Arxiu de la categoria ‘General’

Tarragona a ‘Un país para comérselo’: errades o menyspreu?

dimecres, 2/11/2011

La setmana passada vaig presentar el Descobrir de Montsant a Falset, al Castell del Vi, un espai recuperat i museïtzat amb una exposició gens convencional sobre la revolució vitivinícola al Priorat. L’acte va anar molt bé, més de seixanta persones un dia que havia plogut a bots i barrals. Tot correcte. Fins que, ja sopant amb alguns dels col·laboradors del número, va sortir a conversa un dels últims capítols del programa Un país para comérselo, conduït per Imanol Arias i Juan Echanove a Televisió Espanyola. Concretament, l’episodi que enervava el personal era el de la Costa Daurada i Tarragona (l’enllaç, aquí).

Les principals crítiques al programa eren:

• De toponímia. En l’era de Google Maps, dels GPS i de les enciclopèdies en línia, el mapa inclou noms de pobles com “Vals”, “Cambrills” o “Ruidoms” (per Valls, Cambrils i Riudoms).

• D’itinerari. El recorregut seguit pels dos presentadors era, com a mínim, caòtic i podia donar a entendre que el territori és molt menys ric del que és en realitat. El punt de partida era Cambrils, seguien fins al Vendrell, visitaven la Vilella Baixa, enfilaven cap a Santes Creus i Tarragona per tornar al Priorat (Escaladei), Valls i Reus.

• D’ambientació. L’entrada a la cartoixa venia acompanyada de la cançó «Stairways to heaven», de Led Zeppelin; però sobretot, el que va provocar coïssors a la població local va ser la música italiana que amenitzava l’elaboració d’una coca de recapte.

No són grans errors, penso jo, i crec que l’objectiu del programa és benintencionat. De totes maneres, hi ha una qüestió que sí que és recurrent: la manca de sensibilitat cap als Països Catalans cada vegada que un programa d’una televisió espanyola —encara que sigui estatal i de titularitat pública, és a dir, parcialment pagada amb els diners dels catalans— prova de retratar el nostre territori. No cal recórrer a clàssics com el del “charel diez” o el “Walter 2000” per trobar mil-i-un exemples de petites negligències. Individualment, no tenen més rellevància que una petita relliscada (qui no en fa, de tant en tant?). Vistes en conjunt, no tinc cap dubte que denoten un desinterès, si no directament una displicència, cap a la nostra realitat cultural.

Ja que al final del capítol agraeixen la col·laboració del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona Costa Daurada, haurien pogut demanar una mica d’assessorament. Els l’haurien ofert encantats.

Un aspecte de la presentació del ‘Descobrir’ núm. 163 al Castell del Vi de Falset. L’acte va comptar amb la participació de Ricard Pasanau, president del Parc Natural de la Serra de Montsant; d’un servidor; de Cèsar López, president del Consell Comarcal del Priorat; i del periodista Toni Orensanz (d’esquerra a dreta a la mesa).

Passió pel senderisme

dimecres, 1/12/2010

El cap de setmana passat es va celebrar a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat el Trek&Walk, primera edició d’un saló inèdit al nostre país dedicat específicament al senderisme. Aprofitant l’avinentesa, vaig estar parlant amb la seva directora, la Marta Rotllan, una dona que desprèn grans dosis d’energia i implicació amb el que fa. Us transcric l’entrevista que li vaig fer tot desitjant que el Trek&Walk es consolidi en futures edicions i que la determinació de l’equip que l’ha engegat s’escampi com una taca d’oli per fer del nostre país un paradís del senderisme.

PortadaTrek.jpg

Cartell promocional del Trek&Walk, el primer saló català dedicat específicament al senderisme.

