Alguna cosa important es cou a les Garrigues. Aquesta mateixa setmana he tingut l’oportunitat de presentar la revista núm. 151 a les Borges Blanques, en un acte a la Casa de la Cultura que va aplegar més de seixanta persones. De tot el que s’hi va dir, em quedo amb una idea: l’oblit a què ha estat sotmesa tradicionalment la comarca és avui una paradoxal oportunitat de futur. De fet —i malgrat la construcció del canal Segarra-Garrigues, que convertirà una part de la zona en regadiu—, les Garrigues són un dels darrers reductes del paisatge i la vida de secà al nostre país. És a dir, paradigma de la mediterraneïtat. Precisament, l’oli de les Garrigues té fama i prestigi internacionals. I d’aquest petit tresor beurà molt la prosperitat que els garriguencs persegueixen. De la mateixa manera que en altres territoris hi ha enoturisme (el turisme dedicat al vi), les Garrigues han començat a creure en les possibilitats de l’oliturisme.

Una imatge panoràmica de la sala d’actes de la Casa de la Cultura de les Borges Blanques a l’inici de la presentació del Descobrir 151. A la mesa, d’esquerra a dreta, el president del Consell Comarcal de les Garrigues, Josep Lluís Balsells; Anton Bundó, de l’Associació per al Foment del Turisme; un servidor; i l’alcalde, Miquel Àngel Estradé.

Avui ja és possible visitar cinc espais destinats a la difusió de l’ofici de pagès i la cultura de l’oli: el Parc Temàtic de l’Oli, el Centre d’Interpretació de les Garrigues (tots dos a les Borges), l’Ecomuseu de l’Oli (la Pobla de Cérvoles), el Museu de l’Oli i el Món Rural (Castelldans) i el Museu de la Pagesia i de la Llar ‘Cal Cabalé Sila’ (a Maials, administrativament Segrià però dins les anomenades Garrigues històriques). Visites que s’afegeixen a les que podem fer als cellers i molins noucentistes de l’Albi, Arbeca, el Soleràs i Cervià, obra de Cèsar Martinell; a la Ruta de l’Oli impulsada pel Consell Comarcal de les Garrigues; als Camins d’Or Líquid engegats pel Consell Comarcal del Segrià; a la Ruta de les Cabanes de Volta que enllaça nou exemples d’aquest tipus de construcció de pedra seca, l’altre gran element cultural i diferenciador del patrimoni agrari de les Garrigues; a les nombroses fires i festes gastronòmiques que tenen l’oli com a eix —entre els mesos de novembre i març—; i a les desenes de cooperatives i almàsseres on comprar aquest exquisit producte gastronòmic.

En aquest punt, tan sols resten dues coses. D’una banda, engreixar la nòmina d’allotjaments a la comarca, ara com ara força reduïda —tot i que cal suposar que augmentarà en paral·lel a l’increment de turistes. I per altra part, complementar l’oferta d’oliturisme amb altres esquers per satisfer tots els gustos i allargar les estades. Les institucions garriguenques ja s’hi han posat i en qüestió de pocs mesos obriran les portes l’Espai Macià a les Borges Blanques, dedicat a la figura de l’antic president de la Generalitat de Catalunya; i el Centre d’Interpretació de la Roca dels Moros del Cogul, que estudiarà i divulgarà aquestes pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La fortalesa dels Vilars d’Arbeca, una fita imponent i excepcional de l’arquitectura ibèrica, completa el paquet d’infraestructures que situaran definitivament les Garrigues en el mapa turístic català.

Per cert, ja m’ho han preguntat un munt de vegades i a la presentació va ser tema de conversa. La foto de portada del Descobrir d’aquest mes no és cap fotomuntatge, ni tan sols se’ns en va anar la mà amb el Photoshop. El cel de les Garrigues és així d’impressionant; tan poc contaminat que sembla mentida. Enteneu, doncs, per què hem titulat “Garrigues, estampes autèntiques de la vida rural”?

PS. Si voleu saber com vam fer la portada, llegiu el post que la Maria Rosa Vila, cap de fotografia de la revista, ha publicat al seu blog.

La portada en qüestió, corresponent al desembre del 2010.