Arxiu de la categoria ‘Turisme’

Què és un establiment de turisme rural?

dijous, 27/01/2011

Fa algunes setmanes, al post «El turisme rural, una activitat en voga», em vaig comprometre a parlar del procés de categorització dels allotjaments catalans de turisme rural. De fet, fa dies que rumio com fer-ho, perquè se’n podria escriure un llibre, del tema. Al final, he pensat que formularé nou preguntes pensant en els possibles dubtes dels lectors i usuaris. I si en sorgeixen de noves, o voleu aportar-hi els vostres comentaris, ja sabeu on trobar-me. Som-hi.

1. Què entenem per allotjaments de turisme rural?

Pot semblar sorprenent, però el cert és que la definició de què és i què no és un allotjament de turisme rural porta de cap el sector. No fa gaire, la gerent d’un consorci turístic em va explicar que a la seva comarca tenen un problema important amb els apartaments rurals, ja que allà la major part de places d’allotjament pertanyen a aquesta mena d’oferta. Es tracta de cases aïllades que es lloguen senceres, generalment a grups que busquen un espai enmig de la natura, però que no ofereixen cap mena de servei fora de les condicions d’habitabilitat de la casa. I, per tant, que no tenen cap vinculació amb la dinàmica turística de la zona. És evident que això frena les possibilitats de desenvolupament turístic, en aquest cas, del Prepirineu, si bé aquest fenomen és estès per bona part del nostre territori.

Precisament, si anem al País Valencià i, sobretot, a les Illes, el concepte de turisme rural és força diferent del que trobem més al nord. Feu la prova, per exemple, de visitar el web de Temps, el club de producte que aglutina els allotjaments d’interior valencians de qualitat. O millor, remeneu pel web de l’Associació de Turisme Rural de Sant Joan de Labritja. Una ullada ràpida bastarà per fer-vos molta dentera, i és que els allotjaments rurals eivissencs —sense comptar, de nou, la nombrosa oferta de cases que funcionen com a apartaments turístics— són en realitat hotels de luxe en un entorn campestre.

shutterstock_67787044.jpg

Els hotels rurals, en masies o cases de poble, són cada vegada més abundants al nostre país. (Foto: Shutterstock.)

Calia, doncs, definir què era un allotjament de turisme rural abans d’escometre el procés de categorització per evitar la confusió imperant. La Generalitat de Catalunya contempla, per tant, vuit tipus bàsics d’establiments. Primer, distingeix entre els allotjaments rurals (el propietari dels quals no té rendes agràries) i els establiments d’agroturisme (el titular dels quals sí que té una activitat relacionada amb la pagesia o la ramaderia, i ofereix places de turisme rural per incrementar els seus ingressos). Uns allotjaments i altres poden ser, al seu torn, cases independents, quan el propietari no resideix a la casa, o compartides, en cas que només ofereixin habitacions —però, en canvi, per exemple, servei de cuina. Finalment, les cases independents poden ser masoveries, si són aïllades, o cases de pagès, les que es troben dins un veïnat; i quant a les compartides, fa la distinció entre masies (construccions isolades) i cases de poble (en nucli habitat).

En tots els casos, per acollir-se a l’etiqueta d’allotjament de turisme rural, la Generalitat exigeix als propietaris que visquin al mateix establiment, si són cases compartides, o a la mateixa comarca, quan es tracta d’allotjaments independents. És una manera de descartar els apartaments rurals de la categorització.

Continuarem…

El turisme rural, una activitat en voga

divendres, 26/11/2010

Després d’anys d’ostracisme, sembla que finalment el turisme rural ha aconseguit certa notorietat. Tant és així que en les últimes setmanes aquest sector —poc visible als mitjans de comunicació— ha protagonitzat alguns titulars. Per exemple, l’acord entre les dues confederacions existents a Catalunya i la Generalitat per tal de començar el procés de categorització dels establiments rurals (les famoses espigues equivalents a les estrelles hoteleres, de les quals parlaré un altre dia en aquest blog). O també, la integració del sector dins del Club de producte de turisme actiu i natura de l’Agència Catalana de Turisme, que permetrà la millora de la promoció i comercialització de la seva cada cop més àmplia oferta.