—Què us fa creure que caminar està de moda? —Va haver un moment que la gent caminava per necessitat: per desplaçar-se, per comerciar, etc. Després, va deixar de caminar a favor del cotxe. Actualment, a la nostra societat tot són missatges que et porten cap a caminar:  per motius de salut, d’esport,  per lleure…; i cada dia més disposem d’infraestructures i equipaments adequats (rutes, itineraris, circuits). Són moltes les circumstàncies que tenim al nostre voltant per fer que caminem. Si a més, cada dia més persones s’afegeixen al carro doncs… sí! Caminar està de moda. Pregunta-ho, si no, a les oficines de turisme, als centres excursionistes! Tothom podrà confirmar-te aquesta realitat.

—Què pot representar per al nostre sector turístic la potenciació del senderisme i quines oportunitats de futur amaga? —Caminant es pot arribar a tot arreu. I això no es pot dir del cotxe. Tan sols caminant podem arribar fins a indrets que encara no els ha transformats la mà de l’home, i paisatges verges és el que cada dia més busquem. Específicament per al turisme, caminar es pot fer qualsevol dia de l’any i a qualsevol hora, no depèn de fenòmens atmosfèrics com la calor o la neu. Qui camina ho pot fer amb fred, amb calor, amb pluja… Per tant, és extensible a tot el territori i a totes les èpoques de l’any.

—Quin és el perfil del senderista català i quina pràctica senderista realitza? —Un bon dia, el perfil del senderista català era l’excursionista (procedent dels grups excursionistes) i amb una vocació de fer país. Avui, aquest perfil s’ha ampliat molt i s’hi han incorporat totes les capes de la societat. Fer país no és tampoc l’única motivació per caminar. En un estudi efectuat per la Federació Francesa de Senderisme (Fédération Française de la Randonnée Pédestre), al país veí un 78,5% de la població camina de manera habitual, i d’aquests només el 22% formen part de centres excursionistes. Encara que ens sembli que a casa nostra som molts els que caminem, qui coneix la realitat francesa sap que el nombre de caminants catalans dista força del que són els números a França.

—Però a la societat catalana li agrada qualificar-se de senderista, sobretot en relació a la seva rica tradició excursionista? Ens podem considerar un poble senderista, doncs? —A França, Suïssa o Anglaterra (potser Canàries en el cas d’Espanya) pots arribar a trobar gairebé cues per anar a la muntanya un cap de setmana, gairebé com passa aquí per anar a la platja o a la neu. Tot i que efectivament tenim una rica tradició excursionista, al nostre país hi ha uns pocs camins molt freqüentats, però a la resta no hi trobes tanta gent. Hi arribarem, segur, però no penso que hi hàgim arribat.

—Quantes de les iniciatives senderistes que sorgeixen darrerament estan ben pensades, dissenyades i executades (amb objectius clars, una estructura de suport al senderista, serveis associats, etapes coherents amb el perfil familiar o esportiu de la proposta…). —Et diria que hi ha dues dificultats. Una: molts senders estan pensats per persones que no caminen; es conceben amb la idea que dues hores és un gran recorregut, quan resulta que després de fer dues o tres caminades seguides ja estàs en condicions de caminar més estona. A l’extrem contrari també passa, dissenyem llargues rutes, difícils i amb molts pendents quan tampoc aquesta és la demanda majoritària. L’altra dificultat és la senyalització: no tan sols per l’excés de marques sinó, i potser més important, pel dèficit de manteniment. Avui l’obstacle més gran amb què es troba la gent que vol caminar és trobar un itinerari ben senyalitzat on no es pugui perdre.

—Fruit, suposo, d’aquesta moda que comentaves fa un moment, ha nascut el Trek&Walk. Com ha estat el Saló del Senderisme? —Qui està fent itineraris busca un lloc on donar-los a conèixer, qui camina, cerca un lloc on trobar nous itineraris. Es tractava, doncs, de posar en contacte oferta i demanda. Un segon objectiu, que potser passa al davant d’aquest, o que almenys camina de la mà del primer, era fer descobrir a tots aquells qui ho desitgen aquesta passió per caminar.

Foto.jpg

L’equip organitzador del Trek&Walk a Cambra d’Ase (Cerdanya).

