El que falta per explicar…

Durant l’estiu aniré publicant alguns posts per a acabar de tancar el projecte de Catalunya Cara a Cara. Seran escrits que mostraran una mica millor com és el dia a dia d’una experiència com aquesta. Hi haurà més fotos i també vídeos, transcriuré algunes de les entrevistes i converses que he tingut, detallaré rutes que són especialment interessants, explicaré la logística i el dia a dia del viatge i acabaré d’escriure les vivències de les etapes que no he pogut publicar abans…

De moment avui tinc ganes de recordar algunes de les persones que amb qui he compartit el meu viatge.

Abans de començar a caminar em preguntava com seria d’anar sol pel país, no sabia si seria possible d’entrar en contacte amb la gent. No em refereixo només a parlar o fer una xerradeta al bar, sinó arribar a conèixer persones i les seves vides, arribant-hi com a foraster. I també és una de les preguntes que més sovint m’han fet durant aquests dies… “La gent t’ajuda?” o “Com et reben quan arribes als pobles?” o també “Has entrat a moltes cases?”

Sens dubte que he sentit que la gent m’ha ajudat i que m’han rebut molt be a tot arreu. També hi ha força gent que m’ha convidat a dormir a casa seva. És veritat que noto l’aspecte físic fa molt quan arribes a un poble, sobretot davant de les dones grans, que sovint et miren amb molta desconfiança o por fins i tot, però en quant comences a parlar i a explicar la teva vida, quan comences una conversa de tu a tu en la que t’obres i parles espontàniament, moltes barreres es trenquen. Llavors el qui tens davant entén el que fas i que ets una persona més, més enllà de la motxilla, la roba no molt neta, i els cabells llargs i la barba… Quan no jutgem al que tenim davant podem entendre’l com a persona i llavors és quan s’estableix una relació.

Havia tingut aquesta sensació durant els meus viatges abans, però sempre quan era en algun país amb una cultura diferent. Els locals no et jutgen perquè saben que ets diferent i que tens costums “estranys”. Et miren i comenten, o riuen, però normalment no s’ofenen ni et miren amb desconfiança perquè estiguis comportant-te diferent. I també et trobes amb d’altres viatgers que viuen en aquest estat de no jutjar el seu entorn.

Però ara entenc que també és possible viure això a casa nostra, entre nosaltres, entre la gent d’una mateixa cultura. Quan dues persones s’apropen, s’obren i parlen sense jutjar-se tot és possible. Però normalment algú ha de fer el primer pas, això sí. I és bo estar disposat a fer-lo tu, perquè sempre hi surts guanyant.

No puc escriure els noms de totes les persones que he conegut o que han volgut ajudar-me durant el viatge perquè no me’n recordo, però els vull agrair el gest, la conversa, la fruita, l’aigua, el dinar, el llit, la companyia,…

Les persones del camí!

Les persones del camí!

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús