Dies 35 i 36:El Cadí

dissabte, 29/06/2013 (jgirard)

Finalment decideixo no fer el Pedraforca, tot i que en tenia moltes ganes… És una muntanya emblemàtica de Catalunya, però ara vaig pensar que ara no era el moment, ja que tenia planejat pujar al Cadí i passar-hi un parell de dies que preveia durets… Així que per previsió, deixarem el Pedraforca per a algun altre dia, això segur.
De Gósol pujo amunt fins a la font dels Terrers, on hi trobo les primeres vaques pasturant.

Les Vaques

I d’allà fins al Collell, un coll molt bonic entre el Pedraforca i els cims més alts de la serra del Cadí. D’allà comença la pujada de veritat fins al pas dels Gosolans i més amunt fins a dalt de tot… Cap al Comabona, cim del Cadí! La pujada per la cresta és impressionant. A una banda el Pedraforca, el Cap del Verd, el Port del Compte, el Solsonès i la Catalunya central, i a l’altra la Cerdanya i els altres cims del Pirineu, tots nevats encara. I el Cadí, i jo, al mig.

la pujada

més vistes de la pujada

el Pedraforca darrera

Una situació privilegiada! Estic emocionat d’arribar a dalt, de fer el cim, de fer el meu cim de Catalunya, o el cim de la “meva Catalunya”! A mida que pujo, davant meu també van pujant els núvols, anem al mateix ritme així que compto que ens trobarem dalt, ens saludarem i seguirem junts el camí…

El Cim

el Cim

I per fí, el cim! Sóc dalt del Comabona!! Sóc a 2554 metres! I amb la motxillota a l’esquena!! Estic molt content, veient tot el que queda per sota se’m fa dificil de creure’m que hi hagi arribat. Realment no m’ho havia imaginat mai de fer-ho. Havia pensat en pujar al Cadí molts cops, però com a culminació de tot un viatge de 38 dies ara, com a cim del viatge, això era impensable…
El Cadí sempre era com una barrera pera mi, des de petit sempre el veia de baix quan entrava al túnel, o de lluny mentre esquiava, o de dalt quan passava amb l’avió,… o fins i tot a la nevera, a la capsa de mantega! El Cadí sempre l’he tingut present, i ara hi era a dins. Hi estava vivint uns dies, com a part de tot un procés, del que ara, la muntanya també en forma part.
Bé i després de pensar en tot això, jo i els núvols hem de seguir junts el camí fins al refugi!

els aires de muntanya

Camino per la cresta carenant fins al pas de Tancalaporta i allà ja perdo la pista durant una bona estona. Només sé que haig d’anar cap a l’Est, seguint la carena, i entre els núvols emcal la brúixola de tant en tant per a no perdre el rumb! Torno a trobar la pista al Coll de la Moixa on coneixo el Lluís i l’Àgueda, amb qui fem una part del recorregut junts. Ells i l’Oliver i l’Eva, una altra parella que he trobat més enrere fan junts la “Cavalls del Vent”, una travessa de 3 dies al voltant de la serra del Cadí i del Moixeró. Aquest cap de setmana, que és el de Sant Joan hi ha molta gent per la muntanya. Sols, en parelles, en equips, caminant, corrent,… es veu de tot per aquí! No m’esperava estar tan acompanyat per la carena del Cadí!
Caminem plegats fins al Coll de Pendís, descobrim que el Lluís és de Terrassa i la seva germana és professora a la mateixa escola que la Miryam! Així anem xerrant fins a que ens separem. Jo tiro cap al refugi de Sant Jordi, i igual que jo, 37 persones més… Molta gent per a un refugi de muntanya, oi? Allà s’hi veu de tot, els que gaudeixen de la muntanya, els que venen de competició, ben equipats, sobretot materialment, els que venen agobiats perquè no sabien on s’estaven ficant, els turistes suïssos que semblen acostumats a aquest ambient, un noi que de Manresa que buscava calma, el responsable del refugi que sembla tenir moltes ganes de marxa aquí dalt!…
Allà passo la nit i l’endemà al matí amunt direcció la Tosa. La primera pujada en sortir del refugi es fa duríssima, són 400 metres de desnivell fins al Coll de Moixeró en poc més d’un quilòmetre, i a primera hora és encara més dur… Però l’esforç s’ho val perquè aquest coll és un dels paisatges més bonics que he vist en tota la ruta! Davant del coll s’hi forma una petita vall on hi pasturen els animals, i al fons s’hi veu tota la Cerdanya per una banda i casi tota Catalunya per l’altra… Tot enmig d’un verd intens i entre avets i flors de tots colors… M’hi estic ben be una hora allà assegut descansant i contemplant-ho. Quan arrenco em trobo un altre cop amb el Lluís i l’Àgueda que em veuen mentre jo camino per la cresta apropant-me als cingles…

Fent el cabra al coll del Moixeró

Seguim junts cap les Penyes Altes, duríssimes de pujar així de carregat. I d’allà baixem fins al Coll de Jou, on comença l’ascens a la Tosa. Ja és la 1 del migdia, i a aquesta hora cada dia apareixen els núvols. A la nit baixen a les planes acotes més baixes i amb l’escalfor del Sol, cap al migdia es tornen a posar aquí dalt. Cada dia ha estat així des de que sóc al Pirineu. Així que la pujada la faig completament dins els núvols. No es veu més enllà de 5 metres. Entre els núvols, a més de no veure res, tampoc no se sent res. Els ocells no hi volen ni canten, i les veus de la gent també estan molt més apagades. I si a més no hi ha ningú al voltant, sembla que tots els corredors s’hagin esfumat avui! Deuen haver corregut més que jo avui en arribar als refugis… El cas és que hi ha una calma total a la muntanya mentre pujo. Tot i l’esforç, sembla que floti, que voli entre els núvols per sobre la carena. A banda i banda tot blanc i davant meu, 4 pedres que decoren el fons blanc. Fantàstic.
I de cop apareix el refugi, el Niu de l’Àliga! Apareix ben be del no res, amb una ràfega de vent me’l trobo davant meu per uns segons, el temps just per situar-me abans de que torni a desaparèixer… Una pujada genial fins al Niu. Allà ens tornem a trobar amb els caminadors de Terrassa! I fem un bon dinar!

