Parlem d’ecoturisme

dijous, 8/07/2010 (Joan Morales)

Fa uns dies vaig participar en una jornada per parlar d’ecoturisme al nostre país. No era pas la primera, sinó l’última d’un reguitzell de sessions de treball que ha dinamitzat el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). L’objectiu: articular i consolidar aquest segment turístic que es desenvolupa en espais naturals per tal de conèixer els animals, les plantes i els paisatges que els componen.

P7010026.JPG

Imatge de la taula rodona que centrà part de l’acte. D’esquerra a dreta, Rafael Domínguez, de l’empresa de noves tecnologies aplicades a l’ecoturisme Arlalora; Meritxell Omella, guia del Borgit de la Vall; Albert López, impulsor del Projecte Ninam; jo; i Francesc Giró, president de la Fundació Acció Natura.

En la taula rodona que va centrar bona part de l’acte, i que vaig tenir el gust de moderar, hi vaig apuntar algunes idees que volia compartir amb vosaltres.

• En els tretze anys d’existència del Descobrir, hem parlat mes rere mes dels espais naturals catalans. Hem divulgat, per tant, l’ecoturisme. Però ho hem fet d’una manera intuïtiva; inicialment, enteníem que els boscos, el litoral, les muntanyes i els aiguamolls formaven part del nostre patrimoni, i calia donar-los un ús turístic per gaudir-ne i prendre tots plegats consciència del seu valor.

• No ha estat fins fa relativament poc que hem copsat l’abast d’aquesta proposta, que no tan sols contribueix a la conservació dels espais, sinó que representa una sortida econòmica per a molts territoris i ajuda a construir un discurs sostenible de l’activitat turística.

• Avui, l’ecoturisme és una via carregada de futur que facilita la necessària transició cap a models més moderns (no tan saturats) i menys depredadors del nostre entorn.

• En el context actual, els agents implicats tenen una oportunitat magnífica, aprofitant també les sinergies que es poden produir amb un altre sector en plena expansió: el turisme rural.

La jornada organitzada pel CADS va servir també de presentació d’un parell d’iniciatives molts ben resoltes. Considero, a més, que contribuiran —i molt— a assolir els reptes que apuntava fa un moment. Em refereixo al portal EcoturCat, un web d’actualitat i recursos pensat per als professionals del sector però que acull molta informació que pot ser emprada també per planificar sortides. I a l’opuscle Ecoturisme a Catalunya. Guia per descobrir i conservar la natura, que lliurarem gratuïtament amb la revista núm. 147 (agost 2010).  Ja em direu què us semblen!

Un impost sobre turisme?

dimarts, 6/07/2010 (Joan Morales)

Acaba d’esclatar, per enèsima vegada, la polèmica sobre l’establiment d’una mal anomenada taxa turística. Aquest cop, la idea sorgeix de Barcelona i tindria com a objectiu compensar les retallades pressupostàries en les despeses de promoció de la ciutat. Tot i que responsables d’entitats nacionals, com el director general de Turisme de Catalunya, Joan Carles Vilalta, s’han afanyat a valorar positivament la possibilitat que aquest impost (un euro per visitant) s’apliqués a tot el país “sempre i quan la majoria del sector hi estigui d’acord”.

shutterstock_55808740.jpg

L’any 2009, els Països Catalans van rebre més de seixanta milions de turistes.

No he entès mai gaire aquest debat. Bé, rectifico, sí que l’entenc, però penso que és poc interessant. A mi m’agradaria que en relació al turisme parléssim de qualitat, de construcció d’un discurs i d’un producte potents, de com atraiem visitants actius i motivats pels nostres actius paisatgístics, gastronòmics, arquitectònics, naturals, etc. En definitiva, de com associem la marca Catalonia a cultura i a lleure responsable.

En aquest sentit, les reticències d’una part del sector —i no dic que no els manqui raó— són fruit d’una perspectiva limitada de la gestió turística. De fet, els trets apunten a la defensa d’uns resultats més aviat magres, agreujats per un context econòmic de forta depressió. D’acord, no fixem cap impost. Però com farem sostenibles les grans inversions públiques en promoció que fins ara hem pagat tots els contribuents? I més important, com revertirem el perfil baix de bona part del turisme que ens visita? Si qüestionem l’impost, qüestionem-nos-ho tot, si us plau. O no avançarem.

