El camí vell de Núria

dijous, 1/09/2016 (Bernat Calbetó)

No tocar el cotxe. Aquesta era l’única condició que havia posat l’àvia Pikler per anar fins a Núria. Feia temps que li rondava pel cap ensenyar-li a la Queralt el santuari de l’excursionisme català, però ho havien de fer sense cotxe, com ho feien els pioners de l’excursionisme de casa nostra a mitjan del segle passat. L’operació requeria de certa logística: agafarien el tren a la Garriga fins a Ribes de Freser i, des d’allí, amb el cremallera, s’enfilarien fins al santuari de Núria. En acabat, descendirien pel camí Vell fins a Queralbs on pujarien de nou al cremallera fins a Ribes de Freser per agafar el tren cap a casa.

A començaments d’estiu, Ribes de Freser traspuava ambient excursionista. Pels obacs carrers del poble desfilaven homes i dones calçats amb botes de canya llarga i mitjons fins al genoll que empunyaven bastons telescòpics mentre es dirigien puntuals cap a l’estació del cremallera. A primera hora del matí, una multitud s’acumulava inquieta a l’andana de l’estació per tal d’assegurar-se un seient amb vistes durant la mitja hora de trajecte fins a Núria. La Queralt i la seva àvia esmorzaven en un racó alienes a aquell ambient més propi d’un matí feiner al metro de Barcelona. En sentir-se el xiulet les portes es tancaren sense vacil·lar. Alguns preferiren restar a l’andana amb l’esperança de poder gaudir d’un viatge més tranquil en el següent cremallera. A Queralbs, situada a 1230 metres d’altitud, el tren recollia els darrers passatgers abans d’iniciar el pronunciat ascens a l’antiga vall glacial de Núria.

Queralbs cremallera

El tren cremallera deté la marxa a Queralbs, punt d’inici del camí Vell de Núria.

Situat en una àmplia planícia a gairebé 2.000 metres sobre el nivell del mar i envoltat per les muntanyes que conformen l’Olla de Núria trobem el Santuari de Núria. L’actual edifici data del 1911 i té els seus orígens en l’època medieval quan s’hi construí un hospital per allotjar els pelegrins. Poc després s’hi va afegir l’hotel, famós perquè s’hi va redactar l’Estatut d’Autonomia del 1931. Segons la llegenda, Sant Gil va esculpir la imatge de la mare de Déu quan feia vida d’ermità a la vall al s.VIII. Amb la seva campana convocava els pastors, els evangelitzava davant la creu que ell mateix havia construït i els donava menjar que cuinava en una olla. Així, campana, creu i olla han esdevingut els símbols de Núria.

“La primera vegada que veus Núria quan hi arribes amb el cremallera la recordes per a tota la vida”- li havia sentit dir al seu pare. Era cert. L’àvia Pikler encara recordava el primer viatge a Núria. Era en ple hivern. Els seus ulls brillaven, mentre les seves mans glaçades subjectaven el parell d’esquís que li havia deixat el seu oncle per iniciar-se en l’esport rei d’hivern. El viatge en tren des de Barcelona havia estat una odissea. Després d’ajeure’s una bona estona a la riba de l’estany (a la Queralt li fascinaven aquelles barquetes surant per les aigües tranquil·les de l’estany) sortiren del Santuari i es dirigiren a l’Ermita de sant Gil on segons la tradició les dones que desitjaven tenir fills havien de ficar el cap a l’olla i tocar la campana.  Al coll de la Creu d’en Riba, els que pujaven des de Queralbs albiraven emocionats, per fi, el Santuari de Núria.

P1060420-min-min

L’actual edifici del Santuari de Núria es va construir a principis del s.XX.             © Bernat Calbetó

El camí  senyalitzat amb marques vermelles i blanques del GR11 (sender transpirinenc) descendia amb força envoltat per boscos de pi negre. A primera hora del matí era fàcil observar-hi isards, marmotes o el vol de grans rapinyaires, però en hora punta aquelles bestioles salvatges restaven atemorides pel rosari de persones que desfilaven per un dels itineraris més transitats del Pirineu català. Al Salt de la Cua de Cavall, la cascada esquitxava minúscules gotes sobre els cossos dels que amb la càmera volien immortalitzar un dels punts més bells del trajecte. Les aigües cristal·lines del riu Núria, fruit de la confluència dels torrents de Finestrelles, de la coma d’Eina i del Noufonts davallaven  fins a desembocar al riu Freser, a Queralbs.

cua de cavall-min

El Salt de la Cua de Cavall és un dels indrets més impressionants del camí vell.

