El delta del Llobregat, una grata sorpresa

dimecres, 13/04/2011 (Joan Morales)

Heu practicat mai l’holeriturisme? Sabeu què és? Jo tampoc no ho sabia fins que, fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de visitar Can Comas, la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. L’holeriturisme és, ras i curt, el turisme de l’horta, igual com hi ha l’enoturisme o l’oliturisme. Però no cal que aneu gaire lluny per posar-lo en pràctica. De fet, si us deixeu sorprendre, tindreu dues recompenses. La primera, la pròpia descoberta de l’activitat que organitzen al Parc, i que condueix amb solvència la cuinera de l’hotel Can Rafel de Cervelló, Cristina Roig. En una mateixa sessió —que adapten segons el públic, bé sigui infantil, adult o ambdues coses— expliquen la informació bàsica sobre un producte, en revelen algunes curiositats, mostren diverses maneres de cuinar-lo i fan un recorregut pels camps que envolten la masia per veure in situ, i de la mà d’un pagès, com és el seu conreu.

CanComas.JPG

Davant de la masia de Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat, hi ha un arborètum d’espècies fruiteres autòctones del Delta, com els presseguers florits de la dreta de la imatge.

De moment, perquè no descarten ampliar l’oferta d’activitats, parlem de la carxofa Prat en temporada d’hivern i fins a l’abril, de les cireres del Baix Llobregat als mesos de maig i juny (aviat arribaran!) i de les bledes i les hortalisses de fulla a la tardor: fruits tots aplegats sota l’etiqueta “Producte fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat”. Jo encara vaig agafar, de resquitllada, el taller de l’escarxofa (com diuen popularment aquí) i m’ho vaig passar pipa. Us el recomano sense embuts. Ara sé que la carxofa també és bona crua, vaig aprendre a fer-ne un carpaccio deliciós, he vist com és de prolífica la seva planta i conec els immensos beneficis que aporta a la nostra salut, singularment al fetge.

Però la major satisfacció va ser passar tot un matí envoltat de natura, en ple delta del Llobregat, gaudint d’un entorn rural sorprenentment ben conservat i viu… Com tothom que resideix a la conurbació de Barcelona, havia passat infinitat de vegades per l’autovia de Castelldefels, anant cap al Garraf o camí de l’aeroport del Prat, sense parar esment en la immensa superfície agrícola que s’estenia a banda i banda. Una plana molt fèrtil gràcies a l’al·luvió que hi ha dipositat el riu durant anys i panys.

Confesso que després d’aquesta experiència, he redescobert els valors naturals del territori litoral de la comarca, un dels paisatges vinculats a la meva memòria d’infantesa. Potser per això, amb la família, el cap de setmana passat em vaig deixar caure per un dels espais protegits del Parc del Delta del Llobregat, el tram final del riu, que ja coneixia però que tenia mig oblidat; ara a la primavera és una delícia fer-hi cap i és tot just un passeig des del centre del Prat.

Tan a prop i tan lluny. Quina gran sorpresa, el delta del Llobregat…

CalTet.jpg

La maresma de Cal Tet, a la desembocadura del Llobregat, és un oasi de natura molt poc conegut. Al centre de la imatge, un aguait per observar els ocells. (Foto: CENDLL.)

Lluçanès, territori serè

dimarts, 29/03/2011 (Joan Morales)

Des que ja fa una pila d’anys el vaig visitar per primera vegada, el Lluçanès em té el cor robat. Haig de dir que la meva entrada va ser més que fàcil, atès que vaig tenir el privilegi d’aterrar-hi de la mà dels companys de Solc. Aquesta entitat, un autèntic exemple de societat civil (de sentit comú i de compromís amb la col·lectivitat), em va permetre conèixer i compartir el sentiment de pertinença a la comarca —encara no administrativa— que viuen els seus habitants. Una emoció que és lluny de la sensibleria. Ben al contrari, el Lluçanès demostra que l’articulació d’una identitat integradora i forta a parts iguals és eminentment pràctica: un fonament necessari en la construcció del futur en aquest món globalitzat.

Ara, tot just acaben de començar els actes de commemoració dels 400 anys de la sotsvegueria del Lluçanès, que tenen quatre eixos: ensenyament, cultura popular i festes, història i patrimoni, i turisme. És a dir, treball de dins cap enfora. Perquè la projecció dels valors propis dóna força a l’hora de preservar-los.

I és així com al Lluçanès han estat capaços de presentar-se com un “territori serè”, base d’un model turístic interessantíssim que combina el respecte pel paisatge i la cultura locals amb l’aprofitament econòmic. Té mèrit perquè, com en tantes altres contrades interiors (el Lluçanès és un altiplà que separa la plana de Vic del Prepirineu berguedà), el declivi de la pagesia amenaça amb el despoblament —i, en darrer terme, per tant, amb l’abandonament del territori. Per això és digne de lloança que apostin per un model de desenvolupament lent, quan hi ha altres opcions més rendibles a curt termini.

foto.JPG

El monestir de Santa Maria de Lluçà, fundat al segle XII, és la joia romànica del Lluçanès. A la foto, en primer terme, una instal·lació artística recent hi posa el contrapunt.

