Arxiu de la categoria ‘catalunyacaraacara’

Dies 28 i 29: L’explosió de la natura al Pallars Jussà

dimarts, 25/06/2013

Dia 28: Abella de la Conca – Sallent
Distància: 25 km
Ruta: pista sota els cingles de la serra de Carreu i la serra de Sant Joan

Dia 29: Sallent – Perles
Distància: 20 km
Ruta: Pista de Sallent a Les Masies, L-511, l-401

El camí entre Abella de la Conca i Sallent és especatacular des del primer moment. Una pista segueix els cingles de la serra de Carreu passant per masos i antigues cabanes. Deprés de creuar la carretera L-511, que està plena de motoristes de tota Europa durant to el cap de setmana, segueixo una pista que m’endinsa en una de les regions més muntanyoses que he vist fins ara a Catalunya.Sota la serra de Sant Joan s’aixequen moltes altres serres que sembla que s’entrebanquin, està ple de barrancs per on ara hi corre algun torrent. Caminar durant la primavera és fantàstic perquè no m’ha calgut patir gairebé mai per l’aigua. Sempre hi ha fonts o rius en els que puc omplir la cantimplora. Una explosió de la natura a la primavera són els salts d’aigua. Abans d’arribar al poble abandonat de Sallent hi ha aquest magnífic salt.

El Salt de Sallent

Quin gust banyar-se en aquesta piscina amb el doll que et cau al damunt!! Després de caminar hores sota el sol amb un mocador al cap per a no cremar-me la closca salto d’alegria cap a sota la cascada!!

EL Jordi al Salt

Viure la primavera és apassionant. Des del primer dia veig créixer les plantes, veig les flors, els animals amb les seves cries, els fruits dels arbres, l’aigua dels torrents,… La floració d’una mateixa planta és diferent segons en quina regió sigui. Per exemple, la farigola ja estava florida i quasi passada a Terrassa quan vaig marxar, i arribant al Pre-pirineu ara comença a florir, un mes més tard. Al Priorat ja estaven collint les cireres quan hi vaig passar i aquí tot just començar a sortir-ne les primeres. Trobar cirerers silvestres és una altra meravella per a mi! O rosers silvestres també!
Viure la primavera no hauria de ser un privilegi. Les persones també en formem part del cicle natural i no ens n’hauriem d’allunyar gaire. És el moment de remprendre l’activitat frenada durant l’hivern, de tornar a despertar, de començar nous projectes, de crear, de donar vida a les nostres idees i de veure-les créixer… El cos es desperta amb el canvi d’estació i cal que la meva activitat vagi en acord. No vull endivinar que som a la primavera només perquè comencem a portar roba curta, a encostipar-nos i a patir les al•lèrgies. Que bonic és ser conscient dels canvis que es generen a la natura i en el meu propi cos, i poder observar com evolucionen.
Entenc els artistes que viuen en mig de la natura o que s’hi venen a passar temporades. És aquí on pots ser conscient i entendre el teu entorn. On tot el que passa té sentit, i és harmoniós. On l’única que “activitat” que té sentit propi és observar, escoltar, sentir. Tenir els sentits alerta és l’única cosa que s’ha de fer per a entendre el teu voltant i per veure quina és la nostra posició en aquest sistema, al món, o a l’univers. I és de la comprensió del món, de la natura, que neix la creació artística, la representació artística del món ha de passar l’observació sense filtres, sense judicis del món que ens envolta.
Us adjunto el link d’una artista lleidatana, Miryam Castelló, que viu molt conscient i alerta del seu entorn, i que mostra en les seves obres aquesta recerca de la seva posició al món.
http://mdreamsdesigns.wordpress.com/

He passat la nit a Sallent, en un paller abandonat d’una casa abandonada al poble abandonat. Però no deu fer gaire que van marxar els últims habitants perquè moltes cases encara són en peu, algunes obertes, i s’hi pot veure a dins els mobles que encara queden. Taules amb trastos, cuines, llits i mantes,… És una sensació estranya la de recórrer el carrer del poble ple d’herbes altes i entrar a les cases deshabitades. És com si hagués fet tard en el meu Catalunya Cara a Cara… 50 anys tard! Em pensar en el Mecanoscrit del segon origen.
Seguint la pista entre les muntanyes arribo al “Mirador del Cretaci”, un emplaçament prop de Coll de Nargó on s’hi han trobat fòssils de dinosaures, restes de la vegetació tropical que hi havia a l’època, ous fossilitzats,…

Hi ha unes petites explicacions aclaridores de tot plegat i amb un petit passeig pots veure i imaginar-te força be aquella època. Què tenen els dinosaures que ens fascinen tant a tots? Sempre que es troben restes de dinosaures a algun lloc tinc ganes de sentir el que en diuen…
Després de Coll de Nargó travesso el pantà d’Oliana i començo a enfilar amunt cap a les muntanyes del Solsonès. Passo la nit a Perles, a la vora del barranc, on m’hi puc banyar a l’aigua freda freda que m’ajuda a recuperar múscols i articulacions… La tarda i la nit sota un roure i a prop d’un cirerer es fan d’allò més agradables

Les flors i Abella

dissabte, 22/06/2013

Dia 26: Llimiana – Abella de la Conca
Distància: 25 km
Ruta: Obac de la Ferreria, C-142, camí d’Isona a Abella de la Conca

Dia 27: Comunitat Eco Dharma, Abella de la Conca
Distància :10 km

Després de la fantàstica nit sota les estrelles de Sant Gervàs baixo serra avall fins a Isona.

La Conca

De camí conec el Ramon de cal Bosquet que em carrega la cantimplora i m’explica com ja altres abans que jo l’han entrevistat per a fer-lo aparèixer en un llibre, sense dir-li! I m’avisa, “ no emprenyos! Fes-me quedar bé si surto a la tele o a l’internet!” Posa per la foto, però lluny del tractor per a que la seva dona no descobreixi que encara fa anar el vell tractor enlloc del nou!