El camí descrivia diverses llaçades a les Marrades del salt del Sastre on segons la llegenda un jove sastre, amb l’ajuda de la Verge, es va endinsar saltant de roca en roca per recuperar el seu anell de casat. L’àvia Pikler frisava per explicar a la seva néta aquesta bonica història, però ja feia estona que la Queralt estava fent companyia als angelets: s’havia quedat dormida amb el seu caparró recolzat sobre l’encoixinat de la motxilla. Després de gairebé dues hores de camí i 600 metres de desnivell negatiu àvia i neta deixaven enrere les gorges de Núria. El roure i el pi roig dibuixaven un paisatge de mitja muntanya, premonitori de l’arribada imminent a Queralbs. Les pedres que recobrien els carrers del poble no eren el millor bàlsam per a la planta dels peus adolorida de l’àvia Pikler, però les cases escrupolosament cuidades de pedra amb porticons de la fusta esdevenien un regal per a la vista. A la plaça del Raig una vintena de vehicles estacionats en bateria esperaven resignats els seus propietaris. A la Queralt i la seva àvia els esperava el cremallera. Prohibit tocar el cotxe.

 

 

5 refugis per iniciar els més petits en la muntanya

dimarts, 12/07/2016 (Bernat Calbetó)

Som molts els aficionats a la muntanya que en tenir fills es pregunten si podran seguir gaudint d’aquest medi amb els seus fills. Personalment crec que la resposta és afirmativa. Ara bé, és obvi que caldrà adaptar les activitats que hi fèiem abans a l’edat dels infants i a les seves necessitats. Sovint haurem de buscar algun asqué, quelcom que els motivi, ja sigui un petit joc de pistes o una història fantàstica ambientada en la zona que visitem. Recordem que, a diferència dels adults, els nens no caminen per caminar. Una bona manera d’iniciar-nos en família a la muntanya és començar a pernoctar en  refugis de muntanya. Per escollir quin són els més adequats haurem de tenir en compte alguns aspectes com, l’accessibilitat al refugi o els serveis que ofereixen. També haurem de tenir present el son dels nostres fills ja que en els refugis compartirem habitació amb d’altres persones.

A continuació, us oferim un recull de 5 refugis (podrien haver estat molts més). Tots ells han estat pensats per pernoctar-hi a l’estiu, quan les temperatures són benignes i no trobem presència de neu al llarg del camí. Aquests s’han escollit tenint en compte tres criteris: l’accés proper en vehicle, els serveis de què disposa i la seva ubicació en el Pirineu (hem procurat abastir diferents zones de la serralada).

Refugi d’Ulldeter

Inaugurat el 1959, l’actual refugi d’Ulldeter es va construir en substitució de l’anterior (1909) d’estil noucentista i endegat pel Centre Excursionista de Catalunya. El refugi d’Ulldeter s’ubica al terme municipal de Setcases, a la província de Girona. El refugi es troba situat a la falda del Gra de Fajol, a 2.221 metres, a prop del naixement del riu Ter. Un cop a Setcases heu de seguir per l’única carretera que hi ha i que està indicada a l’estació de Vallter 2000, són 12 Km de pujada. Un cop passat el primer pàrquing del telecadira  trobareu una indicació del Refugi d’Ulldeter i ja podeu aparcar, no cal que arribeu a l’estació de Vallter 2000. El camí surt des d’una corba i  hi ha un indicador. Des d’allí són 30 minuts de pujada fins el refugi seguint les marques de GR.

El refugi compte amb habitacions de 6 places en lliteres. És necessari portar sac de dormir o llençols. Hi ha flassades i coixins, així com calçat de recanvi per utilitzar únicament a l’interior del refugi.Ofereix servei de mitja pensió, menú de migdia i servei de bar. Té dutxes d’aigua calenta i lavabos. Des de juny fins a mitjan setembre és obert cada dia. La resta de mesos el refugi guardat només obre els caps de setmana i festius. S’ha de reservar.

