Arxiu del dilluns, 3/06/2013

L’arribada al Sud! Móra d’Ebre

dilluns, 3/06/2013

Ahir “vaig fer el Sud”! Vaig arribar a Móra d’Ebre, el punt més al Sud del viatge de Catalunya Cara a Cara. Va ser emocionant creuar l’Ebre i entrar a Móra sabent que havia complert la primera part del meu viatge, recordar tot el que havia viscut durant les darreres 2 setmanes, pensar que havia caminat uns 200 km (cosa que no hauria imaginat fa tot just un any…)…

Aquesta primera fita em marca també un canvi en la meva manera d’estar. Les dues setmanes sol han evidenciat comportaments personals, alguns són molt positius per a mi, però n’hi ha que encara vull potenciar i d’altres que vull modificar. La soledat provoca aquest retrobament amb tu mateix i, si no l’amagues, t’hi has d’enfrontar.

Em trobo en una etapa de transició. Ja ha passat l’excitació de la primera setmana, però encara no ha arribat l’harmonia. Suposo que aquest viatge només serà un pas en aquesta direcció, però crec que en serà un pas important i necessari.

I ara us explico l’etapa d’arribada a Móra!

Dia 14: Escaladei – Móra d’Ebre
Distància: 35 km
Ruta: GR 174, camins de carro, carretera T-732, GR 171

Ja he sortit del Montsant i comença la baixada cap a les terres de l’Ebre. He passat la nit a Escaladei, el poble que secles enrere va servir de conreria per als cartoixans de Scala Dei, on un grup de monjos hi vivien en silenci. Avui els cartoixans han marxat, i el poble a quedat, i conserva totalment l’ambient d’un poble tradicional.

Cartoixa de Scala Dei

He passat la nit en un estable per a cavalls que ara estava abandonat, la palla a terra fa com un matalasset força bo…

El meu corral

I al matí començo a caminar amb la intenció d’arribar a Móra. El meu últim destí en direcció Sud. La meva intenció inicial era arribar fins a Horta de Sant Joan, però el retard acumulat ha fet que el meu objectiu aacabi sent creuar l’Ebre a Móra. Una bona fita i molt significativa penso.
Des de Escaladei arribo seguint la petita carretera a les Vilelles, l’Alta primer i la Baixa després. I d’allà tiro per camins, vinyes i rius fins al Lloar.

La Vilella Baixa

Durant aquesta travessa trobo un regal fantàstic… una bassa tan perfectament cuidada, que fa la impressió que algú s’està preparant la seva piscina per a l’estiu… Hi té les cadires posades, arbres per a fer ombra i fins i tot una tele dels anys 60 que li dona un aire molt kitsch al marc…

la bassa/piscina

He passat d’un fred invernal a dalt del Montsant als 25 graus del Lloar en cosa d’hores. Un canvi molt xocant i agradable també! Sobretot perquè puc banyar-me / rentar-me per primercop en molts dies!!

Al Lloar hi arribo per dinar. A la plaça hi ha una mica d’ombra que comparteixo amb els grups que van arribant i que participen en una gimcana comarcal. Ells corren per la comarca en cotxe, atrefegats de poble en poble buscant pistes i rastres de la cultura i la història de cada poble. Una mica com jo, però competint…

D’allà cap al Molar, on trobo al Carlos i la Mariví, que m’acompanyen un tram de camí i em fan un regal que encara em dura ara… Uns quant quilos de cireres, arbrecocs i nispros! Carrego la motxilla amb molt de gust!! Durant el camí he trobat gent molt amable, que té ganes d’ajudar i empatitza molt amb mi i el meu viatge. Crec que el fet de trobar-nos cara a cara amb les persones i les seves vides personals fa que ens obrim els uns als altres. Quan surto de la vida repetitiva i despersonalitzadora que sovint portem descobrim la capacitat d’ecoltar i d’entendre a les persones, una a una. Si prenc distància amb el món egocentrista en el que vivim, trobo altres persones amb les que puc compartir part de les nostres vides.

