Tot és perfecte.

divendres, 7/06/2013 (jgirard)

Dia 16: La Palma d’Ebre – Torrebesses
Distància: 30 km
Ruta: Camins de carro

La nit a la cabana a la vora de la Palma va anar molt bé. I al matí m’espereva un bon esmorzar al casal del poble… De tant en tant, una parada als bars dels pobles m’omplen d’energia!
Allà el cambrer, un noi aficionat a les motos i a caçar m’explica com anar fins a Juneda que era el meu destí final per al dia següent. Amb molta excitació m’assegura que el millor camí, el que haig d’agafar per a no perdre temps fent voltes pels camins, és un que van fer quan van construir la canalització del rec que prové del pantà de Margalef. El que van fer va ser una rasa que atravessava pel dret dues serres. Vencent en línia recta el desnivell, tirant això sí el camí més curt. El noi m’explica emocionat com amb els amics, hi passen amb les motos, i que també l’ha fet quan va a caçar, seguint els gossos quan empaiten als porcs. Veient les serres, li pregunto si podré fer-ho amb la motxilla que porto… diu “home te’n recordaràs de mi, però si home! És ben recte, imagina’t les motos s’alcen del detràs!” Ai, ai, ai.
Li faig mig cas i m’apropo cap al lloc des d’on m’ha dit que surt aquesta pista per veure quetal. Faig la primera baixada al barranc, i pujo el primer pendent. I evidentment, prou. Penso que com sóc tan novato… Llavors intento tallar camí i tornar cap a les pistes que tinc als mapes. Volto una estona, a les 12 del migdia… i llavors me’n adono que ja no sé on sóc.
Disposat a seure per descansar i repensar-me l’itinerari del dia, o si ja em quedo a dormir allà mort de calor, apareix de sobte un 4×4 per salvar-me. Això espero! Resulten ser una parella d’anglesos que s’han instal·lat a Flix, ja fa uns anys. La noia parla prou espanyol com per a mantenir una conversa. El nòvio, el típic bèstia gros, calb i tatuat res de res. Aquests anglesos són collonuts. Se’n poden anar a qualsevol lloc del món amb tota la confiança de que ja trobaran algú que els entengui, i sinó els és ben igual. Doncs no parlo i ja està. Segur que tindran cervesa, deuen pensar. M’ha costat anys entendre’ls però ara ja em cauen bé. M’agrada aquesta autosuficiència que desprenen.
Bé doncs aquesta parella, sí, em salva! M’apropen fins a Bovera des d’on puc agafar el camí que puja cap a La Granadella. Ja és un paisatge de Garrigues, es nota que em entrat a Lleida. S’han acabat els cirerers i apareixen per tot arreu oliveres i pedres. És sens dubte lo més destacable del paisatge. A part dels molins de vent que ocupen totes les serres de la regió…

La Granadella

A La Granadella puc menjar i refer-me de la pallissa. I agafar forces per a l’últim tram fins a Torrebesses. El camí sembla molt fàcil per com m’ho expliquen el cambrer i el conductor d’ambulància que fa el “cafè” a la barra. Ho tinc clarissim. Però em torno a perdre. Endavant i endarrere per la serra, sota els molins, intentant trobar un camí per a escapar-me d’aquells gegants i torbar la ruta cap a les persones que m’havien d’acollir a Torrebesses.

El Gegant

I el vaig trobar, no vaig vèncer cap gegant però vaig trobar un pagès que em va fer pujar al seu tractor per anar fins al poble. I al casal de Torrebesses, l’última sorpresa. Anar al bar del poble sempre és la manera de conèixer la gent i d’entrar en contacte amb ells. El lloc on sento històries d’altres temps, paraules i expressions desconegudes,… i el lloc on em conviden, aquesta vegada, a dormir en una casa que ja ningú no utilitza. “Si vols et pots estar a la meva casa de solter, ja no hi viu ningú i hi ha un llit, i un lavabo que funciona”. Ooooooh! Oooooh! Ooooooh! Això sí que és un regal!

Quan et perds, tornes a trobar el camí i algú que t’hi apropa.
Quan tens gana i t’has acabat el què portaves, algú et convida a menjar.
Quan estàs cansat i arribes tard i no tens on dormir, algú t’obre les portes de casa seva.
Quan alguna cosa dolenta em passa, alguna, més gran, de bona passa just després, com per arreglar-ho tot.
Són coses dolentes i bones o només són fets? Eren realment dolentes les coses que em passaven o és que encara faltava veure el final de la història? Eren realment bones les coses que van passar després, o només etapes del camí?
Cada cop es dilueix més el que és bo i lo dolent. Cada dia, a cada lloc, les coses són com són. I jo puc decidir si les veig bé o malament. Si m’emprenyo o m’emociono o si m’espero a jutjar-les i només visc el moment amb tota la plenitud.
Sembla tot perfecte, ni bo ni dolent, ni bé ni malament. Tot al seu lloc, en el seu moment, és com “ha de ser”. I jo només hi sóc per a viure-ho.

Aquí estem, amb els peus a terra.

