Roselles i pedra seca al Moianès

dimarts, 14/05/2013 (Joan Morales)

En l’anterior post parlava d’una excursió pel Bisaura (de Vidrà al santuari de Bellmunt) i aquí us en deixo una altra: la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders, al Moianès. Es tracta d’un itinerari senyalitzat amb marques grogues, indicadors verticals i plafons explicatius en els llocs clau —de fet, l’inici és al mateix punt d’informació turística de Monistrol— que no revesteix gaire dificultat més enllà dels seus 12 km de distància en la versió llarga i quasi 300 m de desnivell acumulat, un aspecte a tenir en compte si hi aneu amb mainada.

El Moianès és una d’aquelles comarques ben delimitades geogràficament que no tenen —encara— reconeixement administratiu. En realitat, l’equidistància entre dos punts importants com són Manresa i Vic ha contribuït a salvaguardar-ne els valors. És, doncs, un territori en general força ben conservat (“territori serè”, s’autoqualifiquen). Un altiplà que permet gaudir de paisatges sobris, especialment atractius a la primavera, i que mostra gairebé de manera insolent un ric patrimoni rural. Masos, marges, barraques, poues, forns i també camins, amb la pedra com a gran protagonista.

Una de les moltes barraques de vinya que esquitxen l’itinerari de la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders.

Camps de cereals, garriga i pinedes esclarissades: és l’estampa arquetípica del paisatge d’aquesta contrada.

La ruta de què parlo permet descobrir la tècnica tradicional de la pedra en sec i saber l’ús que se li va donar especialment en el seu moment de màxima esplendor, entre les acaballes del segle XVIII i tot el segle XIX. Una de les coses que criden l’atenció durant la caminada és la manca en bona part del recorregut de masses forestals compactes. Arreu hi veus pins i roures, sí, però molt joves i de mides discretes. El motiu és que l’any 2003 un incendi devastador va afectar tota aquesta part del terme de Monistrol de Calders. Antics boscos van cremar en un tres i no res i l’escorça socarrimada dels exemplars que van sobreviure encara ho delata… Tanmateix, el foc va deixar al descobert nombroses construccions de pedra seca, que molt pocs recordaven, i terrasses curosament arrenglerades als vessants de les muntanyes on cent anys abans la vinya imposava el seu cicle.

En efecte, un dels màxims atractius de l’excursió és anar localitzant ací i allà diverses barraques de vinya que ens assalten a peu de camí. Deixant volar una mica la imaginació no serà difícil posar-se en la pell dels antics pagesos, i els infants escoltaran amb atenció les històries d’una vida dura i digna, ja passada, però de la qual romanen abundants testimonis a tocar de la mà. Barraques a banda, de monuments en aquesta ruta n’hi ha uns quants, i aquí us n’esmento els més destacables. Per ordre d’aparició, teniu els masos de la Casanova (en estat ruïnós malgrat la seva formidable dimensió, avui esvaïda) i l’Om (la història del qual es remunta als orígens de Monistrol i que només conserva el paller, el pou i un cup, malgrat que va ser deshabitat a mitjan segle XX). Si opteu pel recorregut complet de la ruta, tindreu la recompensa d’un petit tresor arqueològic: el dolmen del Pla de Trullàs. No tan sols val la pena pel megàlit en si, d’època neolítica (entre el 2000 i el 1500 aC), sinó per l’extensa panoràmica que domina; som, al capdavall, a la posició més elevada de tot l’itinerari: 711 m d’altitud. Ja de baixada, al peu del camí de Granera i a molt poca distància del nucli de Monistrol (és a dir, del final de la ruta), trobareu el Codro Gros, o Pedró Gros, una gran pedra de referència obligada en tot aquest sector. Sabíeu que, antigament, des d’aquest indret es beneïa el terme parroquial un cop a l’any?

Més amunt parlava de la primavera i val la pena insistir-hi. Perquè a l’interès arquitectònic de la ruta, cal sumar-hi —i de quina manera!— tot allò que anhelem d’aquesta època desvetllada i feliç. Papallones i marietes, cucuts i sargantanes… Les roselles esquitxen els camps de blat i les plantes aromàtiques (romaní i farigola, sobretot) desprenen una flaire intensa que ens captivarà el record. Fins que hi tornem.

