Com alguns de vosaltres recordareu, el número de març d’aquest any de la revista el dedicàrem al “Maresme gastronòmic”. Dèiem aleshores que segurament la majoria de lectors del Descobrir tenen aquesta comarca a un tir de pedra —si no és que hi viuen. I que no obstant això, és molt més incert que hi hagin anat darrerament amb afany turístic. Com quedava palès en aquell dossier, que es feia ressò de la gran quantitat de jornades i mostres gastronòmiques que s’hi fan, el Maresme regala un bé de Déu d’excuses gormandes per deixar-s’hi caure pràcticament en qualsevol època de l’any: maduixes, vi, pèsols, cireres, peix, tomàquets, bolets, fesols… Això, i la seva condició de territori a mig camí entre la mar i la muntanya, en fa una destinació irresistible.
Però hi has d’anar, és clar. Jo ho faig sovint, visc a Badalona, i la setmana passada em vaig deixar caure a Cabrils amb motiu de la presentació d’una ruta gastronòmica. Sorpresa damunt de sorpresa. Que el Maresme és una comarca d’una gran qualitat de vida, ideal per fer-hi escapades desestressants, ja ho sabia, tot i que crec que és un misteri per a molts dels meus veïns. Ara bé, desconeixia la tradició culinària de Cabrils. Situem-nos: 15.000 habitants i 15 restaurants, alguns dels quals de primera categoria.
És quan t’hi acostes que saps que Cabrils té una llarga tradició hostalera. L’Hostal de la Plaça, per exemple, té més de setanta anys d’experiència i avui ja hi té responsabilitats la quarta generació de la mateixa família que el va fundar. La cuina que hi fan, mediterrània amb un toc d’autor, es deixa gaudir especialment bé des de la terrassa que dóna a la plaça de l’Església. No en va, l’establiment aprofita un antic mas del segle XVII, una part del qual s’ha condicionat per oferir habitacions adaptades als gustos contemporanis.
Aquest no és l’únic restaurant que aprofita masos de llarga tradició a la zona. Fet i fet, la restauració ha permès gaudir d’una segona joventut a moltes d’aquestes cases. Cal Gras és un paradigma d’això que comentem. Hi fan cuina catalana de tota la vida, una activitat que marida molt bé amb l’aire rústic que desprenen les seves sales i espais, un petit museu decorat amb tota mena d’eines i fins i tot documents històrics de la nissaga familiar. I continuo perquè restaurants situats en masos en tenim més, a Cabrils: Ca l’Estrany, on fan cuina de temporada amb els millors productes; o el Tempo de l’Hort, que aprofita parcialment però amb gust una torre de guaita de les moltes que abunden al Maresme. (I masies que no són pròpiament restaurants, també en tenim, com l’hotel Mas de Baix, espectacular, ubicat en un edifici del segle XVII catalogat com a Bé d’Interès Històrico-cultural d’on no voldreu marxar mai; o Can Tosca, un altre magnífic mas amb una dilatada existència envoltat de jardins i especialitzat en convencions i casaments.)
Altres restaurants de Cabrils situats en edificis singulars, si bé no en masos, són Can Rin, La Concòrdia i l’Axol. El primer ocupa la casa Serraclara, un palauet que va ser construïda per l’antic alcalde de Barcelona, Josep Maria Serraclara, que estiuejava a Cabrils. Com a curiositat, fixeu-vos en el rellotge de sol que corona la façana principal de l’edifici; s’hi llegeix amb dificultat “Sols conto las horas lluminosas” (sic). Diuen que la llegenda i els dibuixos que l’acompanyen van ser obra de Salvador Dalí, amic de la família Serraclara. Al restaurant hi fan cuina catalana amb influències d’altres latituds i, als vespres, aprofitant l’esplèndida terrassa, l’establiment esdevé un local de copes i música a l’aire lliure. La Concòrdia és, de fet, el local social d’una de les entitats més importants i històriques del teixit cabrilenc. Es nota. L’espai menjador té un aire de casino de poble que atreu: espai diàfan, sostre alt, barra llarga i, pel que fa a la cuina, menús, tapes i entrepans. Finalment, com un punt i a part (no només dins la categoria de restaurants d’aquest paràgraf, sinó de tot Cabrils), tenim el restaurant Axol. La primera cosa que me’n va cridar l’atenció va ser l’edifici, blanc, cairat, rectangular, amb grans vidrieres. De dins estant, les taules ressegueixen el perímetre exterior, entre el carrer i el cor del local, on es troba la cuina. I quina cuina. D’aquests fogons surten les propostes del xef Albert Ortiz, com la terrina de sardina marinada i pebrot amb oliva negra, gelat de vinagre balsàmic i sopa de tomàquet; la croqueta de sobrassada amb mel i poma; o el filet de bou confitat en vi ranci amb lletons i foie gras. Tota una experiència.
I per acabar el repàs, cinc establiments més on menjareu la mar de bé, cadascú en la seva especialitat: el restaurant Sal i Pebre (amb cuina avantguardista de base tradicional, sempre mirant la qualitat del producte, i una terrassa ben arrecerada), el Xeflis (si us plau, no deixeu de menjar-hi els cargols a la llauna, per bé que hi fan tota mena de plats a la brasa), La Bodega (un antic celler al centre del poble, també amb terrassa, i una oferta de tapes de peix i marisc, formatges i embotits ibèrics), el Xaret (un local de caire familiar on trobareu receptes tradicionals treballades amb respecte i estima) i Ca la Quimeta (un local d’ambient vintage, molt personal, amb un bonic jardí —un cop més!—, on fan esmorzars de forquilla i ganivet, sopars de platets, amanides, bons cafès i tes, gelats, batuts, gintònics i… música, sempre música).
Si us ha vingut gana, sapigueu dues coses. D’una banda, que a Cabrils tenen una intensa agenda gastronòmica durant bona part de l’any. A la primavera hi celebren les Jornades del Pèsol, a l’estiu les del Tomàquet —a més de celebrar-hi a l’agost la Mostra Gastronòmica, una autèntica festa major local—, i a la tardor, les de la Cuina del Bolet.
D’una altra, el que em va dur realment a Cabrils: la Ruta Gastronòmica. Per cada àpat, estada o consumició realitzada en un dels diferents establiments de què us he parlat —i d’algun altre, com els bars La Mossegada i L’Estanc Vell o el forn de pa Ca la Rosi Vias—, obtindreu un segell a estampar en un targetó que trobareu fàcilment en molts indrets del poble. Quan n’hagueu col·leccionat nou, l’Associació d’Hostalers de Cabrils, impulsora del projecte (des d’aquí la meva felicitació per la iniciativa i per la il·lusió amb què treballen), convida al desè àpat. Enteneu per què Cabrils és un municipi amb tradició gastronòmica?