Arxiu del mes: maig 2013

Poblet i el meu genoll…

dimarts, 28/05/2013

Dia 6: Algun lloc a prop de Santes Creus – Poblet
Distància: 45 km
Ruta: GR 171, camins i corriols

Ja fa uns dies que sóc a Poblet, per fi. Estic rebentat, físicament perquè el genoll em comença a fer mal pel sobre esforç d’aquests primers dies, i anímicament perquè per uns moments he tingut por de no poder continuar.

Abans d’arribar a Poblet vaig caminar 45km, i això és molt més del que m’havia marcat com a màxim diari. Una etapa més curta del previst el dia abans, les ganes d’arribar a Poblet per poder ser al monestir i tenir el meu dia de descans previst, el compromís de ser allà divendres a la tarda amb el Pare Francesc i amb la Montserrat Catalan amb qui també havia quedat per veure l’Arxiu Tarradellas… tot es va sumar per a que no fes cas del sentit comú, de les meves forces i dels senyals que em donava el meu cos. Vaig caminar i caminar fins a Poblet. Total 11 hores de marxa i el genoll esquerre fet papilla.

Encara no m’he tret la sensació de por de sobre i estic a l’espera de veure com evoluciona, però com a mínim està marxant l’angoixa de sentir-me pressionat i de no tenir cap solució al problema.

Tinc por de no poder continuar, tinc por de veure’m davant de tothom a qui he dit que faria 50 dies caminant, tinc por d’escriure que haig de tornar capa casa quan tot just acabo de començar pràcticament,…

Tinc por de no complir el que m’he marcat i aquesta por em bloqueja per dins. És com si de cop m’hagués transformat en aigua congelada, atrapada en un bassa. Incapaç de sortir i continuar fluint pels camps, i no deixant entrar res de fora, aïllat de la resta del món per una capa protectora.

Així que el que necessito fer, ja que no puc fer miracles amb aquest genoll, és deixar que aquesta por flueixi. Permetre’m de tenir por, no lluitar, no intentar trobar una solució, i tampoc no buscar escapatòries mentals que només amaguen el problema de manera superficial.

La cosa està així: tinc el genoll fotut i tinc por de no poder acabar, d’haver de plegar, ara o d’aquí uns dies. El que puc fer és intentar que es recuperi, com abans millor, i mentres tant jo haig d’aprofitar la meva estada entre els monjos de Poblet, i des de la meva petita habitació del monestir recordar perquè vaig decidir fer la Volta a Catalunya a peu, quines són les meves motivacions personals, com puc gaudir i aprofitar cada dia d’aquesta experiència.

Ara que intento aconseguir que tot flueixi dins meu, haig de viure el meu dia a dia conscient de les limitacions que tinc però alegre per estar vivint el que he decidit viure.

I així he estat durant aquests 3 dies a Poblet. He pogut descansar i recuperar-me una mica, però el més interessant ha estat descobrir aquesta comunitat de monjos que viuen un dia a dia de pregàries, de vida en comunió amb Déu i entre tots ells, els monjos. He conviscut amb ells, a l’hostatgeria interna del monestir, a l’habitació de Sant Robert, complint amb les normes, els horari, la disciplina, i assistint a moltes de les misses i oracions que feien a diferents hores del dia.

L'església

El Monestir muralles endins

He tingut l’ocasió de parlar amb els monjos, de conversar sobre temes religiosos i de la vida diària. Fins i tot he trobat a un antic alumne de la meva escola, el Borja, que ara és monjo de Poblet. Després d’observar-lo una bona estona perquè no m’ho acabava de creure, he pogut parlar amb ell durant un dels pocs moments lliures que té. Vem conversar durant unes hores sobre com havia arribat fins aquí, què l’hi havia portat, quin havia estat el seu camí per arribar a sentir que “la vida de monjo era el camí que Déu li havia mostrat per a donar sentit a l’existència”. És per a ell l’única possibilitat de col·laborar, d’ajudar a combatre el sofriment de les persones al món. Pregant i sent un membre de l’Església vol contribuir a que la paraula de Déu arribi a més persones.