En Ramon de Cal Bosquet

D’allà baixo seguint el barranc, on hi trobo al pastor amb les seves ovelles, que no són seves, només les fa pasturar. Els animals són de la Venta del jaumet igual que les terres, la granja i la cases del voltant. Em diu que és d’Areny, a Osca i que porta 20 anys a Isona fent de pastor per a la Venta. Em costa molt d’entendre la parla d’aquest home, i m’és impossible d’entendre’l quan li dona les indicacions al seu gos. Ells dos si que s’entenen a la perfecció…
Ara ja només em queda pujar fins a Isona. Són 3 quilòmetres que haig de fer carretera que són espantosos. Estem a uns 30 graus a la Conca Dellà. No tenia ni idea que podia fer tanta calor per aquí… Així que arribo desfet a Isona. Estic xop de suor i el primer que faig és anar-me a remullar a la font davant de l’Ajuntament abans de caure a la cadira d’un restaurant per a que em facin el dinar.
Quan em decideixo a tornar a arrencar fins a Abella, em trobo amb tota una sorpresa. Ens creuem amb l’Evarist March, un expert botànic que es dedica, a més de col·laborar amb el Celler de Can Roca a introduir noves plantes autòctones als seus plats, a organitzar sortides i passejades on comparteix la seva passió per la natura, ensenyant i transmeten els seus coneixements sobre plantes i herbes del país. En un moment vem trobar una dotzena d’herbes comestibles i remeieres. Vaig tastar tot de plantes que sempre havia vist caminant però de les que no tenia ni idea que en podia fer… L’Evarist transmet la seva passió per la natura, i es nota que gaudeix i que viu el que fa durant el seu dia a dia. Si voleu fer un curs o organitzar alguna sortida entreu al seu web Natural Walks.

Evarist i Jordi

Quan ens despedim seugeixo camí amunt cap a Abella de la Conca. Abans d’arribar-hi veiga la casa de l’Ajuntament. Penso que allà podran donar-me alguna informació d’on passar la nit. Corrals, cases abandonades, ermites,… però la Montserrat, la secretària s’hi nega. Lògicament no vol ser la responsable de que jo entri a casa de ningú, ni que no hi visquin. Li insisteixo una mica, intentant-li fer veure que sóc de fiar, que només faré d’Okupa una nit, que sóc bona persona,… i finalment em convida a dormir la seu garatge. Ho diu amb la boca petita, però jo accepto amb un gran somriure i surto a fora a esperar que acabi la seva jornada! Al cap d’uns minuts, me n’adono que potser ara se n’està penedint d’haver apropat a casa seva a un desconegut que acaba d’aparèixer i que tot just ha vist uns 30 segons… Així que torno a entrar per a donar-li un argument més per a que no se’n desdigui! I per a que es quedi més tranquil·la li dic que pot consultar la meva web o entrar als blogs de Descobrir Catalunya… Crec que així com a mínim va veure que era veritat la història que li estava explicant, i que de moment no tenia cap amenaça de mort als comentaris dels posts…

Així que quan va acabar vem anar junts cap a casa seva, cap al garatge de casa seva. Vaig conèixer la seva tieta, la Neus. Totes dues són de Rubí i es van traslladar aquí ja fa uns quants anys escapant de l’evolució de les ciutats de prop de Barcelona. Em van portar ous de les seves gallines i un enciam del seu hort i es van preocupar per a que estigués tan bé com fos possible.

L’endemà al matí me n’adono que haig de tornar a Isona a comprar un cartutx nou per al fogonet. Ahir no hi vaig pensar i ara em toca fer el 6 quilòmetres avall un altre cop. Evidentment, aquest és motiu per fer autostop, sense penalització dels organitzadors, i sempre pensant que alguna cosa bona en sortirà també d’aquest oblit… Em para el Nicolas, un noi francès que s’ha instal·lat a Abella amb la seva família i que està renovant una antiga casa del poble per a fer-ne un alberg per als escaladors que venen a la serra de Carreu. Després de deixar el seu fill a l’escola d’Isona tornem al poble on m’ensenya la casa i m’explica els seus projectes. S’ha agafat 3 anys d’excedència i amb els estalvis estan començant aquest negoci. Sembla encantat de la nova vida que porten a Catalunya i si tot va bé, no té intenció de tornar a França.
Després segueixo cap a la comunitat budista d’Eco-Dharma. Allà hi viuen el Gee i la Carol, els fundadors de la comunitat que van comprar els terrenys per a començar a viure allunyats de la vida de la societat de consum. I també hi han arribat per a col·laborar molts altres voluntaris que ajuden a reconstruir els masos en runes, a treballar als horts i a fer el manteniment necessari. També organitzen cursos i retirs relacionats amb l’ecologia i l’observació de la natura que ajuden a finançar aquest projecte de vida.
Aquí m’acullen durant el dia i em mostren la comunitat. Dinem tots junts durant la seva pausa del treball i a la tarda mentre tornen a les seves tasques jo em retiro per a no molestar, a fer una migdiada… Al vespre, abans d’anar a domir, el Liam, un dels voluntarisque porta ja 6 mesos a la comunitat, destapa el seu harmònium per a tocar 4 cançons que em transporten a l’Ìndia per uns moments. Assegut a la porta de la casa on dormim, tanco els ulls i em deixo portar per la música i els seus cants. Un moment ideal que no pots trobar a gaires llocs per aquí…

Via amunt fins a Llimiana!

divendres, 21/06/2013

Dia 24: Santalinya – Campament Estació Àger
Distància: 18 km
Ruta: Carretera de l’estració de Santalinya, via del Tren dels Llacs

Dia 25: Estació Àger – Terradets – Llimiana
Distància: 22 km
Ruta: via del Tren dels Llacs, carretera vella de Terradets, carretera a Llimiana

Després de la trobada amb la família passo un dia més de descans a Santalinya. Aquest poble és com casa meva. Quan surto, i crec que ho sentim tots així, em fa la sensació de seguir sent a casa, caminar pels carrers és una mica com soritr al jardí de casa… Em cal tot el dia per a tornar-me a adaptar a la soledat.
L’endemà surto en direcció l’estació de trens d’Àger. No passaré pel poble d’Àger, ni pel port. Aquest cop tiraré per la via del tren. Sempre havia volgut caminar per aquesta via, des de l’estació de Santalinya, i resseguint el pantà de Camarasa fins als Terradets. Com que només hi passa un tren al dia en cada sentit, no tinc gaire perill de quedar esclafat.