Recomanem sortir ben d’hora a fer un volt per l’entorn del refugi per sentir els xiscles de les marmotes. Amb una mica de sort en podreu veure alguna.

P1070529-min

Refugi de Rebost

Situat dins del Parc natural Cadí-Moixeró, al terme municipal de Bagà (el Berguedà), el refugi Rebost es va inaugurar el 1955 després que la Unió Excursionista de Catalunya rehabilités una antiga casa de pagès per acollir els amants de l’excursionisme. Es troba a 1.640m. Per accedir-hi haureu d’anar fins a Bagà i agafar la Carretera de Coll de Pal (BV4024). Passat el km 13 a uns 200 metres hi ha una esplanada on s’ha de deixar el cotxe. Aquí és on comença un corriol de poc més d’ 1km que et porta fins al refugi.

Té capacitat per a 50 persones que es distribueixen en dues sales grans de 22 i 28 places amb lliteres de tres pisos. Ofereix servei de bar i menjador i mitja pensió. Hi ha flassades i coixins, així com calçat de recanvi per utilitzar únicament a l’interior del refugi. Està obert tots els dies des de principis de juny fins a finals de setembre. La resta de l’any és obert els caps de setmana i festius. S’ha de reservar. Per a més informació podeu consultar la seva web: www.refugirebost.cat

Recomanem les vistes sobre el Pedraforca i els macarrons de l’àpat del sopar.

El Rebost

Refugi de Juclar

Es troba situat a 2310m d’alçada al costat dels estanys de Juclar, al final de la vall d’Incles, a la parròquia de Canillo, Andorra. Entre el poble de Soldeu i El Tarter neix la carretera que puja per la Vall d’Incles. Entre Juliol i Setembre de 10h a 18h, la Vall es tanca al trànsit de vehicles, posant en marxa un transport alternatiu: un autobús que puja des del peu de la Vall. Per accedir-hi haureu de caminar més que els altres refugis que us proposem: 1hora i mitja i 470 metres de desnivell. L’esforç però, valdrà la pena ja que el contrast entre aquest paratge natural i el bullici d’Andorra la Vella és immens. Des de l’aparcament del Pont de la Baladosa, al final de la Vall d’Incles, comença el camí remuntant el riu de Juclar en direcció Est per una pista forestal que porta fins a l’encreuament de camins ben senyalitzat amb un cartell, entre el Siscaró i Juclar. Seguint en direcció est cap a Juclar i, tot seguint una variant del GR10 i GRP, es troba una petita àrea recreativa on emplenar les cantimplores. Tot seguit el camí comença a enfilar més dret i avança fins prop de la presa del Primer Estany de Juclar. Uns metres cap a la dreta es troba el Refugi de Juclar.

El refugi està guardat durant els mesos d’estiu, de l’1 de juny al 30 de setembre. Disposa de 43 places, dutxa solar, wc ecològic, servei de menjars i begudes i zona de cuina lliure. Per a més informació podeu consultar la seva web: www.refugidejuclar.com

Recomanem passejar pel contorn del llac de Juclar (el més gran d’Andorra) en caure el dia. 

Refugi de Juclar

 

Refugi Colomina

El refugi Colomina es troba al sector meridional del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a 2.395 metres d’altitud. Fou construït a la ribera de l’estany Colomina el 1917. Inicialment hi vivia l’enginyer suís Keller que dirigia el que va significar la primera gran obra hidroelèctrica de l’Estat. Acabades les obres de la zona lacustre de la Vall Fosca, la companyia FECSA va cedir la gestió del refugi a la FEEC, que l’inaugurà com a allotjament muntanyenc l’any 1973. Per accedir-hi cal anar fins a la Torre de Capdella i des d’allí fins al pantà de Sallente. A l’estiu un telefèric s’enfila des del pantà de Sallente fins a l’estany Gento. A partir d’aquest punt haureu de caminar 45 minuts fins al refugi.

El refugi té una capacitat de 40 persones i ofereix servei de menjars, begudes, wc, dutxes d’aigua calenta, calefacció i Internet. És un dels 9 refugis per on passa  la popular travessa Carros de Foc. Per a més informació podeu consultar la web: www.feec.cat/refugi/refugi-colomina.