Les lloses que conformen la cambra sepulcral del dolmen del Pla de Trullàs van ser restaurades l’any 2008.

Roselles i més roselles. La primavera excita la natura i, en algunes raconades de l’itinerari, esclata provocant un viu contrast de colors.

El Codro Gros és, segurament, un bloc de pedra desprès d’una cinclera en alguna esllavissada. Es troba al peu del camí de Granera, una important via mil·lenària d’origen carolingi (foto: Feliu Añaños / Moianès.net).

 

El Bisaura, una Osona muntanyenca

dilluns, 6/05/2013 (Joan Morales)

Molta gent identifica Osona amb una plana: la plana de Vic. I no els manca raó. Però normalment les simplificacions amaguen una part de la realitat. En aquest cas, també. Deixant de banda l’altiplà del Lluçanès —que espera el reconeixement administratiu com a comarca—, Osona pot presumir de tocar una part del Montseny, una part de les Guilleries i el Collsacabra (amb Tavertet com a símbol). Referents muntanyencs importants, doncs, que delimiten el territori osonenc del dels seus veïns.

A l’extrem nord d’Osona, tot just fent de límit amb el Ripollès, hi ha la subcomarca del Bisaura. Una nova barrera muntanyenca de la qual vull cantar les excel·lències. No deixeu pas de fer-hi cap, i més ara a la primavera, quan esdevé un paradís humit i exuberant. I ho dic perquè és fàcil passar-hi de llarg. Endinsant-s’hi des de Sant Quirze de Besora, tindreu l’oportunitat de fer una immersió progressiva en paisatges rurals de gran bellesa: Montesquiu, Santa Maria de Besora, Vidrà… Tot en aquestes terres sembla fet per a la foto. Perquè de postal són els prats on pasturen plàcidament vaques i ovelles (atenció a les gegantines masies del Coll, el Xicoi, Clarella o el Cavaller, casa pairal dels Vila d’Abadal, dins el mateix nucli de Vidrà); o els principals elements del seu patrimoni històric (amb dos noms propis: el castell de Besora i l’antic palau, avui fortificat, de Montesquiu). I d’autèntica postal és la natura que s’hi deixa veure, bona part de la superfície de la qual forma part de l’Espai d’Interès Natural de les serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i encara una altra part del Parc del Castell de Montesquiu.

Les masies del terme de Vidrà, ben visibles des de la carretera de Sant Quirze, són exemples magnífics de l’activitat agroramadera i forestal a tot el Bisaura.

L’aspecte actual del castell de Montesquiu, antiga residència dels senyors de Besora (segle XIII), té més a veure amb els gustos romanticistes del seu darrer propietari, Emili Juncadella, que amb l’objectiu original de la construcció.

Fa poques setmanes vaig gaudir d’una excursió que us recomano. Onze quilòmetres de recorregut circular i uns 600 metres de desnivell acumulat partint de Vidrà i passant pel pont de Salgueda, el molí del Salt, la tosca dels Degollats, el coll d’Hi-era-de-massa, el santuari de Bellmunt i de nou Vidrà. L’aigua és present pertot. El bosc —en què destaca la fageda— cobreix tot el recorregut. I la cirereta del pastís és el mirador de Bellmunt, un dels més amplis de la Catalunya Central, des d’on podem observar tot el massís del Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Pedraforca, la serra del Cadí, el Puigmal, el Canigó…, a banda de la Plana, amb Sant Pere de Torelló als nostres peus.

El millor és que hi aneu. No us en penedireu. I podreu vanagloriar-vos d’haver descobert una zona que sovint passa desapercebuda, una Osona muntanyenca a poc més d’una hora de Barcelona on has d’anar expressament perquè no està de camí d’enlloc. Aquests solen ser els millors indrets per perdre’s i viatjar en el sentit clàssic del terme. I no es pot dir que als Països Catalans n’hi hagi pocs, però són cars de veure.

El salt del Molí és una bonica cascada que el riu Ges forma una mica més avall del pont medieval de Salgueda.

La fageda és el bosc dominant a la cara nord de Bellmunt, bona prova de l’alta humitat de tota aquesta zona.

El santuari de Bellmunt, construït a 1.246 m d’altitud, s’encara a tota la plana osonenca (no debades, és al terme municipal de Sant Pere de Torelló, des d’on s’hi pot accedir amb cotxe).

