catalunyacaraacara- Descobrir.cat

Arxiu de la categoria ‘catalunyacaraacara’

A on jugàveu de petits?

dijous, 7/11/2013

Ahir vaig anar a veure un documental, inclòs dins el Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient, que mostrava una part de la infantesa de la Tippi Degré, una nena francesa que va viure a Namibia fins als 10 anys en un espai natural que avui recorda com un lloc idílic. Lluny d’assemblar-se a la vida rural de Namíbia, avui m’han vingut al cap els meus records de petit al poble, a Santalinya…

Santalinya és un poblet ben petit de la Noguera en el que he passat grans temporades de la meva vida.
Entre el Montsec i el pla d’Urgell és un dels primers pobles de muntanya que trobes anant cap al Nord des de Balaguer. En propers posts us parlaré dels indrets que es poden visitar pels voltants del poble com La Cova Gran, Sant Urbà de Montclús, o l’ermita de Sant Pere i el Balconet. Però avui tinc ganes de reviure les sensacions en que feia temps que no pensava…

Benvinguts a Santa Linya!

Part de la meva família és nascuda aquí i jo com molts altres de la meva generació som els fills i els néts dels que van haver d’emigrar. Ens sentim però més de Santalinya que d’enlloc més, encara que visquem a Barcelona, a Lleida, o d’aquí poc a l’Índia…

Santa Linya fa uns anys

Oliveres a Santa Linya

Aquí vem poder créixer, jugar tot el dia al carrer com si tot el pobel fos el jardí de casa. Entràvem a les cases dels nostres amics sense haver de picar perquè les portes no eren mai tancades i ningú no se sorprenia que apareguéssim de sobte a la cuina de casa…

Corriem entre els camins per darrera l’Església, fins al cementiri per on pujàvem al Castell, que és el turó que en altres temps va tenir un castell que ajudava a controlar les fronteres de la Catalunya cristiana… de dalt veiem la roca dels gossos, que es deia així perquè des d’aquest penya-segat s’hi llançaven dins un sac els cadells que ningú no necessitava al poble.

Aquí teniu un vídeo de les vistes del poble des del Castell.

També anàvem a buscar aigua a la font, quan encara no hi havia aigua corrent al poble. Teniem uns quants sillons a casa que haviem d’anar a omplir cada dia si voliem tenir aigua fresca a l’estiu! Abans d’omplir-los calia espantar les vespes que també venien a beure aquí, això després d’haver fet una bona estona de cua, sobretot quan al davant hi tenies les padrines que carregaven litres i litres i xarraven i xarraven explicant els mil i un problemes que trobaven al poble!

La festa major

Ni aigua (ni aigua calenta, és clar…), ni telèfon… Quan la meva àvia volia trucar a ma mare per explicar-li alguna cosa que haviem fet doncs anàvem a cal Mosso, que era qui tenia el telèfon públic, i parlaves dins una cabina de fusta sentint el comptador de passos de fons… I quan algú volia parlar amb tu doncs la Rossita del Mosso venia fins a cal Rei i et cridava des del carrer: “Rei! al telèfoooon!!” i pujaveu tots dos junts fins a veure qui et demanava…

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció… i a l’hivern fot un fred que pela. Durant l’estiu feiem la llenya que i deixavem que s’assequés al corral de casa fins al novembre que era quan començava a pretar. Quan veies la boira per la finestra del balcó només tenies ganes de carregar les estufes, seure davant de la llar de foc i no moure-te’n fins a que les bosses d’aigua calenta haguessin escalfat el llit! I al matí…. ai al matí a córrer ben tapat a tornar a encendre-ho tot!

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció, ni llum! Però això només quan a les nit jugavem a futbol al carrer… 😉 Quatre cables penjaven al damunt de la plaça, de paret a paret i tot i que en alguna època havien estat recoberts amb una mena de canyes que els aïllaven una mica, es veia que nosalres no erem els primers que xutàvem la pilota ben amunt… Quan tocàvem els cables sempre saltava alguna espurna i patiem per a que no marxés la llum, perquè sabiem en qüestió de segons sortiria el tiet de Covet a fotre’ns un crit… Però de vegades els cables es quedaven enganxats i veies que allò no anava bé… Només ho podiem desengaxar amb una altra pilotada. I llavors les espurnes que saltaven de vegades eren de tots colors. I llavors si que tot el poble… a les fosques. Però rai, perquè no gaire gent tenia tele llavors tampoc!

Corriem també amb les bicis, i després amb les motos, entre l’Arrabal, la Plaça i el carrer de l’Església. Llavors encara no existia a Santalinya la por o la fòbia per tot allò que no fos dintre de la llei! Recordo la meva primera moto, una Bultaco de 50cc amb la que em movia per tot el terme, pujant pels camins cap a la plana, la torre del moro, Sant Urbà o quan anàvem a celebrar Sant Marc a l’ermita i venia el torroner amb els seus regals pel joc del “catxo”. Carregàvem fins ben a dalt el dipòsit i sortiem els dos o tres que teniem moto cap a dalt. Amb 10 o 12 anys vius cada cap de setmana com una gran aventura…

Sant Marc gloriós!

Aquí teniu un vídeo del joc del “catxo” que es popular a totes les romeries de Santalinya.

Suposo que totes aquestes experiències quan ets petit fan que et sentis integrat completament amb la natura i el ritme de vida en família que es respira al poble, on a més a més una bona part de les cases són família teva. És una sensació de pertenyença a una comunitat, on veus que tot el poble és casa teva, és com si fossis al jardí de casa teva.

El jeep

De vegades molta gent de ciutat i fins i tot de pobles grans no s’acaba de creure o d’imaginar com era la vida a Santalinya als anys 80. D’això no en fa pas gaire! i tot i que ara han canviat moltes coses, la gent gran s’ha anat morint de mica en mica, i els costums i les maneres de fer estan canviant. Però el lloc continua pràcticament intacte i sempre que vols hi pots tornar i seguir vivint com ho feiem quan erem nens, de fet a casa seguim sense calefacció ni telèfon. Ja tenim aigua calenta, i des de fa pocs anys mòbils amb cobertura! Crec que ara ja no caldrà fer grans canvis més ja!

Ja ens anem fent grans!

Bon Viatge!