Dia 15: L’últim dia a Tarragona

dimecres, 5/06/2013 (jgirard)

Dia 15: Móra d’Ebre – La Palma d’Ebre
Distància: 25 km
Ruta: Camí de Sirga, C-12, camins de carro

Em desperto al matí al “meu” corralet, rodejat de plantes i eines del camp, les eines que ja no fan anar a ca la Pepi, i que anys enrere, junt amb el tocino que dormia al mateix lloc que jo he ocupat avui, formaven part de la vida diària a Móra d’Ebre i als pobles de Catalunya.

El corralet del tocino

La porta del corralet

Surto per primer copen direcció Nord, ara ja he après a orientar-me en funció del Sol. Una cosa que hauria de ser lo més evident del món, és una capacitat que tenia del tot atrofiada. I dic atrofiada, perquè penso que la nostra capacitat d’orientació a la natura, com en molts animals, s’apropa més a un instint innat que no pas a un aprenentatge.

Remunto l’Ebre fins a Garcia, i d’allà cap a Vinebre i a La Torre de l’Espanyol. És diuemnge de corpus i els carrers estan tots decorats amb flors i ferradures de colors. Les dones del poble hi han estat treballant durant dies fent els dissenys, tenyint les ferradures i creant les figures a terra. Tot coincideix amb una comunió conjunta d’uns quants nens del poble, i tohom es troba a la plaça a l’hora en que arribo. L’estampa era molt bonica, i vaig passar casi desapercebut enmig de tota la gent. Perfecte perque vaig poder observar com es desenvolupava tot, mentre només l’Amèlia, una veïna de la plaça, m’exlpicava tot el que estava passant, i com havia anat tot el procés de preparació. També em presentava a tots els seus veïns com a exemple d’algú que li agrada visitar pobles, com ella, deia!

Corpus i la comunió

També m’explica l’origne del nom del poble. Un espanyol que vivia a Prades va ser fa uns secles, l’encarregat de la torre de vigilància que es va construir al poble. Hi devia estar una bona temporada a la torre perquè es va fer “amo” del poble! Això m’ho explica insistint en el fet que aquell home era espanyol, i ells aquí, no. I que no tenen cap altra relació amb els espanyols, ni el poble és especialment “espanyol”… “No sé de quina banda ets tu, però això de que ens vulguin espanyolitzar ara no m’agrada gens” em diu per a acabar. “Socialistes o convergents, és igual, però sóc catalana!” Em queda ben clar, La Torre de l’Espanyol és catalana.
I abans de marxar em regala un gorra que, per a aquests dies de sol que han començat a caure, m’anirà de conya!

Al pi més ample de Catalunya

I ara arriba l’hora de trobar lloc on domir… Segueixo camí amunt, direcció La Palma d’Ebre, i a pocs quilòmetres del poble ja començo a buscar un lloc prop del barranc, on hi pugui tenir aigua, per a estar-m’hi.
Una cabana servirà…
Bona nit i fins demà que ja arribo a Lleida!

L’arribada al Sud! Móra d’Ebre

dilluns, 3/06/2013 (jgirard)

Ahir “vaig fer el Sud”! Vaig arribar a Móra d’Ebre, el punt més al Sud del viatge de Catalunya Cara a Cara. Va ser emocionant creuar l’Ebre i entrar a Móra sabent que havia complert la primera part del meu viatge, recordar tot el que havia viscut durant les darreres 2 setmanes, pensar que havia caminat uns 200 km (cosa que no hauria imaginat fa tot just un any…)…

Aquesta primera fita em marca també un canvi en la meva manera d’estar. Les dues setmanes sol han evidenciat comportaments personals, alguns són molt positius per a mi, però n’hi ha que encara vull potenciar i d’altres que vull modificar. La soledat provoca aquest retrobament amb tu mateix i, si no l’amagues, t’hi has d’enfrontar.

Em trobo en una etapa de transició. Ja ha passat l’excitació de la primera setmana, però encara no ha arribat l’harmonia. Suposo que aquest viatge només serà un pas en aquesta direcció, però crec que en serà un pas important i necessari.

I ara us explico l’etapa d’arribada a Móra!

Dia 14: Escaladei – Móra d’Ebre
Distància: 35 km
Ruta: GR 174, camins de carro, carretera T-732, GR 171

Ja he sortit del Montsant i comença la baixada cap a les terres de l’Ebre. He passat la nit a Escaladei, el poble que secles enrere va servir de conreria per als cartoixans de Scala Dei, on un grup de monjos hi vivien en silenci. Avui els cartoixans han marxat, i el poble a quedat, i conserva totalment l’ambient d’un poble tradicional.

Cartoixa de Scala Dei

He passat la nit en un estable per a cavalls que ara estava abandonat, la palla a terra fa com un matalasset força bo…

El meu corral

I al matí començo a caminar amb la intenció d’arribar a Móra. El meu últim destí en direcció Sud. La meva intenció inicial era arribar fins a Horta de Sant Joan, però el retard acumulat ha fet que el meu objectiu aacabi sent creuar l’Ebre a Móra. Una bona fita i molt significativa penso.
Des de Escaladei arribo seguint la petita carretera a les Vilelles, l’Alta primer i la Baixa després. I d’allà tiro per camins, vinyes i rius fins al Lloar.

