Arxiu de la categoria ‘Activitats a la natura’

El silenci de la platja del Semàfor

dimecres, 9/01/2013
© Òscar Marín
http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Una passarel·la ens porta fins a l'edifici del Semàfor entre joncs i salicòrnies. © Òscar Marín

Quina calma, al delta del Llobregat, tan a prop del brogit esgotador de Barcelona. Acosteu-vos-hi. A la caseta d’informació que hi ha a tocar del curs del riu us informaran de totes les rutes que es poden fer per l’espai natural, a peu o amb bicicleta. Just al costat de la caseta hi trobem el mirador de Cal Lluquer, des d’on vam poder observar en pocs segons, amb l’ajuda d’uns binocles, uns corbs marins i un martinet blanc. De camí cap a la desembocadura vam contemplar les obres del port de mercaderies, l’ampliació del qual va comportar la desviació del curs del riu l’any 2004. Quin contrast amb la planúria d’aiguamolls que s’estén cap al sud! Una petita illa enmig de l’aigua és un bon espai de repòs dels corbs marins i, encara més important, acull nombrosos nius de gavina corsa, una espècie en perill d’extinció que té en aquest delta un dels principals punts de nidificació de tot el país. Vam caminar fins a la desembocadura, on s’aixeca un mirador de fusta que ofereix una vista excel·lent de l’àrea protegida, amb la platja (on hi troben aliment ocells com el corriol camanegre i l’àguila pescadora), diverses llacunes i els avions que s’enlairen des de l’aeroport del Prat.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

A la caseta d'informació ens faciliten informació dels camins i les activitats del Delta. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La torre mirador de Cal Lluquer ofereix una bona panoràmica de l'espai natural. © ÒM

Però l’indret que més em fascina és el paratge del Semàfor. Allà s’hi aixeca un casalot enrunat que sembla tret d’una pel·lícula de suspens. L’edifici que dóna nom al lloc ofereix un aire misteriós a la platja en la qual s’aixeca. Què hi fa aquí, enmig de les dunes, aquesta gran casa? La funció del Semàfor era, des del 1887, la de regular el trànsit marítim. Durant tot l’any hi habitaven uns vigilants (amb la seva família) que tenien la missió de rescatar embarcacions naufragades, auxiliar les víctimes i informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Per comunicar-se feien servir el llenguatge de les banderes des del mirador de l’edifici. La vigilància era permanent, tot l’any, les 24 hores, per això la família del vigilant també vivia al Semàfor. Va ser cap al 1910 quan va deixar de funcionar. Ja no era necessari, hi havia altres mitjans de comunicació per avisar de les incidències marítimes. Durant els vint anys posteriors va servir com a habitatge de carrabiners, però l’any 1930 es va abandonar definitivament. La pluja, el vent i les onades van devorar a poc a poc l’edifici, que es va anar esfondrant. N’ha quedat l’esquelet, que es pot visitar gràcies a una passarel·la de fusta que l’envolta i el travessa. En silenci, des d’aquest mirador podem contemplar l’horitzó mentre imaginem com deuria ser viure en aquest lloc fa 120 anys…

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'estructura ha estat adaptada per a les visites per l'empresa Aigües Ter Llobregat. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del mirador del Semàfor observem la platja i l'estany de la Magarola. © ÒM

Amb globus sobre el pla de Bages

dimecres, 12/12/2012

Ha plogut molt d’ençà que els germans Montgolfier van sobrevolar el cel d’Anonai, a l’Ardecha, el 4 de juny del 1783. A Catalunya, els primers vols tripulats amb globus aerostàtics no es van produir fins ben entrat el segle XIX, a Barcelona, i era habitual que els aparells acabessin submergits perillosament al mar (ho explica el llibre Més lleugers que l’aire, de Ròmul Brotons). Però avui aquest transport aeri ha esdevingut la millor manera de contemplar el paisatge des del cel. Si us agraden les aventures trepidants, un vol d’una hora amb globus potser us semblarà poca cosa. Si sou porucs o sedentaris de mena, potser heu jurat que mai no hi pujareu. Però viatjar amb globus és una de les activitats més emocionants que es poden fer a prop de casa, apta per a tothom (sempre que no es tingui por de les altures). No cal esperar a visitar la Capadòcia turca o la vall del Loira per pujar-hi. Hi ha diverses empreses que organitzen vols turístics arreu de Catalunya. Avui ens enlairem al pla de Bages, al cor del Principat, des d’on obtindrem vistes de la muntanya màgica, dels extensos camps de la plana i, en dies assolellats, de bona part del país.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El globus es comença a inflar amb aire fred en un camp de Callús. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'interior de la gran bossa pren la forma d'una màgica cúpula sostinguda per l'aire. © ÒM