Recomanem agafar el telefèric que s’enlaira fins l’estany Gento. Els més petits gaudiran d’una experiència inoblidable.

refugi Colomina

Refugi dera Honeria

A la vall de Toran, a la Val d’Aran, hi trobem el Refugi dera Honeria, a 1.015 metres d’altitud. Per arribar-hi haureu d’agafar la N-230 fins a Pontaut ( població entre Les i la frontera amb França) i en la cruïlla agafar direcció Canejan i continuar fins al trencat al poble de Sant Joan de Toran. Una vegada arribat en aquest punt heu  de continuar 8 km més per la carretera asfaltada. S’arriba en cotxe fins al mateix refugi.

El refugi compte amb 30 places. Ofereix servei de bar, menjars, cuina lliure, wc i dutxa d’aigua calenta. Per a més informació podeu consultar la web: www.refugiohoneria.com

Recomanem deixar-vos aconsellar pel guarda per tal de planificar les excursions per l’entorn del refugi.

Refugi dera Honeria

 

L’alzina de can Valls

dimarts, 21/06/2016 (Bernat Calbetó)

A l’àvia Pikler sempre l’havien captivat els arbres centenaris on calien tres persones pel cap baix per encerclar la seva gegantina soca. Se n’havia fet un fart d’enfilar-se tronc amunt, de branca en branca i de convertir la soca buida dels faigs del Brull en improvisades cabanes per protegir-se del llop ferotge. Ja feia dies que li rondava pel cap transmetre la seva dèria pels arbres centenaris a la seva néta. Començarien per l’alzina de can Valls, una alzina immensa que es podia distingir, entre la massa boscosa, des del balcó de casa de la Queralt i que comptava amb l’honor d’ésser la més gruixuda del Montseny.

P1080501-min

Amb 5,40 metres de volta de soca l’alzina de can Valls és la més gruixuda del Montseny. © Bernat Calbetó

Un pet en forma de xocolatina, com els que deixava anar el tió per Nadal, amagada en els diminuts orificis del tronc era l’excusa perfecta per motivar la Queralt. “Anem a buscar un pet, anem a buscar un pet” exclamava mentre la seva àvia acabava d’enllestir la motxilla. El cotxe avançava sobre una pista que els dies sense pluja havien convertit en un mar de pols. A banda i banda, la munió de pins i alzines suplicaven una mica d’aigua per a les seves arrels profundes arrelades al vessant sud-oest del massís del Montseny. Havien aparcat a Sant Cristòfol de Monteugues, una ermita d’origen romànic situada en un collet boscós i que segons la llegenda el rei dels francs i fill de Carlemany, Lluís I el Pietós, havia manat construir en memòria de la seva victòria contra als sarraïns prop del turó de Sant Cristòfol.

P1080511-min-min

Sota l’ombra d’aquesta immensa alzina es contempla la plana vallesana, la Mola, Collserola i el mar. © Bernat Calbetó

La Queralt s’havia escarxofat ràpidament a la motxilla. Tot i que amb gairebé tres anys ja gaudia de les capacitats motrius per caminar una estona, quan el camí feia pendent li apareixien tots els mals. L’àvia era conscient que en breu ja no la podria carretejar a la motxilla i que llavors començaria una etapa difícil en què el pes dels infants és excessiu per dur-los a l’esquena i, a la vegada, encara no caminen suficient com per emprendre excursions de certa distància. En un quart d’hora s’havien plantat a l’esplanada que albergava amb tots els honors l’alzina centenària. Estaven soles. És el que tenia sortir a voltar els dilluns; poder gaudir en exclusiva d’aquells petits tresors que oferia la naturalesa. La Queralt trepava tronc amunt sota l’esguard i les indicacions de la seva àvia que, en cada moviment de la seva néta, rememorava la seva infantesa a la casa de pagès del Brull. La Queralt havia convertit aquell  tronc tosc en un fantàstic tobogan.  Un pet, un pet! Acabava de trobar una moneda de xocolata en un dels orificis de la soca.