Masia. Cataluña. España.

El turisme rural és un bon complement per a moltes explotacions agroramaderes.

Són símptomes que el turisme rural creix. Segons les xifres que ha publicat aquest mateix mes l’Observatori de Turisme, al tancament de l’any 2009, el Principat tenia 1.950 establiments i 15.216 places: el 2,9% de l’oferta d’allotjament turístic. Per valorar aquesta dada, cal saber que el 2004, el nombre d’establiments no arribava als 1.300.

D’altra banda, l’any passat, Catalunya va rebre en aquesta mena d’allotjaments 329.000 viatgers, amb més d’un milió de pernoctacions (208.000 i 679.000, respectivament, l’any 2004). És a dir, increments de més del 50% en ambdós casos.

Per marques turístiques, de llarg, als Pirineus és on hi ha més cases rurals (787), seguit de la Costa Brava (360) i la Catalunya Central (300).

Per últim, una dada a destacar. L’any 2009, els turistes catalans van constituir la principal clientela dels establiments de turisme rural del país: un 88,2%!

Són indicadors que l’interès que suscita el turisme rural a casa nostra va en augment. Però que queda molt camí per recórrer. El seu pes sobre el conjunt del sector turístic és encara modest. I per a la seva pròpia supervivència, atès que la mitjana de pernoctacions per estada és de 3 dies (els caps de setmana, fonamentalment), cal que el turisme rural s’obri als visitants estrangers. També aquí hem de fer un esforç per explicar que l’oferta turística catalana va molt més enllà de les grans ciutats del litoral i els seus entorns immediats d’influència.

Una descoberta ‘en brut’

dimarts, 5/10/2010

Aquest estiu vaig ser uns dies a la Vall d’Albaida i a l’Alcoià, dues de les comarques centrals valencianes. Les recomano de totes passades. El centre d’operacions el vam establir a Bocairent, i és d’aquesta vila que vull parlar…

100_5484.JPG

El nucli històric de Bocairent es disposa, dalt d’un turó, entorn de l’església parroquial de l’Assumpció, construïda al seu torn sobre l’antic castell àrab de ‘Bekiren’.

…Perquè em sembla simptomàtica de com es pot desaprofitar una oportunitat turística. Bocairent, per als qui no hi hàgiu estat mai, és una població preciosa. A més d’un terme municipal curull de sorpreses naturals, situat en el vessant de ponent de la serra de Mariola, té un nucli antic històric i singular. Per sort no cau a trossos, com passa sovint, perquè és una ciutat viva (Bocairent té uns 4.500 habitants), però en general tenen poca cura del seu aspecte. I el que és pitjor: tot i que no hi ha altre futur per a la població, perquè el tèxtil tradicional de la comarca està sentenciat, poca gent es preocupa veritablement de portar-hi el turisme.

Vejam. No n’hi ha prou de tenir unes bones condicions i proclamar que tal poble o tal lloc és molt bonic. Ja és una base, evidentment, però per dur-hi turistes de manera constant cal treballar molt. Cal planificar: com volem vendre una destinació?, quina gent volem que vingui?, com els farem venir?, què hi faran —o què els farem fer?, i per tant, quines infraestructures ens manquen? A Bocairent, com en tants altres llocs, no s’ha fet aquesta feina. O no s’ha fet amb prou ambició.

Algunes iniciatives privades permeten ser optimistes. Destacables són l’hotel L’Estació, el restaurant El Cancell, L’Àgora Hotel, el Centre d’Interpretació Turística de Bocairent i Serra de Mariola… I per bé que l’Ajuntament ha impulsat algunes eines interessants, en especial el portal turístic —que assenyala cap a on va el futur—, queda molt per fer. Un exemple. Al juliol, temporada alta, el Museu Fester (la festa de Moros i Cristians de Bocairent és tota una institució) només obria un dia a la setmana; i el Museu Arqueològic, dos. Un altre exemple més greu. Per accedir a les covetes dels Moros (un sensacional conjunt de cavitats excavades a la pedra viva amb funcions de magatzem, construïdes entre els segles X i XI), cal travessar el barranc de la Fos. El sender que hi mena des del punt d’informació i venda de bitllets, sense ser perillós, no està ben habilitat i si s’hi va amb canalla pot esdevenir un mal tràngol. Per acabar-ho d’adobar, la visita no és apta per a persones claustrofòbiques i exigeix una bona despesa física. Doncs bé, ni a l’oficina turística ni en cap dels fulletons que en parlen no s’alerta sobre aquestes circumstàncies. I una bona oferta turística basa el seu prestigi, justament, en pensar en els seus visitants. En mimar-los.

