Arxiu del mes: març 2014

Una nit a l’hotel Casa9 de Tuïr

dissabte, 29/03/2014
Casa 9 - Piscine.jpg

Un jardí exuberant amb piscina s’obre darrere del mas. ©

Imagineu l’escena. Arribeu al vespre, cansats, a la portalada d’un mas tranquil, amagat als afores de Tuïr. Uns amfitrions amables us conviden a instal·lar-vos en una suite àmplia, amb una terrassa privada, il·luminada càlidament amb espelmes. Després d’una bona dutxa, us serveixen un aperitiu al menjador, davant la llar de foc encesa, i després arriba a taula un sopar per llepar-se’n els dits. Què més es pot demanar?

Casa9.JPG

La sala amb llar de foc, per compartir-hi experiències amb altres hostes. © ÒM

La Casa9 de Tuïr es troba a l’antic Mas Petit, un mas català de pedra que té el seu origen al segle XI, però que va ser reformat per un artista que va trobar en aquest tranquil racó de món l’indret ideal per inspirar-se i que va deixar la seva petjada en algunes de les habitacions. Gràcies a la iniciativa d’una parella franco-xilena, aquest mas ha esdevingut un hotel boutique amb un encant molt especial. Cada habitació té algun element que la fa diferent. N’hi ha que han estat excavades en la roca, talment com si fossin coves. D’altres han estat decorades amb mosaics d’inspiració romana per l’artista que hi va viure anteriorment. D’altres, com la que vaig ocupar aquella nit, són àmplies i modernes, amb Wi-Fi gratuït i una terrassa exclusiva des de la qual es domina el jardí que envolta la casa.

Casa9 - Terrassa.JPG

Terrassa privada il·luminada tènuement amb un gran llum marroquí. © ÒM

Casa9 - Chambre.JPG

Una de les suites ubicades al pis superior de la masia. © ÒM

Casa9 - Chambre1.JPG

Un bany molt especial, decorat amb mosaics d’inspiració romana. © ÒM

El sopar que hi serveixen és una excel·lent combinació de plats francesos, catalans i sud-americans. Aquella nit vam tastar cebiche, terrina de Tuïr amb amanida de figues i castanyes, llom amb risotto de ceps, tot deliciós. A les copes, un vi Terra Remota, que amaga una curiosa història vinculada a la casa: va ser gràcies al propietari d’aquest celler que la propietària de l’hotel i el seu marit (xilè que exercia d’hoteler a la Patagònia) es van conèixer. És un plaer compartir una estona amb aquesta parella, que us atendrà amb entrega i us aconsellarà sobre les excursions que es poden fer al voltant de la casa. La comarca dels Aspres, al sud de Perpinyà, és ben plena d’atractius. Preneu-ne bona nota!

Casa9 - Terrine.JPG

Terrine paysanne amb amanida de figues i castanyes. © ÒM

Casa9 - Llom.JPG

Llom amb risotto de ceps. © ÒM

Casa9 - Formatges.JPG

Per postres formatges de la comarca i raïm. © ÒM

Enoturisme a les masies del Penedès

dimarts, 18/03/2014

Les masies de l’Alt Penedès són vives. Algunes de les més conegudes pertanyen a cellers de renom –Ca l’Esbert (Segura Viudas), Can Vendrell de la Codina (Albet i Noya), Can Llopart de la Costa (Caves Llopart), el Mas Rabell de Fontenac (Torres), Can Baltà (Parés Baltà)…– i s’hi fan visites guiades. D’altres s’han transformat en allotjaments de turisme rural (com Cal Ruget o Can Bonastre) i d’altres s’han especialitzat en l’organització de casaments i celebracions, com la Masia Torreblanca, a Sant Miquel d’Olèrdola, i la Torre del Gall, a Sant Cugat Sesgarrigues. Però més enllà del seu negoci particular, en algunes d’aquestes masies tenen clar que cal dinamitzar el territori i posar en valor les vinyes del Penedès oferint activitats turístiques vinculades al món del vi per atreure visitants durant tot l’any. Fa uns dies vam visitar la Masia Torreblanca en ocasió d’una mostra d’activitats enoturístiques organitzades per Cal Blay, reconeguda empresa de càtering del Penedès, i l’empresa d’experiències culturals Tekhné.