L'estació de Santalinya

Aquest tren fa la “Ruta dels llacs”, és a dir que va de Lleida a La Pobla passant pel pantà de Camarasa, el de Terradets i el de Sant Antoni. És molt emocionant el primer cop que travesso un dels túnnels. Poc a poc es va enfosquint fins que ja no hi ha gens de llum.

Els túnels

Estic poc acostumat a estar completament a les fosques, fins i tot a les nits a casa sempre hi tenim una mica de llum, al bosc hi tens la lluna o els estels i als carrers de la ciutat no cal ni dir-ho… som gairebé com pollastres de granja.
Doncs aquesta foscor total i la petita paranoia de que pot passar un tren, encara no sigui l’hora programada, fa del pas per cada tunnel una petita aventura.

Poc després arribo a “les casetes de l’estació” d’Àger que avui, més que com a estació fa la funció d’alberg per a joves. Hi ha uns vagons reconvertits en dormitoris i una mica més lluny, a la vora del pantà tot un campament amagat sota els pins. Avui no hi ha ningú, així que serà tot per a mi.

L’endemà segueixo via amunt i poc a poc el paisatge es va fent més agreste i els cingles a banda i banda del pantà de Camarasa es van apropant fins que entro als Terradets. Aquí la Noguera Pallaresa baixa lliure entre les parets, la via del tren i la carretera. Una carretera que durant secles no va ser més que un petit camí escarbat a la roca per on els pastors feien passar el bestiar que portaven del Pirineu cap a les planes de l’Urgell.

Els terradets

Avui aquest pas tan estret està ben ocupat per cotxes, trens i algun escalador.

Els Terradets i els escaladors

Quan surto dels Terradets el paisatge ja és ben diferent. És com atravessar la porta d’accés al Pirineu. Tot i que encara no sóc a l’alta muntanya ja es veuen petits canvisen la vegetació i sobretot apraeixen al fons les muntanyes nevades.
Agafo la carretera que puja des del pantà de Terradets cap a Llimiana, tot un trenca-cames, sobre tot si ho fas al migdia… El poble és dalt d’un turó, a l’inici d’una serra que porta cap a la serra de Carreu, que és cap on em dirigeixo.

Llimiana

A la plaça del poble, tot molt pintoresc, aprofito per dinar i refer-me abans de seguir fins a trobar un lloc per dormir dins el bosc. Camino encara serra amunt fins a trobar alguna era on m’hi pugui estar una mica arreserat. La trobo, m’instal·lo i em descalço. Descalçar-se… un dels grans plaers de cada dia, un dels motius per caminar, una de les emocions del solitari! i al cap d’uns minuts em veig rodejat de vespes. Descalç per l’era intento plegar-ho tot mentre busco les meves botes desesperadament. Ai les botes… la salvació del caminador, l’eina per avançar, la comoditat entre les pedres!
I 10 minuts després d’arribar ja estic marxant un altre cop! Ja es comença a fer fosc i jo segueixo tirant i tirant fins a un castell en runes que veig al mapa. Al castell no s’hi pot estar, així que sense parar-me gaire estona admirar la seva altíssima torre de l’homenatge segueixo fins a l’ermita que també m’indica el meu amic Mapa. I aquí si que hi trobo sostre, terra, tranquil·litat, alegria, i casi casi a Déu!
L’ermita de Sant Gervàs està a mig reformar i la part del sostre més a l’Oest, per on hi veig la posta de sol, queda al descobert.

Ermita de Sant Gervàs

Sant Gervàs

Sant Gervàs

Totes les ermites que trobo, no sé si és sempre així, o si depèn de l’època en que les van construir, miren cap a l’Est. Aquesta també és una bona referència per a orientar-se, com més tard, a la porta d’una altra ermita em fa veure el Martí… L’altra part hi té unes pintures que encara es conserven en prou bon estat. I jo dormo just allà, mig cos sota el mural i mig cos sota les estrelles.
Per fi és hora de dormir, i avui puc gaudir com sempre d’un altre final feliç sota les estrelles.

Santalinya! Allà on tot va començar!

diumenge, 16/06/2013

Dies 21, 22 i 23: Camarasa – Santalinya
Distància: 18 km
Ruta: Camins de carro

Ja sóc a Santalinya! El meu poble. I a més de ser casa meva és el lloc d’on va començar aquesta idea de fer Catalunya caminant, de fer una volta si més no.
De tant en tant passo temporades a Santalinya, on només hi viuen unes 20 persones, per allunyar-me de la ciutat i viure a la muntanya. En un d’aquests moments vaig decidir sortir a caminar durant un parell de dies i fer nit al ras. Vaig trobar una cova al costat de l’ermita de Sant Pere i hi vaig fer nit.

Cova a Sant Pere

L’endemà al matí vaig continuar camí fins a Sant Urbà, una altra ermita on cada any hi celebrem una festa per commemorar el dia. Veia que tenia ganes de continuar caminant i que d’allà encara podia anar fins a Àger més o menys fàcilment pels camins, i d’Àger ja em feia enfilant els Terradets… i d’allà al Pirineu en 4 dies hi podia ser! Així que perquè no caminar per tota Catalunya?! Va ser una escena molt semblant a la de Forrest Gump quan decideix començar a córrer, perquè és el que realment té ganes de fer…

Doncs vaig anar meditant la idea, durant un temps sense acabar de creure-m’ho,després vaig començar a entrenar una mica, només per si de cas… i finalment ja va estar decidit.
L’ajuda de la Míryam va ser fonamental per a que no em fes enrere uns mesos abans, quan se’m va fer molt difícil pensar en viure i preparar una experiència d’aquest estil. Ella, que m’escolta, m’entén en cada moment i m’ajuda a fer-me cada dia una mica millor persona, em va donar l’empenta final per arribar fins aquí, un altre cop, a l’inici, 400 quilòmetres i 21 dies després de sortir de Terrassa.