Una de les panoràmiques de la Catalunya Central que Bellmunt regala als visitants. El poble que s’arrecera als seus peus és Sant Pere de Torelló.

 

L’aposta de Salou

dilluns, 29/04/2013 (Joan Morales)

Ho he comentat manta vegades: el més important d’una marca turística és la coherència. És a dir, la suma equilibrada de factors propis que, arrenglerats, en fan una destinació harmònica. Saber què vols ser quan siguis gran i treballar per aconseguir-ho no et garanteix l’èxit, però és condició sine qua non per reeixir en l’objectiu.

Avui parlo de Salou. No entraré a comentar específicament una realitat tangible com Port Aventura o l’horitzó del Barcelona World, a bastament coneguts de tothom, sinó que em fixaré en el projecte global de ciutat, conegut amb el nom de ‘Salou 2020’. La idea de futur parteix d’una realitat constatada: Salou és una destinació de sol i platja madura. No és l’única, ni de bon tros, del litoral català, però les autoritats i el sector turístic locals estan convençuts que necessiten fer un pas endavant abans que la crisi i els nous paradigmes turístics passin factura als menys previsors. I d’aquesta intuïció, posats sobre la taula tots els actius del municipi, n’ha sortit una visió de ciutat que intentarà perpetuar Salou en posicions turístiques capdavanteres, segur en termes quantitatius i caldrà veure si també qualitatius, al sud d’Europa.

La Platja Llarga és un dels espais turístics més coneguts i visitats de Salou. (Foto: Depositphotos.)

En què consisteix ‘Salou 2020’? Sintèticament, podem dir que és un pla de desenvolupament econòmic i turístic que té tres eixos principals:

1. Salou News Resorts Area. Té, al seu torn, tres parts. A) D’una banda, un immens complex que ampliarà l’extensa oferta existent d’espais dedicats a la pràctica de l’esport. En total, 250.000 m² de camps de futbol, piscines, pistes d’atletisme —inclòs un estadi olímpic—, pistes de tennis, poliesportius, àrees d’entrenament, centres de fitness, etc. Aquesta nova ciutat esportiva, juntament amb els tres camps de golf que hi ha al municipi, pretenen situar Salou com un referent internacional de l’esport, l’exercici físic i la salut. B) En segon lloc, un parc de negocis i serveis adjacent de 90.000 m². I C) Per últim, una zona d’hotels i resorts d’alt nivell que ocuparà més de 200.000 m² i incrementarà en més de quatre mil el nombre actual de places hoteleres.

2. New Marina. Un projecte que afegirà a l’oferta esportiva nàutica de Salou més de nou-cents amarratges mitjançant la construcció d’un nou port esportiu sobre els terrenys d’una antiga pedrera avui clausurada. L’únic —i últim— port esportiu, segons el Pla de Ports de la Generalitat de Catalunya, que s’autoritza de fer al Principat.

3. Eix Cívic. Una gran avinguda de 2 km de longitud convertirà en un bulevard tot l’espai urbà que Salou guanyarà amb la desaparició de les vies de tren que la travessen pel mig (les obres del nou corredor mediterrani de mercaderies i passatgers, ja en marxa, faran passar els ferrocarrils per fora del nucli). Aquest eix, a més de millorar la mobilitat interna, vol ser un motor de serveis i un pol d’atracció comercial que doni resposta dins del municipi al previsible augment de visitants (actualment, rondant els dos milions anuals) i situï Salou, en aquests àmbits, com una destinació en si mateixa.

Amb 920 amarratges, el nou port esportiu (a la imatge, l’actual port, situat al davant del nucli urbà) incrementarà l’interès de Salou com a destinació nàutica. (Foto: Depositphotos.)

Com deia a l’inici, tot aquest projecte és perfectament coherent amb el posicionament estratègic que la marca Salou exhibeix des de fa temps; és més, la fa creïble perquè representa una evolució dels seus valors. Salou té, des de fa anys, dues certificacions atorgades per l’ACT (Agència Catalana de Turisme): la de Destinació de Turisme Familiar i la de Destinació de Turisme Esportiu. I encara, com és sabut, té en el parc temàtic Port Aventura una punta de llança que la projecta com a destinació d’oci a tot el món (ven 3,5 milions de tiquets a l’any…). Per tant, s’erigeix com a referent d’una àmplia regió turística.