Masia Torreblanca.JPG

La Masia Torreblanca conserva un gran portal adovellat i l'aspecte de mas renaixentista. © Òscar Marín

El matí va començar amb música clàssica. Un quartet de corda va interpretar peces de Mozart, Vivaldi i Txaikovski al jardí de la masia. Després vam caminar fins a les vinyes i, tot assaborint un esmorzar amb les muntanyes de Montserrat de fons, els músics van atacar les notes del Virolai, de Josep Rodoreda. Sempre m’ha semblat que la música es gaudeix millor a l’aire lliure, interpel·lada pels ocells, maridada amb les aromes de la natura que porta el vent. Per això m’agraden festivals com el de Música a les Vinyes de Subirats.

Masia Torreblanca 1.JPG

Un quartet de corda interpreta música a les vinyes que envolten la Masia Torreblanca. © ÒM

Després de la música, vam passar a la pintura. L’activitat “Pintar les vinyes” proposa que cada visitant aboqui la seva imaginació sobre les teles disposades a terra, davant la masia, per intentar reflectir allò que el paisatge penedesenc li ha inspirat durant la passejada per les vinyes. Seguint les tècniques de l’action painting i del dripping, no hi ha cap voluntat de retratar de manera fidel la realitat, així que no cal haver fet cap curs de dibuix, tan sols deixar-se portar.

Masia Torreblanca 2.JPG

Activitat de pintura abstracta inspirada en el paisatge de vinyes del Penedès. © ÒM

Un altre art, ja força oblidat, és el de la falconeria. Hi va haver un temps, fa milers d’anys, en què l’ensinistrament i la caça amb ocells rapinyaires era una pràctica habitual. El falconer Dany Cruz va introduir els assistents en la història d’aquest art mil·lenari, convidant-los a admirar de ben a prop espècies com el duc, l’aligot de Harris i el xoriguer, dels quals vam poder veure una exhibició de vol sobre les vinyes. Amb prudència, els participants van poder tenir un record d’aquesta experiència fent-se fotografies amb els rapinyaires. L’experiència la vam maridar amb els caves de la masia Torreblanca i una calçotada servida per Cal Blay al voltant de la piscina.

Masia Torreblanca 5.JPG

El falconer Dany Cruz amb un duc de gran mida al puny. © ÒM

Masia Torreblanca 3.0.JPG

El petit xoriguer americà caça rosegadors, insectes i altres ocells. © ÒM

Masia Torreblanca 3.JPG

Els assistents es van poder fotografiar amb un aligot de Harris. © ÒM

Masia Torreblanca 4.JPG

Exhibició de vol d'un falcó als voltants de la Masia Torreblanca. © ÒM

L’art de la gastronomia es va fondre amb el de la música durant el dinar. Els comensals de l’àpat preparat per Cal Blay vam poder gaudir de les veus dels cantants del cor del Gran Teatre del Liceu, que van interpretar àries d’òpera dedicades a les passions del món del vi: els brindis de la Cavalleria Rusticana, el brindis de La Traviatta i altres peces d’opereta. Per acompanyar les postres, una performance de Markus, Art Extrem, que va pintar amb grans pinzellades fosforescents un retrat de l’artista Salvador Dalí. Un exemple de què a les vinyes s’hi poden fer molt més que bons vins. També s’hi pot gaudir de la música, de la pintura i de tantes activitats com la imaginació proposi. Els viatgers estan oberts a la sorpresa. Ara toca sorprendre’ls!

Masia Torreblanca calçots.JPG

Menú de calçotada amb caves Masia Torreblanca. © ÒM

Masia Torreblanca ópera.JPG

Cantants del cor del Liceu acompanyant l'àpat a les vinyes. © ÒM

En el següent vídeo podeu veure un resum de la jornada d’enoturisme a la Masia Torreblanca.


Els versos de ‘Segon vol d’Ícar’

dimarts, 18/03/2014

Ícar, fill de Dèdal, l’arquitecte del laberint del Minotaure, va morir a conseqüència d’haver alçat el vol massa enllà, massa amunt, massa a prop del sol que li fongué la cera de les ales. Curiós, valent, Ícar s’arrisca a superar els murs del laberint… Un viatger que abandona els murs de la por per anar a cercar la llibertat, encara que aquesta li costi la vida. L’any 2004 vaig posar punt i final als versos de ‘Segon vol d’Ícar’, el meu segon poemari, un llibre escrit entre Viena, París i Vilanova. Un any després, els poemes van veure la llum per primer cop, guardonats amb el premi Betúlia de poesia que atorga l’Ajuntament de Badalona. De l’obra se’n van vendre un miler d’exemplars i va recollir bones crítiques, com la de Xènia Dyakonova al diari Avui; ella hi va veure “un poeta observador que, en moltes ocasions, assoleix la combinació justa entre material i sublim, que al meu entendre constitueix l’essència de la poesia. El llenguatge, sent fresc i lleuger, arriba a una sensualitat destacable, i les imatges manllevades de la natura són d’una expressivitat poc comuna.” Ara, després d’uns anys de repòs poètic, recupero els versos amb aquesta nova edició a Bubok.