Un exemple d’això que dic és la xarxa de camins de transhumància. Solc va ser pionera en la seva recuperació al nostre país, fruit de l’interès per una activitat purament senderista i, també, a la voluntat d’identificació dels vells camins de ferradura per entendre els costums i les activitats tradicionals de la comarca. Sobre aquesta base, el Consorci del Lluçanès ha donat forma a quatre rutes que permeten conèixer la importància del comerç de la llana a la comarca als segles XVII i XVIII, origen al seu torn de la incipient indústria tèxtil catalana.

Un altre de més recent és el projecte Burricleta. Sota aquest nom carregat de bon humor (les burricletes són, ni més ni menys, bicicletes rurals elèctriques), s’amaga una empresa que reivindica el dret a la descoberta pausada, al vagareig com a filosofia de vida i, per què no, de viatge (hi lloguen motxilles de pícnic i fins i tot hamaques per a les sortides!). El Lluçanès és un territori aturonat, exuberant de conreus i boscos, i relativament poc transitat, factors que el fan ideal per a la pràctica del cicloturisme slow. A tal efecte, des de Burricleta han dissenyat vuit rutes que recorren la comarca, i gràcies a la bicicleta elèctrica no calen condicions físiques específiques per fruir-ne. Una gran pensada.

I per acabar, em disculpareu que esmenti una persona, l’autèntic Homo Lluçanensis: en Pere Garet. Pagès, boscater, ramader, propietari… Encaparrat a desplegar una gestió integral de la seva finca de la Font (a Lluçà), en Pere conrea cereals de producció ecològica, manté cabanyes de vaques i ovelles, genera energia de la biomassa forestal, ha subscrit un acord de custòdia amb el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis per gestionar un pantà (un autèntic oasi enmig de l’alzinar circumdant) i encara té energia per sostenir la masoveria de turisme rural El Verdaguer. Potser és casualitat que en Pere Garet sigui del Lluçanès. Jo crec que no…

La llista inèdita de les espigues del turisme rural català

dilluns, 21/03/2011 (Joan Morales)

I amb la resposta a tres preguntes més acabaré la sèrie dedicada a la implantació de les categories en el turisme rural (CaTR). Espero que us hagi fet una mica de servei. En continuarem parlant!

7. Quines són les 5 categories d’espigues?

La identificació de les categories, que emanen d’uns criteris més o menys generals que vaig esmentar en el post anterior, es concreten en desenes d’ítems. Així, les cases independents s’avaluen observant el compliment de 163 elements (137 en el cas de les cases compartides) tals com tenir el web actualitzat, disposar d’aigua calenta i calefacció, l’equipament bàsic de la cuina, accés a l’establiment apte per a turismes, equipament de les estances, temperatura de confort, valor arquitectònic de l’edifici, zona exterior… La llista és llarguíssima i comprèn tots els aspectes de servei que pot oferir un allotjament de turisme rural.

Un cop certificat l’assoliment de les condicions per a l’accés a una categoria determinada, l’establiment rebrà d’una espiga a cinc:

• Una espiga. És l’anomenada categoria bàsica, que correspon a una casa amb els serveis i equipaments mínims indispensables per a una estada.

•Dues espigues. Categoria confort, que indica un bon nivell de serveis i equipaments : set de neteja personal, accés a piscina, barbacoa, etc.

• Tres espigues. Categoria gran confort, que afegeix al molt bon nivell de serveis (mobiliari de qualitat, oferta d’activitats) una edificació d’interès.

• Quatre espigues. Categoria superior, amb un excel·lent nivell d’equipaments i àmplia oferta de serveis enmig de la natura. S’hi consideren el valor arquitectònic de la casa, la conservació de l’entorn, l’amplitud de la zona exterior, banys de cortesia…

• Cinc espigues. Categoria superior premium. Correspon al nivell màxim —excepcional— d’equipaments, de construcció i d’entorn amb encant: totes les comoditats possibles en el medi rural.

shutterstock_42629821.jpg

L’entorn natural és un dels elements que compten a l’hora de concedir les espigues a un allotjament rural. A la imatge, una masoveria del Montseny (foto: Shutterstock).

8. Quants establiments s’hi han acollit inicialment?

Segons dades de la Generalitat de Catalunya, a data d’avui, s’ha proposat la resolució de 87 allotjaments, dels quals 77 han rebut ja l’oportú diploma de reconeixement (la tramitació de les deu restants està aturada tot esperant que realitzin les millores necessàries per obtenir la categoria sol·licitada). Per nivells, hi ha 7 establiments de categoria superior, 30 de categoria gran confort, 32 de categoria confort i 8 de categoria bàsica. I per regions, destaca la presència majoritària d’allotjaments de l’Alt Pirineu, sobretot del Pallars (fins a 34!).

Això té una explicació. D’acord amb el conveni subscrit entre la Generalitat, Turalcat i Concatur, en aquesta fase inicial únicament poden optar a la CaTR els establiments integrats en les confederacions. Aquesta restricció s’aplicarà durant el primer estadi del procés, fins a darrers del 2011, però és previst que s’obri a tot l’univers de cases rurals de Catalunya quan el gruix dels establiments membres d’una associació federada a Turalcat o Concatur —generalment d’àmbit comarcal— ja hagin estat categoritzades. Com ja vaig comentar en aquest post, Turalcat aplega majoritàriament les cases de l’Alt Pirineu, per això n’hi ha tantes; i Concatur té força a la regió de Girona: 22 allotjaments d’aquesta tongada pertanyen a l’Empordà, la Garrotxa, la Selva o el Pla de l’Estany. Amb això, sembla que la Direcció General de Turisme persegueix vigilar de prop l’aplicació del model en aquest primer estadi, ajudada per les confederacions, i en paraules d’un alt càrrec “garantir-ne l’èxit en la seva gestió inicial”. No costa d’entendre que aquesta decisió hagi generat crítiques per part d’algunes associacions i cases que han quedat temporalment excloses del procés.