Hi ha models que poden agradar més o que poden agradar menys, però dins del seu perfil, el de Salou és complet i singular. Vull deixar clar, això sí, que no és un model exportable. De Salou només n’hi ha un, i faríem molt malament de clonar-ne la recepta ací i allà. Justament, això és el que hem fet durant dècades i prou dificultats tenim ara per distingir les diferents destinacions marítimes, amb la perversió afegida que hem portat bona part de la nostra costa a la saturació.

PS. Per cert, no ho diuen, però jo penso que una de les finalitats —si més no, una de les conseqüències— de tot plegat serà fer prescindible el Saloufest, una cita anual tan lucrativa com perjudicial per a la imatge familiar i saludable que Salou s’esforça a construir. Seria un gran servei, també, a la imatge turística de tot el país.

Salou ha estat sempre un punt geogràfic d’una gran importància marítima. Des del cap de Salou, un estol comandat per Jaume I va partir l’any 1229 a la conquesta de Mallorca. (Foto: Depositphotos.)

Adéu al periodisme de viatges?

dilluns, 22/04/2013 (Joan Morales)

Canvio les referències per no delatar ningú, però la conversa va ser, textualment, tal com la transcric. Es va produir aquest divendres passat en el marc del Saló Internacional de Turisme de Catalunya:

—Hola, Carles, un any més aquí al SITC. M’alegro de veure’t, com va? —vaig començar jo.

—Hola, Joan! Bé, anem fent. No és per tirar coets, però som aquí, que ja és molt —primera resposta del meu interlocutor, responsable d’una oficina de turisme local, que es trobava darrere el taulell de la marca turística que li correspon.

—Escolta —vaig continuar—, saps que aviat publicarem un reportatge de… [posem la Marina Alta]? Aquesta vegada no serà del teu poble, de totes maneres. Parlarem de la vall de Pop [m’ho torno a inventar].

—Ah, sí? I això qui ho paga…?

—…No el fem perquè ens paguin, ja saps com treballem, nosaltres.

—Òndia, és cert, però és tan estrany que me n’havia oblidat.

Imatges dels pavellons de Catalunya i les Balears a la darrera edició del SITC.

La conversa no mereix gaires comentaris. És un símptoma de la mala salut del periodisme, això sí. Perquè avui és del tot habitual que les revistes del segment de viatges només publiquin articles dels territoris i productes dels seus clients. Adéu prescripció, adéu feina periodística. Jo et pago, tu parles de mi (perquè la publicitat convencional no m’interessa); i perquè diguis de mi el que jo vull, et puc donar les imatges i els textos que necessites, fets i pastats. T’estalviaràs despeses editorials, què més vols?

Si aquest és el futur del periodisme de viatges, no m’estranya que les xarxes socials li hagin arrabassat en molt poc temps bona part del públic i del prestigi de què gaudien. Precisament perquè tenim problemes per abastar tots els canals per on circula la informació (paper, e-reader, web, aplicacions, etc.), convé oferir continguts diferencials i de qualitat. En sortiran beneficiats els mateixos viatgers i, també, les destinacions i serveis turístics, tot i que (ai!) molts creuen que ja no necessiten els mitjans per a res.

Un repte més a afegir al sac.

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013 (Joan Morales)

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

La Seu d’Ègara, una joia al bell mig de Terrassa

dilluns, 8/04/2013 (Joan Morales)

Aquest país —segurament tots els països, però crec que el nostre d’una manera singular per la superposició de civilitzacions que ha experimentat tot al llarg dels segles— ofereix sorpreses en indrets on no t’ho esperaves.

Avui vull esmentar un tresor que no es pot dir que estigui amagat, perquè és ben visible, però que frapa perquè es troba al bell mig d’una de les ciutats més grans dels Països Catalans: Terrassa. Heu sentit a parlar de la Seu d’Ègara? És probable que no, i en canvi constitueix un conjunt monumental d’immens valor, no tan sols a escala nacional, diguem-ne, sinó també en relació al patrimoni continental.

