Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya Cara a Cara’

A on jugàveu de petits?

dijous, 7/11/2013

Ahir vaig anar a veure un documental, inclòs dins el Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient, que mostrava una part de la infantesa de la Tippi Degré, una nena francesa que va viure a Namibia fins als 10 anys en un espai natural que avui recorda com un lloc idílic. Lluny d’assemblar-se a la vida rural de Namíbia, avui m’han vingut al cap els meus records de petit al poble, a Santalinya…

Santalinya és un poblet ben petit de la Noguera en el que he passat grans temporades de la meva vida.
Entre el Montsec i el pla d’Urgell és un dels primers pobles de muntanya que trobes anant cap al Nord des de Balaguer. En propers posts us parlaré dels indrets que es poden visitar pels voltants del poble com La Cova Gran, Sant Urbà de Montclús, o l’ermita de Sant Pere i el Balconet. Però avui tinc ganes de reviure les sensacions en que feia temps que no pensava…

Benvinguts a Santa Linya!

Part de la meva família és nascuda aquí i jo com molts altres de la meva generació som els fills i els néts dels que van haver d’emigrar. Ens sentim però més de Santalinya que d’enlloc més, encara que visquem a Barcelona, a Lleida, o d’aquí poc a l’Índia…

Santa Linya fa uns anys

Oliveres a Santa Linya

Aquí vem poder créixer, jugar tot el dia al carrer com si tot el pobel fos el jardí de casa. Entràvem a les cases dels nostres amics sense haver de picar perquè les portes no eren mai tancades i ningú no se sorprenia que apareguéssim de sobte a la cuina de casa…

Corriem entre els camins per darrera l’Església, fins al cementiri per on pujàvem al Castell, que és el turó que en altres temps va tenir un castell que ajudava a controlar les fronteres de la Catalunya cristiana… de dalt veiem la roca dels gossos, que es deia així perquè des d’aquest penya-segat s’hi llançaven dins un sac els cadells que ningú no necessitava al poble.

Aquí teniu un vídeo de les vistes del poble des del Castell.

També anàvem a buscar aigua a la font, quan encara no hi havia aigua corrent al poble. Teniem uns quants sillons a casa que haviem d’anar a omplir cada dia si voliem tenir aigua fresca a l’estiu! Abans d’omplir-los calia espantar les vespes que també venien a beure aquí, això després d’haver fet una bona estona de cua, sobretot quan al davant hi tenies les padrines que carregaven litres i litres i xarraven i xarraven explicant els mil i un problemes que trobaven al poble!

La festa major

Ni aigua (ni aigua calenta, és clar…), ni telèfon… Quan la meva àvia volia trucar a ma mare per explicar-li alguna cosa que haviem fet doncs anàvem a cal Mosso, que era qui tenia el telèfon públic, i parlaves dins una cabina de fusta sentint el comptador de passos de fons… I quan algú volia parlar amb tu doncs la Rossita del Mosso venia fins a cal Rei i et cridava des del carrer: “Rei! al telèfoooon!!” i pujaveu tots dos junts fins a veure qui et demanava…

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció… i a l’hivern fot un fred que pela. Durant l’estiu feiem la llenya que i deixavem que s’assequés al corral de casa fins al novembre que era quan començava a pretar. Quan veies la boira per la finestra del balcó només tenies ganes de carregar les estufes, seure davant de la llar de foc i no moure-te’n fins a que les bosses d’aigua calenta haguessin escalfat el llit! I al matí…. ai al matí a córrer ben tapat a tornar a encendre-ho tot!

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció, ni llum! Però això només quan a les nit jugavem a futbol al carrer… 😉 Quatre cables penjaven al damunt de la plaça, de paret a paret i tot i que en alguna època havien estat recoberts amb una mena de canyes que els aïllaven una mica, es veia que nosalres no erem els primers que xutàvem la pilota ben amunt… Quan tocàvem els cables sempre saltava alguna espurna i patiem per a que no marxés la llum, perquè sabiem en qüestió de segons sortiria el tiet de Covet a fotre’ns un crit… Però de vegades els cables es quedaven enganxats i veies que allò no anava bé… Només ho podiem desengaxar amb una altra pilotada. I llavors les espurnes que saltaven de vegades eren de tots colors. I llavors si que tot el poble… a les fosques. Però rai, perquè no gaire gent tenia tele llavors tampoc!

Corriem també amb les bicis, i després amb les motos, entre l’Arrabal, la Plaça i el carrer de l’Església. Llavors encara no existia a Santalinya la por o la fòbia per tot allò que no fos dintre de la llei! Recordo la meva primera moto, una Bultaco de 50cc amb la que em movia per tot el terme, pujant pels camins cap a la plana, la torre del moro, Sant Urbà o quan anàvem a celebrar Sant Marc a l’ermita i venia el torroner amb els seus regals pel joc del “catxo”. Carregàvem fins ben a dalt el dipòsit i sortiem els dos o tres que teniem moto cap a dalt. Amb 10 o 12 anys vius cada cap de setmana com una gran aventura…

Sant Marc gloriós!

Aquí teniu un vídeo del joc del “catxo” que es popular a totes les romeries de Santalinya.