Segon_vol_d'Icar.jpg

Un passeig pel ‘barri del sorral’

dimecres, 5/03/2014

Ja fa més de dos segles que els documents històrics no es refereixen a la Barceloneta com “el barrio de barracas de la playa”, però encara s’hi conserven vestigis d’aquella època fosca, poc visitada pels historiadors, de mitjan segle XVIII. M’hi he endinsat arran de la lectura d’El barri del sorral, novel·la escrita per la historiadora, editora i amiga Begoña García Carteron. Quan vaig acabar el llibre, vaig trucar-la per comentar alguns passatges de la novel·la. Em venia molt de gust bussejar pels racons amagats d’aquell barri que li havia inspirat aquesta història tan plena d’emocions i vam quedar un matí per descobrir-los. La història comença abans de l’existència del barri, just acabades les obres del moll, i segueix els personatges al llarg de cinc anys, durant els quals s’engeguen les obres d’urbanització de la Barceloneta i es finalitza la primera fase de construcció del barri.

Barceloneta.jpg

Les cases originals de la Barceloneta només tenien un pis, però aviat es van ampliar. © ÒM

El punt de trobada és l’estació de metro de Barceloneta. Ben a la vora, al pla de Palau, hi havia el portal de Mar, la porta d’entrada i sortida de la ciutat emmurallada. Passada la guerra de Successió, als afores d’aquesta muralla, a tocar de la Ciutadella, s’hi obria un gran sorral on es van instal·lar molts dels habitants expulsats del Born en barraques precàries i insalubres: pescadors, contrabandistes, gent humil. D’aquell ampli sorral sotmès als embats de les onades en tenim avui un breu record en les platges de la Barceloneta, que també pateixen sovint els efectes dels temporals marítims.

Barceloneta 2.JPG

Els temporals afecten sovint la platja de la Barceloneta, provocant pèrdues de sorra. © ÒM

Un dels carrers més llargs del barri, el de Ginebra, dóna nom a un dels personatges principals de l’obra, una dona sàvia que practicava una medicina que avui en diríem “alternativa”. Aquest carrer es creua amb d’altres que recorden personatges il·lustres, també protagonistes de la novel·la: el carrer del marquès de la Mina i el carrer de Juan Martín Cermeño. El primer fou un esperit lliure, un home il·lustrat que, sense esperar el vistiplau de Madrid, l’any 1753 va tirar endavant la urbanització d’aquell sorral de barraques insalubres per convertir-lo en la Barceloneta. El segon va ser l’enginyer militar que es va encarregar del projecte definitiu d’aquell nou barri (simultàniament va treballar en la remodelació del castell de Montjuïc).

Barceloneta 3.JPG

El rètol d'un bar recorda els pescadors de la Barceloneta. © ÒM

Barceloneta 6.JPG

Façana al carrer del Baluard. Les finestres del primer pis presenten les volutes típiques de les obres projectades per Juan Martín Cermeño. © ÒM

La Barceloneta ha canviat molt d’aleshores ençà, però encara es conserven vestigis d’aquelles primeres cases que no tenien més de dos pisos d’alçària. Gràcies a la insistència dels veïns, l’antiga casa del Porró, també coneguda com a Casa de la Barceloneta 1761, s’ha mantingut com a exemple d’aquells habitatges del segle XVIII. L’Ajuntament va comprar l’edifici quan ja estava a punt de ser enderrocat, el va restaurar i avui acull exposicions sobre la història del barri. Entre d’altres objectes, s’hi conserva una reproducció de la primera pedra del barri, que va posar el propi marquès de la Mina al febrer del 1753. Són moments que les protagonistes de la novel·la, un grup de dones del sorral, viuen en primera persona en la segona meitat de la novel·la. La primera fase del barri es va completar en tan sols trenta mesos, amb l’església de Sant Miquel inclosa, i la novel·la reflecteix les Festes Plausibles amb les quals es va celebrar la consagració del temple i la inauguració del barri, seguint fidelment el programa oficial de l’època.