La Vilella Baixa

Durant aquesta travessa trobo un regal fantàstic… una bassa tan perfectament cuidada, que fa la impressió que algú s’està preparant la seva piscina per a l’estiu… Hi té les cadires posades, arbres per a fer ombra i fins i tot una tele dels anys 60 que li dona un aire molt kitsch al marc…

la bassa/piscina

He passat d’un fred invernal a dalt del Montsant als 25 graus del Lloar en cosa d’hores. Un canvi molt xocant i agradable també! Sobretot perquè puc banyar-me / rentar-me per primercop en molts dies!!

Al Lloar hi arribo per dinar. A la plaça hi ha una mica d’ombra que comparteixo amb els grups que van arribant i que participen en una gimcana comarcal. Ells corren per la comarca en cotxe, atrefegats de poble en poble buscant pistes i rastres de la cultura i la història de cada poble. Una mica com jo, però competint…

D’allà cap al Molar, on trobo al Carlos i la Mariví, que m’acompanyen un tram de camí i em fan un regal que encara em dura ara… Uns quant quilos de cireres, arbrecocs i nispros! Carrego la motxilla amb molt de gust!! Durant el camí he trobat gent molt amable, que té ganes d’ajudar i empatitza molt amb mi i el meu viatge. Crec que el fet de trobar-nos cara a cara amb les persones i les seves vides personals fa que ens obrim els uns als altres. Quan surto de la vida repetitiva i despersonalitzadora que sovint portem descobrim la capacitat d’ecoltar i d’entendre a les persones, una a una. Si prenc distància amb el món egocentrista en el que vivim, trobo altres persones amb les que puc compartir part de les nostres vides.

I finalment Móra d’Ebre! Ja hi sóc, 200 km i 14 dies després creuo l’Ebre i compleixo la primera fita del viatge. Ja he fet el Sud! I ara tot fa pujada!
Caminant pel pont (que gran és l’Ebre! sempre penso quan el veig…) ja em trobo amb tota la diversitat cultural de Móra: rumanesos, gitanos, magrebins, catalans,… La part antiga de Móra fa que de sobte xoqui amb la nova amalgama que viuen a molts pobles i ciutats petits de Catalunya.

L'Ebre

A la botiga on hi busco el sopar, i en la que parlen no tant fredament d’aquesta arribada massiva d’immigrants, el Geroni i la seva senyora m’expliquen on dormir, em parlen de Móra, em regalen la compra i m’animen en el meu viatge. La senyora mana el seu home que m’acompanyi fins a la zona on podré estar tranquil per dormir, un carrer a prop del castell on hi ha unes covetes i una bassa seca. Allà els veïns que seuen a les entrades de casa seva em miren extranyats… El Geroni els explica la meva història, i els avisa que no cal que truquin als municipals aquesta nit. Llavors la Pepi m’ofereix el seu corral! Genial! Un corralet al costat de casa seva que fa temps que no obren, i on hi guardaven un “tocino” temps enrere. La Pepi cuida de tota la seva família. De la filla, que estava a punt de marxar cap als concerts que feien dissabte al poble, i dels seus pares, l’un immòbil en una cadira rodes, i l’altra amb alzheimer. Tota una tasca i una prova que li ha posat la vida… I encara té temps per a preocupar-se i oucpar-se del caminant que passa per casa seva! Que agraït que n’estic!

Móra d'Ebre

Mentre es fa fosc tinc temps de pujar al castell, sopar mirant el riu i reflexionar sobre tot plegat. La sortida des deTerrassa dues setmanes enrere, els canvis durant aquests dies, els problemes i les pors, les descobertes i les alegries, els matins, els vespres, les hores de camins,… Una primera part de viatge que ha estat molt interessant, en la que he evolucionat, i en la que veig des d’aquí baix tot el camí que encara haig de fer.

Torno a estar connectat! Resum de La Serra La Llena i l’experiència amb l’ermitana del Montsant

dilluns, 3/06/2013 (jgirard)

Ja feia dies que no escrivia res! I és que no és fàcil trobar llocs amb cobertura per a internet als llocs on arribo a dormir… i aquesta setmana ha estat diferent, he trobat un nou ritme i estic entrant a la vida solitària amb la calma i l’aillament que requereix. També d’internet…

Jordi Concentrat

Des de que vaig sortir de Poblet han passat moltes coses i he estat en llocs ben diferents… En propers posts us faré una mica de resum de les etapes viscudes entre Poblet i Móra d’Ebre. I a partir d’ara procuraré escriure, i publicar, amb més freqüència.

