Ahir “vaig fer el Sud”! Vaig arribar a Móra d’Ebre, el punt més al Sud del viatge de Catalunya Cara a Cara. Va ser emocionant creuar l’Ebre i entrar a Móra sabent que havia complert la primera part del meu viatge, recordar tot el que havia viscut durant les darreres 2 setmanes, pensar que havia caminat uns 200 km (cosa que no hauria imaginat fa tot just un any…)…

Aquesta primera fita em marca també un canvi en la meva manera d’estar. Les dues setmanes sol han evidenciat comportaments personals, alguns són molt positius per a mi, però n’hi ha que encara vull potenciar i d’altres que vull modificar. La soledat provoca aquest retrobament amb tu mateix i, si no l’amagues, t’hi has d’enfrontar.

Em trobo en una etapa de transició. Ja ha passat l’excitació de la primera setmana, però encara no ha arribat l’harmonia. Suposo que aquest viatge només serà un pas en aquesta direcció, però crec que en serà un pas important i necessari.

I ara us explico l’etapa d’arribada a Móra!

Dia 14: Escaladei – Móra d’Ebre
Distància: 35 km
Ruta: GR 174, camins de carro, carretera T-732, GR 171

Ja he sortit del Montsant i comença la baixada cap a les terres de l’Ebre. He passat la nit a Escaladei, el poble que secles enrere va servir de conreria per als cartoixans de Scala Dei, on un grup de monjos hi vivien en silenci. Avui els cartoixans han marxat, i el poble a quedat, i conserva totalment l’ambient d’un poble tradicional.

He passat la nit en un estable per a cavalls que ara estava abandonat, la palla a terra fa com un matalasset força bo…

I al matí començo a caminar amb la intenció d’arribar a Móra. El meu últim destí en direcció Sud. La meva intenció inicial era arribar fins a Horta de Sant Joan, però el retard acumulat ha fet que el meu objectiu aacabi sent creuar l’Ebre a Móra. Una bona fita i molt significativa penso.
Des de Escaladei arribo seguint la petita carretera a les Vilelles, l’Alta primer i la Baixa després. I d’allà tiro per camins, vinyes i rius fins al Lloar.

Durant aquesta travessa trobo un regal fantàstic… una bassa tan perfectament cuidada, que fa la impressió que algú s’està preparant la seva piscina per a l’estiu… Hi té les cadires posades, arbres per a fer ombra i fins i tot una tele dels anys 60 que li dona un aire molt kitsch al marc…

He passat d’un fred invernal a dalt del Montsant als 25 graus del Lloar en cosa d’hores. Un canvi molt xocant i agradable també! Sobretot perquè puc banyar-me / rentar-me per primercop en molts dies!!

Al Lloar hi arribo per dinar. A la plaça hi ha una mica d’ombra que comparteixo amb els grups que van arribant i que participen en una gimcana comarcal. Ells corren per la comarca en cotxe, atrefegats de poble en poble buscant pistes i rastres de la cultura i la història de cada poble. Una mica com jo, però competint…

D’allà cap al Molar, on trobo al Carlos i la Mariví, que m’acompanyen un tram de camí i em fan un regal que encara em dura ara… Uns quant quilos de cireres, arbrecocs i nispros! Carrego la motxilla amb molt de gust!! Durant el camí he trobat gent molt amable, que té ganes d’ajudar i empatitza molt amb mi i el meu viatge. Crec que el fet de trobar-nos cara a cara amb les persones i les seves vides personals fa que ens obrim els uns als altres. Quan surto de la vida repetitiva i despersonalitzadora que sovint portem descobrim la capacitat d’ecoltar i d’entendre a les persones, una a una. Si prenc distància amb el món egocentrista en el que vivim, trobo altres persones amb les que puc compartir part de les nostres vides.

I finalment Móra d’Ebre! Ja hi sóc, 200 km i 14 dies després creuo l’Ebre i compleixo la primera fita del viatge. Ja he fet el Sud! I ara tot fa pujada!
Caminant pel pont (que gran és l’Ebre! sempre penso quan el veig…) ja em trobo amb tota la diversitat cultural de Móra: rumanesos, gitanos, magrebins, catalans,… La part antiga de Móra fa que de sobte xoqui amb la nova amalgama que viuen a molts pobles i ciutats petits de Catalunya.

A la botiga on hi busco el sopar, i en la que parlen no tant fredament d’aquesta arribada massiva d’immigrants, el Geroni i la seva senyora m’expliquen on dormir, em parlen de Móra, em regalen la compra i m’animen en el meu viatge. La senyora mana el seu home que m’acompanyi fins a la zona on podré estar tranquil per dormir, un carrer a prop del castell on hi ha unes covetes i una bassa seca. Allà els veïns que seuen a les entrades de casa seva em miren extranyats… El Geroni els explica la meva història, i els avisa que no cal que truquin als municipals aquesta nit. Llavors la Pepi m’ofereix el seu corral! Genial! Un corralet al costat de casa seva que fa temps que no obren, i on hi guardaven un “tocino” temps enrere. La Pepi cuida de tota la seva família. De la filla, que estava a punt de marxar cap als concerts que feien dissabte al poble, i dels seus pares, l’un immòbil en una cadira rodes, i l’altra amb alzheimer. Tota una tasca i una prova que li ha posat la vida… I encara té temps per a preocupar-se i oucpar-se del caminant que passa per casa seva! Que agraït que n’estic!

Mentre es fa fosc tinc temps de pujar al castell, sopar mirant el riu i reflexionar sobre tot plegat. La sortida des deTerrassa dues setmanes enrere, els canvis durant aquests dies, els problemes i les pors, les descobertes i les alegries, els matins, els vespres, les hores de camins,… Una primera part de viatge que ha estat molt interessant, en la que he evolucionat, i en la que veig des d’aquí baix tot el camí que encara haig de fer.

Entrada publicada a General el dilluns, 3/06/2013 a les 10:50.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.