A uns quilòmetres del poble he rebut l’ajuda del Jordi de casa Miquelo, qui m’ha portat la motxilla i la barra de pa que havia comprat al forn de les Avellanes fins a casa. Que bé que es camina sense pes!! Sempre és fantàstic trobar-te algú que et porta l’equipatge, aquí i a la Xina Popular! 😉

I poc a poc, assaborint aquests quilòmetres de carretera he arribat a Santalinya. Com que no duia la càmera, doncs no tinc fotos de l’arribada… Però un altre dia us penjaré fotos de Santalinya, Sant Pere i Sant Urbà… queda pendent…

I poc després va arribar la Míryam amb els seus pares per compartir el moment! Ens vem trobar a l’entrada així que va ser la benvinguda oficial.
·Però sempre passa que quan marxo de viatge i ella es queda a casa ens costa unes hores sentir-nos còmodes. Som com nòvios per primer dia, una mica… Ja ens va passar per primer cop a Tailàndia, quan ens vam trobar uns dies després d’haver-nos conegut, a Barcelona quan ens vam retrobar, i també tornant dels altres viatges que he fet… i ara a Santalinya! Però aquesta sensació dura una estona i després aprofitem aquest primer dia al màxim.
Després de dinar va arribar ma mare, ma germana la Solange, i el tiet Paco, un dels valents del primer dia!

La família a Santalinya!

Vam passar un cap de setmana molt bo, menjant, rient i descansant. Vam fer una pujada al Castell, aem sopar una truita de patates i botifarra amb suquet, coca de semfàina, molta fruita… sempre quan et trobes a la mama, tens el plat ple! I més encara quan et veu tan prim!! Crec que al principi li va costar d’assimilar aquesta idea de marxar tants dies, per moltes raons, i poc a poc ho ha anat entenent. Ara, però després del cap de setmana ja no sé què en pensa! Ja m’ho dirà a la tornada… Sens dubte és gràcies a ella i a mon pare que jo tinc ganes de veure món, que tinc ganes de conèixer gent nova i diferent que m’obri nous punts de vista de la vida… Així que els estic molt agraïts, i tant que sí. I la Solange doncs crec que sentint les històries que m’han anat passant, i amb les ganes que sempre té per a noves aventures, potser algun dia d’aquests m’acompanyarà en alguna etapa! A veure si s’anima!

Docs així va passar el cap de setmana! Rodejat de gent que m’estimo i oblidant per uns dies que estic caminant tot sol.

Camarasa, el poble.

dissabte, 15/06/2013

Dia 20: Linyola – Camarasa
Distància: 25 km
Ruta: Carretera, Camins de carro

I el matí següent fins a Camarasa. De Linyola, tot pla fins a Bellcaire. I allà comença La Noguera i canvia el paisatge. Tornen les muntanyes i els arbres i els animals. Torno a veure oliveres, ametllers i conills, i gossos. Tot i que no sempre sigui molt divertit trobar-te’ls caminant tot sol. Si penseu en caminar sols durant un temps, entreneu-vos abans davant de gossos que vigilen masos, masies i granges… Només un consell, seguiu caminant lo més monòtonament possible, i lo més lluny possible del gos. I si no hi ha sortida pareu i crideu algú. Si correu,… nyac! Jo no he corregut, encara.
Arribo a La Sentiu, i a la botigueta del poble, plena com un ou, això vol dir 5 persones i dues hores d’espera, o de conversa segons es miri, m’hi trobo per sorpresa l’Aida, una amiga d’Os de Balaguer amb qui coincidíem, ara ja fa uns anys, a totes les festes majors dels pobles de la comarca. Em convida a menjar alguna cosa a casa seva, des de que es va casar viu a la Sentiu, d’on és el seu home i els seus res fills. Després d’agafar forces i d’explicar-nos les novetats dels darrers anys segueixo cap a Camarasa, d’on potser provenim tots els camarases…

Camarasa Girard Jordi

Allà dino al costat de’n Joan, amb qui parlem de política i de cap a on avança el país. El Joan és fill d’un dels fundadors d’Esquerra Republicana, i m’explica que en el seu temps al partit, ell sovint havia parlat amb en Heribert Barrera, i ara, de tant en tant encara pot aconsellar “lo Junqueras”.

De camí cap a Sant Llorenç de Montgai trobo una fàbrica en la que el seu eslògan em crida l’atenció i em fa reflexionar una mica sobre el perquè del meu viatge… i el perquè de la vida d’aquesta gent.

Vida o il·lusió

No lluny d’aquí hi ha la presa del pantà de Camarasa i a prop de les preses de per aquí sempre hi ha paisatges espectaculars. Aquí són els cingles del Mont-Roig, una reproducció de la natura, a petita escala, del Montsec, que és just al darrera.

Cingles a Camarasa

Cingles a Camarasa

De camí cap a Vilanova trobo un lloc per a passar-hi la nit. Una cabana plena de palla que fa la transició de les banyeres amb aigua calenta i escuma cap a la vida del caminant solitari sigui una mica més suau. La companyia, aquesta nit, me la donen el porc senglar que corre per allà a la vora just quan començo a tancar els ulls, i algun animal de 4 potes que s’ha fet un foradet a l’esbarzer que fa de porta.