Etiquetes: Catalunya, Catalunya Cara a Cara, catalunyaexperience, cova gran, FICMA, La Noguera, Lleida, lleidaexperience, oliveres, Sant Urbà, Santa Linya, Tippi Degré, torroner
Publicat a catalunyacaraacara, La Noguera, Videos | Deixa-hi un comentari »

Per què ens atrapa Cadaqués?

dijous, 17/10/2013

La setmana passada vaig ser a Cadaqués.
Aquest poble sempre enganxa, m’atrau per algun poder misteriós. Una barreja de mar, pedres, cases, història, somnis,…
Poder ser davant de la força del mar i del vent i a la vegada sentir-te refugiat entre els carrers del poble. Seure als graons del casino, escalfat pel sol, amagat de la tramuntana que bufa amb força i que fa arrissar la mar davant teu. Pensar en la vida dels pescadors que treballaven cada aquí, no faire gaires anys, mentre en Dalí representava la seva visió dibuixant móns fantàstics…

Aquestes imatges que més o menys tots tenim al cap em fan reflexionar en perquè gairebé tothom està atrapat per Cadaqués. Perquè a la majoria de la gent que hi hem estat ens commou tant aquest poblet ben senzill de la costa?
Què ho fa que a Cadaqués ens sentim com a casa, que no vulguem marxar, que ens vulguem convertir en petits artistes amb les nostres càmeres?

Quan ajunto els records de les meves sensacions identifico conceptes que són essencials, que són inherents a tots nosaltres.

1.La natura

La muntanya sempre és present, el mar sempre és davant, i la costa sempre t’envolta.
Sents bufar el vent, veus els arbres que creixen inclinats per la seva força, la mar arrissada,…
Ets a Cadaqués però no oblides mai que ets a la natura.

A més a més, la construcció del poble manté ben evident les formes de la natura. La riba ressegueix la costa, l’església és dalt del turó, els carrers mantenen els pendents de les muntanyes del lloc, el pont de la selva que et porta dissimuladament fins a l’illa des Surtell…

2.El refugi
Cadaqués és dins una cala, està arreserat dels forts temporals. Les muntanyes que l’envolten donen aquesta sensació de refugi, de petit espai inexpugnable, enmig dels vents i les onades.
Van construir un poblet amb carrers ben estrets que protegeixen del vent, del fred i del sol de l’estiu.
Tinc la sensació de ser en un espai protegit. Alguna cosa que em reocrda a quan era petit i em construia una cabana sota el llit, fent baixar les mantes i els coixins…

Som en un lloc salvatge, un espai molt potent, idomable, que desprèn molta força, però estem protegits. Som al refugi.

Això és el nostre present, aquesta mena de por pels elements naturals que porten trobar una forma de vida adequada a les condicions, un refugi que ens doni seguretat i tranquilitat per a desenvolupar-nos i pensar en el futur.

3.La història

Però Cadaqués també ens porta al passat, al record de la vida senzilla dels pescadors, a les tradicions, als oficis més bàsics i necessaris. Sentim la nostàlgia d’un temps que no pot tornar (encara)… Veiem les barques a la platja, fotos en blanc i negre de pescadors reparant les xarxes…
Quan visitava l’església el sagristà se’m va acostar per a explicar-me una part de la història de Cadaqués, de la construcció de l’església lligada a l’activitat sempre desinteressada dels pirates fins al segle XVIII, de com els pescadors van finançar l’impressionant retaule barroc que mostra detalls de la vida del poble als vols de 1720…

Retaule de l'església de Cadaqués

A Cadaqués evoquem el passat, l’aferrament a la nostra tradició, a les nostres arrels.

4.La creativitat

I evidentment, a Cadaqués podem somiar! Dalí ens fa anar més enllà… Sempre recordem quadres de l’artista, imatges surrealistes que sembla que només puguem entendre dins un somni. Quan pensem en Dalí ens cal fer un esforç imaginatiu, només la seva cara ja ens fa pensar: “què devia pensar aquest home?”

I quan ets a la casa de Port-Lligat et transportes dins el seu món que sembla de fantasia. I poc a poc vas entenent alguna part de l’essència del que veia el geni.

La creativitat, l’esponaeïtat, la vida desbordant de l’artista que encomana la seva vitalitat. Cadaqués és ara un poble d’artistes també, de gent creativa, que expressa la seva visió del món sense mirar les ombres reflectides a la paret de la caverna…

La natura, el nostre petit refugi, els records de la nostra història i la nostra capacitat per a expressar-nos i viure. Això és el que mou el món!
Em direu falta una cosa! La més important potser!Què falta? L’amor!
L’amor el posen els visitants.
Cadaqués és ple de parelles! Fins i tot dels autocars de francesos en baixen parelles…
És un lloc per a estimar, que convida a la vida perquè hi ha tots els elements.
Dels que heu anat a Cadaqués amb la vostra parella, qui no ha dit o ha escoltat alguna cosa com… “oh, ens podríem quedar a viure aquí, oi? M’encantaria passar-hi una temporadeta…” sempre d’alguna manera recordant inconcientment que hi ha coses que ens lliguen a casa nostra, a la nostra història.

Etiquetes: Cadaqués, Catalunya Cara a Cara, Dalí, Girona, Port-lligat, surtell
Publicat a catalunyacaraacara | Deixa-hi un comentari »

La Mola i Jo

dijous, 26/09/2013

Avui un clàssic del Vallès: La Mola.
Des de que vaig arribar a Terrassa, fa uns 6 mesos, que esperava el moment de pujar a la Mola. La muntanya domina tot el Vallès Occidental, sempre està present siguis on siguis (quan no està entre núvols es clar, i això és força sovint) i semprela mirava amb expectació, com dient: “quan et coneixeré jo a tu?” La veia des de la carretera venint de Barcelona, des del mar, des de Montserrat quan començava a caminar per Catalunya… He estat al Montsant, a Montserrat, al Montcau i al Montseny… Només faltava la Mola aquí al mig! I finalment em vaig decidir.