I finalment Móra d’Ebre! Ja hi sóc, 200 km i 14 dies després creuo l’Ebre i compleixo la primera fita del viatge. Ja he fet el Sud! I ara tot fa pujada!
Caminant pel pont (que gran és l’Ebre! sempre penso quan el veig…) ja em trobo amb tota la diversitat cultural de Móra: rumanesos, gitanos, magrebins, catalans,… La part antiga de Móra fa que de sobte xoqui amb la nova amalgama que viuen a molts pobles i ciutats petits de Catalunya.

L'Ebre

A la botiga on hi busco el sopar, i en la que parlen no tant fredament d’aquesta arribada massiva d’immigrants, el Geroni i la seva senyora m’expliquen on dormir, em parlen de Móra, em regalen la compra i m’animen en el meu viatge. La senyora mana el seu home que m’acompanyi fins a la zona on podré estar tranquil per dormir, un carrer a prop del castell on hi ha unes covetes i una bassa seca. Allà els veïns que seuen a les entrades de casa seva em miren extranyats… El Geroni els explica la meva història, i els avisa que no cal que truquin als municipals aquesta nit. Llavors la Pepi m’ofereix el seu corral! Genial! Un corralet al costat de casa seva que fa temps que no obren, i on hi guardaven un “tocino” temps enrere. La Pepi cuida de tota la seva família. De la filla, que estava a punt de marxar cap als concerts que feien dissabte al poble, i dels seus pares, l’un immòbil en una cadira rodes, i l’altra amb alzheimer. Tota una tasca i una prova que li ha posat la vida… I encara té temps per a preocupar-se i oucpar-se del caminant que passa per casa seva! Que agraït que n’estic!

Móra d'Ebre

Mentre es fa fosc tinc temps de pujar al castell, sopar mirant el riu i reflexionar sobre tot plegat. La sortida des deTerrassa dues setmanes enrere, els canvis durant aquests dies, els problemes i les pors, les descobertes i les alegries, els matins, els vespres, les hores de camins,… Una primera part de viatge que ha estat molt interessant, en la que he evolucionat, i en la que veig des d’aquí baix tot el camí que encara haig de fer.

Torno a estar connectat! Resum de La Serra La Llena i l’experiència amb l’ermitana del Montsant

dilluns, 3/06/2013

Ja feia dies que no escrivia res! I és que no és fàcil trobar llocs amb cobertura per a internet als llocs on arribo a dormir… i aquesta setmana ha estat diferent, he trobat un nou ritme i estic entrant a la vida solitària amb la calma i l’aillament que requereix. També d’internet…

Jordi Concentrat

Des de que vaig sortir de Poblet han passat moltes coses i he estat en llocs ben diferents… En propers posts us faré una mica de resum de les etapes viscudes entre Poblet i Móra d’Ebre. I a partir d’ara procuraré escriure, i publicar, amb més freqüència.

Dia 10: Poblet – La Pobla de Cérvoles
Distància: 20 km
Ruta: camins de carro i pistes

Finalment vaig estar a Poblet fins a dimarts al matí. Van ser 3 dies molt interessants on vaig poder recuperar-me i reflexionar força sobre el meu viatge. Ja us parlaré en altres posts d’algunes experiències a Poblet que han estat molt interessants…
Bé doncs de Poblet vaig sortir amb la intenció de fer una etapa suau, sense gaires desnivells ni quilòmetres. Vaig decidir canviar el meu itinerari programat, que passava per les muntanyes de Prades en direcció el Montsant, i passar per Riudabella, que va ser durant secles la granja dels monjos de Poblet fins a la desamortització de Mendizábal al s.XIX, i que ara és un castell que mostra un aire d’antiga riquesa. Avui, al costat de les altes torres i l’entrada pomposa hi ha un vell Porsche rovellat i sense vidres, heures que pugen per les columnes del camí d’entrada i un gós que només observa sense bordar a l’única persona que deu haver passat per allà en dies…
Després el camí segueix fins a Vallclara i després al Vilosell, un bonic poble d’aspecte medieval, emmurallat i amb uns carrerons ben bonics.
Segeuixo fins a la Pobla de Cérvoles on paro a un restaurant a dinar. És la primera parada en restaurant, i és que crec que enyorava el menjarcalent i a taula del refector de Poblet… No em volia desenganxar tan ràpid. Així que un bon menú mentre llegia de cap a peus La Vanguardia d’uns dies enrere… Agafant forces per a començar a pujar la Serra La Llena per a trobar un lloc on fer nit. Vaig trobar aixpopluc en unes pedres al marge d’unes vinyes. Tapat de l’aire i amb unes molt bones vistes.