P1080506-min

Enfilar-se pel seu extens tronc o convertir la seva soca gegant en un tobogan són algunes de les opcions que ofereixen els arbres centenaris. © Bernat Calbetó

A l’àvia Pikler li agradava recitar de memòria el nom de cadascuna de les muntanyes, serralades o pobles quan obtenia una bona panoràmica. Ho havia fet amb les seves filles i com una persona de costums ho seguiria fent amb la seva néta:  “Veus Queralt, això és la plana vallesana i més enllà hi ha la serralada Litoral amb Collserola i el Garraf. I allà hi ha casa teva”. Ajagudes sobre el prat ressec aprofitaven cadascun dels raigs de sol que s’escolaven entre l’espès brancatge de l’alzina per escalfar les seves galtes rosades. Havia arribat el moment de treure l’embolcall de la moneda de xocolata i embrutir de xocolata aquells morros innocents. Abans d’iniciar el descens l’àvia Pikler formularia la pregunta de rigor, aquella que sempre dibuixava un somriure d’orella a orella a la cara de la seva néta: Què vols, que baixem pel camí més planer o per la baixada bèstia? La resposta sempre era la mateixa: “La bèstia!” I les dues, agafades de la mà, corrien pendent avall mentre les seves goles deixaven anar el crit de: bestiaaaa!

P1080513-min

Moment de solitud sota l’ombra allargada de l’alzina de can Valls © Bernat Calbetó

El naixement del riu Ter

dissabte, 4/06/2016 (Bernat Calbetó)

Tot i els seus cinquanta-cinc anys l’àvia Pikler es mantenia en forma per carregar els deu quilos de la Queralt encabida en una motxilla portanadons. A mitjan estiu nombrosos vehicles restaven esparsos al marge de la carretera que enfilava fins a les pistes de Vallter. Era fàcil intuir on podien ser els seus ocupants: de camí al Bastiments, al Pic de la Dona o fent nit al refugi d’Ulldeter. Des d’una de les corbes, s’enfilava un sender fressat al marge de les aigües incipients del Ter. Com si d’un joc de pistes es tractés cada pocs metres hi havia pintades  en l’escorça tosca d’un pi negre o en un dels rocs del camí les marques vermelles i blanques del GR 11. L’àvia Pikler progressava amb un parell de pals telescòpics que l’ajudaven a mantenir el ritme constant per no defallir durant el primer tram força exigent. En vint minuts s’havien plantat al refugi d’Ulldeter. La Queralt havia quedat ben adormida recolzant les seves galtones rosades sobre un dels laterals encoixinats de la motxilla.

P1070480-min

Camí del refugi d’Ulldeter seguint els marges del riu Ter. © Bernat Calbetó

 

P1070529-min

L’actual refugi d’Ulldeter , del Centre Excursionista de Catalunya, substituí el 1959 l’antic refugi d’estil   Noucentista. © Bernat Calbetó

El traçat de les pistes d’esquí havia malmès un immens prat alpí encerclat d’est a oest pel Pic de la Dona, el Bastiments i el Gra de Fajol. Els arbres havien deixat pas a les pilones que sostenien cables d’acer quilomètrics que dibuixaven línies paral·leles al sòl. A l’hivern hi penjaven  perxes i cadires que transportaven a velocitat uniforme els amants de la neu. L’àvia Pikler hi havia lliscat per primera vegada a la dècada dels 70, quan els seus pares passaven les festes de Nadal a l’hotel Camprodon. De mare hi havia esquiat amb les seves filles i ara esperava amb ànsia que la Queralt fes els tres anys per calçar-li els seus primers esquís. Les pistes de Vallter, si les llevantades eren abundants i amb el beneplàcit del torb,  eren  idònies per iniciar-se en aquest esport d’origen nòrdic.

La Queralt seguia immersa en el seu somni profund acomodada en la seva trona reial. Tot i que a l’àvia Pikler li sabia greu que la seva néta s’estigués perdent l’espectacle que oferia el circ de muntanyes no gosava trencar el seu son.  Els excursionistes amb qui es creuaven les saludaven amb un bon dia de cortesia o un bonjour que els recordava que el país veí era a tocarRere un pendent pronunciat delimitat per canons de neu emergien les restes de l’antic refugi d’Ulldeter, un bon moment per detenir la marxa, despertar la Queralt i fer el mos.