Sortia al matí en direcció a l’Obac, a passar el dia a sota “l’Alzina bonica” (de la que en parlaré quan faci un recull dels arbres magnífics que he anat trobant pel país…) i de sobte els meus ulls es van tornar a fixar un altre cop en La Muntanya… Semblava que des de dalt algú m’estigués cridant avui… Doncs avui serà el dia, avui pujo a la Mola! Sí!
Com totes les excursions dins el Parc de Sant Llorenç, el camí és fantàstic i molt variat. Comença amb un bosc clar d’alzines i pins amb esbarzers que encara regalen mores… i a mida que vas pujant entres en zones obagues més humides on sembla que de cop caminis a les fosques entre heures i petits barrancs. Després hi ha zones de roca conglomerada, pràcticament sense vegetació, molt semblant a la que trobem a Montserrat… I de camí també hi han avencs, coves, masies modernistes, antics forns de calç que van funcionar fins al s.XIX, la petita necròpoli de Can Robert datada del s. VI,… I una hora després de sortir del cotxe ja sóc al cim, a la porta del monestir de Sant Llorenç del Munt que corona la muntanya des de fa més o menys 1000 anys! Es veu des del mar fins al Pirineu. Per fí sóc aquí!

És dilluns i per aixo hi trobo poca gent, una família francesa, un grupet de noies adolescents que repassen pel davant i pel darrera els seus companys, i companyes, d’institut, alguna parella que aprofita el dia lliure per dinar amb unes vistes fantàstiques al restaurant del monestir, i alguna altra parella que menja un bon entrepà amb les mateixes fantàstiques vistes, potser gaudint d’un dia més d’atur… Que l’aprofitin! que també s’acabarà…
Jo busco un racó per dinar també, i una mica més enllà del monestir trobo uns cingles des d’on tinc una molt bona panoràmica. Davant meu Terrassa, Sabadell, Rubí, Sant Cugat, Collserola, el Besòs, el mar… des d’un balcó de 1100 metres d’alçada. Espectacular!

Aquí em quedo, m’hi instal·lo per una bona estona. Llegir, dinar, migdiada, llegir, meditació,… ja són quarts de 7… La lectura em fa reflexionar sobre qui sóc “Jo”. Em puc definir? Sóc “Jo” – i la resta del món? Puc no tenir en compte l’evolució de totes les coses que existeixen, les causes i els efectes que expliquen tots els fenòmens de l’Univers? No fixar-m’hi i continuar sent el “Jo” immutable? O bé sóc el resultat de tot els que m’ha influenciat fins ara? Un resultat que encara està en constant evolució i que ara viu en el moment present… Ja no sóc l’estudiant, ni el jugador de volei, ni l’enginyer, ni el que treballa al Bicing, ni el que fa els viatges de Terrakia.
Ara, amb els meus ulls que han vist tot allò, veig el que tinc davant meu, l’acció de moltes persones que creen cada dia les ciutats que tinc davant, i els boscos i les muntanyes plenes d’éssers vius que es mouen al ritme de la natura… Això sóc en aquest moment doncs. No un petit “jo” amagat en algun lloc del meu cervellet, sinó tot el que rebo del món que m’envolta. Jo sóc el Món! Quina sensació d’alegria i emoció que m’arriba quan me n’adono llavors! Em quedo uns moments contemplant la panoràmica i després m’aixeco de la roca i sense pensar gaire torno a baixar barranc avall cap al cotxe i cap a la ciutat, a buscar el meu raconet de casa meva suposo… A pensar en el que he sentit i a escriure-ho per posar en ordre les noves idees… Fins a la propera Escapada!

Etiquetes: Catalunya Cara a Cara, La Mola, Sant Llorenç del Munt, Terrassa
Publicat a catalunyacaraacara, Terrassa | Deixa-hi un comentari »

Torno a recórrer Catalunya!

dimarts, 17/09/2013

Un cop acabada la Volta de Catalunya Cara a Cara i després de viure un estiu entre platges i muntanyes, ja he tornat a la normalitat de ser a casa meva.

I des d’aquí tornaré a escriure sobre els llocs de Catalunya que visiti, on hi pugui viure una experiència d’immersió a la natura. Ho faré des del bloc de Descobrir Catalunya, on periòdicament publicaré novetats, i també des del meu bloc personal, on parlo també de viatges d’immersió cultural.

Miraré de donar el punt de vista de l’observador que forma part del paisatge, perquè sempre tenim aquesta qualitat quan som a la natura. És a dir que intentaré estar alerta del que passa al meu voltant per a entendre-ho i poder-ho viure més plenament, i a l’hora seré un element més de la natura, i viuré el meu paper dins aquest sistema.

Repassaré durant uns dies les etapes de Catalunya Cara a Cara que no vaig poder descriure durant el viatge. I avui parlaré de la baixada del Cadí cap a Castellar de n’Hug, els descens dels cims…

Sortir de la muntanya, bé de la Serra del Cadí, era per una banda relaxant i per l’altra em provocava una mica de tristesa. Em sentia satisfet d’haver aconseguit el meu petit objectiu de pujar el Cadí i de travessar la carena, cosa que abans de començar sentia una mica com una prova personal. Normalment no em proposo reptes, no trobo la motivació en l’autosuperació però el fet d’haver decidit que pujaria al Comabona i a la Tosa va provocar en mi un petit sentiment d’orgull… I un cop acomplert l’objectiu la baixada era una mena de descàrrega. Era el premi al meu esforç, la recompensa de tants desnivells, i ara tocava una mica de descans.

Però a l’hora, sentia que marxava d’un lloc on em sentia molt bé. Quan puges un cim, sigui quin sigui, sents una calma que t’envolta. Tot el que queda per sota sembla immòbil i petit. Queda lluny i no t’afecta de cap manera. Caminant per la serra del Cadí sentia aquesta sensació. Per una banda la Cerdanya i els cims del Pirineu, per l’altra el Berguedà, amb l’autopista que entra cap a dins de la muntanya… Des de dalt observes una estampa perfecta, on no hi ha elements pertorbadors del teu estat. Potser és així com és realment sempre. Tota la resta és afegit nostre…

La baixada fa que de cop s’esvaeixi “l’efecte cim”. Tornes a entrar al món. Tornes a la vida real, sents la proximitat de la natura. Deixes la sensació de grandesa, o de no necessitar tenir cap control sobre res i tornes a interactuar amb el que t’envolta.

En aquest moment és quan intento posar en pràctica, portar al dia a dia, el que aprens quan ets en una situació de calma com aquesta. Les reflexions i conclusions que trec dalt d’una muntanya són del tot certes a baix al poble, i també a la ciutat. El món on vivim no té secrets ni gaires complicacions si el mires des de fora. Quan sóc conscient i puc adonar-me de les coses més essencials intento no entrar en les preocupacions personals, gairebé sempre generades pel meu propi ego.

I cada sortida a la muntanya, cada passeig on em permeto observar en silenci el món, m’ajuda una mica a fer més present l’estat de calma interior que tant busquem totes les persones… Enlloc de preocupar-me de solucionar conflictes, sembla que observar-los de lluny dona una explicació molt més senzilla dels problemes.

La Baixada del Cadí

Publicat a catalunyacaraacara, Videos | Deixa-hi un comentari »

Fotos i Vídeos

dilluns, 5/08/2013

Després de les bones vacances que em mereixia torno a casa!

I ara aniré penjant a la pàgina de "Galeria" i la nova de "Vídeos" material gravat durant els 1000 km per Catalunya!

He ordenat les fotos seguint temes i els videos seguiran un ordre cronològic, en penjaré 50, un per dia, més o menys...

Encara falta penjar unes quantes rutes interessants... ho tinc pendent!

Bon estiu a tothom!

Publicat a catalunyacaraacara, Fotos, Videos | Deixa-hi un comentari »

Última setmana! Dies 43 a 47

divendres, 5/07/2013

Dia 43: Banyoles – La Cellera de Ter
Distància: 35 km
Ruta: camins de carro, corriols

Dia 44: Cellera de Ter – Sant Hilari Sacalm
Distància: 33 km
Ruta: Camins de carro, Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau, GR83

Dia 45: Sant Hilari Sacalm – Viladrau
Distància: 25 km
Ruta: Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau

Dia 46: Viladrau – Tagamanent
Distància: 25 km
Ruta: Pistes, GR5, M-M

Dia 47: El Turó de Tagamanent – Aiguafreda – El Figaró
Distància: 35 km
Ruta: GR 5, PRs, camins i pistes

Després de passar la nit a Banyoles amb les fades del bosc de pedra de les Estunes torno a agafar el camí i em dirigeixo cap a les Guilleries. Em perdo unes quantes vegades entre els camins sense sortida que hi ha ales faldes de les muntanyes, per+o finalment surto a alguna cosa que puc llegir al mapa… veig una ermita, Santa Brígida, i penso que pot ser un bon lloc per a passar-hi la nit. Quan hi arribo em trobo amb la sorpresa que allò, encara avui, és un punt de pelegrinatge, però per a parapents, per a persones que volen veure la vida amb distància, des de dalt. Només la vista des de l’esplanada de sortida ja és relaxant. La vall del Ter a sota, i les Guilleries al davant. I tots esperant a que entri un vent favorable per a sortir d’aquest món i començar l’observació des de fora…

Allà coneixo en Xevi, qui en sentir que vinc caminant des de lluny s’interessa pel que faig i em convida a baixar cap a casa seva. “Com?” – li pregunto, “tu hi vas volant…”
– “Collons doncs en cotxe tio, com et penses que pugem?”
Perfecte. És clar, també tenen cotxes els voladors, com els caminadors…
Amb en Xevi i la Farners, la seva parella, ens entenem molt bé des del principi i després de pocs minuts de conèixer’ls em trobo sopant entre la seva colla de parapentistes i més tard fent una cervesa a la terrassa de casa seva des d’on veuen la Cellera des de dalt…

Ell és artista www.xevivilaro.com , i m’explica que des de petit ha viscut sempre a prop de la natura i com va començar a volar quan tot just decidia deixar els estudis, que com per a tots i encara que no ens n’adonem quan som petits, no estaven fets a la seva mida. Després de buscar què havia de fer va veure que volia pintar. Havia de deixar la feina a la fàbrica i llençar-se a entendre el món per a poder-lo representar. Un repte no gens fàcil que sens dubte l’ha fet evolucionar fins al que és avui… Ara dibuixa i exposa per tot el món, viatja, gaudeix coneixent gent nova,… li vol treure tot el suc a la vida i li fa por no poder-la viure tant plenament com s’imagina… i abans de saltar a volar confessa que li fa por la mort.

La Farners porta una agro-botiga on hi venen herbes i remeis de tota la vida des de fa generacions i també ha muntat una perruqueria canina… Té darrera seu l’herència de la família i per davant molt de camp per córrer…
Gràcies a tots dos! Ha estat molt bé aquesta trobada!

Després de descansar en un llit, quants dies sense llit…! segueixo endinsant-me cap a les terres de’n Serrallonga, pujant i baixant muntanyes, perdent-me entre la vegetació tan densa que hi ha per aquí, creuant-me amb senglars que surten corrent (de moment sempre han corregut en direcció contrària) quan em veuen baixar pel dret de les muntanyes, creant dreceres que duren segons, entre les alzines, brucs, castanyers, faigs, cirerers,… la selva de les Guilleries.

Dormo a prop de Sant Hilari, al costat d’una de les zones de plantació d’avets amagades entre el bosc i l’endemà camino fins a Viladrau. Allà hi viu mon pare, i tinc ganes de veure’l per compartir amb ell aquesta experiència que, si no fos perquè s’ha d’anar a peu, segur que li encantaria viure. Em rep la Montse, la seva dona, amb qui tenim un bon moment per conversar mentre m’omplo de força amb un bon plat de llenties després d’una dutxa! Quant dies sense dutxa ja…
Tenim poc temps per a poder parlar però la cara d’alegria de mon pare en veure’m em fa sentir molt content. M’entén amb el que faig i sempre intenta ajudar-me quan emprenc algun projecte. Ell té moltes idees per treure, molts projectes i il·lusions al cap que volen sortir a fer-se realitat… Sé que aquesta aventura la viu de vegades com si fos seva, i és així.
– Papa, et dedico aquest viatge, aquest descobriment del món que estic vivint, i que tu m’has ensenyat a valorar! Des de que sortíem de petits a pescar, quan corríem en moto per Santalinya, quan anàvem a esquiar i ens imaginàvem dalt d’una muntanya al Canadà baixant esquiant entre els avets durant dies… Doncs ara, aquesta és una d’aquelles aventures de la que segur que t’hauria agradat parlar-me quan era petit! M’ha agradat molt poder-la compartir amb tu…

I de Viladrau cap amunt un altre cop fins al turó de Tagamanent, passant pel pla de la Calma que, com va dir una persona d’un equip de rodatge que ocupava la masia on jo passaria la nit, “i quina calma no, al Pla de la Calma…”

Després vaig seguir cap a Aiguafreda i el Figaró per acabar dormint ahir sota una gran, molt gran alzina amb vistes a la Garriga i a tot el pla que arriba fins a Collserola… ja s’apropa Barcelona, poc a poc sempre arribem allà on volem!

Publicat a catalunyacaraacara, Etapes, Girona, La Selva, Maresme, Pla de l'Estany, Vallès Oriental | Deixa-hi un comentari »

Setmana 6: Arribada a Banyoles!!

dimecres, 3/07/2013

Dia 37: Cadí, Refugi Niu de l’Àliga – Castellar de n’Hug
Distància: 18 km
Ruta: camins de carro
Dia 38: Castellar de n’Hug
Distància: 0 km
Dia 39: Castellar de n’Hug – Ripoll
Distància: 11 km
Ruta: camins de carro
Dia 40: Ripoll – Riudaura
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro
Dia 41: Riudaura – Santa Pau
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro

Avui faré un petit resum del que he anat fent aquests últims dies. Ja és 3 de juliol i això vol dir que només falten 4 dies per a que arribi a Barcelona! Així que explicaré per sobre la ruta des del Cadí cap al Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. I després la baixada cap a Osona i el Montseny, que és on sóc ara… Apropant-me al final!! Més endavant ja explicaré els detalls d’aquestes etapesi i així ara puc escriure sobre les sensacions de l’última setmana!

Doncs el dia de Sant Joan deixo el Niu de l’Àliga, la Tosa i les pistes de la Molina i els petits excursionistes de l’esplai per baixar cap Castellar den’Hug. Allà hi ha les fonts del Llobregat, el naixement del riu més contaminat de Catalunya és un brollador d’aigua pura que surt d’entre totes les roques del poble. Allà vaig passar el meu dia de descans merescut, la primera nit compartint l’espai amb els isards que corren a la vora del poble, no sé qui es va espantar més en trobar-nos en plena nit, jo dins del sac o ells arribant al seu planell… i l’endemà aprofitant una cabana de pastor que tenen exposada al mirador del poble per a que els turistes de Barcelona que hi arriben s’hi facin una foto i facin història-ficció de la vida a muntanya… Quan hi arriben els autocars, el poble sembla un dels espais de Port Aventura, però sense actors.

De Castellar baixo fins a Ripoll, “el bressol de la cultura catalana” com expliquen al museu del monestir Santa Maria. Allà s’hi van viure èpoques llegendàries de Catalunya i ara encara hi ha enterrats reis i comtes com Berenguer III, Ramon Berenguer IV o Guifré el Pilós la sang del qual es diu que va servir per a marcar l’escut daurat fent aparèixer la senyera catalana…

De Ripoll cap a Riudaura i Santa Pau. L’entrada a la Garrotxa per aquesta zona és espectacular. De cop i volta apareix un bosc molt dens que ho cobreix tot. Els camins s’hi endinsen i deixa de fer calor, de fet gairebé no es veu el sol… Arribo a Riudaura, un poblet molt bonic i tranquil, són les 4 de la tarda, i on totes les cases llueixen el mateix missatge. “No al Fracking!” El fracking és la nova tècnica d’obtenir gas i petroli provocant amb productes tòxics una mena d’explosió al subsòl per a que tot el que hi ha atrapat pugui surar a la superfície. Els residus tòxics d’aquesta tècnica queden perfectament invisibles, circulant entre les capes freàtiques. Quan tota una comunitat es nega a patir a casa seva la destrossa del seu territori, perquè encara es segueix plantejant el tema, perquè hi ha d’haver debat…?

Seguint el bosc arribo a Olot i després entre volcans i fagedes desertes entre setmana, apareix la pintoresca Santa Pau, que sempre mereix una petita visita en acabar el passeig. I la nit a Sant Martí Vell, l’església de l’antic poble de Sant Martí, que avui ja no existeix i del que en queden com a testimoni les plaques del cementiri que hi ha al replà d’entrada de l’ermita. I la rectoria, que té el corral obert, en signe de benvinguda…

De Santa Pau, faig l’última etapa en direcció Est. Arribo a Banyoles, el punt més oriental de la meva travessa! El bany a l’estany no té preu, és com entrar al mar, com el premi d’arribada després de 800 quilòmetres! Hi han hagut 3 punts cardinals d’aquest viatge: El Sud a Móra d’Ebre, el Nord al Cadí i l’Est aquí a Banyoles.

I igual que els anteriors aquest moment és ben especial. L’observo com si arribés a un nou món, ser en un nou lloc cada dia permet tenir aquesta sensació, i quan arribes a un lloc especial, encara més. Tota la gent del meu voltant fa la seva vida, es mou, parlen, corren, riuen, s’esbarallen,… jo els observo, no puc fer res més, no puc fer res que tingui sentit dins les seves vides, així que només observo. De la mateixa manera que obervo les muntanyes o les plantes, o escolto els ocells i l’aigua dels rius… Per a ells sóc casi com una muntanya o com un ocell de fet… I si jo m’observo des de fora també em veig com un element més del paisatge. L’observador observat, aquesta distància amb mi mateix em fa ser part de l’entorn, part del món, part comú i a la vegada única.

Etiquetes: La Garrotxa, Osona, Pla de l'Estany
Publicat a catalunyacaraacara, Comentaris del camí, Etapes, La Garrotxa, Osona, Pla de l'Estany | Deixa-hi un comentari »

Dies 35 i 36:El Cadí

dissabte, 29/06/2013

Finalment decideixo no fer el Pedraforca, tot i que en tenia moltes ganes… És una muntanya emblemàtica de Catalunya, però ara vaig pensar que ara no era el moment, ja que tenia planejat pujar al Cadí i passar-hi un parell de dies que preveia durets… Així que per previsió, deixarem el Pedraforca per a algun altre dia, això segur.
De Gósol pujo amunt fins a la font dels Terrers, on hi trobo les primeres vaques pasturant.

I d’allà fins al Collell, un coll molt bonic entre el Pedraforca i els cims més alts de la serra del Cadí. D’allà comença la pujada de veritat fins al pas dels Gosolans i més amunt fins a dalt de tot… Cap al Comabona, cim del Cadí! La pujada per la cresta és impressionant. A una banda el Pedraforca, el Cap del Verd, el Port del Compte, el Solsonès i la Catalunya central, i a l’altra la Cerdanya i els altres cims del Pirineu, tots nevats encara. I el Cadí, i jo, al mig.

Una situació privilegiada! Estic emocionat d’arribar a dalt, de fer el cim, de fer el meu cim de Catalunya, o el cim de la “meva Catalunya”! A mida que pujo, davant meu també van pujant els núvols, anem al mateix ritme així que compto que ens trobarem dalt, ens saludarem i seguirem junts el camí…

I per fí, el cim! Sóc dalt del Comabona!! Sóc a 2554 metres! I amb la motxillota a l’esquena!! Estic molt content, veient tot el que queda per sota se’m fa dificil de creure’m que hi hagi arribat. Realment no m’ho havia imaginat mai de fer-ho. Havia pensat en pujar al Cadí molts cops, però com a culminació de tot un viatge de 38 dies ara, com a cim del viatge, això era impensable…
El Cadí sempre era com una barrera pera mi, des de petit sempre el veia de baix quan entrava al túnel, o de lluny mentre esquiava, o de dalt quan passava amb l’avió,… o fins i tot a la nevera, a la capsa de mantega! El Cadí sempre l’he tingut present, i ara hi era a dins. Hi estava vivint uns dies, com a part de tot un procés, del que ara, la muntanya també en forma part.
Bé i després de pensar en tot això, jo i els núvols hem de seguir junts el camí fins al refugi!

Camino per la cresta carenant fins al pas de Tancalaporta i allà ja perdo la pista durant una bona estona. Només sé que haig d’anar cap a l’Est, seguint la carena, i entre els núvols emcal la brúixola de tant en tant per a no perdre el rumb! Torno a trobar la pista al Coll de la Moixa on coneixo el Lluís i l’Àgueda, amb qui fem una part del recorregut junts. Ells i l’Oliver i l’Eva, una altra parella que he trobat més enrere fan junts la “Cavalls del Vent”, una travessa de 3 dies al voltant de la serra del Cadí i del Moixeró. Aquest cap de setmana, que és el de Sant Joan hi ha molta gent per la muntanya. Sols, en parelles, en equips, caminant, corrent,… es veu de tot per aquí! No m’esperava estar tan acompanyat per la carena del Cadí!
Caminem plegats fins al Coll de Pendís, descobrim que el Lluís és de Terrassa i la seva germana és professora a la mateixa escola que la Miryam! Així anem xerrant fins a que ens separem. Jo tiro cap al refugi de Sant Jordi, i igual que jo, 37 persones més… Molta gent per a un refugi de muntanya, oi? Allà s’hi veu de tot, els que gaudeixen de la muntanya, els que venen de competició, ben equipats, sobretot materialment, els que venen agobiats perquè no sabien on s’estaven ficant, els turistes suïssos que semblen acostumats a aquest ambient, un noi que de Manresa que buscava calma, el responsable del refugi que sembla tenir moltes ganes de marxa aquí dalt!…
Allà passo la nit i l’endemà al matí amunt direcció la Tosa. La primera pujada en sortir del refugi es fa duríssima, són 400 metres de desnivell fins al Coll de Moixeró en poc més d’un quilòmetre, i a primera hora és encara més dur… Però l’esforç s’ho val perquè aquest coll és un dels paisatges més bonics que he vist en tota la ruta! Davant del coll s’hi forma una petita vall on hi pasturen els animals, i al fons s’hi veu tota la Cerdanya per una banda i casi tota Catalunya per l’altra… Tot enmig d’un verd intens i entre avets i flors de tots colors… M’hi estic ben be una hora allà assegut descansant i contemplant-ho. Quan arrenco em trobo un altre cop amb el Lluís i l’Àgueda que em veuen mentre jo camino per la cresta apropant-me als cingles…

Seguim junts cap les Penyes Altes, duríssimes de pujar així de carregat. I d’allà baixem fins al Coll de Jou, on comença l’ascens a la Tosa. Ja és la 1 del migdia, i a aquesta hora cada dia apareixen els núvols. A la nit baixen a les planes acotes més baixes i amb l’escalfor del Sol, cap al migdia es tornen a posar aquí dalt. Cada dia ha estat així des de que sóc al Pirineu. Així que la pujada la faig completament dins els núvols. No es veu més enllà de 5 metres. Entre els núvols, a més de no veure res, tampoc no se sent res. Els ocells no hi volen ni canten, i les veus de la gent també estan molt més apagades. I si a més no hi ha ningú al voltant, sembla que tots els corredors s’hagin esfumat avui! Deuen haver corregut més que jo avui en arribar als refugis… El cas és que hi ha una calma total a la muntanya mentre pujo. Tot i l’esforç, sembla que floti, que voli entre els núvols per sobre la carena. A banda i banda tot blanc i davant meu, 4 pedres que decoren el fons blanc. Fantàstic.
I de cop apareix el refugi, el Niu de l’Àliga! Apareix ben be del no res, amb una ràfega de vent me’l trobo davant meu per uns segons, el temps just per situar-me abans de que torni a desaparèixer… Una pujada genial fins al Niu. Allà ens tornem a trobar amb els caminadors de Terrassa! I fem un bon dinar!

En unes hores marxa tothom, només apareixen més tard l’Oliver i l’Eva, l’altra parella que havia trobat el primer dia i amb qui tenim una bona conversa sobre què fer amb les nostres vides! Per cert, els parlo d’un llibre molt interessant que us recomano als que volgueu fer algun canvi a la vostra vida i no sapigueu per on començar… La Semana laboral de 4 horas, de Tim Ferrys.
I després el refugi per a mi! Avui és la revetlla de Sant Joan, i per aquí no hi ha gaire moviment! Encara… perquè sembla que d’aquí un moment han d’arribar 25 nens d’un cau que venen d’un altre refugi i que també volen fer la “Cavalls del Vent”. Però es va fent fosc i no arriben… Surt la lluna i no arriben… Ja és Sant Joan i no arriben… Així que ja és moment de fer alguna cosa, de fet ja fa unes hores que hem sortit a fora, entre els núvols amb un canó de llum, a tocar la bocina del cotxe del refugi, a caminar per les afores del refugi on no hi ha gens de visibilitat, per a cridar en totes direccions, i a tirar els dos únics coets que havien comprat per celebrar la revetlla. El primer explota dins els núvols, i no serveix per a res… El segon, ja més de nit i amb la boira més baixa permet veure alguna cosa. Finalment, amb l’ajuda dels responsables d’un altre refugi, arriben els 25 nens i els 3 monitors joveníssims al refugi. Tots morts de fred i acollonits encara, corrent cap al foc… Ningú no ha viscut una revetlla típica avui! I segur que ningú no l’oblidarà!

Etiquetes: La Cerdanya
Publicat a Berguedà, catalunyacaraacara | Deixa-hi un comentari »

Dies 33 i 34: Can Blanc de Vilacireres, els Masovers del segle XXI

divendres, 28/06/2013

Dia 33: Sant Llorenç de Morunys – Can Blanc
Distància: 20 km
Ruta: GR-1 entre Sant Llorenç de Morunys i el Cap de Balç, corriols i pista cap a Feners

Dia 34: Can Blanc – Gósol
Distància: 13 km
Ruta: camins de carro

Surto de Sant Llorenç de Morunys direcció Gósol, al peu del Pedraforca. No hi he estat mai i em fa molta il·lusió només de veure’l. Després, quan hi sigui ja veuré si el pujo penso en sortir al matí de casa… Per a aprofitar el llit i acumular unes bones hores de son, he sortit força de tard del poble, i ja comença a fer calor. Pujo cap a Sant Lleïr i d’allà cap al cap de Balç i després vaig passant colls, pastures i masos.

Cap a les 2, quan fa més calor, encara sóc massa lluny de Gósol com per continuar. Quan camino a les tardes es fa molt més dura la jornada següent perquè no tinc prou temps per a descansar i recuperar forces… Normalment la meva rutina és la següent:

06:00 – Despertador / llum del dia
06:15 – Surto del sac
06:40 – Tinc el sac, funda i roba guardats (sóc força lent…, també em rento les dents…)
06:40 – 07:10 – M’assec, tanco els ulls i començo el dia tranquil. Meditació
07:15 – 07:40 – Esmorzar
07:45 – Sortida, comença la marxa
09:45 – 10:15 – Primer descans
12:00 – 12:30 – Segon descans
Entre 14:00 i 15:00 – Fi de la jornada laboral, tot i que molts dies s’ha allargat una mica més…

15:00 – 16:00 – Dinar
16:00 – 17:00 – Res
17: 00 – 19:00 – Escriure, pensar,…
19:00 – 19:30 – Meditació
19:30 – 21:00 – Preparar i menjar el Sopar

Però aquest dia a Sant Llorenç tot va anar amb alguna hora de retard…
Així que quan ja pensava en trobar un lloc per seure i descansar em trobo amb un cartell on hi diu “Can Blanc, Aquí podeu menjar, beure i reposar”. Aquest és el meu lloc avui! Hi vaig entrar però la casa era buida, així que pacientment vaig esperar a l’era de l’entrada. Al cap d’una estona sento el cotxe que arriba i una família que en surt. Em presento mentre se’m miren sorpresos, esperant que els expliqui què faig allà. L’Stéphane i la Monika llavors em conviden a passar, a dinar i quedar-me amb ells a passar la nit a casa seva. Són una parella que es van conèixer a la muntanya. Ell hi vivia, al principi en coves, després en pallers abandonats i també en cases fent feines per als propietaris. I ella quan venia de vacances amb unes amigues des de Llagostera.

I finalment es van ajuntar i ara són els masovers de Can Blanc! Mantenen la casa i a canvi hi poden viure. Els amos viuen a Berga i ja fa anys que van deixar córrer la vida de muntanya. Can Blanc era no fa gaire anys una de les finques més grans del Solsonès i poc a poc amb es va anar apagant fins a quedar abandonada. Ara La Monika i l’Stéphane, i les sevee dues filles encantadores, la Lucía i la Júlia, estan renovant la casa per a poder-la fer casa de turisme rural, i poder continuar vivint de la muntanya.

Aquesta parella són una nova generació de masovers, els del segle XXI, que enlloc de treballar la terra, viuran del turisme. Us deixo el seu contacte per si voleu fer una visita! monicaconk25@hotmail.com

L’endemà arribo a Gósol, al peu del Pedraforca. La vista de la muntanya des del poble és impressionant.

Passo el dia descansant i passejant pel poble fins a que arriba Mossèn Ramon Maria, qui m’han dit que acull tothom qui ho necessiti a la seva rectoria. Efectivament, la porta és oberta, nit i dia per a qui hagi d’entrar-hi. Em convida a passar i em diu que ja m’esperava, “tu ets el que fa la volta a Catalunya?” em pregunta, “ja et vaig veure al diari l’altre dia, passarà per casa aquest vaig pensar, ja t’esperava!”
Allà hi viu amb la seva germana i el seu cunyat i tots tres em conviden a sopar amb ells mentre parlen del dia i de la vida a la parròquia, abans de deixar-me el manjador per a que m’hi instal•li a passar la nit.

Publicat a Berguedà, catalunyacaraacara, Etapes, Persones, Solsonès | Deixa-hi un comentari »

Dies 30 i 31: Els Piteus de Sant Llorenç

dimecres, 26/06/2013

Dia 30: Perles – Odèn
Distància: 25 km
Ruta: Barranc del Bast, L-401, GR-1 entre Cambrils i el Castell d’Odèn

Dia 31: Odèn – Sant Llorenç de Morunys
Distància: 19 km
Ruta: GR-1 entre el Castell d’Odèn i Sant Llorenç de Morunys

Dia 32: Sant Llorenç
Distància: 0 km

Primera etapa del matí: pujar un barranc que jaem mostra l’entrada al Pirineu. No sé eactament on es considera que comença el Pirineu però veient les muntanyes que tinc al davant, per a mi, ja hi he arribat.