La vida monàstica

A la vegada, la vida monàstica de disciplina i meditació li aporta una claredat d’esperit que li permet treballar amb més força i il·lusió que mai. S’ocupa de l’hort de Poblet i ha fet créixer en poc de temps el petit hort que tenia la comunitat. El treball és aquí una activitat que està directament lligada amb la vida diària de les persones. No hi ha alienació, treballen amb les mans i el cap per a alimentar-se i cultivar-se. Estudien Filosofia i Teologia després de les pregàries del matí. I en uns anys els monjos joves ja estaran llicenciats.

Poc a poc la meva inestabilitat mental, provocada pel nou ritme de vida que ha suposat començar a caminar i pel problema de genoll, ha anat evolucionant. M’he anat calmant, i respirant i donant gràcies, com deia Fra Marc durant les visites que fa del monestir als grups que venen de visita turística.

Respireu i doneu gràcies!

Aquest consell el repeteix moltes vegades fins que fa entendre que tota la resta és supèrflua al costat d’això. I que noc al gaire més, els monjos en són l’exemple, per a poder viure en pau. No cal gaire més però, no és gens fàcil aconseguir-ho fer durant un dia sencer.

La nit a la fresca al Badorc

diumenge, 26/05/2013

Dia 3: Montserrat – El Badorc
Distància: 30 km
Ruta: GR i camins

Faltava explicar com havia passat la primera nit al ras!
Doncs després de conèixer en Pere i les noies de l’Ajuntament de Piera vaig seguir caminant per a trobar un lloc on passar la nit. Seria la primera nit que passaria al ras, a la natura i volia trobar el lloc ideal. I quan no estàs acostumat a dormir a la natura en un sac de dormir, i a més veient com estava plovent els darrers dies, doncs sempre trobava alguna pega als raconets que anava veient.
Primer una bauma al costat de la riera, era gran i ben protegida encas devent o pluja però en entrar-hi me’n adono de com s’havia creat la bauma… estava tota enfangada i ja es veia que si es posava a ploure fort a algun lloc kilòmetres amunt em podia trobar nedant riera avall, intentant aferrar-me a les canyes i acomiadant-me de l’ordinador, la càmera, etc etc… Després, una cabana davant d’uns horts. Ja m’estava imaginant que seria el meu refugi ideal… però en quan m’hi apropo resulta que en surt el propietari… per poc que no em troba muntant el fogonet davant els seus tomàquets. I es clar intento dissimular i fer-li alguna pregunta traient ràpidament el mapa… però està clar que em va calar. Amb la cara que va fer, segur que al cap de 5 minuts de marxar amb el seu cotxe, va girar cua per assegurar-se que el barbut havia marxat.

Un barbut a l'hort

També vaig visitar un molí abandonat, n’hi uns quants per aquesta zona del Badorc, però estan tots en runes i crec que hi havia més vegetació a dins que fora de l’edifici. En sortir d’un d’aquests molins de cop em veig amenaçat per un pitbull que em comença a bordar i no em deixa avançar. Estic en un camí molt estret i el gós em tanca el pas. Què collons fot un pitbull amb aquesta mala llet en aquesta zona de la riera del Badorc?? Doncs mira… per aquí també hi ha quillets amb xandall i acomplexats que es compren gossos per a fer-los tenir una actitud que ells no són capaços de treure. Només cal un gos més gran per a que es desinflin pobres…

Bé, després d’això ja vaig veure que no havia de trigar a trobar un lloc per instal·lar-me. Al costat d’una casa vigilada amb un sistema d’alarmes que devien copiar de la casa blanca, hi havia una petita era amb un cobert i un racó amagat entre les arrels d’unes alzines del tros de dalt. Aquí sí. Ara només calia començar a fer el sopar i preparar-se per a la nit!

