Dia 43: Banyoles – La Cellera de Ter
Distància: 35 km
Ruta: camins de carro, corriols
Dia 44: Cellera de Ter – Sant Hilari Sacalm
Distància: 33 km
Ruta: Camins de carro, Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau, GR83
Dia 45: Sant Hilari Sacalm – Viladrau
Distància: 25 km
Ruta: Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau
Dia 46: Viladrau – Tagamanent
Distància: 25 km
Ruta: Pistes, GR5, M-M
Dia 47: El Turó de Tagamanent – Aiguafreda – El Figaró
Distància: 35 km
Ruta: GR 5, PRs, camins i pistes
Després de passar la nit a Banyoles amb les fades del bosc de pedra de les Estunes torno a agafar el camí i em dirigeixo cap a les Guilleries. Em perdo unes quantes vegades entre els camins sense sortida que hi ha ales faldes de les muntanyes, per+o finalment surto a alguna cosa que puc llegir al mapa… veig una ermita, Santa Brígida, i penso que pot ser un bon lloc per a passar-hi la nit. Quan hi arribo em trobo amb la sorpresa que allò, encara avui, és un punt de pelegrinatge, però per a parapents, per a persones que volen veure la vida amb distància, des de dalt. Només la vista des de l’esplanada de sortida ja és relaxant. La vall del Ter a sota, i les Guilleries al davant. I tots esperant a que entri un vent favorable per a sortir d’aquest món i començar l’observació des de fora…
Allà coneixo en Xevi, qui en sentir que vinc caminant des de lluny s’interessa pel que faig i em convida a baixar cap a casa seva. “Com?” – li pregunto, “tu hi vas volant…”
– “Collons doncs en cotxe tio, com et penses que pugem?”
Perfecte. És clar, també tenen cotxes els voladors, com els caminadors…
Amb en Xevi i la Farners, la seva parella, ens entenem molt bé des del principi i després de pocs minuts de conèixer’ls em trobo sopant entre la seva colla de parapentistes i més tard fent una cervesa a la terrassa de casa seva des d’on veuen la Cellera des de dalt…
Ell és artista www.xevivilaro.com , i m’explica que des de petit ha viscut sempre a prop de la natura i com va començar a volar quan tot just decidia deixar els estudis, que com per a tots i encara que no ens n’adonem quan som petits, no estaven fets a la seva mida. Després de buscar què havia de fer va veure que volia pintar. Havia de deixar la feina a la fàbrica i llençar-se a entendre el món per a poder-lo representar. Un repte no gens fàcil que sens dubte l’ha fet evolucionar fins al que és avui… Ara dibuixa i exposa per tot el món, viatja, gaudeix coneixent gent nova,… li vol treure tot el suc a la vida i li fa por no poder-la viure tant plenament com s’imagina… i abans de saltar a volar confessa que li fa por la mort.
La Farners porta una agro-botiga on hi venen herbes i remeis de tota la vida des de fa generacions i també ha muntat una perruqueria canina… Té darrera seu l’herència de la família i per davant molt de camp per córrer…
Gràcies a tots dos! Ha estat molt bé aquesta trobada!
Després de descansar en un llit, quants dies sense llit…! segueixo endinsant-me cap a les terres de’n Serrallonga, pujant i baixant muntanyes, perdent-me entre la vegetació tan densa que hi ha per aquí, creuant-me amb senglars que surten corrent (de moment sempre han corregut en direcció contrària) quan em veuen baixar pel dret de les muntanyes, creant dreceres que duren segons, entre les alzines, brucs, castanyers, faigs, cirerers,… la selva de les Guilleries.
Dormo a prop de Sant Hilari, al costat d’una de les zones de plantació d’avets amagades entre el bosc i l’endemà camino fins a Viladrau. Allà hi viu mon pare, i tinc ganes de veure’l per compartir amb ell aquesta experiència que, si no fos perquè s’ha d’anar a peu, segur que li encantaria viure. Em rep la Montse, la seva dona, amb qui tenim un bon moment per conversar mentre m’omplo de força amb un bon plat de llenties després d’una dutxa! Quant dies sense dutxa ja…
Tenim poc temps per a poder parlar però la cara d’alegria de mon pare en veure’m em fa sentir molt content. M’entén amb el que faig i sempre intenta ajudar-me quan emprenc algun projecte. Ell té moltes idees per treure, molts projectes i il·lusions al cap que volen sortir a fer-se realitat… Sé que aquesta aventura la viu de vegades com si fos seva, i és així.
– Papa, et dedico aquest viatge, aquest descobriment del món que estic vivint, i que tu m’has ensenyat a valorar! Des de que sortíem de petits a pescar, quan corríem en moto per Santalinya, quan anàvem a esquiar i ens imaginàvem dalt d’una muntanya al Canadà baixant esquiant entre els avets durant dies… Doncs ara, aquesta és una d’aquelles aventures de la que segur que t’hauria agradat parlar-me quan era petit! M’ha agradat molt poder-la compartir amb tu…
I de Viladrau cap amunt un altre cop fins al turó de Tagamanent, passant pel pla de la Calma que, com va dir una persona d’un equip de rodatge que ocupava la masia on jo passaria la nit, “i quina calma no, al Pla de la Calma…”
Després vaig seguir cap a Aiguafreda i el Figaró per acabar dormint ahir sota una gran, molt gran alzina amb vistes a la Garriga i a tot el pla que arriba fins a Collserola… ja s’apropa Barcelona, poc a poc sempre arribem allà on volem!