P1070499-min

Vaques pasturant a la capçalera del riu Ter. © Bernat Calbetó

 

P1070502-min

El Bastiments i el coll de la Geganta resguarden les aigües incipients del riu Ter.  © Bernat Calbetó

El primer refugi d’Ulldeter inaugurat el 1909 es trobava emplaçat molt a prop del naixement del riu Ter a la carena del Puig dels Lladres, en un lloc privilegiat amb vistes a la vall del Ter. Aquell edifici noucentista dissenyat per Jeroni Martorell i endegat pel Centre Excursionista de Catalunya, tenia tot allò que la burgesia catalana, promotora de ciència i cultura d’aleshores, cregué necessari.  Disposava d’estació colombòfila, menjador, dormitoris, cuina, cambra fosca, observatori científic i lavabos. Els problemes amb els material per una banda i la situació històrica del moment van accelerar el procés de degradació del refugi. La Guerra Civil del 1936 al 1939, l’ocupació del refugi per les milícies alpines i el posterior abandonament van suposar el final del refugi que de manera imparable es va anar ensorrant.

P1070501-min

Restes de l’antic refugi d’Ulldeter a la carena del Puig dels lladres © Bernat Calbetó

A 2.400 metres d’altitud un cartell informatiu indicava el punt exacte del naixement del riu Ter, situat entre els trams superiors de les pistes d’alpí de El Xalet i Bac Barquins. L’àvia Pikler hi havia arribat menys sencera del que hagués desitjat, però encara tenia esma per llegir-hi el contingut sobre la Ruta del Ter, un recorregut promogut i gestionat pel consorci del Ter, que permetia enllaçar a peu i en bicicleta Ulldeter amb la desembocadura, a la Gola del Ter.

La Queralt ja feia estona que anhelava que els seus diminuts peus entressin en contacte amb el sòl, acomodar les natges a terra per jugar a “botigues” amb el miler de pedretes disperses per la superfície o potinejar amb la sorra per fer les millors croquetes del món. D’altra banda, l’àvia Pikler necessitava airejar la seva esquena amarada de suor i alliberar-se de la càrrega d’una criatura fornida de dos anys. Abans de dinar, es descalçaren les botes i s’assegueren en un banc de rocs calcaris que circumdava la surgència d’aigua. Un bon moment per delectar-se amb el paisatge mentre remullaven els peus bullents a les aigües gèlides del Ter.  Dos-cents quilòmetres avall, després del gir sobtat en arribar a la Plana de Vic, el Ter desembocava a la Mare Nostrum.

P1070511-min

Naixement del riu Ter, un bon lloc on descalçar-se les botes i remullar-hi els peus després d’una bona caminada.  © Bernat Calbetó

 

Mas Franc

dimarts, 17/05/2016 (Bernat Calbetó)

Feia dies que l’àvia Pikler rumiava la millor opció per dormir a quelcom semblant a un refugi de muntanya. Enyorava l’època en què s’enduia les seves filles al Pirineu i els refugis d’Amitges, Ulldeter o Restanca es convertien per uns dies en la seva casa d’estiueig. Tenia ganes de començar a fer el mateix amb la seva néta, però la Queralt, amb dos anys, encara es desvetllava algunes nits i això podia provocar algun que d’altre mal de cap als excursionistes amb qui havien de compartir habitació.  Trobar un emplaçament al Pirineu a certa altitud i amb una habitació per a elles dues no era una tasca senzilla. En pocs dies però, va arribar la solució.

IMG_0075-min

Façana principal de Mas Franc en un dia solejat © Bernat Calbetó

Situada a 1.600 metres d’altitud als afores del municipi d’Enveig (La Cerdanya francesa), la casa rural i granja eqüestre Mas Franc és un autèntic recés de pau per als amants de la naturalesa, el senderisme, l’equitació i els bolets. És lloc de pas obligat per als excursionistes que fan la volta del Carlit, el bucle del GR10, la volta del Capcir o la volta de la Cerdanya. Actualment disposa de 3 habitacions rurals amb una capacitat per a 12 persones. A l’estiu,  podreu fer nit en una iurta mongola i un tipi indi, una experiència única que no oblidareu fàcilment.