100_5449.JPG

Les covetes dels Moros són un grup d’unes cinquanta cambres amb orificis en forma de finestra construïdes al bell mig d’una cinglera. La hipòtesi més acceptada avui és que eren graners realitzats en època andalusí (segles X i XI).

Que quedi clar, lluny de dissuadir, jo desitjo que Bocairent tingui molts visitants. Val molt la pena, s’ho mereix. I voldria que entre tots en féssim una destinació turística a l’alçada de les seves possibilitats. Per això cal anar-hi. Si no sabíeu ni que existia, hi fareu una descoberta que no us decebrà.

100_5444.JPG

Per arribar a l’ermita del Sant Crist des del barri vell de Bocairent cal agafar el camí del Calvari. L’ermita és objectiu de diverses romeries cada any.

Terra de Comtes i Abats

divendres, 10/09/2010

En aquest mar de llàgrimes que és la dinamització econòmica de les comarques d’interior, de tant en tant hi ha notícies que permeten ser optimista. Fa un parell de dies es va presentar oficialment a Barcelona el nou producte turístic Terra de Comtes i Abats, marca amb la qual es pretén promocionar l’oferta dels municipis del baix Ripollès (Ripoll, Campdevànol, Sant Joan de les Abadesses i Gombrèn) i complementar-la amb les de la vall de Ribes i la vall de Camprodon.

FotoRipolles.jpg

Conta la llegenda que va ser el comte Arnau qui va fer construir les escales del santuari de Montgrony.

No cal dir que els alcaldes de la zona estan exultants. Els han caigut quatre milions d’inversió, sufragats a terços iguals per la direcció general de Turisme de Catalunya, Turespaña i el consorci Ripollès Desenvolupament. I què faran amb aquests diners? La intervenció permetrà crear dos centres d’interpretació (un que ja funciona, el del Mite del Comte Arnau, a Sant Joan de les Abadesses, i un altre a Ripoll, sobre el monestir de Santa Maria); museïtzar el conjunt arqueològic del castell de Mataplana i el santuari de Montgrony; senyalitzar i promoure els dos grans monestirs romànics de la comarca i construir un discurs turístic a partir de les figures històriques i llegendàries, vinculades als orígens de Catalunya, de Guifré el Pelós, Otger Cataló i els 9 barons de la Fama, l’abat Oliba, l’abadessa Emma, el comte Arnau, el senyor Hug de Mataplana… I encara, condicionar vies històriques que permeten gaudir dels paisatges naturals de la comarca, com el camí ral de Campdevànol a Gombrèn.

En definitiva, per tant, identificar el Ripollès com una destinació amb personalitat i articular-hi un model turístic sostenible a partir del patrimoni cultural i natural de la comarca. No puc fer res més que felicitar-los, desitjar-los tot l’èxit del món i esperar que el seu exemple s’escampi com una taca d’oli.

Parlem d’ecoturisme

dijous, 8/07/2010

Fa uns dies vaig participar en una jornada per parlar d’ecoturisme al nostre país. No era pas la primera, sinó l’última d’un reguitzell de sessions de treball que ha dinamitzat el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). L’objectiu: articular i consolidar aquest segment turístic que es desenvolupa en espais naturals per tal de conèixer els animals, les plantes i els paisatges que els componen.

P7010026.JPG

Imatge de la taula rodona que centrà part de l’acte. D’esquerra a dreta, Rafael Domínguez, de l’empresa de noves tecnologies aplicades a l’ecoturisme Arlalora; Meritxell Omella, guia del Borgit de la Vall; Albert López, impulsor del Projecte Ninam; jo; i Francesc Giró, president de la Fundació Acció Natura.

