Dia 28: Abella de la Conca – Sallent
Distància: 25 km
Ruta: pista sota els cingles de la serra de Carreu i la serra de Sant Joan

Dia 29: Sallent – Perles
Distància: 20 km
Ruta: Pista de Sallent a Les Masies, L-511, l-401

El camí entre Abella de la Conca i Sallent és especatacular des del primer moment. Una pista segueix els cingles de la serra de Carreu passant per masos i antigues cabanes. Deprés de creuar la carretera L-511, que està plena de motoristes de tota Europa durant to el cap de setmana, segueixo una pista que m’endinsa en una de les regions més muntanyoses que he vist fins ara a Catalunya.Sota la serra de Sant Joan s’aixequen moltes altres serres que sembla que s’entrebanquin, està ple de barrancs per on ara hi corre algun torrent. Caminar durant la primavera és fantàstic perquè no m’ha calgut patir gairebé mai per l’aigua. Sempre hi ha fonts o rius en els que puc omplir la cantimplora. Una explosió de la natura a la primavera són els salts d’aigua. Abans d’arribar al poble abandonat de Sallent hi ha aquest magnífic salt.

Quin gust banyar-se en aquesta piscina amb el doll que et cau al damunt!! Després de caminar hores sota el sol amb un mocador al cap per a no cremar-me la closca salto d’alegria cap a sota la cascada!!

Viure la primavera és apassionant. Des del primer dia veig créixer les plantes, veig les flors, els animals amb les seves cries, els fruits dels arbres, l’aigua dels torrents,… La floració d’una mateixa planta és diferent segons en quina regió sigui. Per exemple, la farigola ja estava florida i quasi passada a Terrassa quan vaig marxar, i arribant al Pre-pirineu ara comença a florir, un mes més tard. Al Priorat ja estaven collint les cireres quan hi vaig passar i aquí tot just començar a sortir-ne les primeres. Trobar cirerers silvestres és una altra meravella per a mi! O rosers silvestres també!
Viure la primavera no hauria de ser un privilegi. Les persones també en formem part del cicle natural i no ens n’hauriem d’allunyar gaire. És el moment de remprendre l’activitat frenada durant l’hivern, de tornar a despertar, de començar nous projectes, de crear, de donar vida a les nostres idees i de veure-les créixer… El cos es desperta amb el canvi d’estació i cal que la meva activitat vagi en acord. No vull endivinar que som a la primavera només perquè comencem a portar roba curta, a encostipar-nos i a patir les al•lèrgies. Que bonic és ser conscient dels canvis que es generen a la natura i en el meu propi cos, i poder observar com evolucionen.
Entenc els artistes que viuen en mig de la natura o que s’hi venen a passar temporades. És aquí on pots ser conscient i entendre el teu entorn. On tot el que passa té sentit, i és harmoniós. On l’única que “activitat” que té sentit propi és observar, escoltar, sentir. Tenir els sentits alerta és l’única cosa que s’ha de fer per a entendre el teu voltant i per veure quina és la nostra posició en aquest sistema, al món, o a l’univers. I és de la comprensió del món, de la natura, que neix la creació artística, la representació artística del món ha de passar l’observació sense filtres, sense judicis del món que ens envolta.
Us adjunto el link d’una artista lleidatana, Miryam Castelló, que viu molt conscient i alerta del seu entorn, i que mostra en les seves obres aquesta recerca de la seva posició al món.
http://mdreamsdesigns.wordpress.com/

He passat la nit a Sallent, en un paller abandonat d’una casa abandonada al poble abandonat. Però no deu fer gaire que van marxar els últims habitants perquè moltes cases encara són en peu, algunes obertes, i s’hi pot veure a dins els mobles que encara queden. Taules amb trastos, cuines, llits i mantes,… És una sensació estranya la de recórrer el carrer del poble ple d’herbes altes i entrar a les cases deshabitades. És com si hagués fet tard en el meu Catalunya Cara a Cara… 50 anys tard! Em pensar en el Mecanoscrit del segon origen.
Seguint la pista entre les muntanyes arribo al “Mirador del Cretaci”, un emplaçament prop de Coll de Nargó on s’hi han trobat fòssils de dinosaures, restes de la vegetació tropical que hi havia a l’època, ous fossilitzats,…

Hi ha unes petites explicacions aclaridores de tot plegat i amb un petit passeig pots veure i imaginar-te força be aquella època. Què tenen els dinosaures que ens fascinen tant a tots? Sempre que es troben restes de dinosaures a algun lloc tinc ganes de sentir el que en diuen…
Després de Coll de Nargó travesso el pantà d’Oliana i començo a enfilar amunt cap a les muntanyes del Solsonès. Passo la nit a Perles, a la vora del barranc, on m’hi puc banyar a l’aigua freda freda que m’ajuda a recuperar múscols i articulacions… La tarda i la nit sota un roure i a prop d’un cirerer es fan d’allò més agradables

Dia 26: Llimiana – Abella de la Conca
Distància: 25 km
Ruta: Obac de la Ferreria, C-142, camí d’Isona a Abella de la Conca

Dia 27: Comunitat Eco Dharma, Abella de la Conca
Distància :10 km

Després de la fantàstica nit sota les estrelles de Sant Gervàs baixo serra avall fins a Isona.

De camí conec el Ramon de cal Bosquet que em carrega la cantimplora i m’explica com ja altres abans que jo l’han entrevistat per a fer-lo aparèixer en un llibre, sense dir-li! I m’avisa, “ no emprenyos! Fes-me quedar bé si surto a la tele o a l’internet!” Posa per la foto, però lluny del tractor per a que la seva dona no descobreixi que encara fa anar el vell tractor enlloc del nou!