Persones de Linyola

dimecres, 12/06/2013

Dia 19: Juneda – Linyola
Distància: 20 km
Ruta: Camins de carro, Canal auxiliar d’Urgell

Després de gaudir de Juneda, del dia de descans, de la banyera d’aigua calenta, de la companyia de l’Antoni i l’Ana Luz, del menjar calent i bo, de l’esmorzar amb melmelada,… Sembla que enyori de ser a casa, oi? Això sempre passa després de tornar a provar la vida comfortable… Quan preparem un dels nostres viatges a Terrakia, sempre pensem en aquests moments, quan arribes a un hotel on hi trobes un llit gran i còmode. No en sortiries, encara que a fora hi hagi el gran festival del Songkran a Tailàndia, o alguna de les festes de les màscares al Ladakh, a l’Índia… Però saps que el que realment serà interessant per a tu és tornar a la vida al carrer, a conèixer una nova manera de pensar, de viure.
Així que és hora de tirar cap a Linyola! Això sí, l’Ana Luz com a últim gran favor s’ofereix a portar-me la motxilla fins a destí. Com puc dir que no?! Amb el sol que cau, tot i que el camí sigui completament pla, ja som al Pla d’Urgell, el pes que em trec de sobre és molt gran.

El Canal d'Urgell

Des de Juneda camino per la carretera fins a Torregrossa i d’allà segueixo el camí que voreja el Canal d’Urgell fins a uns quilòmetres de Linyola. Caminar sota el sol per aquestes terres deu ser lo més semblant a creuar un desert. Camines tot recte, sense veure el final amb un mocador al cap… No m’imagino fent-ho el mes d’agost. No hi ha ni un sol arbre. Bé sí, només un, en el que m’hi assec una bona estona a gaudir de l’airet que ara noto. I a més a més, camines pel costat del Canal, però no hi ha ni una font ni una bassa on refrescar-se una mica. Tot un exercici d’autocontrol aquest… No fa calor, no fa calor, Ooooooommm….

paisatge Pla d'Urgell

I finalment Linyola! Allí m’hi espera el Robert Pérez, que em rep a casa seva, al seu taller on pinta els seus retrats espectaculars. Em fa una primera visita ràpida del seu taller i em mostra part de la seva obra. Té moltes ganes d’explicar tot el que fa, com ho ha aconseguit i el canvi de vida que ha viscut un antic pagès que a partir d’una lesió d’esquena va haver de deixar la terra i va començar a dibuixar retrats. Ha pintat a molta gent i ha aconseguit donar-se a conèixer a molts llocs del món. Li agrada retratar personatges famosos i regalar-los-hi l’obra, i també li agrada conèixer-los perquè amés a més, aquesta és la seva manera de fer els seus contactes! I aquesta vida a prop de les estrelles també li agrada!

Em convida a dinar al bar de la plaça i xerrem durant hores abans d’anar a cal Cava. És la casa del Josep, un caminador de mena, que ha caminat per etapes, fins a Roma. I les històries de les seves sortides són molt variades. En Josep també ha obert un alberg per als peregrins del camí de Sant Jaume, i s’ha fet conegut a internet, fins al punt que la setmana passada tenia dos japonesos que s’hi estaven… En una de les seves sortides, el Josep no va poder tornar a casa i va anar buscant racons on dormir fins a que una persona li va oferir el seu corral. Llavors es va adonar que ell havia d’oferir aixopluc a les persones necessitades que caminaven pel món, i que passaven en un moment donat per Linyola… Una molt bona obra.

El dia ha passat volant, des de que he arribat a Linyola no he parat de conèixer gent i de sentir històries interessants. Estic esgotat però molt content de poder conèixer aquestes persones i les seves històries. Tornem al taller del Robert, on ara sí, tenim temps de parlar a fons de la seva obra, esperant a que arribi la meva cosina Ester per a anar cap a Ivars a passar el vespre i la nit. Quan arriba sé que és el moment de descansar. És el primer cop que veuré casa seva, ja fa 10 anys que es va casar i encara no hi havia estat! Allí passem la tarda amb el Josep, el seu home, el Roger el seu nen, i la Trini, sa mare. Ja hi som tots i xerrem mentre el Roger corre per la casa amunt i avall. Ah i me n’oblidava! Abans que res em van insistir per a que gaudís d’un bon bany ala banyera… tot un regal de benvinguda cosineta!

Preparats...

Ja!

Al vespre la Trini ha preparat un gran sopar, una truita de patates que m’entra molt i molt be! I de postres un préssec en almívar casolà, del que en carregaré una bona mostra a la motxilla durant uns dies…
M’agrada passar una nit a casa la família. No ens veiem gaire però sempre ens hem entès molt bé, des de que anava a comprar “un litro de llet i un kilo de madalenes” per a esmorzar a la botiga de sa padrina a Santalinya, quan em portaven de festa a Mollerussa ben abans de tenir l’edat per a que hi pogués entrar “legalment”, i altres històries que pots fer amb els cosins… Així que veure l’Ester, el Josep, el Roger, i ara la Trini a casa seva, veient-los tan bé, m’ha fet molta il·lusió.

L’arribada a Juneda. I el dia de descans esperat!

dimarts, 11/06/2013

Dies 17 i 18: Torrebesses – Juneda
Distància: 30 km
Ruta: Antigues carreteres en desús, Camins de carro

Primera nit a Lleida. Arribar fins aquí a peu és una cosa que no m’hauria imaginat mai. A Lleida hi tinc molta família, i a mida que m’apropi al meu poble aniré trobant gent coneguda… Això em fa pensar encara més en l’extranyesa d’arribar-hi a peu. Sobretot per a ells!
Bé doncs el dia comença molt bé, amb un bon esmorzar amb el Domingo, el senyor que m’havia deixat la casa. Un bon entrepà per a mi, i un bon cafè + xupito de rom per a ell. Els dos a tope de bon matí.
Començo a caminar cap a Granyena, després El Cogul, petit poble on hi ha unes de les pintures rupestres més antigues i especials de Catalunya.