El Lluís i l'Àgueda

En unes hores marxa tothom, només apareixen més tard l’Oliver i l’Eva, l’altra parella que havia trobat el primer dia i amb qui tenim una bona conversa sobre què fer amb les nostres vides! Per cert, els parlo d’un llibre molt interessant que us recomano als que volgueu fer algun canvi a la vostra vida i no sapigueu per on començar… La Semana laboral de 4 horas, de Tim Ferrys.
I després el refugi per a mi! Avui és la revetlla de Sant Joan, i per aquí no hi ha gaire moviment! Encara… perquè sembla que d’aquí un moment han d’arribar 25 nens d’un cau que venen d’un altre refugi i que també volen fer la “Cavalls del Vent”. Però es va fent fosc i no arriben… Surt la lluna i no arriben… Ja és Sant Joan i no arriben… Així que ja és moment de fer alguna cosa, de fet ja fa unes hores que hem sortit a fora, entre els núvols amb un canó de llum, a tocar la bocina del cotxe del refugi, a caminar per les afores del refugi on no hi ha gens de visibilitat, per a cridar en totes direccions, i a tirar els dos únics coets que havien comprat per celebrar la revetlla. El primer explota dins els núvols, i no serveix per a res… El segon, ja més de nit i amb la boira més baixa permet veure alguna cosa. Finalment, amb l’ajuda dels responsables d’un altre refugi, arriben els 25 nens i els 3 monitors joveníssims al refugi. Tots morts de fred i acollonits encara, corrent cap al foc… Ningú no ha viscut una revetlla típica avui! I segur que ningú no l’oblidarà!

Dies 33 i 34: Can Blanc de Vilacireres, els Masovers del segle XXI

divendres, 28/06/2013 (jgirard)

Dia 33: Sant Llorenç de Morunys – Can Blanc
Distància: 20 km
Ruta: GR-1 entre Sant Llorenç de Morunys i el Cap de Balç, corriols i pista cap a Feners

Dia 34: Can Blanc – Gósol
Distància: 13 km
Ruta: camins de carro

Surto de Sant Llorenç de Morunys direcció Gósol, al peu del Pedraforca. No hi he estat mai i em fa molta il·lusió només de veure’l. Després, quan hi sigui ja veuré si el pujo penso en sortir al matí de casa… Per a aprofitar el llit i acumular unes bones hores de son, he sortit força de tard del poble, i ja comença a fer calor. Pujo cap a Sant Lleïr i d’allà cap al cap de Balç i després vaig passant colls, pastures i masos.

Les pastures

Cap a les 2, quan fa més calor, encara sóc massa lluny de Gósol com per continuar. Quan camino a les tardes es fa molt més dura la jornada següent perquè no tinc prou temps per a descansar i recuperar forces… Normalment la meva rutina és la següent:

06:00 – Despertador / llum del dia
06:15 – Surto del sac
06:40 – Tinc el sac, funda i roba guardats (sóc força lent…, també em rento les dents…)
06:40 – 07:10 – M’assec, tanco els ulls i començo el dia tranquil. Meditació
07:15 – 07:40 – Esmorzar
07:45 – Sortida, comença la marxa
09:45 – 10:15 – Primer descans
12:00 – 12:30 – Segon descans
Entre 14:00 i 15:00 – Fi de la jornada laboral, tot i que molts dies s’ha allargat una mica més…

La cuina

15:00 – 16:00 – Dinar
16:00 – 17:00 – Res
17: 00 – 19:00 – Escriure, pensar,…
19:00 – 19:30 – Meditació
19:30 – 21:00 – Preparar i menjar el Sopar

Però aquest dia a Sant Llorenç tot va anar amb alguna hora de retard…
Així que quan ja pensava en trobar un lloc per seure i descansar em trobo amb un cartell on hi diu “Can Blanc, Aquí podeu menjar, beure i reposar”. Aquest és el meu lloc avui! Hi vaig entrar però la casa era buida, així que pacientment vaig esperar a l’era de l’entrada. Al cap d’una estona sento el cotxe que arriba i una família que en surt. Em presento mentre se’m miren sorpresos, esperant que els expliqui què faig allà. L’Stéphane i la Monika llavors em conviden a passar, a dinar i quedar-me amb ells a passar la nit a casa seva. Són una parella que es van conèixer a la muntanya. Ell hi vivia, al principi en coves, després en pallers abandonats i també en cases fent feines per als propietaris. I ella quan venia de vacances amb unes amigues des de Llagostera.

Can Blanc de Vilacireres

I finalment es van ajuntar i ara són els masovers de Can Blanc! Mantenen la casa i a canvi hi poden viure. Els amos viuen a Berga i ja fa anys que van deixar córrer la vida de muntanya. Can Blanc era no fa gaire anys una de les finques més grans del Solsonès i poc a poc amb es va anar apagant fins a quedar abandonada. Ara La Monika i l’Stéphane, i les sevee dues filles encantadores, la Lucía i la Júlia, estan renovant la casa per a poder-la fer casa de turisme rural, i poder continuar vivint de la muntanya.
Els Masovers

Aquesta parella són una nova generació de masovers, els del segle XXI, que enlloc de treballar la terra, viuran del turisme. Us deixo el seu contacte per si voleu fer una visita! monicaconk25@hotmail.com

L’endemà arribo a Gósol, al peu del Pedraforca. La vista de la muntanya des del poble és impressionant.

Descans al coll

Gósol

El dibuix de Picasso

Passo el dia descansant i passejant pel poble fins a que arriba Mossèn Ramon Maria, qui m’han dit que acull tothom qui ho necessiti a la seva rectoria. Efectivament, la porta és oberta, nit i dia per a qui hagi d’entrar-hi. Em convida a passar i em diu que ja m’esperava, “tu ets el que fa la volta a Catalunya?” em pregunta, “ja et vaig veure al diari l’altre dia, passarà per casa aquest vaig pensar, ja t’esperava!”
Allà hi viu amb la seva germana i el seu cunyat i tots tres em conviden a sopar amb ells mentre parlen del dia i de la vida a la parròquia, abans de deixar-me el manjador per a que m’hi instal•li a passar la nit.

Dies 30 i 31: Els Piteus de Sant Llorenç

dimecres, 26/06/2013 (jgirard)

Dia 30: Perles – Odèn
Distància: 25 km
Ruta: Barranc del Bast, L-401, GR-1 entre Cambrils i el Castell d’Odèn

Dia 31: Odèn – Sant Llorenç de Morunys
Distància: 19 km
Ruta: GR-1 entre el Castell d’Odèn i Sant Llorenç de Morunys

Dia 32: Sant Llorenç
Distància: 0 km

Primera etapa del matí: pujar un barranc que jaem mostra l’entrada al Pirineu. No sé eactament on es considera que comença el Pirineu però veient les muntanyes que tinc al davant, per a mi, ja hi he arribat.