9. Quin és el calendari previst d’aplicació?

La segona fase d’implementació —també ja en marxa— implica 512 establiments de turisme rural: les resolucions d’atorgament, un cop enllestits els processos d’inspecció, verificació i avaluació de l’establiment, es preveu finalitzar-les pel mes de juny d’aquest any. En total, per tant, de moment s’han adherit al projecte de categorització, tot presentant la corresponent sol·licitud, uns sis-cents establiments rurals. Una xifra que segurament creixerà ràpid. Abans d’estendre’s a la resta, les dues confederacions que formen part de la CaTR apleguen, totes soles, unes 1.200 cases. Només em queda desitjar que la regulació per espigues enforteixi l’oferta i la credibilitat dels allotjaments que s’hi acullin. El turisme rural ho necessita per consolidar el seu creixement estratègic.

I per acabar, us ofereixo en primícia la llista de les cases que ja tenen les espigues atorgades. M’ha costat trobar-la, espero que us sigui útil:

4 espigues – CATEGORIA SUPERIOR

Can Vila. Sant Julià de Llor (Selva)

Can Xisquet. Viladrau (Osona)

Casa Guillem. Tavascan (Pallars Sobirà)

Casa Leonardo. Senterada (Pallars Jussà)

La Fàbrica. Senterada (Pallars Jussà)

Mas Cap de Ferro. Nulles (Alt Camp)

Mas del Joncar. Sant Pere Pescador (Alt Empordà)

3 espigues – CATEGORIA GRAN CONFORT

La Balma. Marzà (Alt Empordà)

Ca la Pascola. Guimerà (Urgell)

Cal Bovera. Guimerà (Urgell)

Cal Farragetes. Tuixén (Alt Urgell)

Cal Farré. El Mas de Bondia (Segarra)

Cal Francès. All (Cerdanya)

Cal Lluïset. La Nou de Gaià (Tarragonès)

Can Coll II. Garriguella (Alt Empordà)

Can Cufí. Serinyà (Pla de l’Estany)

Can Gener. Campmany (Alt Empordà)

Can Maholà II. Lligordà (Garrotxa)

Can Maholà III. Lligordà (Garrotxa)

Can Rosich. Santa Susanna (Maresme)

Casa Benito. Arcalís (Pallars Sobirà)

Casa Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Borrut. Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Massa. Estac (Pallars Sobirà)

Casa Roca. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Xicot. Alins (Pallars Sobirà)

El Celler del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

L’Estada del Molí de Can Aulet. Arbúcies (Selva)

Mas de Caret. Montblanc (Conca de Barberà)

Mas Hortus II. Garriguella (Alt Empordà)

La Mata. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Molí del Casó. Bagà (Berguedà)

La Pallissa de Joanet. Joanet (Selva)

Rural Jordà. Rodonyà (Alt Camp)

La Tina del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

Torre d’en Bofill. Cardona (Bages)

Les Velles Escoles. Les Irles (Baix Camp)

2 espigues – CATEGORIA CONFORT

Borda de Turell 1. Pobellà (Pallars Jussà)

Borda de Turell 2. Pobellà (Pallars Jussà)

Ca de Casal. Igüerri (Alta Ribagorça)

Cal Ferrer II. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Ferrer III. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Julià. Aramunt (Pallars Jussà)

Cal Pastor. Salo (Bages)

Cal Sort I. Guimerà (Urgell)

Cal Sort II. Guimerà (Urgell)

Cal Xicot. Sant Joan les Fonts (Garrotxa)

Can Coll I. Garriguella (Alt Empordà)

Can Gabatxó. Araós (Pallars Sobirà)

La Canal 1. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 2. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 3. Alins (Pallars Sobirà)

Casa Arnalló. Saraís (Alta Ribagorça)

Casa Bonicoy. Burg (Pallars Sobirà)

Casa Franch. Espot (Pallars Sobirà)

Casa Jaumet 1. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Jaumet 2. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Mora. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Ramon 1. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Ramon 2. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Vilanova. Pujol (Pallars Sobirà)

Les Cireres. Bràfim (Alt Camp)

L’Hortal 1. Àreu (Pallars Sobirà)

La Llaguna. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Mas Cantallops – Croscat. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Cantallops – Santa Margarida. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Hortus I. Garriguella (Alt Empordà)

La Perxada de Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

El Xalet del Mas Prat. Hostalnou de Bianya (Garrotxa)

1 espiga – CATEGORIA BÀSICA

Can Mestrehumà. Sant Esteve d’en Bas (Garrotxa)

Casa Baró. Tornafort (Pallars Sobirà)

Casa Bueno. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Campaner. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Casa Casolà. Taüll (Alta Ribagorça)

Casa Coix 2. Escàs (Pallars Sobirà)

Casa Perejoanet. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Sala. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Amb quins criteris s’atorgaran les espigues del turisme rural?

divendres, 25/02/2011 (Joan Morales)

Responc dues preguntes més sobre les espigues del turisme rural:

