Aquest estiu que ja ha finat vaig passar uns dies al Marquesat. Per a qui no sàpiga on para —que m’imagino que deu ser la majoria—, aquesta subcomarca de la Ribera Alta està conformada pels termes de tres municipis: Llombai, d’on provenia el títol nobiliari que dóna nom a aquesta part de la batejada com vall dels Alcalans, Catadau i Alfarb. És a dir, em refereixo a un indret situat a una mitja hora de València en direcció sud-oest, interior però molt pròxim al mar. Tant, que des de les serres que el delimiten cap a ponent hom té àmplies panoràmiques de tota la Ribera del Xúquer, la plana fèrtil, l’Albufera, la serra de Corbera i la costanera muntanya de Cullera.

La plana agrícola del Marquesat de Llombai. Al fons, la serra de Corbera.

Descripció geogràfica a banda, si una cosa defineix bé aquesta terra és el seu caràcter eminentment agrícola. Tarongers, oliveres, garrofers, granges avícoles i similars. I encara, una quantitat important d’espais de gran interès. Només Llombai, té tres paratges naturals municipals declarats: el Tello, els Cerros i la Colaita. Un lloc ideal per al turisme rural, diríeu. I jo penso el mateix. Però no tothom opina igual, es veu, perquè allà no n’hi ha ni rastre, de turisme. Ni rural, ni gastronòmic, ni de cap altra mena. És una llàstima perquè la zona té potencial. I de retruc (els qui em seguiu sabeu que aquestes coses m’amoïnen), l’activitat turística podria contribuir a preservar part del paisatge de secà i el patrimoni històric que avui es troba en perill d’extinció.

Per comprovar això que dic, només cal que feu una ruta que ara us indicaré. Situeu-vos a la plaça de l’Església de Llombai. Allà comença el carrer Major, que recorrereu. No és gaire ample, però sí concorregut i agradable; una bona mostra del que és el nucli antic de Llombai, on dominen les cases de poble, baixes i pintades de blanc. Arribareu a la plaça de l’Ajuntament i, tot seguit, continuareu pel carrer de la Font. Just al punt on s’acaba aquest carrer i comença el carrer de Sant Roc (no té pèrdua, topareu amb un edifici modernista imponent, casa pairal de la família d’Eliseu Climent, el conegut activista cultural valencià), a la dreta, neix el camí del Roll. Zigzagueja una mica, però en pocs minuts us situarà als afores de la població. De fet, s’enfila dret cap al riu Magre, el curs fluvial avui força minvat que recorre tota aquesta vall. El travessareu i, poc després, us recomano que seguiu les indicacions per posar rumb al castell d’Alèdua, el qual tindreu cada vegada més a prop.

El castell d’Alèdua, tot i situar-se en un indret elevat, no s’alça al capdamunt de cap turó, sinó a la falda d’una muntanya. Des d’allà, exercia funcions defensives d’unes terres que al segle XIV eren propietat de la família Centelles (una de les més influents de la València medieval).

El trajecte i l’arribada a la fortificació és contradictòria. D’una banda, gaudireu d’una deliciosa passejada entre camps de conreu i un premi final gens menor. Fet i fet, el castell d’Alèdua és una construcció defensiva d’origen islàmic, del segle XII, amb una torre de tres altures que deu fer una quinzena de metres o més. Versió corregida i augmentada d’altres fortificacions sarraïnes de la zona (com la torre Mussa de Benifaió, la torre Espioca de Picassent o la torre Racef d’Almussafes), és una fita que domina una extensa vista. I sobretot, és un element patrimonial de gran valor. Llàstima que caigui a trossos, tot i estar catalogat com a Bé d’Interès Cultural. Si no s’hi fan actuacions aviat, qualsevol dia d’aquests tindrem un ensurt monumental irreversible. Porta gairebé mil anys dempeus!

I si aquest fet ja és depriment, no és gaire millor la impressió que fa veure metres i metres, panys i panys de paret seca deixats de la mà de Déu. Pedres i arbres, perquè avui ja són pocs els camps de garrofers que tenen algú que els cuidi. Sense la mínima atenció, en les zones més allunyades dels nuclis urbans el bosc guanya terreny. Hi perdem patrimoni i hi perdem biodiversitat. I en conseqüència, la possibilitat de bastir un model econòmic sostenible sobre la base del turisme cultural i paisatgístic.

Sí, podríem apostar pel paisatge; no debades, el Marquesat de Llombai ha restat al marge fins al moment dels grans desficacis urbanístics que s’han endut per davant moltes raconades belles a la mateixa Ribera i a les comarques veïnes. Podríem abonar el producte autòcton, bé sigui l’oli, la fruita, l’horta… I qui diu producte, diu gastronomia, que aquí és senzilla però molt gustosa: des d’arrossos —com no!— fins a embotits i i una rica rebosteria d’arrels àrabs. Hauríem de treure profit dels espais naturals protegits que tenim al voltant, a tocar a més de l’albufera de València, de la serra de Corbera i de la desembocadura del Xúquer, com ja hem comentat. I tot això en una zona força plàcida i aliena, per ara, a les grans concentracions turístiques, si bé molt a prop d’alguns nuclis com Cullera o la mateixa València. Fàcil no ha de ser, però les condicions hi són. Sóc dels pocs que veig una oportunitat turística per al Marquesat de Llombai?

La desaparició de l’activitat tradicional de secà al Marquesat de Llombai és ara mateix la sentència de mort d’un paisatge i d’un patrimoni agrari edificat durant segles. A la imatge, terrasses de pedra en sec i uns quants garrofers abandonats i amenaçats per l’avanç de la garriga i la pineda.