Dia 10: Poblet – La Pobla de Cérvoles
Distància: 20 km
Ruta: camins de carro i pistes

Finalment vaig estar a Poblet fins a dimarts al matí. Van ser 3 dies molt interessants on vaig poder recuperar-me i reflexionar força sobre el meu viatge. Ja us parlaré en altres posts d’algunes experiències a Poblet que han estat molt interessants…
Bé doncs de Poblet vaig sortir amb la intenció de fer una etapa suau, sense gaires desnivells ni quilòmetres. Vaig decidir canviar el meu itinerari programat, que passava per les muntanyes de Prades en direcció el Montsant, i passar per Riudabella, que va ser durant secles la granja dels monjos de Poblet fins a la desamortització de Mendizábal al s.XIX, i que ara és un castell que mostra un aire d’antiga riquesa. Avui, al costat de les altes torres i l’entrada pomposa hi ha un vell Porsche rovellat i sense vidres, heures que pugen per les columnes del camí d’entrada i un gós que només observa sense bordar a l’única persona que deu haver passat per allà en dies…
Després el camí segueix fins a Vallclara i després al Vilosell, un bonic poble d’aspecte medieval, emmurallat i amb uns carrerons ben bonics.
Segeuixo fins a la Pobla de Cérvoles on paro a un restaurant a dinar. És la primera parada en restaurant, i és que crec que enyorava el menjarcalent i a taula del refector de Poblet… No em volia desenganxar tan ràpid. Així que un bon menú mentre llegia de cap a peus La Vanguardia d’uns dies enrere… Agafant forces per a començar a pujar la Serra La Llena per a trobar un lloc on fer nit. Vaig trobar aixpopluc en unes pedres al marge d’unes vinyes. Tapat de l’aire i amb unes molt bones vistes.

Les Vinyes

El meu campament

Dia 11: La Pobla de Cérvoles – Sant Joan del Codolar, Cornudella de Montsant
Distància: 30 km
Ruta: GR 174, carretera, GR65.5 i altres camins

M’aixeco mig congelat al matí amb la intenció de creuar ràpidament la Serra La Llena i arribar a Cornudella ambun tres i no res… Doncs la pujadeta fins al coll de les Marredetes és molt pitjor del que m’havien dit al poble, i sobretot el camí fins a Ulldemolins es fa etern. Primer un tram de carretera, després em perdo intentant trobar una drecera que m’estalvïi la volta… i és que al Priorat, les dreceres baixen un barranc de 300 metres o pugen una muntanya de 500 metres en molt pocs quilòmetres! I si busques dreceres pel Priorat, en un lloc en que et trobes en l’espai que no cobreix cap dels teus mapes, doncs corres el risc de fer l’idiota pujant i baixant… i el genoll se’t torna a inflar clar… clàssic…
Doncs finalment, després de voltar força arribo a Ulldemolins i d’allà ja tiro cap a Sant Joan del Codolar, una ermita a la Serra del Montsant. Allà hi viu la Montserrat, l’ermitana. Quan he dit a Poblet que anava al Montsant, em van dir que li podia fer una visita, i que potser em donaria algun remei per al meu genoll. De fet, el pare Paco, em va demanar que li encarregués una altra ampolla d’aquell oli que prepara per a posar-se al “genoll de l’artrosi, que és l’única cosa que li va bé”…
I quan arribo a l’ermita em rep una dona en xandall i bambes, que mira les fotos que li ha enviat un amic seu que acaba de pujar el Kanchenjunga (la tercera muntanya més alta del món, al Nepal) mentre es connecta al Facebook per a comentar al xat d’un programa de Catalunya Música… Tota un monja moderna, que viu sola, rodejada de llibres, de cultura i de natura.

Montserrat, ermitana de Sant Joan del Codolar

Mentre m’asseu a la seva taula, em prepara una infusió i ja comencem una conversa que durarà fins a les 12 de la nit! Parlem de natura, m’explica tota la varietat de plantes autòctones que hi ha al Montsant. També em parla de música i em recorda com sent dins el seu cap obres de música clàssica mentre observa escenes quotidianes de la natura. M’explica com era la seva vida de monja que corria amb moto per Olesa de Montserrat, mentre estudiava i treballava a la fàbrica fins al moment en que va “sentir la veu” que li va dir que havia de viure sola. Aquella seria la seva manera d’ajudar a les persones, vivint sola. No sap de quina manera està ajudant als demés, però sap que ho ha de fer estant sola.

El Montsant amb l'ermita al fons

Finalment, després de sopar, em convida a que em quedi a domrir a casa seva i em prepara un matalàs per a que m’hi posi, allà a la seva habitació. En aquesta petita casa hi ha lloc per a molt. M’explica que de vegades hi han dormit fins a 5 persones, quan venen la seva naboda i les seves amigues escaladores…
La Montserrat no sap ben be com es materialitza la seva ajuda, però de ben segur, que com a mínim a mi i els altres muntanyencs que la visiten regularment els dona companyia, refugi, consells i saviesa.

Poblet i el meu genoll…

dimarts, 28/05/2013 (jgirard)

Dia 6: Algun lloc a prop de Santes Creus – Poblet
Distància: 45 km
Ruta: GR 171, camins i corriols

Ja fa uns dies que sóc a Poblet, per fi. Estic rebentat, físicament perquè el genoll em comença a fer mal pel sobre esforç d’aquests primers dies, i anímicament perquè per uns moments he tingut por de no poder continuar.