Les Vinyes

El meu campament

Dia 11: La Pobla de Cérvoles – Sant Joan del Codolar, Cornudella de Montsant
Distància: 30 km
Ruta: GR 174, carretera, GR65.5 i altres camins

M’aixeco mig congelat al matí amb la intenció de creuar ràpidament la Serra La Llena i arribar a Cornudella ambun tres i no res… Doncs la pujadeta fins al coll de les Marredetes és molt pitjor del que m’havien dit al poble, i sobretot el camí fins a Ulldemolins es fa etern. Primer un tram de carretera, després em perdo intentant trobar una drecera que m’estalvïi la volta… i és que al Priorat, les dreceres baixen un barranc de 300 metres o pugen una muntanya de 500 metres en molt pocs quilòmetres! I si busques dreceres pel Priorat, en un lloc en que et trobes en l’espai que no cobreix cap dels teus mapes, doncs corres el risc de fer l’idiota pujant i baixant… i el genoll se’t torna a inflar clar… clàssic…
Doncs finalment, després de voltar força arribo a Ulldemolins i d’allà ja tiro cap a Sant Joan del Codolar, una ermita a la Serra del Montsant. Allà hi viu la Montserrat, l’ermitana. Quan he dit a Poblet que anava al Montsant, em van dir que li podia fer una visita, i que potser em donaria algun remei per al meu genoll. De fet, el pare Paco, em va demanar que li encarregués una altra ampolla d’aquell oli que prepara per a posar-se al “genoll de l’artrosi, que és l’única cosa que li va bé”…
I quan arribo a l’ermita em rep una dona en xandall i bambes, que mira les fotos que li ha enviat un amic seu que acaba de pujar el Kanchenjunga (la tercera muntanya més alta del món, al Nepal) mentre es connecta al Facebook per a comentar al xat d’un programa de Catalunya Música… Tota un monja moderna, que viu sola, rodejada de llibres, de cultura i de natura.

Montserrat, ermitana de Sant Joan del Codolar

Mentre m’asseu a la seva taula, em prepara una infusió i ja comencem una conversa que durarà fins a les 12 de la nit! Parlem de natura, m’explica tota la varietat de plantes autòctones que hi ha al Montsant. També em parla de música i em recorda com sent dins el seu cap obres de música clàssica mentre observa escenes quotidianes de la natura. M’explica com era la seva vida de monja que corria amb moto per Olesa de Montserrat, mentre estudiava i treballava a la fàbrica fins al moment en que va “sentir la veu” que li va dir que havia de viure sola. Aquella seria la seva manera d’ajudar a les persones, vivint sola. No sap de quina manera està ajudant als demés, però sap que ho ha de fer estant sola.

El Montsant amb l'ermita al fons

Finalment, després de sopar, em convida a que em quedi a domrir a casa seva i em prepara un matalàs per a que m’hi posi, allà a la seva habitació. En aquesta petita casa hi ha lloc per a molt. M’explica que de vegades hi han dormit fins a 5 persones, quan venen la seva naboda i les seves amigues escaladores…
La Montserrat no sap ben be com es materialitza la seva ajuda, però de ben segur, que com a mínim a mi i els altres muntanyencs que la visiten regularment els dona companyia, refugi, consells i saviesa.