EL Cogul

Com que ja no hi ha pressupost per a mantenir l’espectacular centre-museu obert el 2008 en celebració del centenari de la descoberta de les pintures, són uns voluntaris del poble els que s’encarreguen d’explicar el que saben de la història de les pintures.

El Cogul fa 100 anys

El Josep m’explica que les pintures rupestres tenen uns 10.000 anys i mostren els animals autòctons i persones fent el que s’interpreta com un ritu per a la fertilitat. Aquesta representació de persones és el més insòlit i el que fa especials aquest indret, ja que sembla ser que no és gens habitual que els hominids d’aquella època dibuixessin persones.
Reconec en el seu accent i en la seva manera de fer que el Josep no ha viscut al Cogul tota la vida, i efectivament m’explica com quan era jove va marxar cap a Sabadell on s’hi va casar i va viure durant anys. Després de divorciar-se però, va tornar cap a al Cogul ja que la seva nova parella també era de Lleida. Ara està a l’atur i ajuda la seva parella a portar el bar del poble, i de tant en tant ajuda als viatgers que volen una mica d’informació sobre la història del poble…

Del Cogul marxo cap a Castelldans on em trobo amb l’Antoni i l’Ana Luz, els pares de la Miryam, que em vénen a rebre! L’Ana Luz fa de cotxe de suport, és a dir que s’emporta la motxilla fins a Juneda i deixa l’Antoni aquí per a que caminem junts! Primer tram en companyia des de Montserrat! Xerrem durant tot el camí, com fem molt sovint quan ens trobem compartint experiències i reflexions de la vida en solitari. L’Antoni ha viscut sempre a prop de la natura, i sempre recorda que calen dues coses essencials per a poder començar a ser plenament conscients de la nostra existència: Silenci i Austeritat.
La vida contemplativa i sense excessos ajuda a apreciar el fons de les coses, a veure que les coses només Són, sense ser ni bones ni dolentes, que a la vida hem de viure, per sobre totes les coses només hem de viure. I haig de fer-ho conscientment, actuant en concordància amb el camí que vull seguir.

Antoni

La tarda ens serveix per parlar d’aquests temes, però també per a perdre’ns pel camí, travessar fàbriques d’oli, veure dotzenes de conills de totes les mides corrent pels troços, recordar les sortides de l’Antoni quan era jove, observar tot el Pla d’Urgell des de dalt d’un turonet…

Quan arribem a Juneda trobem l’Ana Luz que ja ha tornat de la feina i m’entaulo per berenar amb molta gana i continuar xerrant amb ella. S’ocupa de que tot estigui perfecte, de que no me falti de res. “Avui i demà ets el mimat de la casa, així que demana tot el que vulguis”
em diu només veure’m!

Benvinguda a Juneda

Benvingut!

Sempre fa tot el possible per a ajudar als qui té al voltant, fer feliços a la gent que s’estima crec que és una de les coses que més l’omple a la vida. Aquest amor que transmet em fa veure sempre el valor de les abraçades, les rialles o els gestos carinyosos, que no costen gens de donar Només cal pensar en què és el que necessitem tots i que agradable és tant rebre com donar.

Ana Luz

I així passa la tarda, el vespre i també l’endemà. Des del matí xerrant, menjant, descansant i visquent tranquilament el dia. A la tarda l’Antoni em port a conèixer la història del treball de l’oli al museu que hi ha a Les Borges Blanques. Allí s’hi troben oliveres mil·lenàries (la més antiga té uns 1400 anys), premses de totes les èpoques amb la seva explicació sobre l’origen i el lloc on s’utilitzava, maquinària, piques de decantació,… és com veure un album de fotos de l’evolució humana.

Oliveres mil·lenàries

Premses per a fer l'oli

Com els humans hem anat evolucionant durant els darrers 2000 anys. Des de ser capaços de treballar poc més que un animal, fins a descobrir les lleis de la física que permeten un ús més avançat dels materials de la natura. I les oliveres han seguit allà igual. Continuen creixent, vivint i donant els seus fruits, morint i fent renéixer de la seva soca un nou arbre més fort i adapatat als temps.

Tot és perfecte.

divendres, 7/06/2013

Dia 16: La Palma d’Ebre – Torrebesses
Distància: 30 km
Ruta: Camins de carro

La nit a la cabana a la vora de la Palma va anar molt bé. I al matí m’espereva un bon esmorzar al casal del poble… De tant en tant, una parada als bars dels pobles m’omplen d’energia!
Allà el cambrer, un noi aficionat a les motos i a caçar m’explica com anar fins a Juneda que era el meu destí final per al dia següent. Amb molta excitació m’assegura que el millor camí, el que haig d’agafar per a no perdre temps fent voltes pels camins, és un que van fer quan van construir la canalització del rec que prové del pantà de Margalef. El que van fer va ser una rasa que atravessava pel dret dues serres. Vencent en línia recta el desnivell, tirant això sí el camí més curt. El noi m’explica emocionat com amb els amics, hi passen amb les motos, i que també l’ha fet quan va a caçar, seguint els gossos quan empaiten als porcs. Veient les serres, li pregunto si podré fer-ho amb la motxilla que porto… diu “home te’n recordaràs de mi, però si home! És ben recte, imagina’t les motos s’alcen del detràs!” Ai, ai, ai.
Li faig mig cas i m’apropo cap al lloc des d’on m’ha dit que surt aquesta pista per veure quetal. Faig la primera baixada al barranc, i pujo el primer pendent. I evidentment, prou. Penso que com sóc tan novato… Llavors intento tallar camí i tornar cap a les pistes que tinc als mapes. Volto una estona, a les 12 del migdia… i llavors me’n adono que ja no sé on sóc.
Disposat a seure per descansar i repensar-me l’itinerari del dia, o si ja em quedo a dormir allà mort de calor, apareix de sobte un 4×4 per salvar-me. Això espero! Resulten ser una parella d’anglesos que s’han instal·lat a Flix, ja fa uns anys. La noia parla prou espanyol com per a mantenir una conversa. El nòvio, el típic bèstia gros, calb i tatuat res de res. Aquests anglesos són collonuts. Se’n poden anar a qualsevol lloc del món amb tota la confiança de que ja trobaran algú que els entengui, i sinó els és ben igual. Doncs no parlo i ja està. Segur que tindran cervesa, deuen pensar. M’ha costat anys entendre’ls però ara ja em cauen bé. M’agrada aquesta autosuficiència que desprenen.
Bé doncs aquesta parella, sí, em salva! M’apropen fins a Bovera des d’on puc agafar el camí que puja cap a La Granadella. Ja és un paisatge de Garrigues, es nota que em entrat a Lleida. S’han acabat els cirerers i apareixen per tot arreu oliveres i pedres. És sens dubte lo més destacable del paisatge. A part dels molins de vent que ocupen totes les serres de la regió…