Breument (teniu molta més informació sobre el tema en aquest web), convé saber que la Seu d’Ègara és la denominació d’un conjunt de tres esglésies, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que permeten fer un viatge en el temps des dels inicis del cristianisme a la Hispània romana (segle V) fins ben entrada l’edat mitjana (segle XII), passant per l’època visigòtica, quan el bisbat de Terrassa va assolir el moment de la seva màxima efervescència. Més de set segles concentrats en un espai reduït i perfectament delimitat, habilitat per fer aquest recorregut. Perquè —i això forma part de la sorpresa— en el perímetre del conjunt s’hi troben diverses instal·lacions del Museu de Terrassa, curull d’informació presentada amb un discurs museogràfic modern i entenedor.

El campanar típicament romànic de l’església de Santa Maria n’ha fet el temple més emblemàtic de la Seu d’Ègara. Alerta, convé recordar-ho: som al bell mig de Terrassa!

Tot plegat és a tocar de Vallparadís, un altre dels subjectes turístics d’aquesta ciutat vallesana —en aquest cas tant pel castell cartoixa que domina l’espai com per la natura esplendorosa del torrent—, i molt a prop d’algunes de les millors mostres del modernisme industrial català, com per exemple el Vapor Aymerich, seu d’un altre dels referents museogràfics del país: el mNACTEC, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya [algun dia dedicaré un altre apunt a aquest sensacional patrimoni arquitectònic].

Paga la pena deixar-se caure per Terrassa. Si no fos perquè és capital comarcal, podríem tractar-la d’autèntica descoberta. O potser és per això, que n’és. Davallar a la cripta d’algun d’aquests temples, a pocs metres del bullici metropolità, és una experiència en si mateixa, però és molt més perquè ens parla sense intermediaris d’alguns períodes de la nostra història sense els quals no entendríem allò que som. Quina sort poder gaudir d’aquests testimonis en tantes ciutats i viles del nostre país. Quina fortuna ensopegar, com qui no vol la cosa, amb joies com la Seu d’Ègara. Quina enveja, la del patrimoni de Terrassa.

L’absidiola de Santa Maria conserva frescos consagrats a la mort de sant Tomàs Becket i un Crist en majestat.

L’interior de l’església de Sant Miquel és auster i recollit. De planta quadrada, al centre s’aixeca un cimbori cobert amb cúpula i sostingut per vuit columnes fetes de fragments visigòtics reaprofitats, amb quatre capitells tardo-romans.

Formentera, l’excepció que confirma la regla

dimarts, 2/04/2013 (Joan Morales)

Durant els darrers mesos he estat dues vegades a Formentera —una de les quals per presentar-hi el llibre 1.250 grams de Formentera [la fitxa i formulari de compra, aquí], un volum de fotos impressionants de l’illa obra del fotògraf col·laborador del Descobrir Òscar Rodbag. No pretenc glossar en aquestes ratlles les bondats de Formentera. Qui més qui menys tothom ha pogut gaudir en algun moment dels seus turqueses i de la bellesa aspra de la terra pagesa. Tan sols volia cridar l’atenció sobre el fet que aquesta illa pitiüsa és, valgui la redundància, una petita illa, un oasi de sensatesa enmig de la follia del tot-s’hi-val. I ho dic perquè he tingut l’oportunitat de parlar-ne amb el president del Consell Insular, en Jaume Ferrer, i amb les conselleres de Turisme i Cultura, Sandra Ferrer i Sònia Cardona, respectivament.

foto.JPG

Les salines de Formentera (en la imatge, amb la Savina al fons) és un dels espais naturals que mereixen més protecció de l’illa.

Formentera ha apostat per un model de desenvolupament turístic diferent al de la resta, com demostra que és l’única illa no governada pel PP; més encara, governada per un partit estrictament formenterer i amb gran sensibilitat territorial: Gent x Formentera. I això es nota en multitud de temes. Control de la pressió urbanitzadora, amb l’establiment de nous requisits per a la construcció —i la consegüent exigència en el seu compliment. Promoció del transport públic, especialment important en una illa menuda que rep milers de visitants i que fins ara no coneixia pràcticament alternativa al vehicle privat (de propietat o de lloguer). Implantació de la recollida selectiva de residus, amb nivells de recuperació molt reeixits, per cert.