El Pirineu

De camí, pel barranc, m’he topat amb un isard que ha fet uns crits ben forts en sentir-me, no sé si espantat o marcant el territori… jo una mica espantat de sentir-lo tan a prop! Pujar per barrancs em porta sovint a perdre’m i acabar caminant una bona estona més i sortir més lluny del que tenia previst. Coses de les primaveres també! Que fan créixer les plantes fins a esborrar corriols…
Segueixo direcció Sant Llorenç de Morunys on m’esperen el Martí i l’Arantxa. I coneixeré l’Aran, el fill de l’Arantxa i el Llorenç!
A mida que avanço se m’apropen cada cop més els núvols. Passo per davant del castell d’Odèn baixant en direcció Canalda. A mig camí trobo un petit nucli de cases amb una ermita, Sant Miquel. Aquí ja és moment de parar, però no trobo cap corral, ni casa abandonada ni habitada. Només alguna casa ben tancada i ermites, aquí totes, tancades. Així que hauré de trobar un arbre prou gran per a que em cobreixi de la probable tempesta que es va apropant! Una alzina ila meva capelina de reforç de les seves fulles i branques espero que serà suficient… Es fa fosc sense cap gran aiguat, només quatre gotes de tant en tant i núvols grossos que venen i que van. I em fico a dormir amb esperances… Quan m’acabava d’adormir em desperta un flaix de llum. Espantat encenc ràpid el meu frontal apuntant cap a on m’acaben d’enfocar. No hi veig ningú. I de sobte sento un tro que em deixa clar que ningú no em vol despertar, sinó que la pluja ve a fer-me companyia! Llamps i llamps tota la nit! És la nit dels grans aiguat que han inundat la Vall d’Aran per a que us feu una idea del que venia… Jo fet una bola dins el meu sac, intentant ocupar l’ombra d’aigua que fa la capelina a mode de toldo sobre l’alzina i espolsant la funda, més o menys impermeable, del sac per a evitar que em calés. Ja ho tenia clar, a la que noti els peus mullats em vesteixo i camino, sigui l’hora que sigui. Segueix plovent durant hores i hores, i per sort el sac aguanta. Estic prou satisfet amb la funda, amb la capelina i amb l’alzina!
I així es comença a fer de dia, jo pendent d’amagar-me i de no mullar-me gaire dormo més aviat poc, i quan encara no són les 6 em vesteixo i començo a caminar en quant para una mica de ploure.
Arribo a Canalda, un altre petit nucli de cases i ermita. Aquí al Solsonès, hi ha pocs pobles i molts masos i petits nuclis com aquest. Estan a les valls o als petits plans que es fan a les faldes de les muntanyes. Aquesta és una regió molt muntanyosa i aïllada de molt dificil accés durant molts anys i això ha permès que aquesta organització territorial es mantingui fins a avui.
I aquí a Canalda em trobo amb el Martí, l’Arantxa i l’Aran! Em venen a rebre i a fer d’àngels portejadors les 3 generacions de la família Cardús – Figueres!

Trobada amb elMartí, l'Arantxa i l'Aran

El Martí ja és el segon cop que ho fa, després del primer dia a Montserrat, avui una de les primeres coses que em diu és: “ja has buidat una mica la motxilla o encara vas igual?” I tant que l’he buidada! Tinc coses per mig Catalunya!
I des de Canalda caminem cap a Sant Llorenç, primer fins al Coll de Jou amb l’Arantxa i l’Aran, que va ben adormit a la motxilla per bebès. L’Arantxa és caminadora i muntanyenca de tota la vida així que no l’espanta gens caminar dues hores per muntanya amb el nen carregat. Sens dubte ho ha heredat de son pare i quan estan junts tots dos disfruten parlant de les rutes que han fet, de les vies d’escalada que han obert l’Arantxa i el seu home el Llorenç, dels bolets que van trobar fa dues temporades i encara tenen “dissecats” a la fresquera de casa,… I l’Aran ja va pel camí! No hi ha dubte que d’aquí dos dies saltarà de la motxilleta i començarà a grimpar per les pedres!

Aran-txa

Quan arribem al Coll de Jou, filla i pare fan el relleu, i és el Martí qui camina i l’Arantxa qui torna en cotxe al poble a esperar-nos per a fer l’aperitiu i un quinto a la plaça… una altra de les tradicions transmeses de pare a filla!
Amb el Martí caminem i parlem de com gaudim de passar temps a la natura. Ell hi viuria tota la vida, “em sento més a casa quan sóc a Sant Llorenç que no pas a Pallejà que és el meu poble”. Aquí la natura no canvia, i el poble no gaire tampoc. Els pobles de les rodalies de Barcelona han crescut i canviat tant que la gent ja s’hi comporta casi com a un barri de la ciutat. “ja no queden els meus referents de quan era jove, l’escola ja no hi és, el bar on feiem les cerveses a terra, el restaurant on anavem a sopar els dissabtes, a terra.”

El Martí

Xerrant i xerrant arribem a Sant Llorenç, al bar de la plaça, i a fer una cervesesta i un “variat”. Els Piteus a Sant Llorenç

Que ràpid que passa el temps quan camines acompanyat! Es viu d’una manera molt diferent el camí quan parlo amb algú. Parles, escoltes i penses i això és molt més dinàmic que no pas mirar el teu voltant. Comparteixes pensaments, opinions, visions, i és un moment que aporta nous aspectes al camí i al que vius. Però ara que passo més temps sol, me n’adono que és necessari tenir moments de soledat per a poder pensar, investigar, preguntar-te coses, i no només per a evadir-te… així també es fan més interessants i enriquidores les estones compartides amb els demés. Aquests dies, estar sol és per a mi, a més de l’estona en que els meus sentits poden estar alerta de tot el meu voltant, el moment d’assimilació de les experiències viscudes, d’anàlisi i de reflexió personal. I quan som tots junts a la plaça amb els “variats” i els quintos, doncs és moment de gaudir-los!

Durant aquests dies a Sant Llorenç he redescobert el poble. Hi havia estat algun cop de petit, però només tenia records llunyans.

Descobrint Sant Llorenç de Morunys

He après història del poble, com per exemple que als habitants de Sant Llorenç se’ls anomena piteus en referència al drap per a pastors que durant anys es va fabricar al poble i que s’exportava arreu d’Europa. La tècnica de fabricació la van portar uns emigrants que van arribar al poble provinents del Poitou, a França, i que van donar nom als draps, els draps piteus.
També he conegut gent molt interessant com el Marcel, un noi del poble apassionat de la muntanya i de la natura que ara està engegant un projecte del que segur que en setnirem a parlar. Prefereixo no dir-ne res encara fins que no ho tinguin funcionant però la foto us servirà com a pista…

El Marcel i les seves baumes

Així que l’estada a Sant Llorenç ha anat d’allò més bé. Repòs, menjar (m’oblidava dels cigrons amb cansalada i camagrocs del Martí…), hsitòria i bona companyia! Així que moltes gràcies a tots, Piteus!!