5. Com s’ha dut a terme la categorització?

No és agosarat afirmar que el procés català de categorització (CaTR) ha derivat en un model únic, ja que ha estat definit i executat amb una participació pública-privada. En concret, els agents que l’han impulsat —i hi treballen— són la Direcció General de Turisme, d’una banda, i les confederacions Turalcat i Concatur (de les quals parlava en aquest post). Així, el 27 de juliol del 2010, la Generalitat i les principals organitzacions del sector van subscriure el conveni on es determinaven els compromisos, processos i calendaris per al desplegament de la CaTR. És aquesta coresponsabilitat entre Govern i empreses (a Europa hi ha models públics i models privats, però no mixtos) el que fa diferent el model català respecte els altres. I segurament, també, és la via més intel·ligent per a una ràpida metabolització, ja que cohesiona el sector del turisme rural sense malmetre la seva identitat i heterogeneïtat, a més d’atorgar-li l’homologació necessària de cara a la promoció i la internacionalització.

El procés en si consta de dos passos. L’autoavaluació, en què els titulars de l’establiment comuniquen a l’Administració el compliment dels criteris i paràmetres del model. I la verificació, que du a terme la Direcció General de Turisme a fi de certificar l’adequació de l’allotjament a la comunicació facilitada. En acabat, una comissió integrada per representants del sector i de Turisme proposa, si s’escau, l’atorgament a la casa rural en qüestió de la categoria acreditada pel propietari.

shutterstock_1500970.jpg

L’entorn de la casa i les activitats que permet realitzar en el medi natural on es troba són dos dels paràmetres que es tenen en compte a l’hora d’atorgar una categoria o una altra als allotjaments de turisme rural. (Foto: Shutterstock.)

6. Quins paràmetres s’han tingut en compte?

A l’hora de desenvolupar la CaTR, les autoritats turístiques del país van vetllar perquè el model estigués en plena sintonia amb els principis determinats en el Pla Estratègic del Turisme a Catalunya 2005-2010. Ço és: a) sostenibilitat econòmica i ambiental; b) turisme al servei de la comunitat; c) identitat cultural; d) oferta singular i diferenciada; i e) equilibri territorial.

I en conseqüència, els paràmetres definitoris de les cinc categories (d’una espiga a cinc) en què s’estructura el model CaTR han estat:

• Entorn de la casa i edificació.

• Estances interiors, principals i complementàries.

• Espai exterior.

• Mobiliari i dotació de la casa.

• Condicions de comercialització.

• Serveis que s’ofereixen al visitant allotjat (restauració, acollida, salut…).

• Activitats culturals, en el medi natural, familiars o d’agroturisme disponibles.

Com veieu, doncs, uns criteris exhaustius que serviran —si s’apliquen bé— per donar seguretat als possibles clients sobre les condicions i els serveis de l’establiment de turisme rural que han seleccionat.

Com atreure més gent a les cases rurals?

dimarts, 15/02/2011 (Joan Morales)

En els dos posts anteriors he intentat respondre què entenem per un allotjament de turisme rural i quantes cases hi ha, si fa no fa, al nostre país. Continuo amb les preguntes i respostes.

3. Per què tindran espigues els allotjaments rurals?

Com ja haureu pogut comprovar, la diversitat de l’oferta etiquetada de turisme rural dificulta la identificació i tria dels allotjaments. Si a això hi afegim la necessitat d’ampliar l’ocupació d’aquests establiments, avui reduïda —salvant la temporada estiuenca— als caps de setmana, calia endreçar i classificar. Una de les claus de futur dels establiments rurals serà la capacitat d’atreure-hi turisme internacional. Hi ha milers d’europeus, posem per cas, que organitzen els seus períodes vacacionals a la recerca del millor moment per observar ocells o altres pràctiques ecoturístiques. Com és lògic, aquests estrangers volen saber exactament on van perquè els seus desplaçaments són llargs i en depèn l’èxit del viatge. A més, qui està disposat a viatjar des de l’estranger i allotjar-se en una casa de pagès no hi ve per un cap de setmana. Per això solen ser força exigents.

En aquest context, la categorització era imprescindible. Perquè ens entenguem, allò de les espigues: una, dues, tres, quatre i fins a cinc en funció de les prestacions que ofereixen les cases. La gràcia és que aquesta necessitat ha esdevingut una oportunitat de fer del turisme rural una opció d’allotjament homologable, cosa que beneficiarà el conjunt dels seus usuaris, també els catalans. Penseu que una de les finalitats del model és establir indicadors que puguin servir per fixar preus. No pretén suplantar el lliure mercat, sinó evitar que les igualacions es produeixin a l’alça tot marcant clarament distintes categories.

shutterstock_2249291.jpg

L’aprofitament sostenible del paisatge, la natura i el patrimoni del nostre país necessiten una oferta de turisme rural de qualitat. A la imatge, el poble osonenc de Rupit i el seu entorn de Collsacabra (foto: Shutterstock).

4. És obligatori per a tots els establiments?

No. Des de fa anys, la categorització als hotels sí que és obligatòria —tot i que no està exempta de criteris discutibles, sobretot els que primen l’espai de les habitacions a altres aspectes. Però el procés de categorització dels allotjaments de turisme rural impulsat per la Generalitat de Catalunya (CaTR, en el seu acrònim) neix com una opció voluntària sotmesa a la consideració dels propietaris. Joan Domènec Abad, subdirector general d’Ordenació Turística, em comentava fa uns dies que havien optat per aquest model a fi de “guanyar-hi precisió”. Una cosa és la normativa per obrir un establiment, que tothom ha de complir per esdevenir legal, i una altra és el model CaTR, que és un sistema d’una certa complexitat, que avalua una llarga llista de paràmetres (en parlaré més endavant) i que audita els establiments per identificar-se en el mercat amb una major nitidesa.