Barceloneta 8.JPG

La Casa de la Barceloneta 1761 és avui un centre cultural que difon la identitat del barri. © ÒM

Barceloneta 9.JPG

Una reproducció de la primera pedra de la Barceloneta a la CB 1761. © ÒM

L’església de Sant Miquel del Port té un gran protagonisme en la part final de la novel·la. No us n’explicaré gaire cosa, només us diré que molt habitants del barri es van acollir a la protecció de Sant Miquel, i també les dones d’aquesta novel·la. Dins l’església té lloc un episodi determinant del llibre. Avui, quan hi entrem, no veiem la mateixa església, que en origen tenia una sola nau central, però sí que ens transmet la sensació de recolliment que hi van anar a trobar molts habitants del “sorral”.

Sant Miquel Barceloneta.jpg

L'església de Sant Miquel del Port, projectada per Cermeño i promoguda pel marquès de la Mina. © ÒM

Un detall amagat d’aquella Barceloneta portuària es troba al carrer del Baluard, davant la gran plaça que ja existia al segle XVIII. Aquí hi trobem el Negre de la Riba, un vell mascaró de proa que es conserva penjat d’un mur, just a la portalada posterior de l’església de Sant Miquel. Durant molt de temps va adornar l’entrada d’un magatzem del Moll de la Riba de la Barceloneta, i també durant molts anys es pensava que la figura representava un africà, d’aquí el seu nom. Avui es creu que representa un indi americà.

Barceloneta 7.JPG

El mascaró del Negre de la Riba, a prop del mercat de la Barceloneta. © ÒM

Fa molt que la Barceloneta es coneix amb el sobrenom de l’Òstia i, tot i que no se sap ben bé perquè, una de les teories diu que va ser a causa d’alguns mariners italians arribats del gran port de Roma, l’Òstia, que es van instal·lar al barri… I precisament a la plaça de Sant Miquel hi trobem un restaurant familiar que recorda amb el seu nom les antigues tavernes plenes de mariners italians. La cuina marinera juga un paper destacat a El barri del sorral, i al restaurant L’Òstia s’hi poden tastar bones receptes de mar. Ens hi asseiem amb la Begoña Garcia Carteron mentre acabem de comentar les escenes més trepidants i emocionants de la seva novel·la, un viatge per un dels moments històrics més desconeguts de Barcelona.

Begoña Garcia Carteron.JPG

Begoña García Carteron amb 'El barri del sorral' i la revista DESCOBRIR, en la qual col·labora. © ÒM

 


Les ciutats i el pas del temps

dimarts, 4/03/2014
Museum of London.jpg

El Tower Bridge cap al 1920 i fa unes setmanes. © Museum of London

Quan viatjo, quan em perdo pels carrers de pobles i ciutats, em fascina imaginar què ha canviat i què es manté, intento esbrinar quines façanes i botigues ja existien fa cent o fa cinquanta anys, travessar places on abans hi havia fàbriques, visitar carrers on encara hi ha algun element que recorda temps antics, tocar les pedres que han acumulat el tacte de milers de mans i, fent un pas més enllà, imaginar els sons i olors que deurien formar part del dia a dia dels nostres avantpassats. A falta d’una màquina del temps, ens poden servir la imaginació i les fotografies que es conserven en nombrosos museus i arxius, però la tecnologia mòbil posa a l’abast de qualsevol viatger la visualització del passat de les ciutats. Una de les aplicacions que ho faciliten és Streetmuseum, realitzada pel Museu de Londres, la qual permet juxtaposar imatges històriques de la ciutat amb imatges actuals. Aquesta aplicació utilitza la realitat augmentada per superposició de fotos antigues de Londres sobre la visió actual que ens ofereix la càmera del mòbil. Per difondre la nova versió d’aquesta aplicació, que inclou un centenar de noves localitzacions, el Museu de Londres ha publicat diverses imatges d’arxiu de gran valor, sobreposades amb imatges recents dels mateixos indrets, i el resultat posa la pell de gallina.

Covent Garden.jpg

Covent Garden en l'actualitat i cap al 1930. © Museum of London

Blackfriars station.jpg

L'estació de Blackfriars als anys 30 i al 2014. © Museum of London

Bow Lane.jpg

Bow Lane al 2014 i vers el 1930. © Museum of London

Paul Martin – Museum of London.jpg

Cheapside en dues imatges del 1893 i del 2014. © Museum of London

Victoria station.jpg

L'estació Victoria als anys 50 i en l'actualitat. © Museum of London

Piccadilly Circus.jpg

El brogit forma part de Piccadilly Circus, tant al 1953 com al 2014. © Museum of London