Suposo que totes aquestes experiències quan ets petit fan que et sentis integrat completament amb la natura i el ritme de vida en família que es respira al poble, on a més a més una bona part de les cases són família teva. És una sensació de pertenyença a una comunitat, on veus que tot el poble és casa teva, és com si fossis al jardí de casa teva.

El jeep

De vegades molta gent de ciutat i fins i tot de pobles grans no s’acaba de creure o d’imaginar com era la vida a Santalinya als anys 80. D’això no en fa pas gaire! i tot i que ara han canviat moltes coses, la gent gran s’ha anat morint de mica en mica, i els costums i les maneres de fer estan canviant. Però el lloc continua pràcticament intacte i sempre que vols hi pots tornar i seguir vivint com ho feiem quan erem nens, de fet a casa seguim sense calefacció ni telèfon. Ja tenim aigua calenta, i des de fa pocs anys mòbils amb cobertura! Crec que ara ja no caldrà fer grans canvis més ja!

Ja ens anem fent grans!

Bon Viatge!

Per què ens atrapa Cadaqués?

dijous, 17/10/2013

La setmana passada vaig ser a Cadaqués.
Aquest poble sempre enganxa, m’atrau per algun poder misteriós. Una barreja de mar, pedres, cases, història, somnis,…
Poder ser davant de la força del mar i del vent i a la vegada sentir-te refugiat entre els carrers del poble. Seure als graons del casino, escalfat pel sol, amagat de la tramuntana que bufa amb força i que fa arrissar la mar davant teu. Pensar en la vida dels pescadors que treballaven cada aquí, no faire gaires anys, mentre en Dalí representava la seva visió dibuixant móns fantàstics…

Aquestes imatges que més o menys tots tenim al cap em fan reflexionar en perquè gairebé tothom està atrapat per Cadaqués. Perquè a la majoria de la gent que hi hem estat ens commou tant aquest poblet ben senzill de la costa?
Què ho fa que a Cadaqués ens sentim com a casa, que no vulguem marxar, que ens vulguem convertir en petits artistes amb les nostres càmeres?

Quan ajunto els records de les meves sensacions identifico conceptes que són essencials, que són inherents a tots nosaltres.

1.La natura

La muntanya sempre és present, el mar sempre és davant, i la costa sempre t’envolta.
Sents bufar el vent, veus els arbres que creixen inclinats per la seva força, la mar arrissada,…
Ets a Cadaqués però no oblides mai que ets a la natura.

cadaqués-vista

A més a més, la construcció del poble manté ben evident les formes de la natura. La riba ressegueix la costa, l’església és dalt del turó, els carrers mantenen els pendents de les muntanyes del lloc, el pont de la selva que et porta dissimuladament fins a l’illa des Surtell…

2.El refugi
Cadaqués és dins una cala, està arreserat dels forts temporals. Les muntanyes que l’envolten donen aquesta sensació de refugi, de petit espai inexpugnable, enmig dels vents i les onades.
Van construir un poblet amb carrers ben estrets que protegeixen del vent, del fred i del sol de l’estiu.
Tinc la sensació de ser en un espai protegit. Alguna cosa que em reocrda a quan era petit i em construia una cabana sota el llit, fent baixar les mantes i els coixins…

Som en un lloc salvatge, un espai molt potent, idomable, que desprèn molta força, però estem protegits. Som al refugi.

Això és el nostre present, aquesta mena de por pels elements naturals que porten trobar una forma de vida adequada a les condicions, un refugi que ens doni seguretat i tranquilitat per a desenvolupar-nos i pensar en el futur.

3.La història

Però Cadaqués també ens porta al passat, al record de la vida senzilla dels pescadors, a les tradicions, als oficis més bàsics i necessaris. Sentim la nostàlgia d’un temps que no pot tornar (encara)… Veiem les barques a la platja, fotos en blanc i negre de pescadors reparant les xarxes…
Quan visitava l’església el sagristà se’m va acostar per a explicar-me una part de la història de Cadaqués, de la construcció de l’església lligada a l’activitat sempre desinteressada dels pirates fins al segle XVIII, de com els pescadors van finançar l’impressionant retaule barroc que mostra detalls de la vida del poble als vols de 1720…

Retaule de l'església de Cadaqués

A Cadaqués evoquem el passat, l’aferrament a la nostra tradició, a les nostres arrels.

4.La creativitat

I evidentment, a Cadaqués podem somiar! Dalí ens fa anar més enllà… Sempre recordem quadres de l’artista, imatges surrealistes que sembla que només puguem entendre dins un somni. Quan pensem en Dalí ens cal fer un esforç imaginatiu, només la seva cara ja ens fa pensar: “què devia pensar aquest home?”

Cadaqués-Museu Dalí

I quan ets a la casa de Port-Lligat et transportes dins el seu món que sembla de fantasia. I poc a poc vas entenent alguna part de l’essència del que veia el geni.