Quan el sistema estigui suficientment implantat, l’Agència Catalana de Turisme promocionarà els establiments categoritzats, dels quals tindrà una garantia certificada de qualitat. Fins avui, segons fonts de l’ACT, aquesta mancança era el principal obstacle a la projecció del turisme rural català fora de les nostres fronteres.

Quantes cases de turisme rural hi ha?

divendres, 4/02/2011 (Joan Morales)

Continuo amb les preguntes/respostes sobre el turisme rural…

2. Quina és l’oferta de turisme rural al nostre país?

Al Principat, on el turisme rural està més estès que a la resta del país, hi ha dues entitats que apleguen el gruix del sector. La Confederació del Turisme Rural i l’Agroturisme de Catalunya (Turalcat) té una presència majoritària a l’Alt Pirineu, tota la zona de Ponent i la Catalunya Central. D’altra banda, la Confederació Catalana de Turisme Rural (Concatur) aixopluga fonamentalment associacions de tota la regió de Girona, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Entre les dues, reuneixen més del 60% de les dues mil cases que hi ha a tot Catalunya.

Per marques turístiques, a desembre del 2009 (les últimes dades disponibles), als Pirineus teníem 785 establiments de turisme rural, 360 a la Costa Brava, 300 a la Catalunya Central, 170 a la Costa Daurada, 138 a les Terres de Lleida, 98 a les Terres de l’Ebre, 63 a la Costa del Garraf, 19 a la Costa de Barcelona-Maresme i 14 a la Vall d’Aran.

shutterstock_40657861.jpg

El Pirineu és la regió del país on hi ha més allotjaments de turisme rural: nou-cents. (Foto: Shutterstock.)

La Federació Valenciana de Turisme Rural, al seu torn, representa uns dos-cents allotjaments, entre cases completes, cases amb habitacions, hotels i fins i tot albergs. De fet, al País Valencià, on el turisme rural és un fenomen clarament associat als territoris d’interior, hi ha una gran disparitat de models i sovint l’adjectiu rural fa més referència a l’entorn en què es troba el municipi que no pas a les característiques associades a aquesta activitat turística de l’establiment en qüestió, com la tranquil·litat, la gastronomia, la rusticitat, etc. No estaria gens malament que s’hi encetés un procés de definició i, posteriorment, de categorització com el que s’ha posat en marxa al Principat. I aquí ve la següent pregunta, que provaré de respondre aviat… per què s’ha engegat un procés de categorització a Catalunya?

Què és un establiment de turisme rural?

dijous, 27/01/2011 (Joan Morales)

Fa algunes setmanes, al post «El turisme rural, una activitat en voga», em vaig comprometre a parlar del procés de categorització dels allotjaments catalans de turisme rural. De fet, fa dies que rumio com fer-ho, perquè se’n podria escriure un llibre, del tema. Al final, he pensat que formularé nou preguntes pensant en els possibles dubtes dels lectors i usuaris. I si en sorgeixen de noves, o voleu aportar-hi els vostres comentaris, ja sabeu on trobar-me. Som-hi.

1. Què entenem per allotjaments de turisme rural?

Pot semblar sorprenent, però el cert és que la definició de què és i què no és un allotjament de turisme rural porta de cap el sector. No fa gaire, la gerent d’un consorci turístic em va explicar que a la seva comarca tenen un problema important amb els apartaments rurals, ja que allà la major part de places d’allotjament pertanyen a aquesta mena d’oferta. Es tracta de cases aïllades que es lloguen senceres, generalment a grups que busquen un espai enmig de la natura, però que no ofereixen cap mena de servei fora de les condicions d’habitabilitat de la casa. I, per tant, que no tenen cap vinculació amb la dinàmica turística de la zona. És evident que això frena les possibilitats de desenvolupament turístic, en aquest cas, del Prepirineu, si bé aquest fenomen és estès per bona part del nostre territori.

Precisament, si anem al País Valencià i, sobretot, a les Illes, el concepte de turisme rural és força diferent del que trobem més al nord. Feu la prova, per exemple, de visitar el web de Temps, el club de producte que aglutina els allotjaments d’interior valencians de qualitat. O millor, remeneu pel web de l’Associació de Turisme Rural de Sant Joan de Labritja. Una ullada ràpida bastarà per fer-vos molta dentera, i és que els allotjaments rurals eivissencs —sense comptar, de nou, la nombrosa oferta de cases que funcionen com a apartaments turístics— són en realitat hotels de luxe en un entorn campestre.

shutterstock_67787044.jpg

Els hotels rurals, en masies o cases de poble, són cada vegada més abundants al nostre país. (Foto: Shutterstock.)

