Molta gent identifica Osona amb una plana: la plana de Vic. I no els manca raó. Però normalment les simplificacions amaguen una part de la realitat. En aquest cas, també. Deixant de banda l’altiplà del Lluçanès —que espera el reconeixement administratiu com a comarca—, Osona pot presumir de tocar una part del Montseny, una part de les Guilleries i el Collsacabra (amb Tavertet com a símbol). Referents muntanyencs importants, doncs, que delimiten el territori osonenc del dels seus veïns.

A l’extrem nord d’Osona, tot just fent de límit amb el Ripollès, hi ha la subcomarca del Bisaura. Una nova barrera muntanyenca de la qual vull cantar les excel·lències. No deixeu pas de fer-hi cap, i més ara a la primavera, quan esdevé un paradís humit i exuberant. I ho dic perquè és fàcil passar-hi de llarg. Endinsant-s’hi des de Sant Quirze de Besora, tindreu l’oportunitat de fer una immersió progressiva en paisatges rurals de gran bellesa: Montesquiu, Santa Maria de Besora, Vidrà… Tot en aquestes terres sembla fet per a la foto. Perquè de postal són els prats on pasturen plàcidament vaques i ovelles (atenció a les gegantines masies del Coll, el Xicoi, Clarella o el Cavaller, casa pairal dels Vila d’Abadal, dins el mateix nucli de Vidrà); o els principals elements del seu patrimoni històric (amb dos noms propis: el castell de Besora i l’antic palau, avui fortificat, de Montesquiu). I d’autèntica postal és la natura que s’hi deixa veure, bona part de la superfície de la qual forma part de l’Espai d’Interès Natural de les serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i encara una altra part del Parc del Castell de Montesquiu.

Les masies del terme de Vidrà, ben visibles des de la carretera de Sant Quirze, són exemples magnífics de l’activitat agroramadera i forestal a tot el Bisaura.

L’aspecte actual del castell de Montesquiu, antiga residència dels senyors de Besora (segle XIII), té més a veure amb els gustos romanticistes del seu darrer propietari, Emili Juncadella, que amb l’objectiu original de la construcció.

Fa poques setmanes vaig gaudir d’una excursió que us recomano. Onze quilòmetres de recorregut circular i uns 600 metres de desnivell acumulat partint de Vidrà i passant pel pont de Salgueda, el molí del Salt, la tosca dels Degollats, el coll d’Hi-era-de-massa, el santuari de Bellmunt i de nou Vidrà. L’aigua és present pertot. El bosc —en què destaca la fageda— cobreix tot el recorregut. I la cirereta del pastís és el mirador de Bellmunt, un dels més amplis de la Catalunya Central, des d’on podem observar tot el massís del Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Pedraforca, la serra del Cadí, el Puigmal, el Canigó…, a banda de la Plana, amb Sant Pere de Torelló als nostres peus.

El millor és que hi aneu. No us en penedireu. I podreu vanagloriar-vos d’haver descobert una zona que sovint passa desapercebuda, una Osona muntanyenca a poc més d’una hora de Barcelona on has d’anar expressament perquè no està de camí d’enlloc. Aquests solen ser els millors indrets per perdre’s i viatjar en el sentit clàssic del terme. I no es pot dir que als Països Catalans n’hi hagi pocs, però són cars de veure.

El salt del Molí és una bonica cascada que el riu Ges forma una mica més avall del pont medieval de Salgueda.

La fageda és el bosc dominant a la cara nord de Bellmunt, bona prova de l’alta humitat de tota aquesta zona.

El santuari de Bellmunt, construït a 1.246 m d’altitud, s’encara a tota la plana osonenca (no debades, és al terme municipal de Sant Pere de Torelló, des d’on s’hi pot accedir amb cotxe).

Una de les panoràmiques de la Catalunya Central que Bellmunt regala als visitants. El poble que s’arrecera als seus peus és Sant Pere de Torelló.