Però anant a les qüestions directament turístiques, Formentera es vol destacar per una oferta que tregui partit dels valors que té; les platges, és clar, i molt més: un patrimoni cultural singular, una filosofia tranquil·la de viure i de gaudir, una natura bellíssima i, en definitiva, un espai on viure experiències gens convencionals. Hi ajuda, per començar, el fet que el gruix del sector turístic formenterer sigui en mans dels propis habitants de l’illa de manera absolutament transversal. No hi ha, doncs, grans cadenes hoteleres, ni grans turoperadors que en controlin el flux de viatgers. Això explica per què, encara avui, a Formentera només s’hi pot entrar per la Savina, malgrat els plans —importats des de fora i avortats des de dins— de fer un nou port a la zona més turística des Pujols. O per què el Consell de Formentera reclama al Govern Balear temporada rere temporada —fins al moment sense èxit— que reguli el fondeig de iots i altres embarcacions en el litoral formenterer i vetlli perquè no malmetin els fons marins que el fan únic, sobretot la posidònia, declarada Patrimoni de la Humanitat. O per què el mateix Consell estableix unes quotes d’ocupació de vehicles en alguns espais naturals protegits de l’illa i crea taxes que contribueixen a llur manteniment i protecció. Un sacrilegi…

En síntesi, l’objectiu de tot plegat és identificar Formentera com una destinació turística de qualitat, respectuosa amb el medi i amb la societat que hi viu. Una fita que no és aliena al debat sobre quin és el límit de visitants que l’illa pot absorbir sense perjudicar-la (és a dir, sense malmetre tot allò que la fa precisament una destinació atractiva). I d’aquesta idea, d’un determinat concepte d’illa, en deriven iniciatives com el festival Formentera Fotogràfica, que se celebrarà el cap de setmana del 3, 4 i 5 de maig; la RedBio de turisme ornitològic; o tot el reguitzell de cites esportives i lúdiques que recorren l’illa per terra, mar i aire.

El futur, més que possibilitar, exigeix un altre model turístic. I amb totes les seves mancances i contradiccions, l’excepció de Formentera demostra que si volem, podem.

foto2.JPG

El fondeig de iots damunt de les praderies de posidònia té un gran impacte ambiental. El Consell de Formentera exigeix la seva regulació, malgrat la passivitat del Govern Balear, de qui depèn la vigilància d’aquesta activitat.

 

La Setmana de la Custòdia del Territori, una oportunitat de connectar amb la natura

dimecres, 26/09/2012 (Joan Morales)

Apadrinar un dofí molar al cap de Creus, gaudir d’una nit d’astronomia a Collserola, acompanyar el seguiment de tortugues al riu Millars, celebrar el Dia Mundial dels Ocells amb una excursió a Bellver de Cerdanya, fer una sortida fotogràfica de paisatge de muntanya a Prades, descobrir de la mà d’especialistes la fauna i la flora del congost de Mont-rebei… Entre el 28 de setembre i el 7 d’octubre, la Setmana Europea de la Custòdia del Territori portarà un centenar i mig d’activitats arreu dels Països Catalans i vora tres-centes en el conjunt del continent. Una immensa iniciativa que ha partit de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i que aquest any, per primer cop, escampa la llavor del respecte i l’estima per la natura fora del nostre país. La meva recomanació és que, si podeu, no deixeu de participar-hi: en molts casos, es tracta d’accions poc o gens accessibles per al públic general.

Ja he parlat en alguna altra ocasió de la XCT [vegeu aquest post], però vull remarcar la vàlua de la feina que desenvolupa. És, de fet, una entitat pionera i modèlica que treballa per preservar el territori i que aposta per l’ecoturisme com a eina de conscienciació social i font de recursos en la mateixa protecció dels espais naturals. Tant és així que aquest dissabte dia 29 de setembre, en el context d’aquesta Setmana de la Custòdia, un grup de lectors del Descobrir farem una passejada pel paratge de Fitor, al massís de les Gavarres, amb un pastor i membres de la Fundació CatalunyaCaixa (propietària de l’espai) i del Consorci de les Gavarres. Estic singularment content que la revista col·labori amb una proposta com aquesta i en volia deixar constància.