IMG_0072-min

A 1.600 metres d’altitud podreu gaudir d’aquest “refugi” al bell mig de la Cerdanya.       © Bernat Calbetó

Feia estona que la Valérie les estava esperant. S’havien entretingut a l’estany de Puigcerdà. Sempre que anava a la Cerdanya, a l’àvia Pikler li agradava fer un recés en aquest indret paradisíac que, a parer seu, lluïa els seu millor aspecte els capvespres d’hivern.  Només baixar del vehicle, els primers animals els van donar la benvinguda: un parell de cavalls que voltaven fora de l’estable i en Misto, un gat a qui li agradava esmunyir-se entre les cames dels hostes. Aquella mateixa tarda van construir castells a la sorrera. Al fons, al massís del Moixeró els esquiadors feien les darreres baixades de la temporada  a les pistes  de la Masella.

IMG_0105-min

La sorrera és un espai de joc idoni per fomentar el joc autònom dels infants.               © Bernat Calbetó

A quarts de vuit, estaven citades per sopar. S’entaularen amb la Valérie i la seva filla en una taula allargassada que finalitzava a la llar de foc on,a  mitjan d’abril, els tions encara cremaven amb delit. Els serviren una amanida d’hortalisses ecològiques  i un cuscús amb carn picada  que la Queralt  va cruspir-se sense fer escarafalls. De postres, l’assortiment de formatges donava el tret de sortida a la sobretaula on l’àvia Pikler posava en pràctica les nocions de francès que havia après de menuda a l’escola.

IMG_0217-min (1)

De bon matí és l’hora de donar de menjar als cavalls i ponis que habiten a Mas Franc.  © Bernat Calbetó

La Queralt s’havia llevat en sortir el sol. Calia anar per feina i peixar la mitja dotzena de ponis que pasturaven rere el mas. Atansar la mà repleta de palla fins a la boca de la bèstia era la millor teràpia per treballar la por als animals. Amb la feina feta, l’àvia Pikler farcia les magdalenes  amb la melmelada de nabius de la Valèrie mentre la Queralt s’entretenia remullant  les galetes de mantega al bol de llet amb cacau. Després d’esmorzar, la sorrera i els cavalls l’esperaven a fora. S’hi hagués quedat tota la vida en aquest racó de món! L’àvia Pikler li havia promès que hi tornarien a l’estiu. Aquesta vegada però,  dormirien en un tipi,  com els dels indis dels contes que li explicava la seva àvia abans d’anar a dormir.

IMG_0074-min

El massís del Moixeró amb les pistes d’esquí de la Masella des de Mas Franc © Bernat Calbetó

 

 

 

La Via Verda de la Val de Zafán

dimecres, 11/05/2016 (Bernat Calbetó)

L’àvia Pikler havia collat el remolc biplaça a la bicicleta amb certa destresa. La Queralt ja feia estona que reclamava enfilar-se a aquella mena de carruatge de reines i princeses que la duria a través d’una antiga via fèrria per on circulaven ciclistes equipats amb mallots llampants. A mitjan maig, a Horta de Sant Joan, la intensitat del sol de quarts de deu presagiava una jornada canicular. La corrua de túnels al llarg del camí i els tolls gèlids de Fontcalda es convertirien en els millors bàlsams per suportar la calorada durant la trentena de quilòmetres que separaven les poblacions d’Horta i Xerta. “Avall que fa baixada” exclamava l’àvia Pikler mentre encadenava les primeres pedalades. El vent bufava d’esquena.

P1070121-min (1)

Les vies verdes s’han convertit en recorreguts idonis per fer a peu, en bicicleta o cavall.    © Bernat Calbetó

El 1882 s’iniciaren les obres de l’antiga via fèrria de la Val de Zafan entre Sant Carles de la Ràpita i la Puebla de Híjar ja que el govern de l’Aragó volia tenir port de mar per tal d’explotar els seus productes. Tot i que es va inaugurar 60 anys després, el projecte es va completar parcialment i la via finalitzà a Tortosa. El ferrocarril estigué en servei durant 31 anys i es tancà definitivament el 1973 a causa del seu desús. Avui en dia, la via verda s’ha convertit en una ruta turística de primer ordre per a les comarques de la Terra Alta i el Baix Ebre. Al Principat enllaça els municipis de Tortosa i Arnes: una cinquantena de quilòmetres que es poden fer a peu, a cavall o en bicicleta. A través de la via verda de la Val de Zafan podreu descobrir pobles com Pinell del Brai, Prat de Comte, Bot, Horta de Sant Joan, Xerta o Benifallet. Recentment s’ha senyalitzat el traçat que va de Tortosa fins a la desembocadura del riu Ebre(Riumar).