Dies 28 i 29: L’explosió de la natura al Pallars Jussà

dimarts, 25/06/2013 (jgirard)

Dia 28: Abella de la Conca – Sallent
Distància: 25 km
Ruta: pista sota els cingles de la serra de Carreu i la serra de Sant Joan

Dia 29: Sallent – Perles
Distància: 20 km
Ruta: Pista de Sallent a Les Masies, L-511, l-401

El camí entre Abella de la Conca i Sallent és especatacular des del primer moment. Una pista segueix els cingles de la serra de Carreu passant per masos i antigues cabanes. Deprés de creuar la carretera L-511, que està plena de motoristes de tota Europa durant to el cap de setmana, segueixo una pista que m’endinsa en una de les regions més muntanyoses que he vist fins ara a Catalunya.Sota la serra de Sant Joan s’aixequen moltes altres serres que sembla que s’entrebanquin, està ple de barrancs per on ara hi corre algun torrent. Caminar durant la primavera és fantàstic perquè no m’ha calgut patir gairebé mai per l’aigua. Sempre hi ha fonts o rius en els que puc omplir la cantimplora. Una explosió de la natura a la primavera són els salts d’aigua. Abans d’arribar al poble abandonat de Sallent hi ha aquest magnífic salt.

El Salt de Sallent

Quin gust banyar-se en aquesta piscina amb el doll que et cau al damunt!! Després de caminar hores sota el sol amb un mocador al cap per a no cremar-me la closca salto d’alegria cap a sota la cascada!!

EL Jordi al Salt

Viure la primavera és apassionant. Des del primer dia veig créixer les plantes, veig les flors, els animals amb les seves cries, els fruits dels arbres, l’aigua dels torrents,… La floració d’una mateixa planta és diferent segons en quina regió sigui. Per exemple, la farigola ja estava florida i quasi passada a Terrassa quan vaig marxar, i arribant al Pre-pirineu ara comença a florir, un mes més tard. Al Priorat ja estaven collint les cireres quan hi vaig passar i aquí tot just començar a sortir-ne les primeres. Trobar cirerers silvestres és una altra meravella per a mi! O rosers silvestres també!
Viure la primavera no hauria de ser un privilegi. Les persones també en formem part del cicle natural i no ens n’hauriem d’allunyar gaire. És el moment de remprendre l’activitat frenada durant l’hivern, de tornar a despertar, de començar nous projectes, de crear, de donar vida a les nostres idees i de veure-les créixer… El cos es desperta amb el canvi d’estació i cal que la meva activitat vagi en acord. No vull endivinar que som a la primavera només perquè comencem a portar roba curta, a encostipar-nos i a patir les al•lèrgies. Que bonic és ser conscient dels canvis que es generen a la natura i en el meu propi cos, i poder observar com evolucionen.
Entenc els artistes que viuen en mig de la natura o que s’hi venen a passar temporades. És aquí on pots ser conscient i entendre el teu entorn. On tot el que passa té sentit, i és harmoniós. On l’única que “activitat” que té sentit propi és observar, escoltar, sentir. Tenir els sentits alerta és l’única cosa que s’ha de fer per a entendre el teu voltant i per veure quina és la nostra posició en aquest sistema, al món, o a l’univers. I és de la comprensió del món, de la natura, que neix la creació artística, la representació artística del món ha de passar l’observació sense filtres, sense judicis del món que ens envolta.
Us adjunto el link d’una artista lleidatana, Miryam Castelló, que viu molt conscient i alerta del seu entorn, i que mostra en les seves obres aquesta recerca de la seva posició al món.
http://mdreamsdesigns.wordpress.com/

He passat la nit a Sallent, en un paller abandonat d’una casa abandonada al poble abandonat. Però no deu fer gaire que van marxar els últims habitants perquè moltes cases encara són en peu, algunes obertes, i s’hi pot veure a dins els mobles que encara queden. Taules amb trastos, cuines, llits i mantes,… És una sensació estranya la de recórrer el carrer del poble ple d’herbes altes i entrar a les cases deshabitades. És com si hagués fet tard en el meu Catalunya Cara a Cara… 50 anys tard! Em pensar en el Mecanoscrit del segon origen.
Seguint la pista entre les muntanyes arribo al “Mirador del Cretaci”, un emplaçament prop de Coll de Nargó on s’hi han trobat fòssils de dinosaures, restes de la vegetació tropical que hi havia a l’època, ous fossilitzats,…

Hi ha unes petites explicacions aclaridores de tot plegat i amb un petit passeig pots veure i imaginar-te força be aquella època. Què tenen els dinosaures que ens fascinen tant a tots? Sempre que es troben restes de dinosaures a algun lloc tinc ganes de sentir el que en diuen…
Després de Coll de Nargó travesso el pantà d’Oliana i començo a enfilar amunt cap a les muntanyes del Solsonès. Passo la nit a Perles, a la vora del barranc, on m’hi puc banyar a l’aigua freda freda que m’ajuda a recuperar múscols i articulacions… La tarda i la nit sota un roure i a prop d’un cirerer es fan d’allò més agradables

Les flors i Abella

dissabte, 22/06/2013 (jgirard)

Dia 26: Llimiana – Abella de la Conca
Distància: 25 km
Ruta: Obac de la Ferreria, C-142, camí d’Isona a Abella de la Conca

Dia 27: Comunitat Eco Dharma, Abella de la Conca
Distància :10 km

Després de la fantàstica nit sota les estrelles de Sant Gervàs baixo serra avall fins a Isona.

La Conca

De camí conec el Ramon de cal Bosquet que em carrega la cantimplora i m’explica com ja altres abans que jo l’han entrevistat per a fer-lo aparèixer en un llibre, sense dir-li! I m’avisa, “ no emprenyos! Fes-me quedar bé si surto a la tele o a l’internet!” Posa per la foto, però lluny del tractor per a que la seva dona no descobreixi que encara fa anar el vell tractor enlloc del nou!

