Dia 24: Santalinya – Campament Estació Àger
Distància: 18 km
Ruta: Carretera de l’estració de Santalinya, via del Tren dels Llacs

Dia 25: Estació Àger – Terradets – Llimiana
Distància: 22 km
Ruta: via del Tren dels Llacs, carretera vella de Terradets, carretera a Llimiana

Després de la trobada amb la família passo un dia més de descans a Santalinya. Aquest poble és com casa meva. Quan surto, i crec que ho sentim tots així, em fa la sensació de seguir sent a casa, caminar pels carrers és una mica com soritr al jardí de casa… Em cal tot el dia per a tornar-me a adaptar a la soledat.
L’endemà surto en direcció l’estació de trens d’Àger. No passaré pel poble d’Àger, ni pel port. Aquest cop tiraré per la via del tren. Sempre havia volgut caminar per aquesta via, des de l’estació de Santalinya, i resseguint el pantà de Camarasa fins als Terradets. Com que només hi passa un tren al dia en cada sentit, no tinc gaire perill de quedar esclafat.

Aquest tren fa la “Ruta dels llacs”, és a dir que va de Lleida a La Pobla passant pel pantà de Camarasa, el de Terradets i el de Sant Antoni. És molt emocionant el primer cop que travesso un dels túnnels. Poc a poc es va enfosquint fins que ja no hi ha gens de llum.

Estic poc acostumat a estar completament a les fosques, fins i tot a les nits a casa sempre hi tenim una mica de llum, al bosc hi tens la lluna o els estels i als carrers de la ciutat no cal ni dir-ho… som gairebé com pollastres de granja.
Doncs aquesta foscor total i la petita paranoia de que pot passar un tren, encara no sigui l’hora programada, fa del pas per cada tunnel una petita aventura.

Poc després arribo a “les casetes de l’estació” d’Àger que avui, més que com a estació fa la funció d’alberg per a joves. Hi ha uns vagons reconvertits en dormitoris i una mica més lluny, a la vora del pantà tot un campament amagat sota els pins. Avui no hi ha ningú, així que serà tot per a mi.

L’endemà segueixo via amunt i poc a poc el paisatge es va fent més agreste i els cingles a banda i banda del pantà de Camarasa es van apropant fins que entro als Terradets. Aquí la Noguera Pallaresa baixa lliure entre les parets, la via del tren i la carretera. Una carretera que durant secles no va ser més que un petit camí escarbat a la roca per on els pastors feien passar el bestiar que portaven del Pirineu cap a les planes de l’Urgell.

Avui aquest pas tan estret està ben ocupat per cotxes, trens i algun escalador.

Quan surto dels Terradets el paisatge ja és ben diferent. És com atravessar la porta d’accés al Pirineu. Tot i que encara no sóc a l’alta muntanya ja es veuen petits canvisen la vegetació i sobretot apraeixen al fons les muntanyes nevades.
Agafo la carretera que puja des del pantà de Terradets cap a Llimiana, tot un trenca-cames, sobre tot si ho fas al migdia… El poble és dalt d’un turó, a l’inici d’una serra que porta cap a la serra de Carreu, que és cap on em dirigeixo.

A la plaça del poble, tot molt pintoresc, aprofito per dinar i refer-me abans de seguir fins a trobar un lloc per dormir dins el bosc. Camino encara serra amunt fins a trobar alguna era on m’hi pugui estar una mica arreserat. La trobo, m’instal·lo i em descalço. Descalçar-se… un dels grans plaers de cada dia, un dels motius per caminar, una de les emocions del solitari! i al cap d’uns minuts em veig rodejat de vespes. Descalç per l’era intento plegar-ho tot mentre busco les meves botes desesperadament. Ai les botes… la salvació del caminador, l’eina per avançar, la comoditat entre les pedres!
I 10 minuts després d’arribar ja estic marxant un altre cop! Ja es comença a fer fosc i jo segueixo tirant i tirant fins a un castell en runes que veig al mapa. Al castell no s’hi pot estar, així que sense parar-me gaire estona admirar la seva altíssima torre de l’homenatge segueixo fins a l’ermita que també m’indica el meu amic Mapa. I aquí si que hi trobo sostre, terra, tranquil·litat, alegria, i casi casi a Déu!
L’ermita de Sant Gervàs està a mig reformar i la part del sostre més a l’Oest, per on hi veig la posta de sol, queda al descobert.

Totes les ermites que trobo, no sé si és sempre així, o si depèn de l’època en que les van construir, miren cap a l’Est. Aquesta també és una bona referència per a orientar-se, com més tard, a la porta d’una altra ermita em fa veure el Martí… L’altra part hi té unes pintures que encara es conserven en prou bon estat. I jo dormo just allà, mig cos sota el mural i mig cos sota les estrelles.
Per fi és hora de dormir, i avui puc gaudir com sempre d’un altre final feliç sota les estrelles.

Dia 20: Linyola – Camarasa
Distància: 25 km
Ruta: Carretera, Camins de carro

I el matí següent fins a Camarasa. De Linyola, tot pla fins a Bellcaire. I allà comença La Noguera i canvia el paisatge. Tornen les muntanyes i els arbres i els animals. Torno a veure oliveres, ametllers i conills, i gossos. Tot i que no sempre sigui molt divertit trobar-te’ls caminant tot sol. Si penseu en caminar sols durant un temps, entreneu-vos abans davant de gossos que vigilen masos, masies i granges… Només un consell, seguiu caminant lo més monòtonament possible, i lo més lluny possible del gos. I si no hi ha sortida pareu i crideu algú. Si correu,… nyac! Jo no he corregut, encara.
Arribo a La Sentiu, i a la botigueta del poble, plena com un ou, això vol dir 5 persones i dues hores d’espera, o de conversa segons es miri, m’hi trobo per sorpresa l’Aida, una amiga d’Os de Balaguer amb qui coincidíem, ara ja fa uns anys, a totes les festes majors dels pobles de la comarca. Em convida a menjar alguna cosa a casa seva, des de que es va casar viu a la Sentiu, d’on és el seu home i els seus res fills. Després d’agafar forces i d’explicar-nos les novetats dels darrers anys segueixo cap a Camarasa, d’on potser provenim tots els camarases…

Allà dino al costat de’n Joan, amb qui parlem de política i de cap a on avança el país. El Joan és fill d’un dels fundadors d’Esquerra Republicana, i m’explica que en el seu temps al partit, ell sovint havia parlat amb en Heribert Barrera, i ara, de tant en tant encara pot aconsellar “lo Junqueras”.

De camí cap a Sant Llorenç de Montgai trobo una fàbrica en la que el seu eslògan em crida l’atenció i em fa reflexionar una mica sobre el perquè del meu viatge… i el perquè de la vida d’aquesta gent.

No lluny d’aquí hi ha la presa del pantà de Camarasa i a prop de les preses de per aquí sempre hi ha paisatges espectaculars. Aquí són els cingles del Mont-Roig, una reproducció de la natura, a petita escala, del Montsec, que és just al darrera.

De camí cap a Vilanova trobo un lloc per a passar-hi la nit. Una cabana plena de palla que fa la transició de les banyeres amb aigua calenta i escuma cap a la vida del caminant solitari sigui una mica més suau. La companyia, aquesta nit, me la donen el porc senglar que corre per allà a la vora just quan començo a tancar els ulls, i algun animal de 4 potes que s’ha fet un foradet a l’esbarzer que fa de porta.