Ahir vaig anar a veure un documental, inclòs dins el Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient, que mostrava una part de la infantesa de la Tippi Degré, una nena francesa que va viure a Namibia fins als 10 anys en un espai natural que avui recorda com un lloc idílic. Lluny d’assemblar-se a la vida rural de Namíbia, avui m’han vingut al cap els meus records de petit al poble, a Santalinya…

Santalinya és un poblet ben petit de la Noguera en el que he passat grans temporades de la meva vida.
Entre el Montsec i el pla d’Urgell és un dels primers pobles de muntanya que trobes anant cap al Nord des de Balaguer. En propers posts us parlaré dels indrets que es poden visitar pels voltants del poble com La Cova Gran, Sant Urbà de Montclús, o l’ermita de Sant Pere i el Balconet. Però avui tinc ganes de reviure les sensacions en que feia temps que no pensava…

Benvinguts a Santa Linya!

Part de la meva família és nascuda aquí i jo com molts altres de la meva generació som els fills i els néts dels que van haver d’emigrar. Ens sentim però més de Santalinya que d’enlloc més, encara que visquem a Barcelona, a Lleida, o d’aquí poc a l’Índia…

Santa Linya fa uns anys

Oliveres a Santa Linya

Aquí vem poder créixer, jugar tot el dia al carrer com si tot el pobel fos el jardí de casa. Entràvem a les cases dels nostres amics sense haver de picar perquè les portes no eren mai tancades i ningú no se sorprenia que apareguéssim de sobte a la cuina de casa…

Corriem entre els camins per darrera l’Església, fins al cementiri per on pujàvem al Castell, que és el turó que en altres temps va tenir un castell que ajudava a controlar les fronteres de la Catalunya cristiana… de dalt veiem la roca dels gossos, que es deia així perquè des d’aquest penya-segat s’hi llançaven dins un sac els cadells que ningú no necessitava al poble.

Aquí teniu un vídeo de les vistes del poble des del Castell.

També anàvem a buscar aigua a la font, quan encara no hi havia aigua corrent al poble. Teniem uns quants sillons a casa que haviem d’anar a omplir cada dia si voliem tenir aigua fresca a l’estiu! Abans d’omplir-los calia espantar les vespes que també venien a beure aquí, això després d’haver fet una bona estona de cua, sobretot quan al davant hi tenies les padrines que carregaven litres i litres i xarraven i xarraven explicant els mil i un problemes que trobaven al poble!

La festa major

Ni aigua (ni aigua calenta, és clar…), ni telèfon… Quan la meva àvia volia trucar a ma mare per explicar-li alguna cosa que haviem fet doncs anàvem a cal Mosso, que era qui tenia el telèfon públic, i parlaves dins una cabina de fusta sentint el comptador de passos de fons… I quan algú volia parlar amb tu doncs la Rossita del Mosso venia fins a cal Rei i et cridava des del carrer: “Rei! al telèfoooon!!” i pujaveu tots dos junts fins a veure qui et demanava…

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció… i a l’hivern fot un fred que pela. Durant l’estiu feiem la llenya que i deixavem que s’assequés al corral de casa fins al novembre que era quan començava a pretar. Quan veies la boira per la finestra del balcó només tenies ganes de carregar les estufes, seure davant de la llar de foc i no moure-te’n fins a que les bosses d’aigua calenta haguessin escalfat el llit! I al matí…. ai al matí a córrer ben tapat a tornar a encendre-ho tot!

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció, ni llum! Però això només quan a les nit jugavem a futbol al carrer… 😉 Quatre cables penjaven al damunt de la plaça, de paret a paret i tot i que en alguna època havien estat recoberts amb una mena de canyes que els aïllaven una mica, es veia que nosalres no erem els primers que xutàvem la pilota ben amunt… Quan tocàvem els cables sempre saltava alguna espurna i patiem per a que no marxés la llum, perquè sabiem en qüestió de segons sortiria el tiet de Covet a fotre’ns un crit… Però de vegades els cables es quedaven enganxats i veies que allò no anava bé… Només ho podiem desengaxar amb una altra pilotada. I llavors les espurnes que saltaven de vegades eren de tots colors. I llavors si que tot el poble… a les fosques. Però rai, perquè no gaire gent tenia tele llavors tampoc!

Corriem també amb les bicis, i després amb les motos, entre l’Arrabal, la Plaça i el carrer de l’Església. Llavors encara no existia a Santalinya la por o la fòbia per tot allò que no fos dintre de la llei! Recordo la meva primera moto, una Bultaco de 50cc amb la que em movia per tot el terme, pujant pels camins cap a la plana, la torre del moro, Sant Urbà o quan anàvem a celebrar Sant Marc a l’ermita i venia el torroner amb els seus regals pel joc del “catxo”. Carregàvem fins ben a dalt el dipòsit i sortiem els dos o tres que teniem moto cap a dalt. Amb 10 o 12 anys vius cada cap de setmana com una gran aventura…

Sant Marc gloriós!

Aquí teniu un vídeo del joc del “catxo” que es popular a totes les romeries de Santalinya.

Suposo que totes aquestes experiències quan ets petit fan que et sentis integrat completament amb la natura i el ritme de vida en família que es respira al poble, on a més a més una bona part de les cases són família teva. És una sensació de pertenyença a una comunitat, on veus que tot el poble és casa teva, és com si fossis al jardí de casa teva.

El jeep

De vegades molta gent de ciutat i fins i tot de pobles grans no s’acaba de creure o d’imaginar com era la vida a Santalinya als anys 80. D’això no en fa pas gaire! i tot i que ara han canviat moltes coses, la gent gran s’ha anat morint de mica en mica, i els costums i les maneres de fer estan canviant. Però el lloc continua pràcticament intacte i sempre que vols hi pots tornar i seguir vivint com ho feiem quan erem nens, de fet a casa seguim sense calefacció ni telèfon. Ja tenim aigua calenta, i des de fa pocs anys mòbils amb cobertura! Crec que ara ja no caldrà fer grans canvis més ja!

Ja ens anem fent grans!

Bon Viatge!