Calia, doncs, definir què era un allotjament de turisme rural abans d’escometre el procés de categorització per evitar la confusió imperant. La Generalitat de Catalunya contempla, per tant, vuit tipus bàsics d’establiments. Primer, distingeix entre els allotjaments rurals (el propietari dels quals no té rendes agràries) i els establiments d’agroturisme (el titular dels quals sí que té una activitat relacionada amb la pagesia o la ramaderia, i ofereix places de turisme rural per incrementar els seus ingressos). Uns allotjaments i altres poden ser, al seu torn, cases independents, quan el propietari no resideix a la casa, o compartides, en cas que només ofereixin habitacions —però, en canvi, per exemple, servei de cuina. Finalment, les cases independents poden ser masoveries, si són aïllades, o cases de pagès, les que es troben dins un veïnat; i quant a les compartides, fa la distinció entre masies (construccions isolades) i cases de poble (en nucli habitat).

En tots els casos, per acollir-se a l’etiqueta d’allotjament de turisme rural, la Generalitat exigeix als propietaris que visquin al mateix establiment, si són cases compartides, o a la mateixa comarca, quan es tracta d’allotjaments independents. És una manera de descartar els apartaments rurals de la categorització.

Continuarem…

Madrid més a prop, Barcelona més lluny

dijous, 30/12/2010 (Joan Morales)

Per motius familiars, baixo sovint a València. Bé, més exactament a un poble de la Ribera del Xúquer, a la Ribera Alta. Així ha estat també aquest Nadal. Quan vam comprar els bitllets de tren (sempre hi anem amb l’Euromed), no teníem ni idea de la sorpresa que ens enduríem a destinació. De fet, teníem les reserves de molt abans que, el 18 de desembre, el rei Joan Carles i una interminable estesa d’autoritats (José Luis Rodríguez Zapatero, José Blanco, Francisco Camps, Esperanza Aguirre, Rita Barberà, Mariano Rajoy…) inauguressin la línia de tren de gran velocitat entre València i Madrid.

serie112-400x266.jpg

El model radial de la gran velocitat ferroviària espanyola, amb centre a Madrid, rep el suport entusiasta de les principals institucions de l’Estat. A la imatge, un dels nous combois que recorren la línia d'AVE València-Madrid.

Resulta que, d’aleshores ençà, tots els Euromed procedents de Barcelona s’aturen a la nova estació Joaquín Sorolla. Suposo que han volgut concentrar tot el servei ferroviari de gran velocitat i velocitat alta de la ciutat en aquest punt mentre no construeixin la flamant Estació Central de València, però els senyors de Renfe-Adif no van pensar —o potser sí?— que amb aquesta decisió penalitzaven el principal enllaç de transport públic entre les dues ciutats —que és dir de tota la península Ibèrica. Fa tan sols dues setmanes, camí d’Alacant, l’Euromed s’aturava a l’estació de València Nord, d’on parteixen totes les línies de rodalies i regionals cap a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Costera, el Camp de Morvedre, la Plana, etc. Aquest enllaç, curt i còmode, se n’ha anat en orris.

Estació_abril.jpg

La modernista estació del Nord, dissenyada per l’arquitecte Demetri Ribes i construïda entre els anys 1906 i 1917, és l’epicentre de tota la xarxa de rodalies de València.

Estación-del-AVE-en-Valencia.jpg

L’estació Joaquín Sorolla serà l’origen i la destinació dels trens de gran velocitat fins que no s’edifiqui la definitiva Estació Central de València.

És cert que l’estació Joaquín Sorolla és molt a prop de l’estació del Nord, però quan vas carregat amb maletes i criatures, en trajectes d’unes quantes hores, els transbordaments són un càstig. Algú podrà argüir que els qui vénen de Madrid pateixen les mateixes circumstàncies, i no els manca raó. Però avui, anar de Madrid a València amb AVE representa 1 hora i 35 minuts; i entre Barcelona i València, separades per una distància similar, es triguen 3 hores. Que se m’entengui bé: no és una qüestió de rapidesa, sinó de comoditat, perquè jo sempre he estat dels que pensen que no cal córrer. Si hom completés el doble ample de via a tot el recorregut de l’Euromed, les dues principals capitals dels països de parla catalana connectarien en 2 hores i quart. Més que bé.

Segurament, a partir d’ara prendrem el Talgo. Seran 3 hores i 25 minuts, però ens estalviarem el canvi d’estació. Això, o baixarem amb cotxe, més contaminant i car que el tren… Com diuen a cals sogres, quin poc trellat!

Oliturisme a les Garrigues, i més

diumenge, 12/12/2010 (Joan Morales)

Alguna cosa important es cou a les Garrigues. Aquesta mateixa setmana he tingut l’oportunitat de presentar la revista núm. 151 a les Borges Blanques, en un acte a la Casa de la Cultura que va aplegar més de seixanta persones. De tot el que s’hi va dir, em quedo amb una idea: l’oblit a què ha estat sotmesa tradicionalment la comarca és avui una paradoxal oportunitat de futur. De fet —i malgrat la construcció del canal Segarra-Garrigues, que convertirà una part de la zona en regadiu—, les Garrigues són un dels darrers reductes del paisatge i la vida de secà al nostre país. És a dir, paradigma de la mediterraneïtat. Precisament, l’oli de les Garrigues té fama i prestigi internacionals. I d’aquest petit tresor beurà molt la prosperitat que els garriguencs persegueixen. De la mateixa manera que en altres territoris hi ha enoturisme (el turisme dedicat al vi), les Garrigues han començat a creure en les possibilitats de l’oliturisme.

PanoDescobrir.jpg

Una imatge panoràmica de la sala d’actes de la Casa de la Cultura de les Borges Blanques a l’inici de la presentació del Descobrir 151. A la mesa, d’esquerra a dreta, el president del Consell Comarcal de les Garrigues, Josep Lluís Balsells; Anton Bundó, de l’Associació per al Foment del Turisme; un servidor; i l’alcalde, Miquel Àngel Estradé.