Transport privat, transport públic

dilluns, 28/06/2010 (Joan Morales)

Llegeixo que Avancar inaugura tres aparcaments a la via pública de Barcelona, amb tres places cadascun. Concretament, a la plaça de Lesseps, a la Sagrada Família i davant de la Pedrera. D’aquesta manera, l’empresa continua, en paraules del seu director, Josep Sala, “acostant els cotxes als seus usuaris”.

Aparcament via pública AvancarCarsharing.jpg

Un cotxe d’Avancar en l’aparcament situat enfront de la Pedrera.

Fa cinc anys, pocs després de la seva posada en marxa, vaig fer-me soci de Catalunya Carsharing, avui Avancar. Es tracta d’un servei de lloguer que posa vehicles, ara ja cent vint, a disposició dels usuaris amb una mecànica molt senzilla i àgil. Per Internet o telèfon, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any, pots reservar cotxes —fins a cinc minuts abans— i anar-los a buscar en un aparcament pròxim. Hi ha, en aquests moments, a banda de les recentment inaugurades al carrer, quaranta-una localitzacions en quatre ciutats (Barcelona, Sabadell, Sant Cugat i Granollers), i estan treballant per estendre l’experiència a altres poblacions de l’Àrea Metropolitana. Aquest, pel meu gust, és el seu punt dèbil: el desplegament que en fan les administracions i empreses implicades és molt lent, però entenc que el ritme també depèn de la popularitat d’aquest nou sistema de mobilitat.

Per si de cas puc convèncer algú, i de retruc escampem el carsharing (‘cotxe compartit’ en anglès) per tot el nostre territori nacional, deixeu-me explicar que no es tracta d’un servei de lloguer de cotxes convencional perquè el fet de fer-te’n soci ja inclou una assegurança i t’estalvies la paperassa de cada reserva. A final de mes t’arriba el càrrec al compte corrent en funció de les hores d’ús i dels quilòmetres realitzats. Però sobretot, el carsharing em sembla interessant perquè està plantejat com un sistema de mobilitat que es complementa amb totes les altres modalitats de transport públic, per això els pàrquings on hi ha aquests vehicles solen ser al costat d’estacions de tren o metro. Segons els seus responsables, “cada cotxe de carsharing significa deu cotxes menys de particulars”.

Si sou dels que utilitzeu el cotxe només en caps de setmana, o en moments puntuals, i per viatjar pel país, us recomano que ho proveu. L’estalvi respecte les empreses de lloguer de sempre —i ja no diguem sobre la compra d’un vehicle— és molt important.

La Segarra invisible

dilluns, 21/06/2010 (Joan Morales)

Surto de Badalona, agafo la C-32 en direcció a Barcelona, segueixo per la ronda del Litoral fins al nus de la Trinitat, enllaço amb la C-58 (direcció Terrassa – Manresa), i després amb la B-30, que em porta a l’AP-7. Abans d’arribar al peatge de Martorell, em desvio per l’A-2 i continuo cap a Igualada i Lleida durant uns setanta quilòmetres. Uns centenars de metres abans de la sortida 523 trobo la primera i única referència a la meva destinació: “Cervera (sud)”.

Increïble. Cervera no és una població insignificant, és capital de comarca. Però es veu que la Segarra no mereix més atenció. Qui i per què hi hauria d’anar? En la presentació de la revista d’aquest mes de juny (núm. 145), que es va fer al paranimf de la Universitat de Cervera, aquest tema va ser comentat de manera recurrent en els parlaments i per part dels assistents. El problema és que a la comarca hi viu molt poca gent. Si traiem la capital i Guissona, amb prou feines hi viuen quatre mil persones en dinou municipis (el total de la Segarra és de 15.000 habitants).

10juny2010_6474.jpg

Imatge de la presentació de la revista al paranimf de la Universitat de Cervera. D’esquerra a dreta, el director, Joan Morales; el president del Consell Comarcal, Xavier Casoliva; el paer en cap, Joan Valldaura; i el president de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Albert Turull.