Ens esperen de bon matí en una estació de servei propera a Sallent per fer un cafè abans de dirigir-nos a un descampat adient per efectuar l’enlairament. És a primera hora del matí quan l’atmosfera es troba més estable. Els nostres guies estudien la direcció del vent i procedeixen a equipar la cistella, a estendre el globus tot al llarg del camp i a omplir-lo d’aire fred amb un potent ventilador. Això no farà que s’enlairi. Fins que no es posi en marxa la flama, tot aquest aire no s’escalfarà. L’aire calent sempre puja i és això el que farà que el globus s’aixequi. Després d’una mitja hora de preparatius, aquest vehicle màgic està llest per enlairar-se. Toca saltar a l’interior (per això es recomana dur roba còmoda) i fer-se l’última foto abans de pujar al cel, literalment. Amb gran domini, el guia deixa que l’aparell comenci a ascendir en direcció als núvols. Sí, és un dia de núvols i això impedirà tenir unes vistes àmplies del territori, però l’experiència és igualment intensa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tot llest per emprendre el viatge cap als núvols. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'aeronau s'aixeca i es deixa portar cap allà on la dugui el vent. © ÒM

Al sud hi tenim la cara nord de Montserrat i sota els peus les poblacions de Callús, Santpedor, Sant Joan de Vilatorrada, Manresa, envoltades pel mosaic de camps tan característic de la plana del Bages. En contra del que podria semblar, a 1.500 metres d’alçada no hi fa gaire més fred que a terra ferma. El globus viatja amb els corrents, així que no sentim el vent a la cara com podríem sentir en una bicicleta o en un vehicle de motor, i la sensació d’acceleració és mínima. L’aventura acaba a la vora del parc de l’Agulla de Manresa, on hi ha un camp ideal per aterrar-hi. La cistella toca el terra tan delicadament com s’ha enlairat i la gegantina bossa de tela es comença a desinflar com una mena de dinosaure ferit de mort, i cau a poc a poc amb una viva olor de gas. Un cop plegat el globus, anem tots a gaudir d’un bon esmorzar de forquilla en un restaurant proper. El vol estàndard té una durada d’una hora i mitja i costa al voltant de 160 euros per adult. Kon-Tiki, Camins de Vent, Globus Voltor, són algunes de les empreses que ofereixen aquest servei al Bages i també en altres comarques del país. Si voleu regalar-vos o regalar a algú una aventura excepcional, preneu-ne bona nota.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El mosaic de camps del pla de Bages s'estén com una manta de patchwork. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal buscar els corrents més propicis per arribar a Manresa. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Camps als nostres peus i silenci dins la cistella del globus. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Després de prendre terra, el globus es desinfla com un gran elefant ferit. ©

Es Vedrà: el paisatge més magnètic d’Eivissa

dimecres, 24/10/2012
Es Vedrà.jpg

Una parella contempla Es Vedrà des de la Cala d’Hort. © Òscar Marín

Molt abans que el músic Mike Olfield els fes aparèixer a la portada d’un dels seus treballs discogràfics, els illots des Vedrà i es Vedranell ja tenien fama d’indrets màgics. Tot ho afavoreix: la dificultat per arribar-hi i el perfil imponent accentuen el seu caràcter enigmàtic; la posició privilegiada davant la costa i la presència de bons punts d’observació al litoral fan que milers d’ulls puguin contemplar-los des de fa mil·lennis. Un mirador perfecte per veure els illots són els penya-segats que envolten la Cala d’Hort, una platja de sorra que a l’estiu és conquerida per centenars de banyistes i que a la tardor, en canvi, és un dels paratges més tranquils de la costa sud d’Eivissa. S’hi arriba posant rumb a l’oest des de Sant Josep de Sa Talaia per una carretera que travessa grans extensions de pinedes. L’últim tram l’haurem de fer a peu per un camí de terra.