El campament de nit

El primer sopar a la fresca va anar molt be. Feia dies que carregava un sobre de fideus yakisoba, d’aquests instantanis… era el dia perfecte. De primer una amanida sense oli ni sal, i després els fideus amanits amb totes les espècies que porten ensobrades i quatre espàrrecs que vaig trobar allà. De conya. Ja penjaré el vídeo del sopar quan trobi un wifi pel camí, cosa no gens corrent…

La nit va passar força bé, a part de les ventades que semblaven que havien d’arrencar la pineda que hi havia uns metres més enllà, i del desnivell del terra on dormia que, tot i rascar de valent abans d’entrar al sac per mirar de fer-lo pla, va fer que hagués de vigilar de no caure fins a l’era…

I al matí l’esmorzar, mullar-me la cara a la font que hi havia allà mateix i a caminar cap a La Llacuna! A ca l’Eulàlia i el Josep Maria! I de camí vinyes i vinyes! I unes vistes molt boniques de tot el prelitoral… us en deixo 4 fotos.

Matagalls, La Mola, Montserrat

Les Vinyes

La Llacuna

dissabte, 25/05/2013

Dia 4: La Llacuna
Dia de descans

Molt bona arribada a La Llacuna a casa de l’Eulàlia i el Josep Maria, que em van obrir les portes de casa seva per a passar-hi un dia genial en el que em van fer sentir com a casa! Ha estat la primera vegada que he pogut conviure a casa d’algú durant aquest viatge, i sense dubte que ha estat molt gratificant.

Per a la meva arribada l’Eulàlia havia preparat un bon dinar on no hi faltava res. La pasta, un pollastre, les cebes de l’hort del Josep Maria i una coca boníssima que fins fa no gaire he pogut anar racionant!

Viuen en una casa molt bonica de la que n’estan molt orgullosos. Cadascú hi té el seu espai, la decoració sembla cosa de l’Eulàlia. A les parets hi pengen algunes de les seves pintures i hi ha escultures que ha dissenyat. El jardí que rodeja la casa és com un mostrari de la flora de la regió. Farigola, romaní, esparregueres, cirerers, pins, i tots els demés arbres que el Josep Maria ha pogut anar plantant a mida que en trobava una llavor. Entre mig hi apareixen integrades al paisatge, les escultures de l’Eulàlia.
Al sòtan hi té el taller: pintura, escultura, restauració i la sala on estan exposat tot el mostrari de les arracades i penjolls que fabrica. Tot un tresor que et trobes en baixar les escales…

Durant la tarda em van ensenyar el poble de la Llacuna i vem voltar en el vell i dur Toyota del Josep Maria per tot el terme! Primer l’ermita de Sant Pere i el castell de Vilademàger del que només en queda una part de la torre, i des d’on hi ha una vista fantàstica de la Llacuna.
La plaça
La torre del castell de Vilademàger

Allà m’explicava com estaven esperant a pujar a l’ermita aquest proper diumenge per a anar a fer l’arròs amb la resta del poble i penjar una estelada que aquest any es veuria des de tota la vall… També em confessava com de petits, sent encara massa joves per a donar importància a unes pedres, pujaven a jugar amb les runes del castell, i de com també més crescudets pujaven aquí dalt a festejar amb la seva dona davant de les vistes de tota la vall.

Les vistes de la vall de la Llacuna

Vam recórrer la plana d’Ancosa cap a les runes d’un poblat íber on hi vam trobar restes de ceràmiques de l’època, m’anava mostrant els rastres que deixen els porcs senglars quan regiren la terra per trobar els glans i les arrels que mengen. M’explicava quines plantes que estaven florint en aquesta època de la primavera i quines eren les que aprofitarien les abelles a partir d’ara, a la nova zona on més tard aniríem a col·locar les 2 arnes que mantenen amb el seu amic Santi, un antic banquer que havia emigrat a Barcelona i que havia tornat a la Llacuna ara que vivia retirat, com el Josep Maria. Tot i haver hagut de deixar les seves feines de tota la vida, podien gaudir del nou estil de vida que portaven.

El Josep Maria està lluny de la vida atrafegada de la fàbrica tèxtil que dirigia, que havia heretat de la família i que va haver de tancar ara fa uns anys per culpa de la crisi del sector a Catalunya. Ara recorda aquesta època i una part de la història familiar amb el petit museu que han creat, Cal Sagrera, i on hi exposen màquines, materials i fotos que mostren com funcionava una fàbrica tèxtil en un petit poble de l’Anoia.