En la taula rodona que va centrar bona part de l’acte, i que vaig tenir el gust de moderar, hi vaig apuntar algunes idees que volia compartir amb vosaltres.

• En els tretze anys d’existència del Descobrir, hem parlat mes rere mes dels espais naturals catalans. Hem divulgat, per tant, l’ecoturisme. Però ho hem fet d’una manera intuïtiva; inicialment, enteníem que els boscos, el litoral, les muntanyes i els aiguamolls formaven part del nostre patrimoni, i calia donar-los un ús turístic per gaudir-ne i prendre tots plegats consciència del seu valor.

• No ha estat fins fa relativament poc que hem copsat l’abast d’aquesta proposta, que no tan sols contribueix a la conservació dels espais, sinó que representa una sortida econòmica per a molts territoris i ajuda a construir un discurs sostenible de l’activitat turística.

• Avui, l’ecoturisme és una via carregada de futur que facilita la necessària transició cap a models més moderns (no tan saturats) i menys depredadors del nostre entorn.

• En el context actual, els agents implicats tenen una oportunitat magnífica, aprofitant també les sinergies que es poden produir amb un altre sector en plena expansió: el turisme rural.

La jornada organitzada pel CADS va servir també de presentació d’un parell d’iniciatives molts ben resoltes. Considero, a més, que contribuiran —i molt— a assolir els reptes que apuntava fa un moment. Em refereixo al portal EcoturCat, un web d’actualitat i recursos pensat per als professionals del sector però que acull molta informació que pot ser emprada també per planificar sortides. I a l’opuscle Ecoturisme a Catalunya. Guia per descobrir i conservar la natura, que lliurarem gratuïtament amb la revista núm. 147 (agost 2010).  Ja em direu què us semblen!

Un impost sobre turisme?

dimarts, 6/07/2010

Acaba d’esclatar, per enèsima vegada, la polèmica sobre l’establiment d’una mal anomenada taxa turística. Aquest cop, la idea sorgeix de Barcelona i tindria com a objectiu compensar les retallades pressupostàries en les despeses de promoció de la ciutat. Tot i que responsables d’entitats nacionals, com el director general de Turisme de Catalunya, Joan Carles Vilalta, s’han afanyat a valorar positivament la possibilitat que aquest impost (un euro per visitant) s’apliqués a tot el país “sempre i quan la majoria del sector hi estigui d’acord”.

shutterstock_55808740.jpg

L’any 2009, els Països Catalans van rebre més de seixanta milions de turistes.

No he entès mai gaire aquest debat. Bé, rectifico, sí que l’entenc, però penso que és poc interessant. A mi m’agradaria que en relació al turisme parléssim de qualitat, de construcció d’un discurs i d’un producte potents, de com atraiem visitants actius i motivats pels nostres actius paisatgístics, gastronòmics, arquitectònics, naturals, etc. En definitiva, de com associem la marca Catalonia a cultura i a lleure responsable.

En aquest sentit, les reticències d’una part del sector —i no dic que no els manqui raó— són fruit d’una perspectiva limitada de la gestió turística. De fet, els trets apunten a la defensa d’uns resultats més aviat magres, agreujats per un context econòmic de forta depressió. D’acord, no fixem cap impost. Però com farem sostenibles les grans inversions públiques en promoció que fins ara hem pagat tots els contribuents? I més important, com revertirem el perfil baix de bona part del turisme que ens visita? Si qüestionem l’impost, qüestionem-nos-ho tot, si us plau. O no avançarem.

Turisme a Barcelona

dijous, 10/06/2010
shutterstock_47729173.jpg

La Pedrera té més d’un milió de visites anuals.