Des del Descobrir intentem ajudar a la visibilitat d’aquesta comarca. Però no per caritat, sinó perquè és una gran desconeguda. No sabem què ens perdem. Té paisatges meravellosos i molt canviants en funció de l’època de l’any (la primavera la tenyeix d’un verd llampant), que alternen boscos, camps de cereals i pobles recollits. Precisament, el patrimoni històric arquitectònic que atresora la Segarra és impressionant, sobretot medieval, i en especial  de fortificacions (observeu el meravellós castell de les Sitges a la portada), però també barroc, un període poc reconegut al nostre país. Si hi sumem un substrat agrari dominant, sinònim de tranquil·litat i bona gastronomia, tenim tots els elements per gaudir d’un paradís del turisme rural. Ells s’ho han de creure, i nosaltres ho hem de saber.

145DC.jpg

Portada del núm. 145 del Descobrir, dedicat a la Segarra. A la foto, el castell de les Sitges, al municipi de Torrefeta i Florejacs.

Turisme a Barcelona

dijous, 10/06/2010 (Joan Morales)

shutterstock_47729173.jpg

La Pedrera té més d’un milió de visites anuals.

Abans-d’ahir vaig assistir al dinar conferència de premsa que anualment organitza Turisme de Barcelona per fer balanç de la campanya anterior i previsió de la que es troba en curs. Em va sorprendre el caràcter triomfalista que van mostrar el president del consorci, Joan Gaspart, i el primer tinent d’alcalde i regidor de Promoció Econòmica de l’Ajuntament, Jordi William Carnes. Algunes dades que van aportar:

• El nombre de turistes que han visitat la ciutat durant el primer quadrimestre ha augmentat un 10% respecte el mateix període de l’any passat. La previsió que en fa Turisme de Barcelona oscil·la entre el 12 i el 15% d’increment a desembre del 2010.

• Els grups d’edat de 35 a 54 anys es consoliden com a principals clients turístics de la capital catalana (un 65% del total), desplaçant les franges més joves, entre 18 i 34 anys, que sumen el 22,8%.

• En relació amb aquesta dada, els responsables turístics de Barcelona afirmen que el 42,9% dels visitants vénen a Barcelona en parella, per davant del 24,2% que ho fan sols i a una gran distància del 9,7% que ho fan amb un grup d’amics.

• La despesa mitjana dels turistes que ens visiten és de 400 euros (per 2,8 dies d’estada). Turisme de Barcelona va afegir que el total de la despesa del turisme internacional s’incrementa considerablement, amb percentatges de dispendi que assoleixen el 57% de creixement en el cas dels ciutadans d’estats emergents com el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina.

Totes aquestes dades, a parer de Turisme de Barcelona, desmunten alguns mites sobre el fet turístic que s’han instal·lat en l’opinió de milers de barcelonins. Açò és, que la capital catalana atreu un turisme majoritàriament jove, sorollós, que ve de gresca i que s’hi deixa molt pocs diners. Però alguns símptomes van evidenciar que no tot són flors i violes:

• Les preguntes dels periodistes van ser força incisives i van incomodar molt aviat els responsables turístics de la ciutat. Es palesava un distanciament —larvat de fa temps— entre el discurs oficial i la interpretació que en fan els mitjans, molt menys falaguera. Els temes recurrents eren els robatoris (“l’èxit de Barcelona crida els lladres”, es va defensar Carnes), el model turístic de la ciutat i la política de preus, en especial del sector hoteler.

• Sobre aquesta qüestió, Gaspart va sorprendre tothom —sobretot els seus acompanyants a la mesa— amb aquesta afirmació: “És dolent ser una ciutat cara; és pitjor ser considerada una ciutat barata”. Posant-se en camisa d’onze vares, segurament traït per la seva condició de propietari de la cadena Husa, el president executiu de Turisme de Barcelona (un organisme centrat en la promoció de la ciutat) va indicar que el preu de les habitacions a la capital catalana se situa avui entre un 15 i un 20% per sota del del 2007.

• En aquest punt, malgrat l’augment del nombre de pernoctacions, adquireix rellevància la davallada de l’ocupació mitjana als hotels, maquillada per l’increment continuat del nombre de places hoteleres: ja n’hi ha 61.000. L’evolució de l’ocupació és 79% (2007), 76,3% (2008), 72,4% (2009). En conseqüència, de les paraules de Gaspart, podem extreure’n alguns interrogants. Cal continuar engreixant aquesta capacitat hotelera? Mantenim com a sector i com a país l’aposta per la quantitat de turistes, que porta a la baixada de preus, o provem d’invertir en la qualitat dels qui ens visiten?

