Entrades amb l'etiqueta ‘Urgell’

Arsèguel i els acordionistes: la banda sonora del Pirineu

divendres, 5/08/2011

De ser un sopar d’instrumentistes a esdevenir una cita de ressò internacional. L’evolució de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu —que aquest cap de setmana ha arribat a la trenta-sisena edició— dóna idea de la qualitat dels participants i de l’interès que desperta la música d’arrel.

És indubtable que l’instrument més emblemàtic de l’alta muntanya catalana és l’acordió diatònic, però en realitat és entre nosaltres des de fa poc més de cent anys. La seva ràpida implantació desplaçà instruments autòctons com el flabiol, el rabec o el sac de gemecs fins al punt que avui associem festa pirinenca al ritme viu i encomanadís de la manxa de l’acordió. Ho podeu comprovar a l’interessant Museu de l’Acordió.

Fins diumenge 31 de juliol, a Arsèguel, però també a la Seu d’Urgell —i els dies 2 d’agost a Vilagrassa i 6 d’agost a Bolvir—, desfilaren un total de cinquanta músics de tretze països: el quebequès Raynald Ouellet, el basc Joseba Tapia, el colombià Antonio Rivas, l’uruguaià Enrique Tellería, els catalans Carles Belda i Cati Plana; virtuosos d’Ucraïna, Moldàvia, Bulgària; o grups com el portuguès Trio Lopes, o Trilla i El Pont d’Arcalís… Potser no us sonen de res, però imagineu-vos un vespre d’estiu a la fresca, en un poble pirinenc, ambient desinhibit i l’acordió diatònic. Alegria.

*Article publicat el 29 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

PontArcalis.jpg

El Pont d’Arcalís és un grup d’arrel vinculat a la música pirinenca i, per tant, defensor actiu de l’acordió diatònic com a patrimoni de l’alta muntanya catalana. El seu cap més visible, Artur Blasco, va ser impulsor del Museu de l’Acordió d’Arsèguel. (Foto: Isard Madueño.)

Festes del Segar i el Batre: ara és l’hora, segadors!

divendres, 1/07/2011

La majoria de nosaltres, que vivim en entorns urbans, som aliens al cicle agrícola. Si de cas, intuïm vagament per l’evolució del paisatge i per les parades del mercat que ara deu ser època de tal fruita o de tal hortalissa. I si no, ens hi ajuda el refranyer. “Al juny, la falç al puny”, afirma la dita. Però les tasques del camp ja no són les que eren quan la tradició oral dominava qualsevol altra forma de cultura popular. Avui, ja no hi ha segadors…

Segur? Bé, si us deixeu caure per la Fuliola (l’Urgell) aquest diumenge dia 26 a les Festes del Segar i el Batre, en veureu uns quants treballant manualment la sega del blat amb l’ajuda dels animals i de les eines mecàniques de tota la vida, i fins i tot vosaltres podreu arromangar-vos per col·laborar-hi. Serà un matí de germanor, de conèixer velles històries, d’aprendre noms i ofici, de compartir àpats de pagès enmig del tros. I també, serà el preludi de la batuda que el pròxim 10 de juliol, al mateix indret, permetrà rompre, destriar i ensacar el gra de les garbelles de blat aplegades dues setmanes abans, amb un fi de festa d’allò més animat. Perquè no oblideu mai més quan és temps de sega.

*Article publicat el 24 de juny del 2011 al diari ‘Ara’.

AsocSB01.jpg

Un cop segat i agarberat el gruix del blat, encara s’espigolava el tros per recollir-hi el que en quedava. Feien manades entrellaçant i lligant les tiges del que arreplegaven, que tot sovint servia per donar de menjar a l’aviram.

ED017592.jpg

L’acte de ventar el blat és un dels més esperats del procés del batre.