En Ramon de Cal Bosquet

D’allà baixo seguint el barranc, on hi trobo al pastor amb les seves ovelles, que no són seves, només les fa pasturar. Els animals són de la Venta del jaumet igual que les terres, la granja i la cases del voltant. Em diu que és d’Areny, a Osca i que porta 20 anys a Isona fent de pastor per a la Venta. Em costa molt d’entendre la parla d’aquest home, i m’és impossible d’entendre’l quan li dona les indicacions al seu gos. Ells dos si que s’entenen a la perfecció…
Ara ja només em queda pujar fins a Isona. Són 3 quilòmetres que haig de fer carretera que són espantosos. Estem a uns 30 graus a la Conca Dellà. No tenia ni idea que podia fer tanta calor per aquí… Així que arribo desfet a Isona. Estic xop de suor i el primer que faig és anar-me a remullar a la font davant de l’Ajuntament abans de caure a la cadira d’un restaurant per a que em facin el dinar.
Quan em decideixo a tornar a arrencar fins a Abella, em trobo amb tota una sorpresa. Ens creuem amb l’Evarist March, un expert botànic que es dedica, a més de col·laborar amb el Celler de Can Roca a introduir noves plantes autòctones als seus plats, a organitzar sortides i passejades on comparteix la seva passió per la natura, ensenyant i transmeten els seus coneixements sobre plantes i herbes del país. En un moment vem trobar una dotzena d’herbes comestibles i remeieres. Vaig tastar tot de plantes que sempre havia vist caminant però de les que no tenia ni idea que en podia fer… L’Evarist transmet la seva passió per la natura, i es nota que gaudeix i que viu el que fa durant el seu dia a dia. Si voleu fer un curs o organitzar alguna sortida entreu al seu web Natural Walks.

Evarist i Jordi

Quan ens despedim seugeixo camí amunt cap a Abella de la Conca. Abans d’arribar-hi veiga la casa de l’Ajuntament. Penso que allà podran donar-me alguna informació d’on passar la nit. Corrals, cases abandonades, ermites,… però la Montserrat, la secretària s’hi nega. Lògicament no vol ser la responsable de que jo entri a casa de ningú, ni que no hi visquin. Li insisteixo una mica, intentant-li fer veure que sóc de fiar, que només faré d’Okupa una nit, que sóc bona persona,… i finalment em convida a dormir la seu garatge. Ho diu amb la boca petita, però jo accepto amb un gran somriure i surto a fora a esperar que acabi la seva jornada! Al cap d’uns minuts, me n’adono que potser ara se n’està penedint d’haver apropat a casa seva a un desconegut que acaba d’aparèixer i que tot just ha vist uns 30 segons… Així que torno a entrar per a donar-li un argument més per a que no se’n desdigui! I per a que es quedi més tranquil·la li dic que pot consultar la meva web o entrar als blogs de Descobrir Catalunya… Crec que així com a mínim va veure que era veritat la història que li estava explicant, i que de moment no tenia cap amenaça de mort als comentaris dels posts…

Així que quan va acabar vem anar junts cap a casa seva, cap al garatge de casa seva. Vaig conèixer la seva tieta, la Neus. Totes dues són de Rubí i es van traslladar aquí ja fa uns quants anys escapant de l’evolució de les ciutats de prop de Barcelona. Em van portar ous de les seves gallines i un enciam del seu hort i es van preocupar per a que estigués tan bé com fos possible.

L’endemà al matí me n’adono que haig de tornar a Isona a comprar un cartutx nou per al fogonet. Ahir no hi vaig pensar i ara em toca fer el 6 quilòmetres avall un altre cop. Evidentment, aquest és motiu per fer autostop, sense penalització dels organitzadors, i sempre pensant que alguna cosa bona en sortirà també d’aquest oblit… Em para el Nicolas, un noi francès que s’ha instal·lat a Abella amb la seva família i que està renovant una antiga casa del poble per a fer-ne un alberg per als escaladors que venen a la serra de Carreu. Després de deixar el seu fill a l’escola d’Isona tornem al poble on m’ensenya la casa i m’explica els seus projectes. S’ha agafat 3 anys d’excedència i amb els estalvis estan començant aquest negoci. Sembla encantat de la nova vida que porten a Catalunya i si tot va bé, no té intenció de tornar a França.
Després segueixo cap a la comunitat budista d’Eco-Dharma. Allà hi viuen el Gee i la Carol, els fundadors de la comunitat que van comprar els terrenys per a començar a viure allunyats de la vida de la societat de consum. I també hi han arribat per a col·laborar molts altres voluntaris que ajuden a reconstruir els masos en runes, a treballar als horts i a fer el manteniment necessari. També organitzen cursos i retirs relacionats amb l’ecologia i l’observació de la natura que ajuden a finançar aquest projecte de vida.
Aquí m’acullen durant el dia i em mostren la comunitat. Dinem tots junts durant la seva pausa del treball i a la tarda mentre tornen a les seves tasques jo em retiro per a no molestar, a fer una migdiada… Al vespre, abans d’anar a domir, el Liam, un dels voluntarisque porta ja 6 mesos a la comunitat, destapa el seu harmònium per a tocar 4 cançons que em transporten a l’Ìndia per uns moments. Assegut a la porta de la casa on dormim, tanco els ulls i em deixo portar per la música i els seus cants. Un moment ideal que no pots trobar a gaires llocs per aquí…

Via amunt fins a Llimiana!

divendres, 21/06/2013 (jgirard)

Dia 24: Santalinya – Campament Estació Àger
Distància: 18 km
Ruta: Carretera de l’estració de Santalinya, via del Tren dels Llacs

Dia 25: Estació Àger – Terradets – Llimiana
Distància: 22 km
Ruta: via del Tren dels Llacs, carretera vella de Terradets, carretera a Llimiana

Després de la trobada amb la família passo un dia més de descans a Santalinya. Aquest poble és com casa meva. Quan surto, i crec que ho sentim tots així, em fa la sensació de seguir sent a casa, caminar pels carrers és una mica com soritr al jardí de casa… Em cal tot el dia per a tornar-me a adaptar a la soledat.
L’endemà surto en direcció l’estació de trens d’Àger. No passaré pel poble d’Àger, ni pel port. Aquest cop tiraré per la via del tren. Sempre havia volgut caminar per aquesta via, des de l’estació de Santalinya, i resseguint el pantà de Camarasa fins als Terradets. Com que només hi passa un tren al dia en cada sentit, no tinc gaire perill de quedar esclafat.

L'estació de Santalinya

Aquest tren fa la “Ruta dels llacs”, és a dir que va de Lleida a La Pobla passant pel pantà de Camarasa, el de Terradets i el de Sant Antoni. És molt emocionant el primer cop que travesso un dels túnnels. Poc a poc es va enfosquint fins que ja no hi ha gens de llum.

Els túnels

Estic poc acostumat a estar completament a les fosques, fins i tot a les nits a casa sempre hi tenim una mica de llum, al bosc hi tens la lluna o els estels i als carrers de la ciutat no cal ni dir-ho… som gairebé com pollastres de granja.
Doncs aquesta foscor total i la petita paranoia de que pot passar un tren, encara no sigui l’hora programada, fa del pas per cada tunnel una petita aventura.

Poc després arribo a “les casetes de l’estació” d’Àger que avui, més que com a estació fa la funció d’alberg per a joves. Hi ha uns vagons reconvertits en dormitoris i una mica més lluny, a la vora del pantà tot un campament amagat sota els pins. Avui no hi ha ningú, així que serà tot per a mi.