• En Pere Duran, el director general de Turisme de Barcelona, també present a l’acte, va explicar que aquest any havien incorporat un nou programa als ja existents (Barcelona Convention Bureau, Barcelona Shopping Line, Barcelona Beach, Barcelona Sports, Barcelona Gastronomia…). L’han batejat amb el nom de «Cultura i lleure» i es dedicarà a dinamitzar específicament els equipaments culturals. Per tant, la reflexió sobre el model de turisme a la ciutat és ben present en la planificació dels gestors públics. Alguna cosa fem malament quan només el 3,1% dels visitants assenyalen que la riquesa cultural de Barcelona és el que més els ha agradat de la ciutat (un 37,4% diuen que és “tot”, el que més els ha agradat; i un 14,1%, per exemple, afirmen que és l’ambient o un 7,2% el clima). Una informació que contrasta amb el fet que, en el moment d’arribar, els turistes situen la cultura com a segona opció del seu rànquing d’expectatives.

L’important és el camí (i 3)

dimecres, 2/06/2010 (Joan Morales)

Shepherd and sheps in Catalonia, Pyrenees, Spain.

Un pastor amb les ovelles pels camins de la Ruta Ramadera del Berguedà. (Foto: Iñaki Relanzón.)

De casos del que he comentat n’hi ha molts. En negatiu i en positiu. Un dels que m’ha sorprès darrerament de manera més agradable és el de la Ruta Ramadera, que em va fer avinent fa pocs dies en Jordi Boixader, una de les persones que hi ha treballat per encàrrec dels ajuntaments de la zona. Es tracta d’un itinerari de 32 km que ressegueix antics camins de transhumància pels termes d’Avià, l’Espunyola, Olvan i Sagàs (Berguedà). Una de les gràcies és que ha nascut per fer-se indistintament a peu, amb bicicleta o a cavall, polivalència permesa per un traçat accessible i modificable. Així, la ruta consta d’un camí principal i, a cada municipi, una xarxa de vies secundàries (subrutes) que permeten aprofundir en el territori i adaptar, en definitiva, l’activitat a les nostres expectatives. I tot, amb una doble finalitat. D’una banda, gaudir dels paisatges agraris (cereals, farratge, pastures i boscos) i de l’abundant presència de l’aigua en aquesta zona del Berguedà central, rica en matisos i en colors en funció de l’època de l’any. D’una altra, protegir un patrimoni, el de les masies, molins, corrals i ponts, avui amenaçat per l’agonia del sector primari.

Malgrat la modèstia de la proposta, penso que és un model a seguir. No debades, crec que el sector turístic català ha de planificar el futur posant en valor tot allò que parteix de la nostra tradició cultural (paisatgística, gastronòmica, festiva, arquitectònica…) que ens caracteritza i ens singularitza davant del món. En aquest sentit, la Ruta Ramadera ha declinat grans transformacions. Transcric del fulletó promocional: “La Ruta Ramadera vol ser respectuosa amb el medi. Per això, el camí no és ple de senyalitzacions que ho envaeixen tot. Ben al contrari, en alguns trams, serveixen les franges grogues de pintura, les marques del GR 1 (blanques i vermelles) o les del PR-C 144 (blanques i grogues). Així, s’ha integrat tota la ruta principal en la Xarxa de Senders del Berguedà, en implantació del Mapa comarcal de mobilitat lenta. Només s’ha col·locat una marca verda amb el logotip als principals nusos de la Ruta.”

Com deia en l’anterior post, cal ser coherent entre allò que pretenem i allò que oferim. Una obvietat gens corrent. I l’objectiu de la Ruta Ramadera era (és) recuperar les vies dels pastors de l’edat mitjana. “Fa tres dècades o quatre, els camins de la transhumància van començar a caure en desús. Recuperar els del Berguedà no ha estat fàcil, ja que alguns trams havien desaparegut per l’ampliació de camps de conreu i d’altres s’han hagut de desbrossar perquè estaven completament embardissats. També n’hi ha que han estat substituïts per pistes forestals o, fins i tot, per carreteres, i s’hi han hagut d’arranjar els vorals i habilitar-los per al senderisme.” Els promotors han entès que cal inventar menys; que el país fa segles que està ben comunicat per desplaçar-nos-hi a poc a poc, i que donar un nou ús als camins històrics és la millor manera de salvaguardar aquest patrimoni cultural.

