A la redacció i per la meva feina, rebo, fullejo i utilitzo moltes guies turístiques. De l’estranger, d’indrets del nostre país i, també, de Barcelona. I malgrat que sempre hi ha qui ho fa bé i qui ho fa malament, existeix un cert model que funciona, que t’introdueix en el territori, que et dóna les claus per entendre’l i la informació pràctica per gaudir-ne. Són molts anys de prova i error, de resultats contrastats i de continguts avui complementats per les noves tecnologies i el turisme 2.0 que s’instal·la irremissiblement.

Tot això està molt bé i és necessari. Però no ens enganyem, més informació no té per què ser millor informació. En aquest sentit, el ritme accelerat amb què fem les coses (tant l’edició d’una guia com la visita a una ciutat) no ajuda a discernir el gra de la palla. És un mal del nostre temps: coneixem fins a l’última dada, però ens manca perspectiva per interpretar-la. Aquí és on pren protagonisme el prescriptor. Un prescriptor és un referent de credibilitat, que tant pot ser una marca (el Descobrir, per exemple) com, en darrer terme, una persona.

Per això em sembla especialment interessant la col·lecció «Carnet de voyage» que edita des de fa un any l’Ajuntament de Barcelona. Recentment, l’il·lustrador francès establert a la capital catalana Stéphane Carteron em va demanar de presentar el títol del qual és autor, Tombs pel barri Gòtic, i vaig acceptar. El treball és excel·lent. Primer heu de saber que aquests tombs per la ciutat vella són el fruit d’una feina intensa de l’Stéphane durant dos anys. Ell és veí del barri i el coneix com el palmell de la mà. Però no en el sentit enciclopèdic del terme, sinó com una vivència íntima. I en tant que vivència, el seu treball ens parla de la gent que habita aquest espai, de la història quotidiana que omple els seus racons.

Pàgina interior de la guia, amb il·lustracions i comentaris de l’Stéphane Carteron sobre la catedral i la façana del Col·legi d’Arquitectes, decorada per Picasso.

De fet, quan viatgem, quan passegem amb esperit de turista (tant se val que sigui aquí o a l’altra punta de món), ens deixem dur per l’opinió d’aquells que en saben; és a dir, d’aquells que hi viuen o d’aquells que hi han estat i que ens poden ajudar a treure profit de la visita. L’Stéphane és, per tant, un bon prescriptor del Gòtic —que no vol dir que sigui asèptic, ben al contrari. El Gòtic de l’Stéphane és el seu Gòtic, és aquell del qual pot parlar amb coneixement de causa, sense deixar de sorprendre’s cada dia. I això dóna molt de valor a la feina que ha fet.

No és gens habitual, a més, que un autor hagi tingut el marge de maniobra que intueixo que ha tingut l’Stéphane. Això diu molt i bé dels impulsors del projecte perquè en el món editorial ens cal recuperar el prestigi de la firma, el punt de vista de l’artista, del professional. No hem de tenir por de la subjectivitat. Precisament, és des d’aquesta subjectivitat que ens acostem a les realitats del nostre entorn i dels entorns distants. Benvinguda sigui, per tant, ja que enriqueix la visió de les coses.

L’element humà, amb noms i cognoms, és un motiu central d’aquest passeig pel Gòtic. A dalt, l’Elvira i la Carme, de la botiga de queviures de la plaça de Sant Just.

Tornant a la guia, segurament l’Stéphane hauria pogut fer-ne una completament diferent, més impersonal, i tanmateix aquests tombs pel Gòtic són un catàleg de biografies que, en conjunt, m’atreviria a afirmar que reflecteixen l’ànima del barri. No en va, tothom qui hi apareix fa deu anys o més que hi resideix, que hi interactua. Són d’alguna manera els referents del barri, les persones que poden explicar millor que ningú l’essència d’aquest racó de Barcelona, sovint difuminat per la presència dels passavolants.

Hi trobem gent, molta gent, a la seva botiga, al seu taller, en plena activitat… I tots ens conviden a passejar pel Gòtic, a recórrer-lo d’una manera tranquil·la. Però si bé aquest fet ja li atorga un punt d’autenticitat, aquesta crònica és molt més que un reguitzell de personatges.

Una altra pàgina de la guia, en aquest cas una imatge costumista del Gòtic, amb detalls que permeten descobrir curiositats de la història de la ciutat (com les tres cares de la font de Sant Just, la més antiga de Barcelona).

Els Tombs pel barri Gòtic es poden llegir com una guia més convencional, on hi trobem multitud d’anècdotes i detalls d’aquells que ens agrada comentar en família a la sobretaula dels diumenges. Sabíeu que al jardí del claustre de la catedral les tretze oques que hi romanen recorden l’edat en què va morir martiritzada santa Eulàlia? O que al lloc on hi havia l’antic convent dels Templers, avui el Palau Reial Menor, al carrer dels Templers justament, encara s’hi aplega una confraria templera?

Per tot això, penso que aquesta guia és un retrat fresc i estimulant, farcit de detalls que no tan sols pot servir de referent als turistes ocasionals de la ciutat, sinó també —o sobretot— als propis barcelonins. Si partim de la màxima que per agradar als altres ens hem d’agradar a nosaltres mateixos, entendrem de la importància de treballs com aquest, que transmeten una gran complicitat amb la ciutat.

La presentació dels ‘Tombs pel barri Gòtic’ es va fer a l’Espai Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, el passat 6 d’abril. D’esquerra a dreta, l’autor, Stéphane Carteron, l’alcalde Jordi Hereu, la regidora del districte de Ciutat Vella Assumpta Escarp i un servidor, adreçant-se al públic. (Foto: Alba / Aj. de Barcelona.)