La creativitat, l’esponaeïtat, la vida desbordant de l’artista que encomana la seva vitalitat. Cadaqués és ara un poble d’artistes també, de gent creativa, que expressa la seva visió del món sense mirar les ombres reflectides a la paret de la caverna…

La natura, el nostre petit refugi, els records de la nostra història i la nostra capacitat per a expressar-nos i viure. Això és el que mou el món!
Em direu falta una cosa! La més important potser!Què falta? L’amor!
L’amor el posen els visitants.
Cadaqués és ple de parelles! Fins i tot dels autocars de francesos en baixen parelles…
És un lloc per a estimar, que convida a la vida perquè hi ha tots els elements.
Dels que heu anat a Cadaqués amb la vostra parella, qui no ha dit o ha escoltat alguna cosa com… “oh, ens podríem quedar a viure aquí, oi? M’encantaria passar-hi una temporadeta…” sempre d’alguna manera recordant inconcientment que hi ha coses que ens lliguen a casa nostra, a la nostra història.

La Mola i Jo

dijous, 26/09/2013

Avui un clàssic del Vallès: La Mola.
Des de que vaig arribar a Terrassa, fa uns 6 mesos, que esperava el moment de pujar a la Mola. La muntanya domina tot el Vallès Occidental, sempre està present siguis on siguis (quan no està entre núvols es clar, i això és força sovint) i semprela mirava amb expectació, com dient: “quan et coneixeré jo a tu?” La veia des de la carretera venint de Barcelona, des del mar, des de Montserrat quan començava a caminar per Catalunya… He estat al Montsant, a Montserrat, al Montcau i al Montseny… Només faltava la Mola aquí al mig! I finalment em vaig decidir.

Sortia al matí en direcció a l’Obac, a passar el dia a sota “l’Alzina bonica” (de la que en parlaré quan faci un recull dels arbres magnífics que he anat trobant pel país…) i de sobte els meus ulls es van tornar a fixar un altre cop en La Muntanya… Semblava que des de dalt algú m’estigués cridant avui… Doncs avui serà el dia, avui pujo a la Mola! Sí!
Com totes les excursions dins el Parc de Sant Llorenç, el camí és fantàstic i molt variat. Comença amb un bosc clar d’alzines i pins amb esbarzers que encara regalen mores… i a mida que vas pujant entres en zones obagues més humides on sembla que de cop caminis a les fosques entre heures i petits barrancs. Després hi ha zones de roca conglomerada, pràcticament sense vegetació, molt semblant a la que trobem a Montserrat… I de camí també hi han avencs, coves, masies modernistes, antics forns de calç que van funcionar fins al s.XIX, la petita necròpoli de Can Robert datada del s. VI,… I una hora després de sortir del cotxe ja sóc al cim, a la porta del monestir de Sant Llorenç del Munt que corona la muntanya des de fa més o menys 1000 anys! Es veu des del mar fins al Pirineu. Per fí sóc aquí!

El Montcau des de la Mola

És dilluns i per aixo hi trobo poca gent, una família francesa, un grupet de noies adolescents que repassen pel davant i pel darrera els seus companys, i companyes, d’institut, alguna parella que aprofita el dia lliure per dinar amb unes vistes fantàstiques al restaurant del monestir, i alguna altra parella que menja un bon entrepà amb les mateixes fantàstiques vistes, potser gaudint d’un dia més d’atur… Que l’aprofitin! que també s’acabarà…
Jo busco un racó per dinar també, i una mica més enllà del monestir trobo uns cingles des d’on tinc una molt bona panoràmica. Davant meu Terrassa, Sabadell, Rubí, Sant Cugat, Collserola, el Besòs, el mar… des d’un balcó de 1100 metres d’alçada. Espectacular!

Aquí em quedo, m’hi instal·lo per una bona estona. Llegir, dinar, migdiada, llegir, meditació,… ja són quarts de 7… La lectura em fa reflexionar sobre qui sóc “Jo”. Em puc definir? Sóc “Jo” – i la resta del món? Puc no tenir en compte l’evolució de totes les coses que existeixen, les causes i els efectes que expliquen tots els fenòmens de l’Univers? No fixar-m’hi i continuar sent el “Jo” immutable? O bé sóc el resultat de tot els que m’ha influenciat fins ara? Un resultat que encara està en constant evolució i que ara viu en el moment present… Ja no sóc l’estudiant, ni el jugador de volei, ni l’enginyer, ni el que treballa al Bicing, ni el que fa els viatges de Terrakia.
Ara, amb els meus ulls que han vist tot allò, veig el que tinc davant meu, l’acció de moltes persones que creen cada dia les ciutats que tinc davant, i els boscos i les muntanyes plenes d’éssers vius que es mouen al ritme de la natura… Això sóc en aquest moment doncs. No un petit “jo” amagat en algun lloc del meu cervellet, sinó tot el que rebo del món que m’envolta. Jo sóc el Món! Quina sensació d’alegria i emoció que m’arriba quan me n’adono llavors! Em quedo uns moments contemplant la panoràmica i després m’aixeco de la roca i sense pensar gaire torno a baixar barranc avall cap al cotxe i cap a la ciutat, a buscar el meu raconet de casa meva suposo… A pensar en el que he sentit i a escriure-ho per posar en ordre les noves idees… Fins a la propera Escapada!