L’endemà segueixo via amunt i poc a poc el paisatge es va fent més agreste i els cingles a banda i banda del pantà de Camarasa es van apropant fins que entro als Terradets. Aquí la Noguera Pallaresa baixa lliure entre les parets, la via del tren i la carretera. Una carretera que durant secles no va ser més que un petit camí escarbat a la roca per on els pastors feien passar el bestiar que portaven del Pirineu cap a les planes de l’Urgell.

Els terradets

Avui aquest pas tan estret està ben ocupat per cotxes, trens i algun escalador.

Els Terradets i els escaladors

Quan surto dels Terradets el paisatge ja és ben diferent. És com atravessar la porta d’accés al Pirineu. Tot i que encara no sóc a l’alta muntanya ja es veuen petits canvisen la vegetació i sobretot apraeixen al fons les muntanyes nevades.
Agafo la carretera que puja des del pantà de Terradets cap a Llimiana, tot un trenca-cames, sobre tot si ho fas al migdia… El poble és dalt d’un turó, a l’inici d’una serra que porta cap a la serra de Carreu, que és cap on em dirigeixo.

Llimiana

A la plaça del poble, tot molt pintoresc, aprofito per dinar i refer-me abans de seguir fins a trobar un lloc per dormir dins el bosc. Camino encara serra amunt fins a trobar alguna era on m’hi pugui estar una mica arreserat. La trobo, m’instal·lo i em descalço. Descalçar-se… un dels grans plaers de cada dia, un dels motius per caminar, una de les emocions del solitari! i al cap d’uns minuts em veig rodejat de vespes. Descalç per l’era intento plegar-ho tot mentre busco les meves botes desesperadament. Ai les botes… la salvació del caminador, l’eina per avançar, la comoditat entre les pedres!
I 10 minuts després d’arribar ja estic marxant un altre cop! Ja es comença a fer fosc i jo segueixo tirant i tirant fins a un castell en runes que veig al mapa. Al castell no s’hi pot estar, així que sense parar-me gaire estona admirar la seva altíssima torre de l’homenatge segueixo fins a l’ermita que també m’indica el meu amic Mapa. I aquí si que hi trobo sostre, terra, tranquil·litat, alegria, i casi casi a Déu!
L’ermita de Sant Gervàs està a mig reformar i la part del sostre més a l’Oest, per on hi veig la posta de sol, queda al descobert.

Ermita de Sant Gervàs

Sant Gervàs

Sant Gervàs

Totes les ermites que trobo, no sé si és sempre així, o si depèn de l’època en que les van construir, miren cap a l’Est. Aquesta també és una bona referència per a orientar-se, com més tard, a la porta d’una altra ermita em fa veure el Martí… L’altra part hi té unes pintures que encara es conserven en prou bon estat. I jo dormo just allà, mig cos sota el mural i mig cos sota les estrelles.
Per fi és hora de dormir, i avui puc gaudir com sempre d’un altre final feliç sota les estrelles.

Santalinya! Allà on tot va començar!

diumenge, 16/06/2013 (jgirard)

Dies 21, 22 i 23: Camarasa – Santalinya
Distància: 18 km
Ruta: Camins de carro

Ja sóc a Santalinya! El meu poble. I a més de ser casa meva és el lloc d’on va començar aquesta idea de fer Catalunya caminant, de fer una volta si més no.
De tant en tant passo temporades a Santalinya, on només hi viuen unes 20 persones, per allunyar-me de la ciutat i viure a la muntanya. En un d’aquests moments vaig decidir sortir a caminar durant un parell de dies i fer nit al ras. Vaig trobar una cova al costat de l’ermita de Sant Pere i hi vaig fer nit.

Cova a Sant Pere

L’endemà al matí vaig continuar camí fins a Sant Urbà, una altra ermita on cada any hi celebrem una festa per commemorar el dia. Veia que tenia ganes de continuar caminant i que d’allà encara podia anar fins a Àger més o menys fàcilment pels camins, i d’Àger ja em feia enfilant els Terradets… i d’allà al Pirineu en 4 dies hi podia ser! Així que perquè no caminar per tota Catalunya?! Va ser una escena molt semblant a la de Forrest Gump quan decideix començar a córrer, perquè és el que realment té ganes de fer…

Doncs vaig anar meditant la idea, durant un temps sense acabar de creure-m’ho,després vaig començar a entrenar una mica, només per si de cas… i finalment ja va estar decidit.
L’ajuda de la Míryam va ser fonamental per a que no em fes enrere uns mesos abans, quan se’m va fer molt difícil pensar en viure i preparar una experiència d’aquest estil. Ella, que m’escolta, m’entén en cada moment i m’ajuda a fer-me cada dia una mica millor persona, em va donar l’empenta final per arribar fins aquí, un altre cop, a l’inici, 400 quilòmetres i 21 dies després de sortir de Terrassa.

A uns quilòmetres del poble he rebut l’ajuda del Jordi de casa Miquelo, qui m’ha portat la motxilla i la barra de pa que havia comprat al forn de les Avellanes fins a casa. Que bé que es camina sense pes!! Sempre és fantàstic trobar-te algú que et porta l’equipatge, aquí i a la Xina Popular! 😉

I poc a poc, assaborint aquests quilòmetres de carretera he arribat a Santalinya. Com que no duia la càmera, doncs no tinc fotos de l’arribada… Però un altre dia us penjaré fotos de Santalinya, Sant Pere i Sant Urbà… queda pendent…

I poc després va arribar la Míryam amb els seus pares per compartir el moment! Ens vem trobar a l’entrada així que va ser la benvinguda oficial.
·Però sempre passa que quan marxo de viatge i ella es queda a casa ens costa unes hores sentir-nos còmodes. Som com nòvios per primer dia, una mica… Ja ens va passar per primer cop a Tailàndia, quan ens vam trobar uns dies després d’haver-nos conegut, a Barcelona quan ens vam retrobar, i també tornant dels altres viatges que he fet… i ara a Santalinya! Però aquesta sensació dura una estona i després aprofitem aquest primer dia al màxim.
Després de dinar va arribar ma mare, ma germana la Solange, i el tiet Paco, un dels valents del primer dia!

La família a Santalinya!

Vam passar un cap de setmana molt bo, menjant, rient i descansant. Vam fer una pujada al Castell, aem sopar una truita de patates i botifarra amb suquet, coca de semfàina, molta fruita… sempre quan et trobes a la mama, tens el plat ple! I més encara quan et veu tan prim!! Crec que al principi li va costar d’assimilar aquesta idea de marxar tants dies, per moltes raons, i poc a poc ho ha anat entenent. Ara, però després del cap de setmana ja no sé què en pensa! Ja m’ho dirà a la tornada… Sens dubte és gràcies a ella i a mon pare que jo tinc ganes de veure món, que tinc ganes de conèixer gent nova i diferent que m’obri nous punts de vista de la vida… Així que els estic molt agraïts, i tant que sí. I la Solange doncs crec que sentint les històries que m’han anat passant, i amb les ganes que sempre té per a noves aventures, potser algun dia d’aquests m’acompanyarà en alguna etapa! A veure si s’anima!