Abans d’arribar a Poblet vaig caminar 45km, i això és molt més del que m’havia marcat com a màxim diari. Una etapa més curta del previst el dia abans, les ganes d’arribar a Poblet per poder ser al monestir i tenir el meu dia de descans previst, el compromís de ser allà divendres a la tarda amb el Pare Francesc i amb la Montserrat Catalan amb qui també havia quedat per veure l’Arxiu Tarradellas… tot es va sumar per a que no fes cas del sentit comú, de les meves forces i dels senyals que em donava el meu cos. Vaig caminar i caminar fins a Poblet. Total 11 hores de marxa i el genoll esquerre fet papilla.

Encara no m’he tret la sensació de por de sobre i estic a l’espera de veure com evoluciona, però com a mínim està marxant l’angoixa de sentir-me pressionat i de no tenir cap solució al problema.

Tinc por de no poder continuar, tinc por de veure’m davant de tothom a qui he dit que faria 50 dies caminant, tinc por d’escriure que haig de tornar capa casa quan tot just acabo de començar pràcticament,…

Tinc por de no complir el que m’he marcat i aquesta por em bloqueja per dins. És com si de cop m’hagués transformat en aigua congelada, atrapada en un bassa. Incapaç de sortir i continuar fluint pels camps, i no deixant entrar res de fora, aïllat de la resta del món per una capa protectora.

Així que el que necessito fer, ja que no puc fer miracles amb aquest genoll, és deixar que aquesta por flueixi. Permetre’m de tenir por, no lluitar, no intentar trobar una solució, i tampoc no buscar escapatòries mentals que només amaguen el problema de manera superficial.

La cosa està així: tinc el genoll fotut i tinc por de no poder acabar, d’haver de plegar, ara o d’aquí uns dies. El que puc fer és intentar que es recuperi, com abans millor, i mentres tant jo haig d’aprofitar la meva estada entre els monjos de Poblet, i des de la meva petita habitació del monestir recordar perquè vaig decidir fer la Volta a Catalunya a peu, quines són les meves motivacions personals, com puc gaudir i aprofitar cada dia d’aquesta experiència.

Ara que intento aconseguir que tot flueixi dins meu, haig de viure el meu dia a dia conscient de les limitacions que tinc però alegre per estar vivint el que he decidit viure.

I així he estat durant aquests 3 dies a Poblet. He pogut descansar i recuperar-me una mica, però el més interessant ha estat descobrir aquesta comunitat de monjos que viuen un dia a dia de pregàries, de vida en comunió amb Déu i entre tots ells, els monjos. He conviscut amb ells, a l’hostatgeria interna del monestir, a l’habitació de Sant Robert, complint amb les normes, els horari, la disciplina, i assistint a moltes de les misses i oracions que feien a diferents hores del dia.

L'església

El Monestir muralles endins

He tingut l’ocasió de parlar amb els monjos, de conversar sobre temes religiosos i de la vida diària. Fins i tot he trobat a un antic alumne de la meva escola, el Borja, que ara és monjo de Poblet. Després d’observar-lo una bona estona perquè no m’ho acabava de creure, he pogut parlar amb ell durant un dels pocs moments lliures que té. Vem conversar durant unes hores sobre com havia arribat fins aquí, què l’hi havia portat, quin havia estat el seu camí per arribar a sentir que “la vida de monjo era el camí que Déu li havia mostrat per a donar sentit a l’existència”. És per a ell l’única possibilitat de col·laborar, d’ajudar a combatre el sofriment de les persones al món. Pregant i sent un membre de l’Església vol contribuir a que la paraula de Déu arribi a més persones.

La vida monàstica

A la vegada, la vida monàstica de disciplina i meditació li aporta una claredat d’esperit que li permet treballar amb més força i il·lusió que mai. S’ocupa de l’hort de Poblet i ha fet créixer en poc de temps el petit hort que tenia la comunitat. El treball és aquí una activitat que està directament lligada amb la vida diària de les persones. No hi ha alienació, treballen amb les mans i el cap per a alimentar-se i cultivar-se. Estudien Filosofia i Teologia després de les pregàries del matí. I en uns anys els monjos joves ja estaran llicenciats.

Poc a poc la meva inestabilitat mental, provocada pel nou ritme de vida que ha suposat començar a caminar i pel problema de genoll, ha anat evolucionant. M’he anat calmant, i respirant i donant gràcies, com deia Fra Marc durant les visites que fa del monestir als grups que venen de visita turística.

Respireu i doneu gràcies!

Aquest consell el repeteix moltes vegades fins que fa entendre que tota la resta és supèrflua al costat d’això. I que noc al gaire més, els monjos en són l’exemple, per a poder viure en pau. No cal gaire més però, no és gens fàcil aconseguir-ho fer durant un dia sencer.

