El misticisme del Canigó es concentra en dos pols: el seu cim i l’abadia de Sant Martí. Però l’ascens al pic i el pas pel monestir no són els únics atractius d’aquesta muntanya venerada. Pel costerut camí que puja des de Castell fins al refugi de Marialles ens acompanyen boscos densos (com l’anomenat bosc del Canigó), ruïnes com les de l’antiga talaia de Goa (des de la qual hi ha una bona panoràmica de la Pica) i algunes de les espècies de plantes més interessants del massís. La seva posició geogràfica, l’aigua que corre pels vessants i el desnivell acusat, entre els 480 i els 2.780 m d’altitud, permeten que en aquesta zona hi hagi una gamma variada d’hàbitats i una àmplia representació botànica: des de vegetació més pròpia de les zones mediterrànies (com ara les formacions d’alzines) fins a plantes d’ecosistemes alpins i nombroses espècies endèmiques pirinenques, moltes de les quals tenen aquí el seu límit oriental. A més a més, les àrees de bosc allunyades dels camins són refugi d’ocells amenaçats com el gall fer, mamífers com l’almesquera i diversos ratpenats, i invertebrats com la rosalia, en perill de desaparició.
Aquesta àrea dels Pirineus és rica en flora. El poeta Jacint Verdaguer ja feia referència a l’esplendor botànica del massís quan escrivia: “Montanyes regalades / son les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera y tardor.” Una de les espècies que més em fascina és la consolva, coneguda com a barba de Júpiter o joubarbe, que creix entre les roques que envolten el refugi de Marialles i fa flors rosades en forma d’estrella durant tot l’estiu i el principi de la tardor. A la vora dels camins, especialment a l’hivern, es pot trobar la llengua de bou, anomenada viperina pels seus llargs estams que recorden la llengua fina d’una serp, a més de diversos rododendres i falgueres. Amagada a la vora del refugi hi creix la pulsatil·la groga, les flors de la qual es troben entre les més delicades de la muntanya. Això sí, també són unes de les més tòxiques. Per això, les vaques sàvies que pasturen pels prats que hi ha al voltant del refugi no se les mengen pas. Des d’aquests prats contemplarem el massís, si la boira no ho impedeix, amb la Pica del Canigó al darrere, com un far que uneix, desbaratant fronteres, els territoris del nord i del sud.