre la taula tots els actius del municipi, n’ha sortit una visió de ciutat que intentarà perpetuar Salou en posicions turístiques capdavanteres, segur en termes quantitatius i caldrà veure si també qualitatius, al sud d’Europa.

La Platja Llarga és un dels espais turístics més coneguts i visitats de Salou. (Foto: Depositphotos.)

En què consisteix ‘Salou 2020’? Sintèticament, podem dir que és un pla de desenvolupament econòmic i turístic que té tres eixos principals:

1. Salou News Resorts Area. Té, al seu torn, tres parts. A) D’una banda, un immens complex que ampliarà l’extensa oferta existent d’espais dedicats a la pràctica de l’esport. En total, 250.000 m² de camps de futbol, piscines, pistes d’atletisme —inclòs un estadi olímpic—, pistes de tennis, poliesportius, àrees d’entrenament, centres de fitness, etc. Aquesta nova ciutat esportiva, juntament amb els tres camps de golf que hi ha al municipi, pretenen situar Salou com un referent internacional de l’esport, l’exercici físic i la salut. B) En segon lloc, un parc de negocis i serveis adjacent de 90.000 m². I C) Per últim, una zona d’hotels i resorts d’alt nivell que ocuparà més de 200.000 m² i incrementarà en més de quatre mil el nombre actual de places hoteleres.

2. New Marina. Un projecte que afegirà a l’oferta esportiva nàutica de Salou més de nou-cents amarratges mitjançant la construcció d’un nou port esportiu sobre els terrenys d’una antiga pedrera avui clausurada. L’únic —i últim— port esportiu, segons el Pla de Ports de la Generalitat de Catalunya, que s’autoritza de fer al Principat.

3. Eix Cívic. Una gran avinguda de 2 km de longitud convertirà en un bulevard tot l’espai urbà que Salou guanyarà amb la desaparició de les vies de tren que la travessen pel mig (les obres del nou corredor mediterrani de mercaderies i passatgers, ja en marxa, faran passar els ferrocarrils per fora del nucli). Aquest eix, a més de millorar la mobilitat interna, vol ser un motor de serveis i un pol d’atracció comercial que doni resposta dins del municipi al previsible augment de visitants (actualment, rondant els dos milions anuals) i situï Salou, en aquests àmbits, com una destinació en si mateixa.

Amb 920 amarratges, el nou port esportiu (a la imatge, l’actual port, situat al davant del nucli urbà) incrementarà l’interès de Salou com a destinació nàutica. (Foto: Depositphotos.)

Com deia a l’inici, tot aquest projecte és perfectament coherent amb el posicionament estratègic que la marca Salou exhibeix des de fa temps; és més, la fa creïble perquè representa una evolució dels seus valors. Salou té, des de fa anys, dues certificacions atorgades per l’ACT (Agència Catalana de Turisme): la de Destinació de Turisme Familiar i la de Destinació de Turisme Esportiu. I encara, com és sabut, té en el parc temàtic Port Aventura una punta de llança que la projecta com a destinació d’oci a tot el món (ven 3,5 milions de tiquets a l’any…). Per tant, s’erigeix com a referent d’una àmplia regió turística.

Hi ha models que poden agradar més o que poden agradar menys, però dins del seu perfil, el de Salou és complet i singular. Vull deixar clar, això sí, que no és un model exportable. De Salou només n’hi ha un, i faríem molt malament de clonar-ne la recepta ací i allà. Justament, això és el que hem fet durant dècades i prou dificultats tenim ara per distingir les diferents destinacions marítimes, amb la perversió afegida que hem portat bona part de la nostra costa a la saturació.

PS. Per cert, no ho diuen, però jo penso que una de les finalitats —si més no, una de les conseqüències— de tot plegat serà fer prescindible el Saloufest, una cita anual tan lucrativa com perjudicial per a la imatge familiar i saludable que Salou s’esforça a construir. Seria un gran servei, també, a la imatge turística de tot el país.

Salou ha estat sempre un punt geogràfic d’una gran importància marítima. Des del cap de Salou, un estol comandat per Jaume I va partir l’any 1229 a la conquesta de Mallorca. (Foto: Depositphotos.)

Adéu al periodisme de viatges?

dilluns, 22/04/2013

Canvio les referències per no delatar ningú, però la conversa va ser, textualment, tal com la transcric. Es va produir aquest divendres passat en el marc del Saló Internacional de Turisme de Catalunya:

—Hola, Carles, un any més aquí al SITC. M’alegro de veure’t, com va? —vaig començar jo.