La nit a la fresca al Badorc

diumenge, 26/05/2013 (jgirard)

Dia 3: Montserrat – El Badorc
Distància: 30 km
Ruta: GR i camins

Faltava explicar com havia passat la primera nit al ras!
Doncs després de conèixer en Pere i les noies de l’Ajuntament de Piera vaig seguir caminant per a trobar un lloc on passar la nit. Seria la primera nit que passaria al ras, a la natura i volia trobar el lloc ideal. I quan no estàs acostumat a dormir a la natura en un sac de dormir, i a més veient com estava plovent els darrers dies, doncs sempre trobava alguna pega als raconets que anava veient.
Primer una bauma al costat de la riera, era gran i ben protegida encas devent o pluja però en entrar-hi me’n adono de com s’havia creat la bauma… estava tota enfangada i ja es veia que si es posava a ploure fort a algun lloc kilòmetres amunt em podia trobar nedant riera avall, intentant aferrar-me a les canyes i acomiadant-me de l’ordinador, la càmera, etc etc… Després, una cabana davant d’uns horts. Ja m’estava imaginant que seria el meu refugi ideal… però en quan m’hi apropo resulta que en surt el propietari… per poc que no em troba muntant el fogonet davant els seus tomàquets. I es clar intento dissimular i fer-li alguna pregunta traient ràpidament el mapa… però està clar que em va calar. Amb la cara que va fer, segur que al cap de 5 minuts de marxar amb el seu cotxe, va girar cua per assegurar-se que el barbut havia marxat.

Un barbut a l'hort

També vaig visitar un molí abandonat, n’hi uns quants per aquesta zona del Badorc, però estan tots en runes i crec que hi havia més vegetació a dins que fora de l’edifici. En sortir d’un d’aquests molins de cop em veig amenaçat per un pitbull que em comença a bordar i no em deixa avançar. Estic en un camí molt estret i el gós em tanca el pas. Què collons fot un pitbull amb aquesta mala llet en aquesta zona de la riera del Badorc?? Doncs mira… per aquí també hi ha quillets amb xandall i acomplexats que es compren gossos per a fer-los tenir una actitud que ells no són capaços de treure. Només cal un gos més gran per a que es desinflin pobres…

Bé, després d’això ja vaig veure que no havia de trigar a trobar un lloc per instal·lar-me. Al costat d’una casa vigilada amb un sistema d’alarmes que devien copiar de la casa blanca, hi havia una petita era amb un cobert i un racó amagat entre les arrels d’unes alzines del tros de dalt. Aquí sí. Ara només calia començar a fer el sopar i preparar-se per a la nit!

El campament de nit

El primer sopar a la fresca va anar molt be. Feia dies que carregava un sobre de fideus yakisoba, d’aquests instantanis… era el dia perfecte. De primer una amanida sense oli ni sal, i després els fideus amanits amb totes les espècies que porten ensobrades i quatre espàrrecs que vaig trobar allà. De conya. Ja penjaré el vídeo del sopar quan trobi un wifi pel camí, cosa no gens corrent…

La nit va passar força bé, a part de les ventades que semblaven que havien d’arrencar la pineda que hi havia uns metres més enllà, i del desnivell del terra on dormia que, tot i rascar de valent abans d’entrar al sac per mirar de fer-lo pla, va fer que hagués de vigilar de no caure fins a l’era…

I al matí l’esmorzar, mullar-me la cara a la font que hi havia allà mateix i a caminar cap a La Llacuna! A ca l’Eulàlia i el Josep Maria! I de camí vinyes i vinyes! I unes vistes molt boniques de tot el prelitoral… us en deixo 4 fotos.

Matagalls, La Mola, Montserrat

Les Vinyes

La Llacuna

dissabte, 25/05/2013 (jgirard)

Dia 4: La Llacuna
Dia de descans

Molt bona arribada a La Llacuna a casa de l’Eulàlia i el Josep Maria, que em van obrir les portes de casa seva per a passar-hi un dia genial en el que em van fer sentir com a casa! Ha estat la primera vegada que he pogut conviure a casa d’algú durant aquest viatge, i sense dubte que ha estat molt gratificant.

Per a la meva arribada l’Eulàlia havia preparat un bon dinar on no hi faltava res. La pasta, un pollastre, les cebes de l’hort del Josep Maria i una coca boníssima que fins fa no gaire he pogut anar racionant!

Viuen en una casa molt bonica de la que n’estan molt orgullosos. Cadascú hi té el seu espai, la decoració sembla cosa de l’Eulàlia. A les parets hi pengen algunes de les seves pintures i hi ha escultures que ha dissenyat. El jardí que rodeja la casa és com un mostrari de la flora de la regió. Farigola, romaní, esparregueres, cirerers, pins, i tots els demés arbres que el Josep Maria ha pogut anar plantant a mida que en trobava una llavor. Entre mig hi apareixen integrades al paisatge, les escultures de l’Eulàlia.
Al sòtan hi té el taller: pintura, escultura, restauració i la sala on estan exposat tot el mostrari de les arracades i penjolls que fabrica. Tot un tresor que et trobes en baixar les escales…

Durant la tarda em van ensenyar el poble de la Llacuna i vem voltar en el vell i dur Toyota del Josep Maria per tot el terme! Primer l’ermita de Sant Pere i el castell de Vilademàger del que només en queda una part de la torre, i des d’on hi ha una vista fantàstica de la Llacuna.
La plaça
La torre del castell de Vilademàger

Allà m’explicava com estaven esperant a pujar a l’ermita aquest proper diumenge per a anar a fer l’arròs amb la resta del poble i penjar una estelada que aquest any es veuria des de tota la vall… També em confessava com de petits, sent encara massa joves per a donar importància a unes pedres, pujaven a jugar amb les runes del castell, i de com també més crescudets pujaven aquí dalt a festejar amb la seva dona davant de les vistes de tota la vall.