P1070108-min

Durant les obres de la via fèrria es construïren ponts i túnels per tal d’adequar el recorregut a l’orografia del terreny. © Bernat Calbetó

P1070064-min

La vegetació mediterrània (matollars i pinedes) predomina a banda i banda de l’actual via verda. © Bernat Calbetó

La Queralt viatjava asseguda en una cadireta frontal que la seva àvia havia instal·lat per tal que gaudís del paisatge en lloc de la visió monòtona de la seva esquena. Tot i que només sabia comptar fins a dos (els anys que tenia), l’àvia Pikler se la imaginava comptant el nombre de túnels pels quals anaven transitant: 8,9,10…. El pi blanc i els matollars predominaven a banda i banda de l’asfalt que recobria les antigues vies fèrries per on anys ençà circulava el Sarmentero (nom amb què es coneixia el tren que recorria la Val de Zafan). Les estacions de Bot i Prat de Comte s’havien convertit en edificis sense ànima tapiats amb maons. A l’exterior, les taules de pícnic i els panells informatius eren el testimoni de la transformació de la infraestructura fèrria en via verda.

Escarxofada entre els coixins del remolc, la Queralt ja feia estona que xumava la cantimplora d’aigua. La seva àvia li havia promès que estrenaria els braçals que havia comprat el dia abans en una benzinera camí d’Horta de Sant Joan, en petites piscines d’aigua cristal·lina. Allà sí que  podria fer el que ella en deia “planxassos” (llançar-se de panxa sobre la superfície de l’aigua). El riu Canaleta estava minat de gorgs. Alguns hi remullaven els peus, d’altres bronzejaven el cos nu estirats sobre roques calcàries i els més agosarats s’hi submergien de ple. Per dinar, s’entaularen a l’àrea de pícnic, al costat del Santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda. “Vull tuita, vull tuita” exclamava la Queralt empunyant la forquilla. Rere aquell edifici d’estil neoclàssic engoliren la millor truita de patates del món.

P1070145-min

El remolc s’ha convertit en un accessori imprescindible per a la pràctica del cicloturisme amb nadons o infants petits. © Bernat Calbetó

La Queralt s’havia quedat adormida. Mai fallava. Sempre que s’acomodava dins d’aquell giny ideat per a ciclistes viatgers, el sotragueig del remolc l’ha deixava ben hipnotitzava. L’àvia Pikler sentia curiositat per conèixer  “La Catedral del Vi”, un gran Celler Cooperatiu d’estil modernista situat a Pinell de Brai L’estació però, quedava lluny del nucli urbà i la carretera era l’única forma d’accedir al poble: una opció que no contemplava anant en bicicleta i remolc. L’antiga estació de Benifallet s’havia transformat en un hostal acollidor, idoni per fer-hi parada i fonda i recuperar forces per a l’etapa següent. Però la imminent presència de l’Ebre era massa temptadora com per detenir la marxa. En el curs baix, el majestuós riu ibèric davallava decidit camí de la desembocadura més digne que tot riu pot desitjar: el Delta de l’Ebre. Xerta era a tocar.

P1070129-min

L’antiga estació de tren de Benifallet reconvertida en allotjament. © Bernat Calbetó

L’olor de cítrics impregnava tot el poble. Centenars de tarongers s’arrengleraven en camps que circumdaven la vila de Xerta. Després d’instal·lar-se a l’alberg Assut, un allotjament pensat per a cicloturistes, passaren la tarda al marge del riu, assegudes en una plataforma de formigó on un parell de joves pescadors llençaven l’ham als silurs submergits a l’Ebre. L’endemà, arribarien a Tortosa on el majestuós pont del ferrocarril sobre l’Ebre, de dos-cents vint-i-quatre metres de bigues de ferro,  es convertiria en el colofó a dos dies d’incomptables pedalades.

P1070200-min

El majestuós pont del ferrocarril sobre l’Ebre ens dóna la benvinguda en arribar a Tortosa. © Bernat Calbetó