—Hola, Joan! Bé, anem fent. No és per tirar coets, però som aquí, que ja és molt —primera resposta del meu interlocutor, responsable d’una oficina de turisme local, que es trobava darrere el taulell de la marca turística que li correspon.

—Escolta —vaig continuar—, saps que aviat publicarem un reportatge de… [posem la Marina Alta]? Aquesta vegada no serà del teu poble, de totes maneres. Parlarem de la vall de Pop [m’ho torno a inventar].

—Ah, sí? I això qui ho paga…?

—…No el fem perquè ens paguin, ja saps com treballem, nosaltres.

—Òndia, és cert, però és tan estrany que me n’havia oblidat.

Imatges dels pavellons de Catalunya i les Balears a la darrera edició del SITC.

La conversa no mereix gaires comentaris. És un símptoma de la mala salut del periodisme, això sí. Perquè avui és del tot habitual que les revistes del segment de viatges només publiquin articles dels territoris i productes dels seus clients. Adéu prescripció, adéu feina periodística. Jo et pago, tu parles de mi (perquè la publicitat convencional no m’interessa); i perquè diguis de mi el que jo vull, et puc donar les imatges i els textos que necessites, fets i pastats. T’estalviaràs despeses editorials, què més vols?

Si aquest és el futur del periodisme de viatges, no m’estranya que les xarxes socials li hagin arrabassat en molt poc temps bona part del públic i del prestigi de què gaudien. Precisament perquè tenim problemes per abastar tots els canals per on circula la informació (paper, e-reader, web, aplicacions, etc.), convé oferir continguts diferencials i de qualitat. En sortiran beneficiats els mateixos viatgers i, també, les destinacions i serveis turístics, tot i que (ai!) molts creuen que ja no necessiten els mitjans per a res.

Un repte més a afegir al sac.

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

La Seu d’Ègara, una joia al bell mig de Terrassa

dilluns, 8/04/2013

Aquest país —segurament tots els països, però crec que el nostre d’una manera singular per la superposició de civilitzacions que ha experimentat tot al llarg dels segles— ofereix sorpreses en indrets on no t’ho esperaves.

Avui vull esmentar un tresor que no es pot dir que estigui amagat, perquè és ben visible, però que frapa perquè es troba al bell mig d’una de les ciutats més grans dels Països Catalans: Terrassa. Heu sentit a parlar de la Seu d’Ègara? És probable que no, i en canvi constitueix un conjunt monumental d’immens valor, no tan sols a escala nacional, diguem-ne, sinó també en relació al patrimoni continental.

Breument (teniu molta més informació sobre el tema en aquest web), convé saber que la Seu d’Ègara és la denominació d’un conjunt de tres esglésies, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que permeten fer un viatge en el temps des dels inicis del cristianisme a la Hispània romana (segle V) fins ben entrada l’edat mitjana (segle XII), passant per l’època visigòtica, quan el bisbat de Terrassa va assolir el moment de la seva màxima efervescència. Més de set segles concentrats en un espai reduït i perfectament delimitat, habilitat per fer aquest recorregut. Perquè —i això forma part de la sorpresa— en el perímetre del conjunt s’hi troben diverses instal·lacions del Museu de Terrassa, curull d’informació presentada amb un discurs museogràfic modern i entenedor.

El campanar típicament romànic de l’església de Santa Maria n’ha fet el temple més emblemàtic de la Seu d’Ègara. Alerta, convé recordar-ho: som al bell mig de Terrassa!

Tot plegat és a tocar de Vallparadís, un altre dels subjectes turístics d’aquesta ciutat vallesana —en aquest cas tant pel castell cartoixa que domina l’espai com per la natura esplendorosa del torrent—, i molt a prop d’algunes de les millors mostres del modernisme industrial català, com per exemple el Vapor Aymerich, seu d’un altre dels referents museogràfics del país: el mNACTEC, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya [algun dia dedicaré un altre apunt a aquest sensacional patrimoni arquitectònic].

Paga la pena deixar-se caure per Terrassa. Si no fos perquè és capital comarcal, podríem tractar-la d’autèntica descoberta. O potser és per això, que n’és. Davallar a la cripta d’algun d’aquests temples, a pocs metres del bullici metropolità, és una experiència en si mateixa, però és molt més perquè ens parla sense intermediaris d’alguns períodes de la nostra història sense els quals no entendríem allò que som. Quina sort poder gaudir d’aquests testimonis en tantes ciutats i viles del nostre país. Quina fortuna ensopegar, com qui no vol la cosa, amb joies com la Seu d’Ègara. Quina enveja, la del patrimoni de Terrassa.