Les vistes de la vall de la Llacuna

Vam recórrer la plana d’Ancosa cap a les runes d’un poblat íber on hi vam trobar restes de ceràmiques de l’època, m’anava mostrant els rastres que deixen els porcs senglars quan regiren la terra per trobar els glans i les arrels que mengen. M’explicava quines plantes que estaven florint en aquesta època de la primavera i quines eren les que aprofitarien les abelles a partir d’ara, a la nova zona on més tard aniríem a col·locar les 2 arnes que mantenen amb el seu amic Santi, un antic banquer que havia emigrat a Barcelona i que havia tornat a la Llacuna ara que vivia retirat, com el Josep Maria. Tot i haver hagut de deixar les seves feines de tota la vida, podien gaudir del nou estil de vida que portaven.

El Josep Maria està lluny de la vida atrafegada de la fàbrica tèxtil que dirigia, que havia heretat de la família i que va haver de tancar ara fa uns anys per culpa de la crisi del sector a Catalunya. Ara recorda aquesta època i una part de la història familiar amb el petit museu que han creat, Cal Sagrera, i on hi exposen màquines, materials i fotos que mostren com funcionava una fàbrica tèxtil en un petit poble de l’Anoia.

La família

Ara surt a passejar cada dia amb l’Eulàlia, tenen temps per a gaudir del moment, cuidar l’hort, les abelles, el museu,… Sembla que li hagi tocat viure una vida que no ha buscat, una vida que es nota que gaudeix, i n’està molt content de dir-ho, però per a la que potser no estava preparat. Aquesta època s’estava tornant però, “una de les millors de la seva vida” i per com ho deia em fa l’efecte que d’aquí no gaire n’acabarà sent la Millor.

Primer dia dels 50! I primers 30 dels 1000 km!

dilluns, 20/05/2013 (jgirard)

Dia 1: Terrassa – Montserrat
Distància: 35 km
Durada total: 8h

Ja ha arribat el diumenge 19 de maig. El dia esperat i marcat al calendari en el que comença la meva gran excursió per Catalunya!
Ens aixequem amb la Miryam amb molta son sabent que encara ens queda feina per fer a casa… Haig d’acabar la maleta, enllestir el dinar per a l’excursió fins a Montserrat i ens esperen a la plaça de l’Ajuntament per a sortir tots junts! I ja veiem que farem tard…
La maleta pesa un mort. Era de preveure, pesa uns quants kilos més del previst. Uns quants… Però sense gaire temps per a pensar-hi la carrego i endavant!

Terrassa

Ens trobem a l’Ajuntament de Terrassa amb la resta de l’expedició, mon pare i mon tiet, que són els dos únics valents que han matinat per veure el moment! Bé el més valent avui ha estat el Paco, ja que mon pare torna després de les fotos de rigor cap al cotxe, i cap a casa calentet! Això de caminar no és hereditari 😉 !

Els valents

Així que som la Miryam, el Paco i jo els que comencem a caminar cap a Montserrat. L’excursió és molt bonica i en aquesta època encara més perquè trobem un paisatge molt bonic, rierols per tot el camí, animals,… i les vistes de Montserrat un cop creuem la primera serra.

Montserrat!

El camí per a la primer etapa és força pla. Anem pujant i baixant però sense haver de fer grans esforços, cosa que agraeixo ja que amb el “sobrepès” pateixo una mica més del compte… Durant les últimes setmanes tampoc no he pogut caminar gaire, per no dir que he estat alguns dies sencers tancat a casa amb els preparatius i amb altres temes que havia de tancar abans de marxar… I de ben segur que això no m’haurà ajudat gaire a afrontar en les millors condicions les primeres etapes…

Quan som més o menys a mig camí la Neus s’afegeix a la marxa. Ens trobem a Torreblanca, una petita estació de la renfe a una de les urbanitzacions de Vacarisses, que més que una estació, sembla ser un bar al mig del bosc per on hi passa una via de tren… Som a mig de camí de Monistrol, punt crític on comença la pujada a Montserrat, així que fem un descans i aprofitem la trobada per a menjar, xerrar i descansar.