EsVedrà.jpg

A l’extrem sud-oest de l’illa trobem es Vedranell, a l’esquerra, i es Vedrà, a la dreta. © Òscar Marín

Cala d'Hort.jpg

La tranquil·la Cala d’Hort fotografiada al mes d’octubre. © Òscar Marín

Es Vedrà és un illot agrest al qual s’atribueixen fenòmens misteriosos. El catàleg d’esdeveniments paranormals es remunta a l’estada de l’ermità Francesc Palau, entre els anys 1854 i 1860. Aquest pare carmelita va prendre nota d’aparicions d’éssers lluminosos (els més pragmàtics acceptareu que la manca de menjar i l’aïllament el portessin a delirar en més d’una ocasió). D’aquí ve la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, un ésser celestial que vagava per la penya al segle XIX. Igual de llegendari és el gegant que s’havia refugiat en una de les moltes coves de l’illot. Diuen que els coloms missatgers perdien el rumb quan passaven a la vora de la gran roca i que els instruments de navegació es tornaven bojos pel fort magnetisme de la zona. Però tot queda en l’àmbit de la llegenda. De fet, aquest és un enclavament excepcional per als ocells marins i per això es va crear la reserva natural des Vedrà i es Vedranell, que ha estat declarada zona d’especial protecció per a les aus. El que no es pot negar és que ens trobem davant d’un paratge màgic. No és habitual trobar dues immenses roques que emergeixen de l’horitzó i que sembla que en el moment més inesperat podrien allunyar-se tot navegant com icebergs o vaixells de pedra cap a qualsevol punt de la Mediterrània.

Per ampliar aquesta escapada, llegiu el post ‘24 hores al cor d’Eivissa‘.

La secreta vall de Lis

dimecres, 10/10/2012

El seu nom és tan suggeridor com el seu contingut. Us parlo d’una vall petita, tranquil·la, força apartada dels circuits turístics: la vall de Lis. No és difícil de trobar, però algú t’ha d’assenyalar on es troba: és a l’extrem sud del departament occità de l’Alta Garona, i s’hi arriba sortint de la Vall d’Aran per l’oest. El dia que vaig anar a buscar-la des de Bossòst, vaig travessar el portilló d’Albi i, de baixada, vaig topar amb una primera sorpresa, mig amagada en un revolt: un salt d’aigua que apareixia en el meu mapa amb el nom evocador de Sidonie. Una parella escoltava en silenci la remor de l’aigua des d’una roca i vaig fotografiar-la.

Sidonie.jpg

Escoltant l'aigua davant del salt de Sidonie. © Òscar Marín

Vaig continuar avall per la carretera de revolts flanquejada per boscos espessos fins a l’entrada de Luchon, una antiga vila termal amb un aire romàntic i decadent. Calia anar a trobar el camí cap a l’estació d’esquí de Superbagnères i la vall de Lis, la D-46. L’asfalt em portava encara més avall, passant de llarg el solitari grup de cases de l’Artiga de Cargat i travessant el pont sobre el Lis, el riu que dóna nom a la vall. La carretera seguia de ben a prop el curs d’aigua i al fons ja s’observava l’imponent circ dels Crabioules tancant el paisatge. Sis quilòmetres més endavant, passat el desviament a l’estació d’esquí i més enllà del nucli de les Bordes de Lis, envoltat de prats d’un verd intens, vaig arribar al fons de la vall. El cotxe es va quedar a l’aparcament de l’acollidor alberg Les Délices du Lys. Aquest, a 1.132 metres d’alçada, és el punt de partida de nombroses rutes. N’hi ha de dures, especialment a l’hivern, com la caminada per veure el llac Verd, i d’altres de molt senzilles, com la que ens porta xino-xano fins al proper salt de l’Infern (cascade d’Enfer), on l’aigua cau des dels 70 metres fent un brogit considerable. Diuen que és un dels salts d’aigua més bonics del Pirineu. Segur que és un dels més esvelts, perquè l’aigua s’ha d’obrir pas per una escletxa estreta oberta a la roca.