—Quanta gent hi ha exposat i d’on? —Hauran participat en aquesta primera edició un total de divuit expositors. Nosaltres estem contents. Hem de tenir en compte dues coses: cal ser valent per apostar per una primera edició d’un saló especialitzat (i aquest és el primer saló especialitzat en senderisme que apareix al nostre país); l’altra, és que tot i voler exposar, l’oferta encara està madurant. Hi ha entitats que ens comentaven que tenen rutes, però que no disposen del material de suport que els permetria assistir a una fira d’aquestes característiques. Quant a la representació dels expositors, haig de dir que hi ha hagut més presència de fora de Catalunya que de casa nostra, i per a l’any que ve, ens estan demanant informació potencials expositors de Croàcia, Anglaterra, Malta… Crec que acabarà essent un Saló internacional, però temps al temps!

—Una de les coses que cridava l’atenció era que hi convivien destinacions turístiques amb agències de viatges, hotels… —Sí. Que els hotels exposessin les seves rutes ens ha costat alguna crítica. Però jo diria que avui el senderisme ja no és només patrimoni dels refugis o dels centres excursionistes, és una oportunitat a l’abast de tothom.

—Quines han estat les principals activitats paral·leles del Saló? —Volíem treballar sobretot amb persones que desitgen iniciar-se en la caminada. El que ho ha fet tota la vida, o que té referents d’amics i familiars, ho té més fàcil per començar, però encara hi ha molta gent que ens demana “digueu-me una ruta fàcil de seguir, que no em perdi, amb qui puc anar a caminar, no sé per o començar”. De fet, el nostre lema és “Encomanar la passió per caminar”. Si em permets, et diré que el pròxim diumenge 12 de desembre Trek&Walk, conjuntament amb Mou-te pels Quiets i Cúspidis, hem organitzat quatre caminades col·lectives, simultànies i solidàries arreu de Catalunya dedicades a aquells que més dificultats tenen d’apropar-se a les muntanyes i fruir-ne. Caminarem pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, i serà la nostra manera de sumar-nos al Dia Internacional de la Muntanya.

—Què els diries als afeccionats del senderisme, des de la teva experiència al Trek&Walk? —Per la meva feina, tinc la gran sort de descobrir espais formidables als quals et pots acostar caminant; altres vegades, camins que per si mateixos són una meravella. L’únic que hem fet i que continuarem fent al Trek&Walk és donar-los a conèixer: a través del Saló, del web o del Facebook. Si el que busquen és una ruta per caminar, que ens tinguin en compte, trobaran la ruta però a més, podran estar en contacte amb els responsables per preguntar tota aquella altra informació que els calgui. Si el que volen és començar a endinsar-se en aquest fantàstic món del caminar, encara és més senzill: que ens preguntin, els donarem informació de centres, de guies, d’espais, de rutes… Tota la informació que ajudarà a fer realitat el seu desig.

Els centres d’acollida turística

dijous, 19/08/2010

Just abans de les vacances que ara he acabat, parlava amb l’alcalde de Vilajuïga, en Pere Trias, i m’explicava un projecte que comença a rodar i que li fa una especial il·lusió. Es tracta de la posada en marxa dels centres d’acollida turística (CAT), no en va ell és el president de l’Associació d’Ens Locals de la Xarxa de Centres d’Acollida Turística de Catalunya.

Segons la seva pròpia definició i objectius, són “un equipament modern, còmode i funcional que presta un servei d’atenció turística de qualitat i adaptat a les necessitats i requeriments del turisme del segle XXI”. Així, cada CAT (n’hi haurà deu, en una primera tongada que finalitzarà a mitjan 2011, dels quals actualment n’hi ha tres d’oberts: Vilajuïga, Sallent i Teià) explica un aspecte destacat del patrimoni material i immaterial representatiu del lloc on és ubicat. Per exemple, aprofitant que Vilajuïga es troba al peu de les Alberes, molt a prop dels passos tradicionals que travessen l’extrem oriental dels Pirineus, i que és lloc de pas obligat per pujar a Sant Pere de Rodes, al CAT d’aquest poble altempordanès hi ha un petit centre d’interpretació que mostra la significació dels camins històrics i el seu paper com a creadors de pobles, viles i ciutats.