La resta del recorregut des de Torreblanca és ben variat. Primer hem de creuar la via del tren, després la carretera, una altra via de tren, i la C-58… No sembla fàcil caminar per la natura a les rodalies de Barcelona. Veurem com és a la resta del país… També anem seguint un petit rierol que amb les pluges d’aquests dies ha ocupat el torrent per on caminem. Ens dona l’aigua que ens cal per seguir i unes vistes magnífiques de la muntanya que d’aquí poc més d’una hora (ja en portem 4 i mitja) haurem de pujar! I això em comença fer una mica de por… Ara que el Paco s’ha ofert a fer de portejador durant uns quilòmetres, una ajuda molt benvinguda, aprecio la lleugeresa del qui camina només per unes hores! Però veure Montserrat cada cop més a la vora em recorda la meva situació real…

Però en arribar a Monistrol… una primera sorpresa, els primera àngels de Catalunya Cara a Cara apareixen! Són ma mare, el Christian, la Roser i el Martí que ens venen a rebre a Montserrat! I venen amb el cotxe! No, no soc jo qui puja dins el cotxe, però després de llegir atentament les bases del concurs del Catalunya Cara a Cara no he sapigut trobar enlloc que la motxilla no pogués fer autostop, així que… la llenço amb moooolt de gust al fons del maleter!

Tots 4 ens desprenem del nostre excés d’equipatge i comencem a pujar. És sens dubte una de les excursions més boniques que conec. Tot i ser una imatge molt típica de Catalunya, la pujada a Montserrat és impressionant. Fàcilment et pots imaginar com ho devien fer els monjos durant els segles passats a mida que vas pujant i veus els petits camins entre les roques que porten a ermites perdudes… La vegetació és exuberant i sents que camines de ple dins la natura. I encara més quan comença a ploure… Segona pujada a Montserrat en el darrer mes, segon aiguat.

Amb el cansament que portem acumulat l’últim tram d’escales sota la pluja es fa força llarg, i ja no veiem tants somriures a les cares dels expedicionaris…

Després de 8 hores de marxa, l’últim tram es fa dur. I la pluja no és font d’alegria aquest cop…
Però en quant veiem la silueta de l’abadia, la caseta de l’aeri i els turistes que caminen per allà, ja ens comencem a emocionar novament. I veiem molt a prop el moment de seure a la cafeteria i prendre alguna cosa ben calenta, i… menjar!

I quan arribem a l’esplanada, cridem i celebrem que ho hem aconseguit, ens abracem tots 4 en un moment ben bonic que recordaré durant els propers dies. Tots junts hem fet la primera etapa del meu viatge. I em sento molt feliç d’haver-ho pogut compartir.

A dalt també hi trobem als àngels que ens han portat les motxilles i tots junts anem cap a la cafeteria a escalfar-nos i menjar amb molta gana tot el que portàvem des de casa…

Ara que ja hem arribat a dalt de Montserrat s’apropa el moment d’acomiadar-me de tothom. Encara amb l’emoció de la jornada vaig pensant que ara que tothom marxarà, jo em quedaré aquí i començarà un viatge ben diferent. A casa, sí, però sempre fora. M’acomiado de tothom, i ens abracem i ens fem els darrers petons amb la Miryam. Un altre comiat i una altre cop la sensació de nostàlgia de qui ara no pot pensar en viure només el moment present. Estic content de començar el meu viatge però estic trist de pensar en no veure-la, de no conviure durant tots aquests dies.

Un cop sol a Montserrat, entro a l’habitació de l’alberg de pelegrins que em tenen reservada. Una habitació freda, molt freda en un edifici antic i buit. No para de ploure, estem enmig dels núvols i tot s’hi posa per a que em senti una mica trist i nerviós de continuar… Una barreja de sentiments… alegria d’haver arribat a Montserrat, emoció per començar aquesta aventura, trsitesa pel comiat, nervis del moment, cansament, son,…

Necessito una dutxa ben calenta i ben llarga per a calmar-ho tot.
Quan torno a l’habitació, ja molt més descansat i relaxat començo a sentir-me molt millor. Més tranquil de tirar això endavant, de començar a viure d’una manera diferent durant uns dies. I en poca estona em vaig quedant adormit pensant en el que tinc perendavant. Sota un munt de mantes perquè aquesta habitació és freda, molt freda.

1000 km per Catalunya en 50 dies, a peu i en solitari

dilluns, 20/05/2013 (jgirard)

Em proposo fer una volta de 1.000 kms durant 50 dies a peu i en solitari per Catalunya.

Catalunya Cara a Cara

La Volta a Catalunya del Jordi Girard

Durant aquest període caminaré per senders, pistes i camins, travessant unes 15 comarques i visitant un centenar de pobles de Catalunya, amb l’objectiu de viure una experiència d’immersió cultural al nostre país.

L’objectiu és conèixer de prop la cultura tradicional catalana a través del contacte directe amb les persones que hi viuen i amb la natura i tot a una escala humana. Lluny de les grans ciutats, de les presses, de la societat del consum.

Fer aquesta immersió cultural a Catalunya em permetrà descobrir llocs amagats del país, persones amb vides molt interessants, un ritme de vida diferent al de la societat del consum en la que vivim la majoria de nosaltres.

Començo a caminar el diumenge 19 de maig!  I aquesta és la ruta prevista!


Mostra La Volta a Catalunya a peu en un mapa més gran