La Granadella

A La Granadella puc menjar i refer-me de la pallissa. I agafar forces per a l’últim tram fins a Torrebesses. El camí sembla molt fàcil per com m’ho expliquen el cambrer i el conductor d’ambulància que fa el “cafè” a la barra. Ho tinc clarissim. Però em torno a perdre. Endavant i endarrere per la serra, sota els molins, intentant trobar un camí per a escapar-me d’aquells gegants i torbar la ruta cap a les persones que m’havien d’acollir a Torrebesses.

El Gegant

I el vaig trobar, no vaig vèncer cap gegant però vaig trobar un pagès que em va fer pujar al seu tractor per anar fins al poble. I al casal de Torrebesses, l’última sorpresa. Anar al bar del poble sempre és la manera de conèixer la gent i d’entrar en contacte amb ells. El lloc on sento històries d’altres temps, paraules i expressions desconegudes,… i el lloc on em conviden, aquesta vegada, a dormir en una casa que ja ningú no utilitza. “Si vols et pots estar a la meva casa de solter, ja no hi viu ningú i hi ha un llit, i un lavabo que funciona”. Ooooooh! Oooooh! Ooooooh! Això sí que és un regal!

Quan et perds, tornes a trobar el camí i algú que t’hi apropa.
Quan tens gana i t’has acabat el què portaves, algú et convida a menjar.
Quan estàs cansat i arribes tard i no tens on dormir, algú t’obre les portes de casa seva.
Quan alguna cosa dolenta em passa, alguna, més gran, de bona passa just després, com per arreglar-ho tot.
Són coses dolentes i bones o només són fets? Eren realment dolentes les coses que em passaven o és que encara faltava veure el final de la història? Eren realment bones les coses que van passar després, o només etapes del camí?
Cada cop es dilueix més el que és bo i lo dolent. Cada dia, a cada lloc, les coses són com són. I jo puc decidir si les veig bé o malament. Si m’emprenyo o m’emociono o si m’espero a jutjar-les i només visc el moment amb tota la plenitud.
Sembla tot perfecte, ni bo ni dolent, ni bé ni malament. Tot al seu lloc, en el seu moment, és com “ha de ser”. I jo només hi sóc per a viure-ho.

Aquí estem, amb els peus a terra.

Dia 15: L’últim dia a Tarragona

dimecres, 5/06/2013

Dia 15: Móra d’Ebre – La Palma d’Ebre
Distància: 25 km
Ruta: Camí de Sirga, C-12, camins de carro

Em desperto al matí al “meu” corralet, rodejat de plantes i eines del camp, les eines que ja no fan anar a ca la Pepi, i que anys enrere, junt amb el tocino que dormia al mateix lloc que jo he ocupat avui, formaven part de la vida diària a Móra d’Ebre i als pobles de Catalunya.

El corralet del tocino

La porta del corralet

Surto per primer copen direcció Nord, ara ja he après a orientar-me en funció del Sol. Una cosa que hauria de ser lo més evident del món, és una capacitat que tenia del tot atrofiada. I dic atrofiada, perquè penso que la nostra capacitat d’orientació a la natura, com en molts animals, s’apropa més a un instint innat que no pas a un aprenentatge.

Remunto l’Ebre fins a Garcia, i d’allà cap a Vinebre i a La Torre de l’Espanyol. És diuemnge de corpus i els carrers estan tots decorats amb flors i ferradures de colors. Les dones del poble hi han estat treballant durant dies fent els dissenys, tenyint les ferradures i creant les figures a terra. Tot coincideix amb una comunió conjunta d’uns quants nens del poble, i tohom es troba a la plaça a l’hora en que arribo. L’estampa era molt bonica, i vaig passar casi desapercebut enmig de tota la gent. Perfecte perque vaig poder observar com es desenvolupava tot, mentre només l’Amèlia, una veïna de la plaça, m’exlpicava tot el que estava passant, i com havia anat tot el procés de preparació. També em presentava a tots els seus veïns com a exemple d’algú que li agrada visitar pobles, com ella, deia!

Corpus i la comunió

També m’explica l’origne del nom del poble. Un espanyol que vivia a Prades va ser fa uns secles, l’encarregat de la torre de vigilància que es va construir al poble. Hi devia estar una bona temporada a la torre perquè es va fer “amo” del poble! Això m’ho explica insistint en el fet que aquell home era espanyol, i ells aquí, no. I que no tenen cap altra relació amb els espanyols, ni el poble és especialment “espanyol”… “No sé de quina banda ets tu, però això de que ens vulguin espanyolitzar ara no m’agrada gens” em diu per a acabar. “Socialistes o convergents, és igual, però sóc catalana!” Em queda ben clar, La Torre de l’Espanyol és catalana.
I abans de marxar em regala un gorra que, per a aquests dies de sol que han començat a caure, m’anirà de conya!