Vall de Lis.jpg

El salt de l'Infern, al fons de la vall de Lis. © Òscar Marín

L’entorn verd i tancat de la vall de Lis, amb aquests vessants boscosos i el riu d’aigües gèlides a través dels prats, té un aire de vall alpina. A l’hivern, aquest paratge poc assolellat és ideal per fer-hi passejades en família, amb trineu o amb raquetes. A la primavera i a la tardor és un racó tranquil on es poden observar papallones i el magnífic contrast de colors dels faigs i dels avets. A l’estiu, els senderistes omplen els camins. De fet, el Pirineu ja no és cap secret, però si escoltem la veu de l’aigua que cau i tanquem els ulls ens semblarà que som els únics habitants d’aquest racó remot.

Vall de Lis 2.jpg

Fotografiant papallones a la vora del camí, a la vall de Lis. © Òscar Marín

Un mirador sobre el Baix Ter

dimecres, 3/10/2012

Quan has pujat dues vegades a un segway, allò que semblava una màquina ingovernable es converteix en un dels mitjans de transport més còmodes i divertits. És la sensació que vaig tenir fent la ruta fins al puig de la Font Pasquala, als afores de Gualta. No és una ruta gaire transitada, i això que es troba a prop de l’Estartit i de Torroella de Montgrí. Però Gualta és un petit poble, molt tranquil, on els turistes passen de llarg. I aquesta és la gràcia. A la vora de la carretera que porta a Torroella trobareu la seu de l’empresa Ocitània, que organitza rutes alternatives per aquest racó de l’Empordà. La que us recomano és força breu, té uns set quilòmetres i una durada d’una hora, però quin gust arribar còmodament amb un segway silenciós, pujant per camins pedregosos sense cap dificultat, fins a un mirador magnífic des d’on es veu tot el massís del Montgrí i, al fons, les illes Medes i la mar. L’itinerari segueix un tram del GR-92 al seu pas per la plana del Baix Ter, passa a la vora d’uns camps de cultiu, s’acosta al pont romànic de cinc voltes i s’endinsa en els carrers de Gualta, on podem visitar una petita cooperativa apícola (s’hi elabora mel) i un antic molí que havia subministrat llum als habitants de l’entorn.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Al nord de Gualta hi ha el pont construït sobre el Daró entre els segles XV i XVII. © Òscar Marín

La pujada és costeruda, plena de sots i pedres, però aviat assolim el mirador del puig de la Font Pasquala, a 89 metres d’alçària, i contemplem les vistes de la plana empordanesa, amb el massís del Montgrí al nord i les illes Medes traient el cap de l’aigua. Si voleu, també podeu escollir una versió més llarga de la mateixa ruta, amb un recorregut de quinze quilòmetres, que a més de Gualta passa per Llabià, la zona de l’estany d’Ullastret, el poble de Fontanilles i la petita muntanya dels Gossos. La primera ruta té un preu de 32 euros i la segona, de 52 euros per participant. Les activitats es poden reservar directament a Ocitània o, com vaig fer jo, a través de l’Estació Nàutica de l’Estartit, on us oferiran assessorament sobre totes les activitats que es poden contractar a la zona, així com informació d’allotjaments i restaurants. Si passeu per aquí, podeu acostar-vos a l’Estartit i navegar fins a les Medes, pujant al vaixell amb fons de vidre per descobrir el litoral del Montgrí.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del puig de la Font Pasquala hi ha bones vistes del Montgrí i de les illes Medes. © Òscar Marín

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara no és freda (es troba a temperatures entre els 17 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d’Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s’estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l’arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha el càmping Tamarit Park Resort a la vora i una filera de cases de pescadprs, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l’indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya. I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (3a part)“, “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.