La família

Ara surt a passejar cada dia amb l’Eulàlia, tenen temps per a gaudir del moment, cuidar l’hort, les abelles, el museu,… Sembla que li hagi tocat viure una vida que no ha buscat, una vida que es nota que gaudeix, i n’està molt content de dir-ho, però per a la que potser no estava preparat. Aquesta època s’estava tornant però, “una de les millors de la seva vida” i per com ho deia em fa l’efecte que d’aquí no gaire n’acabarà sent la Millor.

Primer dia dels 50! I primers 30 dels 1000 km!

dilluns, 20/05/2013

Dia 1: Terrassa – Montserrat
Distància: 35 km
Durada total: 8h

Ja ha arribat el diumenge 19 de maig. El dia esperat i marcat al calendari en el que comença la meva gran excursió per Catalunya!
Ens aixequem amb la Miryam amb molta son sabent que encara ens queda feina per fer a casa… Haig d’acabar la maleta, enllestir el dinar per a l’excursió fins a Montserrat i ens esperen a la plaça de l’Ajuntament per a sortir tots junts! I ja veiem que farem tard…
La maleta pesa un mort. Era de preveure, pesa uns quants kilos més del previst. Uns quants… Però sense gaire temps per a pensar-hi la carrego i endavant!

Terrassa

Ens trobem a l’Ajuntament de Terrassa amb la resta de l’expedició, mon pare i mon tiet, que són els dos únics valents que han matinat per veure el moment! Bé el més valent avui ha estat el Paco, ja que mon pare torna després de les fotos de rigor cap al cotxe, i cap a casa calentet! Això de caminar no és hereditari 😉 !

Els valents

Així que som la Miryam, el Paco i jo els que comencem a caminar cap a Montserrat. L’excursió és molt bonica i en aquesta època encara més perquè trobem un paisatge molt bonic, rierols per tot el camí, animals,… i les vistes de Montserrat un cop creuem la primera serra.

Montserrat!

El camí per a la primer etapa és força pla. Anem pujant i baixant però sense haver de fer grans esforços, cosa que agraeixo ja que amb el “sobrepès” pateixo una mica més del compte… Durant les últimes setmanes tampoc no he pogut caminar gaire, per no dir que he estat alguns dies sencers tancat a casa amb els preparatius i amb altres temes que havia de tancar abans de marxar… I de ben segur que això no m’haurà ajudat gaire a afrontar en les millors condicions les primeres etapes…

Quan som més o menys a mig camí la Neus s’afegeix a la marxa. Ens trobem a Torreblanca, una petita estació de la renfe a una de les urbanitzacions de Vacarisses, que més que una estació, sembla ser un bar al mig del bosc per on hi passa una via de tren… Som a mig de camí de Monistrol, punt crític on comença la pujada a Montserrat, així que fem un descans i aprofitem la trobada per a menjar, xerrar i descansar.

La resta del recorregut des de Torreblanca és ben variat. Primer hem de creuar la via del tren, després la carretera, una altra via de tren, i la C-58… No sembla fàcil caminar per la natura a les rodalies de Barcelona. Veurem com és a la resta del país… També anem seguint un petit rierol que amb les pluges d’aquests dies ha ocupat el torrent per on caminem. Ens dona l’aigua que ens cal per seguir i unes vistes magnífiques de la muntanya que d’aquí poc més d’una hora (ja en portem 4 i mitja) haurem de pujar! I això em comença fer una mica de por… Ara que el Paco s’ha ofert a fer de portejador durant uns quilòmetres, una ajuda molt benvinguda, aprecio la lleugeresa del qui camina només per unes hores! Però veure Montserrat cada cop més a la vora em recorda la meva situació real…

Però en arribar a Monistrol… una primera sorpresa, els primera àngels de Catalunya Cara a Cara apareixen! Són ma mare, el Christian, la Roser i el Martí que ens venen a rebre a Montserrat! I venen amb el cotxe! No, no soc jo qui puja dins el cotxe, però després de llegir atentament les bases del concurs del Catalunya Cara a Cara no he sapigut trobar enlloc que la motxilla no pogués fer autostop, així que… la llenço amb moooolt de gust al fons del maleter!

