Quina calma, al delta del Llobregat, tan a prop del brogit esgotador de Barcelona. Acosteu-vos-hi. A la caseta d’informació que hi ha a tocar del curs del riu us informaran de totes les rutes que es poden fer per l’espai natural, a peu o amb bicicleta. Just al costat de la caseta hi trobem el mirador de Cal Lluquer, des d’on vam poder observar en pocs segons, amb l’ajuda d’uns binocles, uns corbs marins i un martinet blanc. De camí cap a la desembocadura vam contemplar les obres del port de mercaderies, l’ampliació del qual va comportar la desviació del curs del riu l’any 2004. Quin contrast amb la planúria d’aiguamolls que s’estén cap al sud! Una petita illa enmig de l’aigua és un bon espai de repòs dels corbs marins i, encara més important, acull nombrosos nius de gavina corsa, una espècie en perill d’extinció que té en aquest delta un dels principals punts de nidificació de tot el país. Vam caminar fins a la desembocadura, on s’aixeca un mirador de fusta que ofereix una vista excel·lent de l’àrea protegida, amb la platja (on hi troben aliment ocells com el corriol camanegre i l’àguila pescadora), diverses llacunes i els avions que s’enlairen des de l’aeroport del Prat.

Però l’indret que més em fascina és el paratge del Semàfor. Allà s’hi aixeca un casalot enrunat que sembla tret d’una pel·lícula de suspens. L’edifici que dóna nom al lloc ofereix un aire misteriós a la platja en la qual s’aixeca. Què hi fa aquí, enmig de les dunes, aquesta gran casa? La funció del Semàfor era, des del 1887, la de regular el trànsit marítim. Durant tot l’any hi habitaven uns vigilants (amb la seva família) que tenien la missió de rescatar embarcacions naufragades, auxiliar les víctimes i informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Per comunicar-se feien servir el llenguatge de les banderes des del mirador de l’edifici. La vigilància era permanent, tot l’any, les 24 hores, per això la família del vigilant també vivia al Semàfor. Va ser cap al 1910 quan va deixar de funcionar. Ja no era necessari, hi havia altres mitjans de comunicació per avisar de les incidències marítimes. Durant els vint anys posteriors va servir com a habitatge de carrabiners, però l’any 1930 es va abandonar definitivament. La pluja, el vent i les onades van devorar a poc a poc l’edifici, que es va anar esfondrant. N’ha quedat l’esquelet, que es pot visitar gràcies a una passarel·la de fusta que l’envolta i el travessa. En silenci, des d’aquest mirador podem contemplar l’horitzó mentre imaginem com deuria ser viure en aquest lloc fa 120 anys…

Etiquetes: natura, paisatges, platges, rutes

Entrada publicada a Activitats a la natura el dimecres, 9/01/2013 a les 18:13.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.