Collint el primer raïm amb actors catalans

dilluns, 17/09/2012
JeanLeon01.JPG
Ja ha començat la verema a les vinyes del celler Jean Leon i ho han celebrat convidant un grup nodrit d’actors catalans a collir els primers gotims de la vinya La Scala (la més antiga de la finca) amb les seves pròpies mans. Els actors que veiem a la televisió i al cinema no acostumen a ser gent de camp, són més aviat urbanites. Per això en Jean Leon convidava de tant en tant els seus amics de Hollywood a embrutar-se entre els pàmpols de la seva finca de Torrelavit, perquè gaudissin com ell gaudia dels fruits d’aquell cultiu antic i mediterrani i s’oblidessin per un dia de les exigències del guió. La idea de recuperar un dia de verema amb actors és una bona manera de mantenir viu l’esperit de Jean Leon, tan present en el dia a dia del celler. Les mans dubten una mica a l’hora d’abraçar el raïm: uns grans cauen a terra, el suc regalima entre els dits, una aroma intensa es desplega per l’avantbraç… Aquí el sol pica de valent i l’aire calent embolcalla els veremadors. Collir el primer raïm és tota una experiència. Per això els actors, àvids de nous personatges, s’impliquen en el paper de veremador, s’aboquen al plaer d’agafar els fruits madurs, ara riuen, ara criden, ara aparten amb prudència els pàmpols, ara s’eixuguen la suor… Un paper feixuc, encara que només sigui per un matí.
JeanLeon02.JPG

Hi va haver temps per collir, tastar i riure. A la foto, Nausícaa Bonnín i Jemi Paretas. © Òscar Marín

JeanLeon03.JPG

L’Andrea Montero amb arracades de raïm, imita la Roseta, el capgròs de Vilafranca. © ÒM

JeanLeon04.JPG

La Montse Guallar va demostrar l'experiència d'altres anys en la collita del raïm. © ÒM

JeanLeon05.JPG

Mercè Martínez i Andrea Montero, glamur al tractor. © ÒM

JeanLeon06.JPG

L’Anna Ycobalzeta carregant els fruits madurs acabats de collir. © ÒM

Una vegada collit el raïm, ens vam encaminar tots junts cap al celler, on va tenir lloc el concurs de trepitjar raïm. Com es feia antigament, es va repartir el raïm en cups i, per grups, els actors es van disposar a trepitjar-lo. Com cada any, l’equip guanyador era el que aconseguia premsar més raïm i acumular una major quantitat de most. La competició, totalment amistosa, es va convertir en una corredissa divertida entre els cups i els recipients alts on els convidats havien de traslladar el most amb galledes. Tal com passa la primera vegada que et submergeixes en un bany de fang (com us explicava en el post anterior), posar els peus dins un cup ple de raïm és una sensació ben estranya. Però un cop passada la sorpresa del principi, els participants es van deixar anar entre rialles. Després es va embotellar el most de l’any passat i es va etiquetar el vi, per acabar amb un bon dinar per recuperar forces i encarar la realitat: la temporada teatral i cinematogràfica serà dura, l’increment de l’IVA del 8 al 21% farà baixar previsiblement el consum cultural. Més valdrà tenir al costat una ampolla de bon vi del Penedès per sentir que els bons plaers de la vida no desapareixeran mai.

JeanLeon07.JPG

L'Andrea Montero i la Cristina Brondo satisfetes amb el cistell ben ple. © ÒM

JeanLeon08.JPG

Carregant al tractor el raïm que poc després s'haurà de trepitjar. © ÒM

JeanLeon09.JPG

L'Anna Ycobalzeta i en Màrius Hernández en una pausa de la verema. © ÒM

JeanLeon12.jpg

A l'esquerra, Ferran Carvajal i Anna Sahún en plena trepitjada. A la dreta, en Joel Joan anima l’Anna i la Cristina, sorpreses pel tacte del raïm sota els peus. © ÒM

JeanLeon13.JPG

Les cames de Joel Joan i Francesc Colomer convertint el raïm en most amb energia. © ÒM

JeanLeon14.JPG

Cristina Brondo en plena cursa per guanyar el concurs de trepitjadors. © ÒM

 