L’última sorpresa de la Ruta és que ha estat dissenyada pensant en l’aprofitament de les últimes tecnologies. Tota la informació de l’itinerari (recorregut, punts d’interès, serveis, restaurants i allotjaments) es pot descarregar al telèfon mòbil via Bluetooth en quatre punts a peu de camí, un a cada municipi que integra la Ruta, i també a través d’Internet, als webs dels ajuntaments esmentats. A més, els tracks es poden descarregar en GPS per aplicar-los a mapes. I, finalment, han publicat una versió en paper de la Ruta disponible als ajuntaments i a les oficines de turisme del Berguedà.

Un exemple.

L’important és el camí (2)

divendres, 21/05/2010 (Joan Morales)

BlogCarroussel.jpg

Un altre aspecte que és especialment dramàtic, en aquest tema de les rutes organitzades, és el de les guies o fulletons que s’editen per conduir els senderistes. Cal admetre que, en alguns casos, aquest abús de rètols i senyals facilita les coses, però la satisfacció de l’experiència turística depèn sobretot del concepte (en aquest cas, del disseny de la ruta) i no tant del capteniment perquè els usuaris no es perdin. Molts d’aquests suposats productes turístics són contradictoris, il·lògics, i defrauden les expectatives dels qui hi pensen trobar allò que es publicitava. Els arbres no deixen veure el bosc: és tanta l’obsessió per definir un recorregut, per atorgar-li un color i una forma concretes, per aplicar-li un logotip, que sovint perdem de vista tot allò que envolta un camí. Oblidem que les sensacions no parteixen directament del terra que trepitgem, sinó d’allò que aquest terra (el territori, el país) ens permet veure i viure. L’important és allò que experimentem mentre caminem.

En aquest sentit, per construir propostes potents i sinceres, seria més fàcil i raonable aprofitar les vies ja existents. Des del meu punt de vista, no importa tant l’embolcall amb què es presenten, sinó l’autenticitat de les rutes. I, per tant, no hi ha res millor que aprofitar els camins, pistes, corriols i senders que ja existeixen. Demano jo: no els sobreposem etiquetes, deixem que es diguin com els van batejar un bon dia —fa mil·lennis, en ocasions— i dediquem-nos, això sí, a mantenir-los en bon estat o a restaurar-los. Acomplirem amb més eficiència el nostre objectiu tot fent una tasca de preservació cultural, que ens fa molta falta. I al final, potser ens adonarem que no ens calen gaires guies; o que els llibrets han de ser molt més esquemàtics (perquè els recorreguts són coherents). Necessitem, evidentment, que ens condueixin amb diligència. També han d’aplegar totes les dades útils que podem requerir. Però és igual de bàsic que ens motivin, que ens ajudin a entendre què fem allà. Que ens instrueixin i que ens emocionin. Perquè això és el que hi hem anat a cercar.

L’important és el camí (1)

dijous, 6/05/2010 (Joan Morales)

Excursionismo. Senderismo. Monta–a.

Fa algunes setmanes discutíem a la redacció sobre el concepte de ruta. El número de juliol el dedicarem a diversos itineraris senderistes i cicloturístics i ens van assaltar alguns dubtes. D’entrada, una simple cerca a Internet dóna resultats espectaculars. De possibilitats —sembla— n’hi ha un fotimer, començant per la pionera, la Carros de Foc (i la seva versió per a BTT, la Pedals de Foc). Però quan hi grates una mica, comproves que les rutes que funcionen com a productes turístics amb cara i ulls són una minoria.