D’allà baixo seguint el barranc, on hi trobo al pastor amb les seves ovelles, que no són seves, només les fa pasturar. Els animals són de la Venta del jaumet igual que les terres, la granja i la cases del voltant. Em diu que és d’Areny, a Osca i que porta 20 anys a Isona fent de pastor per a la Venta. Em costa molt d’entendre la parla d’aquest home, i m’és impossible d’entendre’l quan li dona les indicacions al seu gos. Ells dos si que s’entenen a la perfecció…
Ara ja només em queda pujar fins a Isona. Són 3 quilòmetres que haig de fer carretera que són espantosos. Estem a uns 30 graus a la Conca Dellà. No tenia ni idea que podia fer tanta calor per aquí… Així que arribo desfet a Isona. Estic xop de suor i el primer que faig és anar-me a remullar a la font davant de l’Ajuntament abans de caure a la cadira d’un restaurant per a que em facin el dinar.
Quan em decideixo a tornar a arrencar fins a Abella, em trobo amb tota una sorpresa. Ens creuem amb l’Evarist March, un expert botànic que es dedica, a més de col·laborar amb el Celler de Can Roca a introduir noves plantes autòctones als seus plats, a organitzar sortides i passejades on comparteix la seva passió per la natura, ensenyant i transmeten els seus coneixements sobre plantes i herbes del país. En un moment vem trobar una dotzena d’herbes comestibles i remeieres. Vaig tastar tot de plantes que sempre havia vist caminant però de les que no tenia ni idea que en podia fer… L’Evarist transmet la seva passió per la natura, i es nota que gaudeix i que viu el que fa durant el seu dia a dia. Si voleu fer un curs o organitzar alguna sortida entreu al seu web Natural Walks.

Quan ens despedim seugeixo camí amunt cap a Abella de la Conca. Abans d’arribar-hi veiga la casa de l’Ajuntament. Penso que allà podran donar-me alguna informació d’on passar la nit. Corrals, cases abandonades, ermites,… però la Montserrat, la secretària s’hi nega. Lògicament no vol ser la responsable de que jo entri a casa de ningú, ni que no hi visquin. Li insisteixo una mica, intentant-li fer veure que sóc de fiar, que només faré d’Okupa una nit, que sóc bona persona,… i finalment em convida a dormir la seu garatge. Ho diu amb la boca petita, però jo accepto amb un gran somriure i surto a fora a esperar que acabi la seva jornada! Al cap d’uns minuts, me n’adono que potser ara se n’està penedint d’haver apropat a casa seva a un desconegut que acaba d’aparèixer i que tot just ha vist uns 30 segons… Així que torno a entrar per a donar-li un argument més per a que no se’n desdigui! I per a que es quedi més tranquil·la li dic que pot consultar la meva web o entrar als blogs de Descobrir Catalunya… Crec que així com a mínim va veure que era veritat la història que li estava explicant, i que de moment no tenia cap amenaça de mort als comentaris dels posts…

Així que quan va acabar vem anar junts cap a casa seva, cap al garatge de casa seva. Vaig conèixer la seva tieta, la Neus. Totes dues són de Rubí i es van traslladar aquí ja fa uns quants anys escapant de l’evolució de les ciutats de prop de Barcelona. Em van portar ous de les seves gallines i un enciam del seu hort i es van preocupar per a que estigués tan bé com fos possible.

L’endemà al matí me n’adono que haig de tornar a Isona a comprar un cartutx nou per al fogonet. Ahir no hi vaig pensar i ara em toca fer el 6 quilòmetres avall un altre cop. Evidentment, aquest és motiu per fer autostop, sense penalització dels organitzadors, i sempre pensant que alguna cosa bona en sortirà també d’aquest oblit… Em para el Nicolas, un noi francès que s’ha instal·lat a Abella amb la seva família i que està renovant una antiga casa del poble per a fer-ne un alberg per als escaladors que venen a la serra de Carreu. Després de deixar el seu fill a l’escola d’Isona tornem al poble on m’ensenya la casa i m’explica els seus projectes. S’ha agafat 3 anys d’excedència i amb els estalvis estan començant aquest negoci. Sembla encantat de la nova vida que porten a Catalunya i si tot va bé, no té intenció de tornar a França.
Després segueixo cap a la comunitat budista d’Eco-Dharma. Allà hi viuen el Gee i la Carol, els fundadors de la comunitat que van comprar els terrenys per a començar a viure allunyats de la vida de la societat de consum. I també hi han arribat per a col·laborar molts altres voluntaris que ajuden a reconstruir els masos en runes, a treballar als horts i a fer el manteniment necessari. També organitzen cursos i retirs relacionats amb l’ecologia i l’observació de la natura que ajuden a finançar aquest projecte de vida.
Aquí m’acullen durant el dia i em mostren la comunitat. Dinem tots junts durant la seva pausa del treball i a la tarda mentre tornen a les seves tasques jo em retiro per a no molestar, a fer una migdiada… Al vespre, abans d’anar a domir, el Liam, un dels voluntarisque porta ja 6 mesos a la comunitat, destapa el seu harmònium per a tocar 4 cançons que em transporten a l’Ìndia per uns moments. Assegut a la porta de la casa on dormim, tanco els ulls i em deixo portar per la música i els seus cants. Un moment ideal que no pots trobar a gaires llocs per aquí…