Banys de fang a Tamarit

dimecres, 12/09/2012

Valorem la netedat com un hàbit imprescindible. Desodorants, sabons, perfums i roba neta faciliten les relacions humanes. I fent-ho així, dia rere dia, el nostre cos oblida sensacions tan intenses com la d’enfangar-se i sentir l’olor i el tacte sobre el pit de la terra mullada, primer, i assecada al sol, després. És una experiència que vaig viure fa pocs dies a l’Hort de la Sínia, a Tamarit. Aquest espai dedicat a l’educació ambiental i a la restauració dels paisatges de ribera del Gaià ofereix la possibilitat de recuperar les sensacions que la natura ens regala de manera espontània i que només cal saber trobar: l’aroma de les plantes medicinals, el gust de les verdures ecològiques o el tacte terapèutic, alleujador, del fang damunt la pell.

HortSinia1.JPG

El bany de fang té lloc a l'espai de benestar de l'Hort de la Sínia, a Tamarit. © Òscar Marín

En Joan i la Núria ens acompanyen fins al que ells anomenen ‘espai de benestar’, un ampli terreny que durant una hora serà tot nostre. Hi ha espais per seure i relaxar-se, hamaques, gandules i, al centre, la zona destinada al bany de fang. Al fons s’hi aixeca la magnífica iurta portada de Mongòlia on la Núria fa massatges terapèutics i tractaments facials i corporals. En Joan comença llançant aigua fresca amb un cubell al fang, mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. Després ens deixa sols perquè gaudim del moment amb tranquil·litat. “Si voleu, us podeu treure el banyador, les sensacions del bany són més intenses si esteu nus”, ens recomana.

HortSinia2.JPG

En Joan Vives prepara el fang mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. © ÒM

Primer hem d’entrar al fang a poc a poc, trepitjant-lo bé, passejant-nos-hi per estovar-lo fins que el seu tacte sigui fluid i esponjós. Aquest és el pas que desperta més reticències. Tenir fang fins als genolls no sembla que ens hagi de proporcionar una sensació agradable, però oblideu-vos de prejudicis. El fang és net, és fresc, s’elimina amb aigua i té propietats terapèutiques. Quin mal ens pot fer entrar-hi? Cap, mentre no ens arribi als ulls. Ens hi asseiem i deixem que la terra ens embolcalli, estenem el fang per damunt la pell i gaudim de la seva frescor i del seu tacte dens, untuós. Ens hi estirem, ens enfanguem el cap i la cara amb cura, perquè no ens entri als ulls ni a les orelles, i ens sentim part de la terra.

HortSinia3.JPG

L'espai de benestar inclou l'àrea de bany, un cossi per treure'ns el fang i zones per seure. © ÒM

Ens comencem a relaxar. Tot seguit sortim i fem un “bany de sol”: ens estirem damunt la terra seca, ens hi arrebossem i descansem deu minuts per sentir com el sol i l’aire assequen el fang damunt del cos. Després es torna al fang i finalment entrem en un gran cossi (amb capacitat per a dues persones) ple d’aigua de la sínia, per estovar el fang i començar-lo a eliminar del cos. Quan sortim, passarem per la dutxa a l’aire lliure, on ens podrem acabar de treure les restes de terra amb aigua més calenta. La Núria ve al cap d’una hora per oferir-nos un suc de fruita natural. Així, asseguts en una gandula i prenent un suquet refrescant, acabem el bany.

HortSinia5.JPG

Uns sucs ecològics de mandarina i de llimona per hidratar-nos de manera saludable. © ÒM

Tot i que la millor manera d’acabar un bany de fang —quan els nostres músculs ja s’han relaxat del tot— és amb un bon massatge a la iurta de la Núria, un espai circular i harmònic ple de màgia que ens transporta a les immenses estepes de Mongòlia. Durant el mes de setembre hi ha una bona promoció: bany de fang i massatge, 36 euros (el bany sol costa 15 euros). Us ho recomano. Sortireu nous, com si fóssiu una altra persona. I abans o després de l’experiència, val la pena fer la ruta per la riba del Gaià fins a la platja de Tamarit, un espai tranquil on es pot assaborir un bon dinar de peix fresc a tocar de la sorra per completar l’escapada.