Paral·lelament, ja està en marxa la campanya fotogràfica “Connecta’t amb la natura”, que pretén ser, en paraules dels mateixos organitzadors, “una manera diferent i divertida de conèixer la Setmana i participar-hi”, alhora que conviden a “retrobar-se amb els petits plaers que ens proporciona el contacte amb la natura i a compartir aquesta experiència a través d’una fotografia”. Aquestes imatges es poden penjar al web de la setmana o a través de Twitter amb l’etiqueta #connectanatura. Les millors fotografies, seleccionades per un jurat del qual forma part el fotògraf col·laborador del Descobrir Jordi Bas, integraran una exposició itinerant per tot Europa que s’inaugurarà al CosmoCaixa de Barcelona al mes de novembre. Motiu de més per retrobar-nos amb la natura al mateix temps que en gaudim en aquesta tardor que ja tenim a sobre.

ConnectaNatura1.JPG

Els organitzadors de la Setmana de la Custòdia del Territori criden a posar-se una samarreta verda per contribuir a la sensibilització sobre la importància del respecte i l’estima per la natura.

 

52 tresors del turisme rural

dilluns, 11/06/2012 (Joan Morales)

GTR_FormaCoberta-1.jpgPer fi. Després d’un procés lent que s’ha dilatat ben bé un any, el llibre Tresors rurals arriba ara (durant la setmana, vegeu-ne la notícia) a les llibreries. És, de fet, el primer llibre DESCOBRIR que publiquem i hem intentat que el resultat estigués a l’alçada de la revista. Per això ha costat tant d’editar. Fa temps que la idea ens ballava pel cap, però a mitjan 2011 ens hi vam posar. Haig de dir que sense la diligència dels autors (i d’una manera molt especial d’en Joan Portell, ja que és el responsable de la immensa majoria de visites), segurament encara hi seríem. Perquè el llibre és, en conjunt, un gran reportatge on recollim les impressions que ens han causat cinquanta-dos dels millors allotjaments rurals del país (una quarantena de Catalunya i la resta de les Balears i el País Valencià). I per poder parlar amb coneixement de causa, ha calgut allotjar-s’hi i parlar, sovint conviure, amb els seus propietaris.

Entendreu, per tant, que n’estigui satisfet. L’hem mimat i ara el llibre ens torna tota l’estima amb una informació completa i engrescadora: profusió de fotografies (de l’exterior de les cases, de les habitacions i estances, de l’entorn…), textos viscuts i suggeridors, una guia pràctica exhaustiva (tipologia de la casa, preus, capacitat, serveis, etc.) i propostes de passejades per les immediacions dels allotjaments.

I si l’aspecte més utilitari del llibre salta a la vista, sobre els motius que ens han dut a fer-lo ara en parlo a la presentació:

“El turisme rural és una activitat tan important per al conjunt del país com modesta en les seves dimensions absolutes. És per això que sovint no té el reconeixement ni el suport que li caldria per consolidar-se. A Catalunya —de tots els Països Catalans, el territori on està més implantat—, el nombre de places de turisme rural (16.428, segons dades del 2011) no arriba al 3% de l’oferta total de llits, i aporta encara un percentatge menor de pernoctacions en el conjunt del nostre sector turístic.

Que l’activitat dels allotjaments de turisme rural sigui poc important en termes quantitatius no vol pas dir que sigui irrellevant. Ans al contrari. Quants pobles no serien morts sense l’existència d’una casa rural? Qui substituiria la funció de gestors del territori que fan els amos de les finques on s’ubiquen els masos, atès que sovint fan del turisme un complement a les tradicionals activitats agroramaderes? No, el paper del turisme rural en àmplies regions del nostre país no és subsidiari. Tan sols cal repassar les biografies dels impulsors dels cinquanta-dos projectes que segueixen, perquè gairebé sempre les cases rurals representen una opció de vida: són la culminació d’una manera d’entendre la nostra relació amb l’entorn. Són també la mostra palpable de l’estima per una terra i per tota la cultura que porta associada, inclòs un meravellós patrimoni arquitectònic, llegat de segles i segles, que el progrés mal entès ha posat seriosament en perill de desaparició.

La doble pàgina dedicada a Casa Leonardo, un allotjament pirinenc imprescindible de Senterada (Pallars Jussà).