Al pi més ample de Catalunya

I ara arriba l’hora de trobar lloc on domir… Segueixo camí amunt, direcció La Palma d’Ebre, i a pocs quilòmetres del poble ja començo a buscar un lloc prop del barranc, on hi pugui tenir aigua, per a estar-m’hi.
Una cabana servirà…
Bona nit i fins demà que ja arribo a Lleida!

Torno a estar connectat! Resum de La Serra La Llena i l’experiència amb l’ermitana del Montsant

dilluns, 3/06/2013

Ja feia dies que no escrivia res! I és que no és fàcil trobar llocs amb cobertura per a internet als llocs on arribo a dormir… i aquesta setmana ha estat diferent, he trobat un nou ritme i estic entrant a la vida solitària amb la calma i l’aillament que requereix. També d’internet…

Jordi Concentrat

Des de que vaig sortir de Poblet han passat moltes coses i he estat en llocs ben diferents… En propers posts us faré una mica de resum de les etapes viscudes entre Poblet i Móra d’Ebre. I a partir d’ara procuraré escriure, i publicar, amb més freqüència.

Dia 10: Poblet – La Pobla de Cérvoles
Distància: 20 km
Ruta: camins de carro i pistes

Finalment vaig estar a Poblet fins a dimarts al matí. Van ser 3 dies molt interessants on vaig poder recuperar-me i reflexionar força sobre el meu viatge. Ja us parlaré en altres posts d’algunes experiències a Poblet que han estat molt interessants…
Bé doncs de Poblet vaig sortir amb la intenció de fer una etapa suau, sense gaires desnivells ni quilòmetres. Vaig decidir canviar el meu itinerari programat, que passava per les muntanyes de Prades en direcció el Montsant, i passar per Riudabella, que va ser durant secles la granja dels monjos de Poblet fins a la desamortització de Mendizábal al s.XIX, i que ara és un castell que mostra un aire d’antiga riquesa. Avui, al costat de les altes torres i l’entrada pomposa hi ha un vell Porsche rovellat i sense vidres, heures que pugen per les columnes del camí d’entrada i un gós que només observa sense bordar a l’única persona que deu haver passat per allà en dies…
Després el camí segueix fins a Vallclara i després al Vilosell, un bonic poble d’aspecte medieval, emmurallat i amb uns carrerons ben bonics.
Segeuixo fins a la Pobla de Cérvoles on paro a un restaurant a dinar. És la primera parada en restaurant, i és que crec que enyorava el menjarcalent i a taula del refector de Poblet… No em volia desenganxar tan ràpid. Així que un bon menú mentre llegia de cap a peus La Vanguardia d’uns dies enrere… Agafant forces per a començar a pujar la Serra La Llena per a trobar un lloc on fer nit. Vaig trobar aixpopluc en unes pedres al marge d’unes vinyes. Tapat de l’aire i amb unes molt bones vistes.

Les Vinyes

El meu campament

Dia 11: La Pobla de Cérvoles – Sant Joan del Codolar, Cornudella de Montsant
Distància: 30 km
Ruta: GR 174, carretera, GR65.5 i altres camins

M’aixeco mig congelat al matí amb la intenció de creuar ràpidament la Serra La Llena i arribar a Cornudella ambun tres i no res… Doncs la pujadeta fins al coll de les Marredetes és molt pitjor del que m’havien dit al poble, i sobretot el camí fins a Ulldemolins es fa etern. Primer un tram de carretera, després em perdo intentant trobar una drecera que m’estalvïi la volta… i és que al Priorat, les dreceres baixen un barranc de 300 metres o pugen una muntanya de 500 metres en molt pocs quilòmetres! I si busques dreceres pel Priorat, en un lloc en que et trobes en l’espai que no cobreix cap dels teus mapes, doncs corres el risc de fer l’idiota pujant i baixant… i el genoll se’t torna a inflar clar… clàssic…
Doncs finalment, després de voltar força arribo a Ulldemolins i d’allà ja tiro cap a Sant Joan del Codolar, una ermita a la Serra del Montsant. Allà hi viu la Montserrat, l’ermitana. Quan he dit a Poblet que anava al Montsant, em van dir que li podia fer una visita, i que potser em donaria algun remei per al meu genoll. De fet, el pare Paco, em va demanar que li encarregués una altra ampolla d’aquell oli que prepara per a posar-se al “genoll de l’artrosi, que és l’única cosa que li va bé”…
I quan arribo a l’ermita em rep una dona en xandall i bambes, que mira les fotos que li ha enviat un amic seu que acaba de pujar el Kanchenjunga (la tercera muntanya més alta del món, al Nepal) mentre es connecta al Facebook per a comentar al xat d’un programa de Catalunya Música… Tota un monja moderna, que viu sola, rodejada de llibres, de cultura i de natura.

Montserrat, ermitana de Sant Joan del Codolar

Mentre m’asseu a la seva taula, em prepara una infusió i ja comencem una conversa que durarà fins a les 12 de la nit! Parlem de natura, m’explica tota la varietat de plantes autòctones que hi ha al Montsant. També em parla de música i em recorda com sent dins el seu cap obres de música clàssica mentre observa escenes quotidianes de la natura. M’explica com era la seva vida de monja que corria amb moto per Olesa de Montserrat, mentre estudiava i treballava a la fàbrica fins al moment en que va “sentir la veu” que li va dir que havia de viure sola. Aquella seria la seva manera d’ajudar a les persones, vivint sola. No sap de quina manera està ajudant als demés, però sap que ho ha de fer estant sola.

El Montsant amb l'ermita al fons

Finalment, després de sopar, em convida a que em quedi a domrir a casa seva i em prepara un matalàs per a que m’hi posi, allà a la seva habitació. En aquesta petita casa hi ha lloc per a molt. M’explica que de vegades hi han dormit fins a 5 persones, quan venen la seva naboda i les seves amigues escaladores…
La Montserrat no sap ben be com es materialitza la seva ajuda, però de ben segur, que com a mínim a mi i els altres muntanyencs que la visiten regularment els dona companyia, refugi, consells i saviesa.