Docs així va passar el cap de setmana! Rodejat de gent que m’estimo i oblidant per uns dies que estic caminant tot sol.

Camarasa, el poble.

dissabte, 15/06/2013 (jgirard)

Dia 20: Linyola – Camarasa
Distància: 25 km
Ruta: Carretera, Camins de carro

I el matí següent fins a Camarasa. De Linyola, tot pla fins a Bellcaire. I allà comença La Noguera i canvia el paisatge. Tornen les muntanyes i els arbres i els animals. Torno a veure oliveres, ametllers i conills, i gossos. Tot i que no sempre sigui molt divertit trobar-te’ls caminant tot sol. Si penseu en caminar sols durant un temps, entreneu-vos abans davant de gossos que vigilen masos, masies i granges… Només un consell, seguiu caminant lo més monòtonament possible, i lo més lluny possible del gos. I si no hi ha sortida pareu i crideu algú. Si correu,… nyac! Jo no he corregut, encara.
Arribo a La Sentiu, i a la botigueta del poble, plena com un ou, això vol dir 5 persones i dues hores d’espera, o de conversa segons es miri, m’hi trobo per sorpresa l’Aida, una amiga d’Os de Balaguer amb qui coincidíem, ara ja fa uns anys, a totes les festes majors dels pobles de la comarca. Em convida a menjar alguna cosa a casa seva, des de que es va casar viu a la Sentiu, d’on és el seu home i els seus res fills. Després d’agafar forces i d’explicar-nos les novetats dels darrers anys segueixo cap a Camarasa, d’on potser provenim tots els camarases…

Camarasa Girard Jordi

Allà dino al costat de’n Joan, amb qui parlem de política i de cap a on avança el país. El Joan és fill d’un dels fundadors d’Esquerra Republicana, i m’explica que en el seu temps al partit, ell sovint havia parlat amb en Heribert Barrera, i ara, de tant en tant encara pot aconsellar “lo Junqueras”.

De camí cap a Sant Llorenç de Montgai trobo una fàbrica en la que el seu eslògan em crida l’atenció i em fa reflexionar una mica sobre el perquè del meu viatge… i el perquè de la vida d’aquesta gent.

Vida o il·lusió

No lluny d’aquí hi ha la presa del pantà de Camarasa i a prop de les preses de per aquí sempre hi ha paisatges espectaculars. Aquí són els cingles del Mont-Roig, una reproducció de la natura, a petita escala, del Montsec, que és just al darrera.

Cingles a Camarasa

Cingles a Camarasa

De camí cap a Vilanova trobo un lloc per a passar-hi la nit. Una cabana plena de palla que fa la transició de les banyeres amb aigua calenta i escuma cap a la vida del caminant solitari sigui una mica més suau. La companyia, aquesta nit, me la donen el porc senglar que corre per allà a la vora just quan començo a tancar els ulls, i algun animal de 4 potes que s’ha fet un foradet a l’esbarzer que fa de porta.

Persones de Linyola

dimecres, 12/06/2013 (jgirard)

Dia 19: Juneda – Linyola
Distància: 20 km
Ruta: Camins de carro, Canal auxiliar d’Urgell

Després de gaudir de Juneda, del dia de descans, de la banyera d’aigua calenta, de la companyia de l’Antoni i l’Ana Luz, del menjar calent i bo, de l’esmorzar amb melmelada,… Sembla que enyori de ser a casa, oi? Això sempre passa després de tornar a provar la vida comfortable… Quan preparem un dels nostres viatges a Terrakia, sempre pensem en aquests moments, quan arribes a un hotel on hi trobes un llit gran i còmode. No en sortiries, encara que a fora hi hagi el gran festival del Songkran a Tailàndia, o alguna de les festes de les màscares al Ladakh, a l’Índia… Però saps que el que realment serà interessant per a tu és tornar a la vida al carrer, a conèixer una nova manera de pensar, de viure.
Així que és hora de tirar cap a Linyola! Això sí, l’Ana Luz com a últim gran favor s’ofereix a portar-me la motxilla fins a destí. Com puc dir que no?! Amb el sol que cau, tot i que el camí sigui completament pla, ja som al Pla d’Urgell, el pes que em trec de sobre és molt gran.

El Canal d'Urgell

Des de Juneda camino per la carretera fins a Torregrossa i d’allà segueixo el camí que voreja el Canal d’Urgell fins a uns quilòmetres de Linyola. Caminar sota el sol per aquestes terres deu ser lo més semblant a creuar un desert. Camines tot recte, sense veure el final amb un mocador al cap… No m’imagino fent-ho el mes d’agost. No hi ha ni un sol arbre. Bé sí, només un, en el que m’hi assec una bona estona a gaudir de l’airet que ara noto. I a més a més, camines pel costat del Canal, però no hi ha ni una font ni una bassa on refrescar-se una mica. Tot un exercici d’autocontrol aquest… No fa calor, no fa calor, Ooooooommm….

paisatge Pla d'Urgell

I finalment Linyola! Allí m’hi espera el Robert Pérez, que em rep a casa seva, al seu taller on pinta els seus retrats espectaculars. Em fa una primera visita ràpida del seu taller i em mostra part de la seva obra. Té moltes ganes d’explicar tot el que fa, com ho ha aconseguit i el canvi de vida que ha viscut un antic pagès que a partir d’una lesió d’esquena va haver de deixar la terra i va començar a dibuixar retrats. Ha pintat a molta gent i ha aconseguit donar-se a conèixer a molts llocs del món. Li agrada retratar personatges famosos i regalar-los-hi l’obra, i també li agrada conèixer-los perquè amés a més, aquesta és la seva manera de fer els seus contactes! I aquesta vida a prop de les estrelles també li agrada!

Em convida a dinar al bar de la plaça i xerrem durant hores abans d’anar a cal Cava. És la casa del Josep, un caminador de mena, que ha caminat per etapes, fins a Roma. I les històries de les seves sortides són molt variades. En Josep també ha obert un alberg per als peregrins del camí de Sant Jaume, i s’ha fet conegut a internet, fins al punt que la setmana passada tenia dos japonesos que s’hi estaven… En una de les seves sortides, el Josep no va poder tornar a casa i va anar buscant racons on dormir fins a que una persona li va oferir el seu corral. Llavors es va adonar que ell havia d’oferir aixopluc a les persones necessitades que caminaven pel món, i que passaven en un moment donat per Linyola… Una molt bona obra.