Tot plegat és un bon motiu per fer-se usuari del turisme rural. Però no cal ser militant de res per enganxar-s’hi. O més ben dit, potser sí… Sou adeptes de la bona vida? Doncs això, i no res més, és el que el turisme rural ofereix a doll. Sembla poc i ho és tot: tranquil·litat desbordant, contacte íntim amb la natura, gastronomia de producte i mil i una opcions de lleure per fer de l’estada una experiència inoblidable. Què més es pot demanar a un allotjament? Com afirma Joan Portell, responsable de la major part de les visites —i dels textos— que han servit per donar forma a aquest llibre, en el turisme rural hi ha un valor intangible “que mesura el temps en estones, carregat de ganes de contribuir a fer-nos la vida més plaent mercès a la descoberta del detall, com ara la calaixera de l’àvia restaurada que decora l’habitació, la llar de foc encesa que atreu mirades i secrets, el pastís de llimona acabat de coure del matí o l’explicació precisa del sender que ens durà a un gorg”.

El cas és que aquest univers de sensacions el tenim a l’abast de la mà. I si el territori mereix una oportunitat (perquè tenim un país que és un privilegi en la seva immensa diversitat), us convidem a gaudir de la tria que us hem preparat d’alguns dels millors tresors rurals de les nostres comarques. N’hi ha molts més. Qui sap si la il·lusió per compartir i les ganes de fruir d’uns i altres, propietaris i amants del turisme rural, no ens permetrà d’ampliar la selecció en el futur. De moment, ja en tenim un petit catàleg. Gràcies per creure que a la vida, pel cap baix, la qualitat és tan bàsica com la quantitat.”

Crec que no us decebrà. El preu de venda al públic en llibreries són 17,95 euros i els subscriptors tindran un preu especial. En aquest enllaç podeu comprar el llibre amb un 5% de descompte. Ja em direu!

Biniatram, situat als afores de Ciutadella, és l’agroturisme més veterà de Menorca.

 

Viure la terra és estimar-la

dilluns, 16/04/2012 (Joan Morales)

XCT-coberta.pngRecentment he tingut la sort de participar d’un projecte il·lusionant. No només perquè des del Descobrir hem pogut ajudar a donar-hi forma, sinó sobretot perquè m’ha permès conèixer dotze exemples d’allò que es coneix amb el nom de custòdia del territori. És a dir, “experiències de participació activa i voluntària de la societat amb l’objectiu comú de conservar el territori i la seva biodiversitat”, en paraules de la presidenta de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), Montse Barniol. El projecte ha estat l’edició del llibre Viu la terra, en què es recullen dotze mostres d’acords de custòdia a Catalunya i les Balears. Esmentem-ne quatre:

—Les iniciatives per reforçar la conservació de l’ós al Pallars Sobirà i fer compatible la seva presència amb el mode de vida tradicional, inclosa la creació d’un centre d’interpretació a Isil.

—La gestió de la finca de l’Avenc de Tavertet, a Osona, que inclou un allotjament de turisme rural (el Mas de l’Avenc) i un reguitzell d’actuacions de conservació d’aquest altiplà preciós.

—Les estratègies de preservació de la fauna marina del Maresme, i molt especialment dels cetacis (dofins, balenes…) que hi arriben gràcies als profunds canyons d’aquest litoral.

—Les tasques de consolidació de l’hàbitat de ribera del meandre de Flix (Ribera d’Ebre) i la gestió de la reserva natural de Sebes, de gran valor pels aiguamolls i els oliverars que conté.

Com podeu comprovar, tots aquests acords de custòdia tenen també el seu vessant turístic (en alguna casos més explícit i en altres en potència), motiu pel qual els amics de la XCT em van demanar un text introductori. La meva idea és que allò que fa poc temps eren valors afegits, d’ara endavant seran eixos estratègics. Diferenciar l’oferta turística és, ja ara, apostar per allò que singularitza una destinació. I què hi ha de més genuí que un territori i una cultura? Si el turisme del futur és el de les emocions, quina sensació més intensa hi ha que l’autenticitat?

Aquest dijous 19 d’abril, a les 18.30 h, presentarem el llibre Viu la terra a la sala Àgora del Cosmocaixa de Barcelona. Els organitzadors enfoquen l’acte com un espai de trobada entre propietaris i entitats de custòdia, però també hi seran presents els autors del treball, en Xavier Basora (textos) i l’Oriol Clavera (fotografies). A més, s’hi exhibirà el documental Protagonistes de la custòdia i per reblar la celebració s’oferiran tastos d’alguns productes que es fan en els espais de custòdia. L’entrada és oberta al públic en general, però cal inscriure-s’hi prèviament. Si voleu, ens veiem allà!