Tots 4 ens desprenem del nostre excés d’equipatge i comencem a pujar. És sens dubte una de les excursions més boniques que conec. Tot i ser una imatge molt típica de Catalunya, la pujada a Montserrat és impressionant. Fàcilment et pots imaginar com ho devien fer els monjos durant els segles passats a mida que vas pujant i veus els petits camins entre les roques que porten a ermites perdudes… La vegetació és exuberant i sents que camines de ple dins la natura. I encara més quan comença a ploure… Segona pujada a Montserrat en el darrer mes, segon aiguat.

Amb el cansament que portem acumulat l’últim tram d’escales sota la pluja es fa força llarg, i ja no veiem tants somriures a les cares dels expedicionaris…

Després de 8 hores de marxa, l’últim tram es fa dur. I la pluja no és font d’alegria aquest cop…
Però en quant veiem la silueta de l’abadia, la caseta de l’aeri i els turistes que caminen per allà, ja ens comencem a emocionar novament. I veiem molt a prop el moment de seure a la cafeteria i prendre alguna cosa ben calenta, i… menjar!

I quan arribem a l’esplanada, cridem i celebrem que ho hem aconseguit, ens abracem tots 4 en un moment ben bonic que recordaré durant els propers dies. Tots junts hem fet la primera etapa del meu viatge. I em sento molt feliç d’haver-ho pogut compartir.

A dalt també hi trobem als àngels que ens han portat les motxilles i tots junts anem cap a la cafeteria a escalfar-nos i menjar amb molta gana tot el que portàvem des de casa…

Ara que ja hem arribat a dalt de Montserrat s’apropa el moment d’acomiadar-me de tothom. Encara amb l’emoció de la jornada vaig pensant que ara que tothom marxarà, jo em quedaré aquí i començarà un viatge ben diferent. A casa, sí, però sempre fora. M’acomiado de tothom, i ens abracem i ens fem els darrers petons amb la Miryam. Un altre comiat i una altre cop la sensació de nostàlgia de qui ara no pot pensar en viure només el moment present. Estic content de començar el meu viatge però estic trist de pensar en no veure-la, de no conviure durant tots aquests dies.

Un cop sol a Montserrat, entro a l’habitació de l’alberg de pelegrins que em tenen reservada. Una habitació freda, molt freda en un edifici antic i buit. No para de ploure, estem enmig dels núvols i tot s’hi posa per a que em senti una mica trist i nerviós de continuar… Una barreja de sentiments… alegria d’haver arribat a Montserrat, emoció per començar aquesta aventura, trsitesa pel comiat, nervis del moment, cansament, son,…

Necessito una dutxa ben calenta i ben llarga per a calmar-ho tot.
Quan torno a l’habitació, ja molt més descansat i relaxat començo a sentir-me molt millor. Més tranquil de tirar això endavant, de començar a viure d’una manera diferent durant uns dies. I en poca estona em vaig quedant adormit pensant en el que tinc perendavant. Sota un munt de mantes perquè aquesta habitació és freda, molt freda.

1000 km per Catalunya en 50 dies, a peu i en solitari

dilluns, 20/05/2013

Em proposo fer una volta de 1.000 kms durant 50 dies a peu i en solitari per Catalunya.

Catalunya Cara a Cara

La Volta a Catalunya del Jordi Girard

Durant aquest període caminaré per senders, pistes i camins, travessant unes 15 comarques i visitant un centenar de pobles de Catalunya, amb l’objectiu de viure una experiència d’immersió cultural al nostre país.

L’objectiu és conèixer de prop la cultura tradicional catalana a través del contacte directe amb les persones que hi viuen i amb la natura i tot a una escala humana. Lluny de les grans ciutats, de les presses, de la societat del consum.

Fer aquesta immersió cultural a Catalunya em permetrà descobrir llocs amagats del país, persones amb vides molt interessants, un ritme de vida diferent al de la societat del consum en la que vivim la majoria de nosaltres.

Començo a caminar el diumenge 19 de maig!  I aquesta és la ruta prevista!


Mostra La Volta a Catalunya a peu en un mapa més gran