Avui ja és possible visitar cinc espais destinats a la difusió de l’ofici de pagès i la cultura de l’oli: el Parc Temàtic de l’Oli, el Centre d’Interpretació de les Garrigues (tots dos a les Borges), l’Ecomuseu de l’Oli (la Pobla de Cérvoles), el Museu de l’Oli i el Món Rural (Castelldans) i el Museu de la Pagesia i de la Llar ‘Cal Cabalé Sila’ (a Maials, administrativament Segrià però dins les anomenades Garrigues històriques). Visites que s’afegeixen a les que podem fer als cellers i molins noucentistes de l’Albi, Arbeca, el Soleràs i Cervià, obra de Cèsar Martinell; a la Ruta de l’Oli impulsada pel Consell Comarcal de les Garrigues; als Camins d’Or Líquid engegats pel Consell Comarcal del Segrià; a la Ruta de les Cabanes de Volta que enllaça nou exemples d’aquest tipus de construcció de pedra seca, l’altre gran element cultural i diferenciador del patrimoni agrari de les Garrigues; a les nombroses fires i festes gastronòmiques que tenen l’oli com a eix —entre els mesos de novembre i març—; i a les desenes de cooperatives i almàsseres on comprar aquest exquisit producte gastronòmic.

En aquest punt, tan sols resten dues coses. D’una banda, engreixar la nòmina d’allotjaments a la comarca, ara com ara força reduïda —tot i que cal suposar que augmentarà en paral·lel a l’increment de turistes. I per altra part, complementar l’oferta d’oliturisme amb altres esquers per satisfer tots els gustos i allargar les estades. Les institucions garriguenques ja s’hi han posat i en qüestió de pocs mesos obriran les portes l’Espai Macià a les Borges Blanques, dedicat a la figura de l’antic president de la Generalitat de Catalunya; i el Centre d’Interpretació de la Roca dels Moros del Cogul, que estudiarà i divulgarà aquestes pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La fortalesa dels Vilars d’Arbeca, una fita imponent i excepcional de l’arquitectura ibèrica, completa el paquet d’infraestructures que situaran definitivament les Garrigues en el mapa turístic català.

Per cert, ja m’ho han preguntat un munt de vegades i a la presentació va ser tema de conversa. La foto de portada del Descobrir d’aquest mes no és cap fotomuntatge, ni tan sols se’ns en va anar la mà amb el Photoshop. El cel de les Garrigues és així d’impressionant; tan poc contaminat que sembla mentida. Enteneu, doncs, per què hem titulat “Garrigues, estampes autèntiques de la vida rural”?

PS. Si voleu saber com vam fer la portada, llegiu el post que la Maria Rosa Vila, cap de fotografia de la revista, ha publicat al seu blog.

DC-151_red.jpg

La portada en qüestió, corresponent al desembre del 2010.

Passió pel senderisme

dimecres, 1/12/2010 (Joan Morales)

El cap de setmana passat es va celebrar a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat el Trek&Walk, primera edició d’un saló inèdit al nostre país dedicat específicament al senderisme. Aprofitant l’avinentesa, vaig estar parlant amb la seva directora, la Marta Rotllan, una dona que desprèn grans dosis d’energia i implicació amb el que fa. Us transcric l’entrevista que li vaig fer tot desitjant que el Trek&Walk es consolidi en futures edicions i que la determinació de l’equip que l’ha engegat s’escampi com una taca d’oli per fer del nostre país un paradís del senderisme.

PortadaTrek.jpg

Cartell promocional del Trek&Walk, el primer saló català dedicat específicament al senderisme.

—Què us fa creure que caminar està de moda? —Va haver un moment que la gent caminava per necessitat: per desplaçar-se, per comerciar, etc. Després, va deixar de caminar a favor del cotxe. Actualment, a la nostra societat tot són missatges que et porten cap a caminar:  per motius de salut, d’esport,  per lleure…; i cada dia més disposem d’infraestructures i equipaments adequats (rutes, itineraris, circuits). Són moltes les circumstàncies que tenim al nostre voltant per fer que caminem. Si a més, cada dia més persones s’afegeixen al carro doncs… sí! Caminar està de moda. Pregunta-ho, si no, a les oficines de turisme, als centres excursionistes! Tothom podrà confirmar-te aquesta realitat.

—Què pot representar per al nostre sector turístic la potenciació del senderisme i quines oportunitats de futur amaga? —Caminant es pot arribar a tot arreu. I això no es pot dir del cotxe. Tan sols caminant podem arribar fins a indrets que encara no els ha transformats la mà de l’home, i paisatges verges és el que cada dia més busquem. Específicament per al turisme, caminar es pot fer qualsevol dia de l’any i a qualsevol hora, no depèn de fenòmens atmosfèrics com la calor o la neu. Qui camina ho pot fer amb fred, amb calor, amb pluja… Per tant, és extensible a tot el territori i a totes les èpoques de l’any.