Abans-d’ahir vaig assistir al dinar conferència de premsa que anualment organitza Turisme de Barcelona per fer balanç de la campanya anterior i previsió de la que es troba en curs. Em va sorprendre el caràcter triomfalista que van mostrar el president del consorci, Joan Gaspart, i el primer tinent d’alcalde i regidor de Promoció Econòmica de l’Ajuntament, Jordi William Carnes. Algunes dades que van aportar:

• El nombre de turistes que han visitat la ciutat durant el primer quadrimestre ha augmentat un 10% respecte el mateix període de l’any passat. La previsió que en fa Turisme de Barcelona oscil·la entre el 12 i el 15% d’increment a desembre del 2010.

• Els grups d’edat de 35 a 54 anys es consoliden com a principals clients turístics de la capital catalana (un 65% del total), desplaçant les franges més joves, entre 18 i 34 anys, que sumen el 22,8%.

• En relació amb aquesta dada, els responsables turístics de Barcelona afirmen que el 42,9% dels visitants vénen a Barcelona en parella, per davant del 24,2% que ho fan sols i a una gran distància del 9,7% que ho fan amb un grup d’amics.

• La despesa mitjana dels turistes que ens visiten és de 400 euros (per 2,8 dies d’estada). Turisme de Barcelona va afegir que el total de la despesa del turisme internacional s’incrementa considerablement, amb percentatges de dispendi que assoleixen el 57% de creixement en el cas dels ciutadans d’estats emergents com el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina.

Totes aquestes dades, a parer de Turisme de Barcelona, desmunten alguns mites sobre el fet turístic que s’han instal·lat en l’opinió de milers de barcelonins. Açò és, que la capital catalana atreu un turisme majoritàriament jove, sorollós, que ve de gresca i que s’hi deixa molt pocs diners. Però alguns símptomes van evidenciar que no tot són flors i violes:

• Les preguntes dels periodistes van ser força incisives i van incomodar molt aviat els responsables turístics de la ciutat. Es palesava un distanciament —larvat de fa temps— entre el discurs oficial i la interpretació que en fan els mitjans, molt menys falaguera. Els temes recurrents eren els robatoris (“l’èxit de Barcelona crida els lladres”, es va defensar Carnes), el model turístic de la ciutat i la política de preus, en especial del sector hoteler.

• Sobre aquesta qüestió, Gaspart va sorprendre tothom —sobretot els seus acompanyants a la mesa— amb aquesta afirmació: “És dolent ser una ciutat cara; és pitjor ser considerada una ciutat barata”. Posant-se en camisa d’onze vares, segurament traït per la seva condició de propietari de la cadena Husa, el president executiu de Turisme de Barcelona (un organisme centrat en la promoció de la ciutat) va indicar que el preu de les habitacions a la capital catalana se situa avui entre un 15 i un 20% per sota del del 2007.

• En aquest punt, malgrat l’augment del nombre de pernoctacions, adquireix rellevància la davallada de l’ocupació mitjana als hotels, maquillada per l’increment continuat del nombre de places hoteleres: ja n’hi ha 61.000. L’evolució de l’ocupació és 79% (2007), 76,3% (2008), 72,4% (2009). En conseqüència, de les paraules de Gaspart, podem extreure’n alguns interrogants. Cal continuar engreixant aquesta capacitat hotelera? Mantenim com a sector i com a país l’aposta per la quantitat de turistes, que porta a la baixada de preus, o provem d’invertir en la qualitat dels qui ens visiten?

• En Pere Duran, el director general de Turisme de Barcelona, també present a l’acte, va explicar que aquest any havien incorporat un nou programa als ja existents (Barcelona Convention Bureau, Barcelona Shopping Line, Barcelona Beach, Barcelona Sports, Barcelona Gastronomia…). L’han batejat amb el nom de «Cultura i lleure» i es dedicarà a dinamitzar específicament els equipaments culturals. Per tant, la reflexió sobre el model de turisme a la ciutat és ben present en la planificació dels gestors públics. Alguna cosa fem malament quan només el 3,1% dels visitants assenyalen que la riquesa cultural de Barcelona és el que més els ha agradat de la ciutat (un 37,4% diuen que és “tot”, el que més els ha agradat; i un 14,1%, per exemple, afirmen que és l’ambient o un 7,2% el clima). Una informació que contrasta amb el fet que, en el moment d’arribar, els turistes situen la cultura com a segona opció del seu rànquing d’expectatives.