De camí, pel barranc, m’he topat amb un isard que ha fet uns crits ben forts en sentir-me, no sé si espantat o marcant el territori… jo una mica espantat de sentir-lo tan a prop! Pujar per barrancs em porta sovint a perdre’m i acabar caminant una bona estona més i sortir més lluny del que tenia previst. Coses de les primaveres també! Que fan créixer les plantes fins a esborrar corriols…
Segueixo direcció Sant Llorenç de Morunys on m’esperen el Martí i l’Arantxa. I coneixeré l’Aran, el fill de l’Arantxa i el Llorenç!
A mida que avanço se m’apropen cada cop més els núvols. Passo per davant del castell d’Odèn baixant en direcció Canalda. A mig camí trobo un petit nucli de cases amb una ermita, Sant Miquel. Aquí ja és moment de parar, però no trobo cap corral, ni casa abandonada ni habitada. Només alguna casa ben tancada i ermites, aquí totes, tancades. Així que hauré de trobar un arbre prou gran per a que em cobreixi de la probable tempesta que es va apropant! Una alzina ila meva capelina de reforç de les seves fulles i branques espero que serà suficient… Es fa fosc sense cap gran aiguat, només quatre gotes de tant en tant i núvols grossos que venen i que van. I em fico a dormir amb esperances… Quan m’acabava d’adormir em desperta un flaix de llum. Espantat encenc ràpid el meu frontal apuntant cap a on m’acaben d’enfocar. No hi veig ningú. I de sobte sento un tro que em deixa clar que ningú no em vol despertar, sinó que la pluja ve a fer-me companyia! Llamps i llamps tota la nit! És la nit dels grans aiguat que han inundat la Vall d’Aran per a que us feu una idea del que venia… Jo fet una bola dins el meu sac, intentant ocupar l’ombra d’aigua que fa la capelina a mode de toldo sobre l’alzina i espolsant la funda, més o menys impermeable, del sac per a evitar que em calés. Ja ho tenia clar, a la que noti els peus mullats em vesteixo i camino, sigui l’hora que sigui. Segueix plovent durant hores i hores, i per sort el sac aguanta. Estic prou satisfet amb la funda, amb la capelina i amb l’alzina!
I així es comença a fer de dia, jo pendent d’amagar-me i de no mullar-me gaire dormo més aviat poc, i quan encara no són les 6 em vesteixo i començo a caminar en quant para una mica de ploure.
Arribo a Canalda, un altre petit nucli de cases i ermita. Aquí al Solsonès, hi ha pocs pobles i molts masos i petits nuclis com aquest. Estan a les valls o als petits plans que es fan a les faldes de les muntanyes. Aquesta és una regió molt muntanyosa i aïllada de molt dificil accés durant molts anys i això ha permès que aquesta organització territorial es mantingui fins a avui.
I aquí a Canalda em trobo amb el Martí, l’Arantxa i l’Aran! Em venen a rebre i a fer d’àngels portejadors les 3 generacions de la família Cardús – Figueres!

El Martí ja és el segon cop que ho fa, després del primer dia a Montserrat, avui una de les primeres coses que em diu és: “ja has buidat una mica la motxilla o encara vas igual?” I tant que l’he buidada! Tinc coses per mig Catalunya!
I des de Canalda caminem cap a Sant Llorenç, primer fins al Coll de Jou amb l’Arantxa i l’Aran, que va ben adormit a la motxilla per bebès. L’Arantxa és caminadora i muntanyenca de tota la vida així que no l’espanta gens caminar dues hores per muntanya amb el nen carregat. Sens dubte ho ha heredat de son pare i quan estan junts tots dos disfruten parlant de les rutes que han fet, de les vies d’escalada que han obert l’Arantxa i el seu home el Llorenç, dels bolets que van trobar fa dues temporades i encara tenen “dissecats” a la fresquera de casa,… I l’Aran ja va pel camí! No hi ha dubte que d’aquí dos dies saltarà de la motxilleta i començarà a grimpar per les pedres!

Quan arribem al Coll de Jou, filla i pare fan el relleu, i és el Martí qui camina i l’Arantxa qui torna en cotxe al poble a esperar-nos per a fer l’aperitiu i un quinto a la plaça… una altra de les tradicions transmeses de pare a filla!
Amb el Martí caminem i parlem de com gaudim de passar temps a la natura. Ell hi viuria tota la vida, “em sento més a casa quan sóc a Sant Llorenç que no pas a Pallejà que és el meu poble”. Aquí la natura no canvia, i el poble no gaire tampoc. Els pobles de les rodalies de Barcelona han crescut i canviat tant que la gent ja s’hi comporta casi com a un barri de la ciutat. “ja no queden els meus referents de quan era jove, l’escola ja no hi és, el bar on feiem les cerveses a terra, el restaurant on anavem a sopar els dissabtes, a terra.”

Xerrant i xerrant arribem a Sant Llorenç, al bar de la plaça, i a fer una cervesesta i un “variat”.

Que ràpid que passa el temps quan camines acompanyat! Es viu d’una manera molt diferent el camí quan parlo amb algú. Parles, escoltes i penses i això és molt més dinàmic que no pas mirar el teu voltant. Comparteixes pensaments, opinions, visions, i és un moment que aporta nous aspectes al camí i al que vius. Però ara que passo més temps sol, me n’adono que és necessari tenir moments de soledat per a poder pensar, investigar, preguntar-te coses, i no només per a evadir-te… així també es fan més interessants i enriquidores les estones compartides amb els demés. Aquests dies, estar sol és per a mi, a més de l’estona en que els meus sentits poden estar alerta de tot el meu voltant, el moment d’assimilació de les experiències viscudes, d’anàlisi i de reflexió personal. I quan som tots junts a la plaça amb els “variats” i els quintos, doncs és moment de gaudir-los!

Durant aquests dies a Sant Llorenç he redescobert el poble. Hi havia estat algun cop de petit, però només tenia records llunyans.

He après història del poble, com per exemple que als habitants de Sant Llorenç se’ls anomena piteus en referència al drap per a pastors que durant anys es va fabricar al poble i que s’exportava arreu d’Europa. La tècnica de fabricació la van portar uns emigrants que van arribar al poble provinents del Poitou, a França, i que van donar nom als draps, els draps piteus.
També he conegut gent molt interessant com el Marcel, un noi del poble apassionat de la muntanya i de la natura que ara està engegant un projecte del que segur que en setnirem a parlar. Prefereixo no dir-ne res encara fins que no ho tinguin funcionant però la foto us servirà com a pista…

Així que l’estada a Sant Llorenç ha anat d’allò més bé. Repòs, menjar (m’oblidava dels cigrons amb cansalada i camagrocs del Martí…), hsitòria i bona companyia! Així que moltes gràcies a tots, Piteus!!

Etiquetes: Solsonès
Publicat a catalunyacaraacara, General, Lleida, Persones, Solsonès | Deixa-hi un comentari »

Descobrir.cat

El teu país com mai no l'has vist

Catalunya cara a cara

El dietari de la volta a peu a Catalunya