—Quin és el perfil del senderista català i quina pràctica senderista realitza? —Un bon dia, el perfil del senderista català era l’excursionista (procedent dels grups excursionistes) i amb una vocació de fer país. Avui, aquest perfil s’ha ampliat molt i s’hi han incorporat totes les capes de la societat. Fer país no és tampoc l’única motivació per caminar. En un estudi efectuat per la Federació Francesa de Senderisme (Fédération Française de la Randonnée Pédestre), al país veí un 78,5% de la població camina de manera habitual, i d’aquests només el 22% formen part de centres excursionistes. Encara que ens sembli que a casa nostra som molts els que caminem, qui coneix la realitat francesa sap que el nombre de caminants catalans dista força del que són els números a França.

—Però a la societat catalana li agrada qualificar-se de senderista, sobretot en relació a la seva rica tradició excursionista? Ens podem considerar un poble senderista, doncs? —A França, Suïssa o Anglaterra (potser Canàries en el cas d’Espanya) pots arribar a trobar gairebé cues per anar a la muntanya un cap de setmana, gairebé com passa aquí per anar a la platja o a la neu. Tot i que efectivament tenim una rica tradició excursionista, al nostre país hi ha uns pocs camins molt freqüentats, però a la resta no hi trobes tanta gent. Hi arribarem, segur, però no penso que hi hàgim arribat.

—Quantes de les iniciatives senderistes que sorgeixen darrerament estan ben pensades, dissenyades i executades (amb objectius clars, una estructura de suport al senderista, serveis associats, etapes coherents amb el perfil familiar o esportiu de la proposta…). —Et diria que hi ha dues dificultats. Una: molts senders estan pensats per persones que no caminen; es conceben amb la idea que dues hores és un gran recorregut, quan resulta que després de fer dues o tres caminades seguides ja estàs en condicions de caminar més estona. A l’extrem contrari també passa, dissenyem llargues rutes, difícils i amb molts pendents quan tampoc aquesta és la demanda majoritària. L’altra dificultat és la senyalització: no tan sols per l’excés de marques sinó, i potser més important, pel dèficit de manteniment. Avui l’obstacle més gran amb què es troba la gent que vol caminar és trobar un itinerari ben senyalitzat on no es pugui perdre.

—Fruit, suposo, d’aquesta moda que comentaves fa un moment, ha nascut el Trek&Walk. Com ha estat el Saló del Senderisme? —Qui està fent itineraris busca un lloc on donar-los a conèixer, qui camina, cerca un lloc on trobar nous itineraris. Es tractava, doncs, de posar en contacte oferta i demanda. Un segon objectiu, que potser passa al davant d’aquest, o que almenys camina de la mà del primer, era fer descobrir a tots aquells qui ho desitgen aquesta passió per caminar.

Foto.jpg

L’equip organitzador del Trek&Walk a Cambra d’Ase (Cerdanya).

—Quanta gent hi ha exposat i d’on? —Hauran participat en aquesta primera edició un total de divuit expositors. Nosaltres estem contents. Hem de tenir en compte dues coses: cal ser valent per apostar per una primera edició d’un saló especialitzat (i aquest és el primer saló especialitzat en senderisme que apareix al nostre país); l’altra, és que tot i voler exposar, l’oferta encara està madurant. Hi ha entitats que ens comentaven que tenen rutes, però que no disposen del material de suport que els permetria assistir a una fira d’aquestes característiques. Quant a la representació dels expositors, haig de dir que hi ha hagut més presència de fora de Catalunya que de casa nostra, i per a l’any que ve, ens estan demanant informació potencials expositors de Croàcia, Anglaterra, Malta… Crec que acabarà essent un Saló internacional, però temps al temps!

—Una de les coses que cridava l’atenció era que hi convivien destinacions turístiques amb agències de viatges, hotels… —Sí. Que els hotels exposessin les seves rutes ens ha costat alguna crítica. Però jo diria que avui el senderisme ja no és només patrimoni dels refugis o dels centres excursionistes, és una oportunitat a l’abast de tothom.

—Quines han estat les principals activitats paral·leles del Saló? —Volíem treballar sobretot amb persones que desitgen iniciar-se en la caminada. El que ho ha fet tota la vida, o que té referents d’amics i familiars, ho té més fàcil per començar, però encara hi ha molta gent que ens demana “digueu-me una ruta fàcil de seguir, que no em perdi, amb qui puc anar a caminar, no sé per o començar”. De fet, el nostre lema és “Encomanar la passió per caminar”. Si em permets, et diré que el pròxim diumenge 12 de desembre Trek&Walk, conjuntament amb Mou-te pels Quiets i Cúspidis, hem organitzat quatre caminades col·lectives, simultànies i solidàries arreu de Catalunya dedicades a aquells que més dificultats tenen d’apropar-se a les muntanyes i fruir-ne. Caminarem pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, i serà la nostra manera de sumar-nos al Dia Internacional de la Muntanya.

—Què els diries als afeccionats del senderisme, des de la teva experiència al Trek&Walk? —Per la meva feina, tinc la gran sort de descobrir espais formidables als quals et pots acostar caminant; altres vegades, camins que per si mateixos són una meravella. L’únic que hem fet i que continuarem fent al Trek&Walk és donar-los a conèixer: a través del Saló, del web o del Facebook. Si el que busquen és una ruta per caminar, que ens tinguin en compte, trobaran la ruta però a més, podran estar en contacte amb els responsables per preguntar tota aquella altra informació que els calgui. Si el que volen és començar a endinsar-se en aquest fantàstic món del caminar, encara és més senzill: que ens preguntin, els donarem informació de centres, de guies, d’espais, de rutes… Tota la informació que ajudarà a fer realitat el seu desig.