DSCF1870.JPG

Diversos panells informatius de l’exposició ‘Camins sagrats’ al centre d’interpretació del CAT de Vilajuïga.

DSCF1890.JPG

Informació sobre el Camí de Sant Jaume a l’exterior del CAT de Vilajuïga, poble empordanès per on passa aquesta ruta històrica després d’abandonar Sant Pere de Rodes.

Les temàtiques dels altres centres versaran sobre la industrialització i l’obrerisme (Sallent), la romanització de Catalunya (Teià), el naixement medieval de Catalunya i Guifré el Pelós (Ripoll), la convivència entre les cultures jueva, musulmana i cristiana (Tortosa), el tractat dels Pirineus (Puigcerdà), la Patum i les festes populars catalanes (Berga), Occitània i la llengua d’Oc (Les), la Generalitat de Catalunya (Cervera) i la gastronomia catalana (Palafrugell).

L’oferta dels CAT es completa amb un punt d’informació turística (presencial i telemàtica), un bar, un espai de degustació de productes agroalimentaris de la zona i una botiga especialitzada en la venda de records i artesania relacionada amb la temàtica del CAT. Segons Pere Trias, aquests nous espais han de funcionar com a “oficines d’informació turística 2.0” i, en definitiva, esdevenen atractius turístics en si mateixos, tal com fan els models d’Àustria, Escòcia i el Quebec que els han inspirat.

Per mi, aquest és el principal repte que tenen els centres d’acollida turística: demostrar que són una infraestructura complementària i dinamitzadora de les ja existents. És a dir, necessària. El fet que se situïn en llocs accessibles des de la xarxa viària general pot ser un bon esquer perquè el turista aprofundeixi en el coneixement del país, si bé des del meu punt de vista hauria calgut allunyar-se del concepte d’àrea de servei que transmet el seu disseny modular, asèptic i descontextualitzat. El temps ens ajudarà a avaluar l’èxit d’aquesta iniciativa carregada de bons valors i intencions, a la qual desitjo tota la sort el món.

DSCF1904.JPG

El centre d’acollida turística de Vilajuïga des de l’exterior.

El llarg hivern de la Cerdanya

divendres, 23/04/2010

Fa pocs dies vaig pujar a Puigcerdà a fer-hi la presentació de la revista d’aquest mes (per a més informació, visiteu el perfil del Descobrir al Facebook). La primavera encara no ha arribat a la Cerdanya. Però no és això el que em va deixar glaçat, sinó la conversa posterior amb alguns dels col·laboradors d’aquest número. Pel que em van dir, l’actual crisi no s’està aprofitant, com passa a altres indrets, per edificar una proposta turística més potent, que posi en valor els incomptables actius de la Cerdanya.

Ben al contrari, mentre deixem passar una nova oportunitat d’engreixar un projecte coherent i respectuós, esperem ingènuament que les pràctiques turístiques de les darreres dècades —i les consegüents planificacions urbanístiques— recuperin el pols. I tot, amb l’acceptació tàcita o explícita de les formacions polítiques de la comarca.

Costa d’entendre que una vall amb tants racons de bellesa extraordinària, amb una natura tan exuberant i singular com la cerdana, no sigui capaç de construir alguna cosa més que la neu —que està molt bé, però és insuficient— i les segones residències. Ho deixo aquí.

I com que lamento que el meu primer post no sigui gaire engrescador (prometo compensar-ho aviat), vull acabar explicant que a la presentació hi van assisitir cerdans d’una banda i d’una altra. Justament, aquesta normalitat és un dels elements del dossier del Descobrir que va ser més ben valorat. No hauríem pogut fer-ho d’una altra manera: la geografia mana…