A parer de la gent que fem el Descobrir, només mereixen ser considerades propostes serioses aquelles que, en primer lloc, tenen una organització que les gestiona. És a dir, que manté el seu traçat i, molt més important, que es preocupa per la integritat de les persones que decideixen recórrer-la. Hi ha d’haver uns punts de suport —o de control, com en vulgueu dir— que t’acompanyin al llarg del trajecte; telèfons d’emergència i d’informació que t’ajudin a resoldre qualsevol incidència; allotjaments associats que permetin el descans d’una etapa a una altra… És clar, perquè això passi, el traçat i la planificació han d’haver estat fets pensant en el públic que pretenen atreure. No és el mateix una ruta de perfil competitiu que un itinerari adreçat a famílies. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte: desnivells, distàncies, clima…

Això en primer lloc, però n’hi ha més. Com qualsevol producte turístic, les rutes han de tenir un objectiu definit i evident: busquem donar a conèixer uns paisatges?, recórrer escenaris històrics?, divulgar patrimoni?, oferir una proposta esportiva en plena natura? Són pensades per fer a peu, amb bici, amb cotxe…? La intencionalitat condiciona radicalment el desenvolupament d’aquestes rutes.

Lamentablement, aquesta reflexió (prèvia) no és gaire habitual. Abunda molt més la idea de senyalitzar un itinerari amb una imatge corporativa pròpia que indiqui que la institució de torn s’ha preocupat de fer bullir l’olla en aquell territori. Serà per senyalètiques! Però mentre els camins se’ns omplen de rètols, estaques, plaques i marques de colors, poques vegades pensem en la satisfacció dels usuaris. És veritat que cada cop és més difícil perdre’s, però… anem enlloc?

M’agrada Eivissa

divendres, 30/04/2010 (Joan Morales)

144_Dobles.jpg

Dimarts passat, dia 27, vaig anar a Eivissa a presentar el número d’aquest mes (144) del Descobrir, que hi dedica tot el dossier central. Anar i tornar, llàstima. Confesso que vaig sovint a Eivissa, però la majoria de vegades de pas (camí de Formentera). Aquest cop, tot i que va ser una visita molt breu, vaig tenir l’oportunitat de fer-hi una petita ruta amb cotxe per gentilesa del fotògraf Jordi Serapio: de Vila a Sant Antoni de Portmany passant per Sant Rafel de Forca; i de Sant Antoni —on vaig dinar, al restaurant Es Ventall, molt recomanable— a Vila una altra vegada passant per Sant Josep de sa Talaia. El seu paisatge m’encisa. I és que quan comparem les dues illes Pitiüses sembla que tots els castanyots se’ls hagi d’endur Eivissa, però és just reconèixer que no hi ha panoràmiques, ni pinedes, ni badies que s’hi puguin comparar, a Formentera. Ep, que no s’enfadi ningú! A cadascú el que és seu. I com que d’Eivissa no és tan habitual parlar-ne bé, vull deixar clar que és un indret magnífic apte per a tots els públics: per als més tranquils i per als més inquiets; per als qui volen descobrir el país i per als qui vibren amb la multiculturalitat, per als qui busquen patrimoni cultural i per als qui necessiten sol i platja. Amb mesura. Dels excessos, en parlarem un altre dia.

Els secrets d’en Xavier Solà

dimecres, 28/04/2010 (Joan Morales)

Fa alguns mesos vaig rebre una trucada d’en Xavier Solà. Tots el deveu conèixer, és un dels periodistes més carismàtics de Catalunya Ràdio i indubtablement del país. Director i conductor del programa El Suplement durant una vintena d’anys, aquesta temporada ha iniciat una nova etapa a l’emissora pública catalana —després d’un parèntesi en què va estar a punt d’abandonar-la— amb un espai propi a El secret, de Sílvia Coppulo.

Doncs bé, la trucada tenia a veure amb uns altres secrets: els relatius a Barcelona, que descobríem en el número de gener (140). A en Xavier li va fer molta gràcia que li arribés un exemplar d’aquesta revista, oimés quan la seva secció és molt semblant a les nostres antigues «Petjades». “Aquestes casualitats sempre volen dir alguna cosa, i jo hi crec molt”, em va comentar. Dit i fet, vam decidir que coordinaríem la nostra secció editorial amb la seva secció radiofònica. I el resultat el podeu comprovar en el número que acaba de sortir al quiosc (144, amb portada sobre Eivissa; les «Vides secretes» dedicades aquesta vegada al meteoròleg Josep Pascual són a les pàgines 26 i 27).

L’empatia cap a la gent, l’originalitat, l’estima pel nostre territori, la feina rigorosa i ben feta són les claus de l’èxit professional d’en Xavier. I és tot un luxe —que volia compartir amb vosaltres— poder-ne gaudir cada mes amb tots els lectors del Descobrir. Que duri!