L’absidiola de Santa Maria conserva frescos consagrats a la mort de sant Tomàs Becket i un Crist en majestat.

L’interior de l’església de Sant Miquel és auster i recollit. De planta quadrada, al centre s’aixeca un cimbori cobert amb cúpula i sostingut per vuit columnes fetes de fragments visigòtics reaprofitats, amb quatre capitells tardo-romans.

Formentera, l’excepció que confirma la regla

dimarts, 2/04/2013

Durant els darrers mesos he estat dues vegades a Formentera —una de les quals per presentar-hi el llibre 1.250 grams de Formentera [la fitxa i formulari de compra, aquí], un volum de fotos impressionants de l’illa obra del fotògraf col·laborador del Descobrir Òscar Rodbag. No pretenc glossar en aquestes ratlles les bondats de Formentera. Qui més qui menys tothom ha pogut gaudir en algun moment dels seus turqueses i de la bellesa aspra de la terra pagesa. Tan sols volia cridar l’atenció sobre el fet que aquesta illa pitiüsa és, valgui la redundància, una petita illa, un oasi de sensatesa enmig de la follia del tot-s’hi-val. I ho dic perquè he tingut l’oportunitat de parlar-ne amb el president del Consell Insular, en Jaume Ferrer, i amb les conselleres de Turisme i Cultura, Sandra Ferrer i Sònia Cardona, respectivament.

foto.JPG

Les salines de Formentera (en la imatge, amb la Savina al fons) és un dels espais naturals que mereixen més protecció de l’illa.

Formentera ha apostat per un model de desenvolupament turístic diferent al de la resta, com demostra que és l’única illa no governada pel PP; més encara, governada per un partit estrictament formenterer i amb gran sensibilitat territorial: Gent x Formentera. I això es nota en multitud de temes. Control de la pressió urbanitzadora, amb l’establiment de nous requisits per a la construcció —i la consegüent exigència en el seu compliment. Promoció del transport públic, especialment important en una illa menuda que rep milers de visitants i que fins ara no coneixia pràcticament alternativa al vehicle privat (de propietat o de lloguer). Implantació de la recollida selectiva de residus, amb nivells de recuperació molt reeixits, per cert.

Però anant a les qüestions directament turístiques, Formentera es vol destacar per una oferta que tregui partit dels valors que té; les platges, és clar, i molt més: un patrimoni cultural singular, una filosofia tranquil·la de viure i de gaudir, una natura bellíssima i, en definitiva, un espai on viure experiències gens convencionals. Hi ajuda, per començar, el fet que el gruix del sector turístic formenterer sigui en mans dels propis habitants de l’illa de manera absolutament transversal. No hi ha, doncs, grans cadenes hoteleres, ni grans turoperadors que en controlin el flux de viatgers. Això explica per què, encara avui, a Formentera només s’hi pot entrar per la Savina, malgrat els plans —importats des de fora i avortats des de dins— de fer un nou port a la zona més turística des Pujols. O per què el Consell de Formentera reclama al Govern Balear temporada rere temporada —fins al moment sense èxit— que reguli el fondeig de iots i altres embarcacions en el litoral formenterer i vetlli perquè no malmetin els fons marins que el fan únic, sobretot la posidònia, declarada Patrimoni de la Humanitat. O per què el mateix Consell estableix unes quotes d’ocupació de vehicles en alguns espais naturals protegits de l’illa i crea taxes que contribueixen a llur manteniment i protecció. Un sacrilegi…

En síntesi, l’objectiu de tot plegat és identificar Formentera com una destinació turística de qualitat, respectuosa amb el medi i amb la societat que hi viu. Una fita que no és aliena al debat sobre quin és el límit de visitants que l’illa pot absorbir sense perjudicar-la (és a dir, sense malmetre tot allò que la fa precisament una destinació atractiva). I d’aquesta idea, d’un determinat concepte d’illa, en deriven iniciatives com el festival Formentera Fotogràfica, que se celebrarà el cap de setmana del 3, 4 i 5 de maig; la RedBio de turisme ornitològic; o tot el reguitzell de cites esportives i lúdiques que recorren l’illa per terra, mar i aire.

El futur, més que possibilitar, exigeix un altre model turístic. I amb totes les seves mancances i contradiccions, l’excepció de Formentera demostra que si volem, podem.

foto2.JPG

El fondeig de iots damunt de les praderies de posidònia té un gran impacte ambiental. El Consell de Formentera exigeix la seva regulació, malgrat la passivitat del Govern Balear, de qui depèn la vigilància d’aquesta activitat.