El dia ha passat volant, des de que he arribat a Linyola no he parat de conèixer gent i de sentir històries interessants. Estic esgotat però molt content de poder conèixer aquestes persones i les seves històries. Tornem al taller del Robert, on ara sí, tenim temps de parlar a fons de la seva obra, esperant a que arribi la meva cosina Ester per a anar cap a Ivars a passar el vespre i la nit. Quan arriba sé que és el moment de descansar. És el primer cop que veuré casa seva, ja fa 10 anys que es va casar i encara no hi havia estat! Allí passem la tarda amb el Josep, el seu home, el Roger el seu nen, i la Trini, sa mare. Ja hi som tots i xerrem mentre el Roger corre per la casa amunt i avall. Ah i me n’oblidava! Abans que res em van insistir per a que gaudís d’un bon bany ala banyera… tot un regal de benvinguda cosineta!

Preparats...

Ja!

Al vespre la Trini ha preparat un gran sopar, una truita de patates que m’entra molt i molt be! I de postres un préssec en almívar casolà, del que en carregaré una bona mostra a la motxilla durant uns dies…
M’agrada passar una nit a casa la família. No ens veiem gaire però sempre ens hem entès molt bé, des de que anava a comprar “un litro de llet i un kilo de madalenes” per a esmorzar a la botiga de sa padrina a Santalinya, quan em portaven de festa a Mollerussa ben abans de tenir l’edat per a que hi pogués entrar “legalment”, i altres històries que pots fer amb els cosins… Així que veure l’Ester, el Josep, el Roger, i ara la Trini a casa seva, veient-los tan bé, m’ha fet molta il·lusió.

L’arribada a Juneda. I el dia de descans esperat!

dimarts, 11/06/2013 (jgirard)

Dies 17 i 18: Torrebesses – Juneda
Distància: 30 km
Ruta: Antigues carreteres en desús, Camins de carro

Primera nit a Lleida. Arribar fins aquí a peu és una cosa que no m’hauria imaginat mai. A Lleida hi tinc molta família, i a mida que m’apropi al meu poble aniré trobant gent coneguda… Això em fa pensar encara més en l’extranyesa d’arribar-hi a peu. Sobretot per a ells!
Bé doncs el dia comença molt bé, amb un bon esmorzar amb el Domingo, el senyor que m’havia deixat la casa. Un bon entrepà per a mi, i un bon cafè + xupito de rom per a ell. Els dos a tope de bon matí.
Començo a caminar cap a Granyena, després El Cogul, petit poble on hi ha unes de les pintures rupestres més antigues i especials de Catalunya.

EL Cogul

Com que ja no hi ha pressupost per a mantenir l’espectacular centre-museu obert el 2008 en celebració del centenari de la descoberta de les pintures, són uns voluntaris del poble els que s’encarreguen d’explicar el que saben de la història de les pintures.

El Cogul fa 100 anys

El Josep m’explica que les pintures rupestres tenen uns 10.000 anys i mostren els animals autòctons i persones fent el que s’interpreta com un ritu per a la fertilitat. Aquesta representació de persones és el més insòlit i el que fa especials aquest indret, ja que sembla ser que no és gens habitual que els hominids d’aquella època dibuixessin persones.
Reconec en el seu accent i en la seva manera de fer que el Josep no ha viscut al Cogul tota la vida, i efectivament m’explica com quan era jove va marxar cap a Sabadell on s’hi va casar i va viure durant anys. Després de divorciar-se però, va tornar cap a al Cogul ja que la seva nova parella també era de Lleida. Ara està a l’atur i ajuda la seva parella a portar el bar del poble, i de tant en tant ajuda als viatgers que volen una mica d’informació sobre la història del poble…

Del Cogul marxo cap a Castelldans on em trobo amb l’Antoni i l’Ana Luz, els pares de la Miryam, que em vénen a rebre! L’Ana Luz fa de cotxe de suport, és a dir que s’emporta la motxilla fins a Juneda i deixa l’Antoni aquí per a que caminem junts! Primer tram en companyia des de Montserrat! Xerrem durant tot el camí, com fem molt sovint quan ens trobem compartint experiències i reflexions de la vida en solitari. L’Antoni ha viscut sempre a prop de la natura, i sempre recorda que calen dues coses essencials per a poder començar a ser plenament conscients de la nostra existència: Silenci i Austeritat.
La vida contemplativa i sense excessos ajuda a apreciar el fons de les coses, a veure que les coses només Són, sense ser ni bones ni dolentes, que a la vida hem de viure, per sobre totes les coses només hem de viure. I haig de fer-ho conscientment, actuant en concordància amb el camí que vull seguir.

Antoni

La tarda ens serveix per parlar d’aquests temes, però també per a perdre’ns pel camí, travessar fàbriques d’oli, veure dotzenes de conills de totes les mides corrent pels troços, recordar les sortides de l’Antoni quan era jove, observar tot el Pla d’Urgell des de dalt d’un turonet…

Quan arribem a Juneda trobem l’Ana Luz que ja ha tornat de la feina i m’entaulo per berenar amb molta gana i continuar xerrant amb ella. S’ocupa de que tot estigui perfecte, de que no me falti de res. “Avui i demà ets el mimat de la casa, així que demana tot el que vulguis”
em diu només veure’m!

Benvinguda a Juneda

Benvingut!

Sempre fa tot el possible per a ajudar als qui té al voltant, fer feliços a la gent que s’estima crec que és una de les coses que més l’omple a la vida. Aquest amor que transmet em fa veure sempre el valor de les abraçades, les rialles o els gestos carinyosos, que no costen gens de donar Només cal pensar en què és el que necessitem tots i que agradable és tant rebre com donar.

Ana Luz

I així passa la tarda, el vespre i també l’endemà. Des del matí xerrant, menjant, descansant i visquent tranquilament el dia. A la tarda l’Antoni em port a conèixer la història del treball de l’oli al museu que hi ha a Les Borges Blanques. Allí s’hi troben oliveres mil·lenàries (la més antiga té uns 1400 anys), premses de totes les èpoques amb la seva explicació sobre l’origen i el lloc on s’utilitzava, maquinària, piques de decantació,… és com veure un album de fotos de l’evolució humana.

Oliveres mil·lenàries

Premses per a fer l'oli

Com els humans hem anat evolucionant durant els darrers 2000 anys. Des de ser capaços de treballar poc més que un animal, fins a descobrir les lleis de la física que permeten un ús més avançat dels materials de la natura. I les oliveres han seguit allà igual. Continuen creixent, vivint i donant els seus fruits, morint i fent renéixer de la seva soca un nou arbre més fort i adapatat als temps.