HortSinia6.JPG

La iurta portada de Mongòlia on es fan els massatges i altres tractaments terapèutics. © ÒM

HortSinia7.JPG

L'interior de la iurta, un espai circular gairebé màgic. © ÒM

Menjar-se la mar al Delta de l’Ebre

dimecres, 22/08/2012
Ràpita 1.JPG

Caixa de marisc criat a les badies del Fangar i dels Alfacs. © Òscar Marín

De tot el que es pot fer a les terres del Delta, gaudir del bon menjar és una de les activitats més gratificants. El producte fresc del port de Sant Carles de la Ràpita arriba a les taules dels restaurants poc després de sortir de la mar i fins i tot és possible assaborir el marisc al mateix lloc on es cria. A les muscleres de la badia dels Alfacs s’hi poden tastar els millors musclos i ostres del país. Per fer-ho, em vaig inscriure a la sortida de la Ruta de les Muscleres a través de l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita. El vaixell surt del port cada dissabte a les 11 h i navega per la badia fent un passeig tranquil amb bones vistes de la serra de Montsià que s’aixeca per damunt de la Ràpita. A la badia hi trobem un centenar de vivers de musclos i ostres on treballen uns trenta productors, entre els quals hi ha l’Avi Agustí, que ens rep en el seu “xiringuito” de color blau al mig de la badia.

Ràpita 2.jpg

Muscleres de la badia dels Alfacs amb la serra de Montsià al fons. © ÒM

El mateix Agustí ens ofereix una degustació de les ostres criades allà mateix (quin gust de mar!) i uns musclos deliciosos cuinats al vi, tot acompanyat amb una copa de cava. Producte del país 100%. Això sí, les ostres i els musclos que degustem no són collits del mateix dia. Els mol·luscs han de passar, per seguretat, un procés de depuració de 24 hores en aigua tractada amb ozó. Mentre fem la degustació, l’Agustí ens explica aquesta i altres curiositats, com ara les grans qualitats del marisc del Delta o que la major part de les ostres que es fan a la badia dels Alfacs s’exporten a França i els francesos les comercialitzen amb segell francès. Després les venen als restaurants de Barcelona com si fossin criades a França!

Ràpita 3.JPG

Les delicioses ostres que ens ofereix l'Avi Agustí al seu "xiringuito". © ÒM

La sortida gastronòmica per la badia va ser l’aperitiu del que vindria poc després. Des del moll vaig caminar fins al restaurant Can Víctor, que es troba en un dels carrers pròxims al port. El restaurant és conegut pels seus plats de cuina marinera i de mercat i, tot i que es va fundar l’any 1985, la família Pons era ben coneguda a la vila perquè regentaven des de l’any 1974 el restaurant Casa Ramon, i encara abans, als anys quaranta, l’avi havia fundat la Tasca Ramon al carrer de sant Isidre. Així que la tradició de cuinar peix fresc i marisc del dia ha anat passant, en aquesta casa, de pares a fills al llarg de més de 60 anys. I es nota que saben cuidar els paladars més exigents. No hi ha paraules per descriure la frescor dels llagostins de Sant Carles de la Ràpita al punt de flor de sal de les salines de la Trinitat. Un autèntic plat de Km 0 amb ingredients de proximitat.

Can Victor 1.JPG

Magnífics llagostins de Sant Carles de la Ràpita amb sal de les salines del Delta. © ÒM

Unes gambetes boníssimes i uns calamarsons cruixents (aquí en diuen “xipironets”) acompanyen la magnífica benvinguda al restaurant. I tot seguit arriba un dels plats estrella: l’arròs caldós de crustacis i marisc rapitenc. Mentre l’assaboreixo, penso en quedar-me uns dies més aquí, a la Ràpita, on la mar dóna tot el que es necessita: aliments, serenitat i un paisatge de grans horitzons. Però he de marxar de nou cap al nord, amb la promesa, això sí, de tornar a Sant Carles de la Ràpita ben aviat.

Can Victor 3.JPG

Un bon plat d'arròs del Delta cuinat amb marisc rapitenc. © ÒM

Amb segway al celler de Jean Leon

dijous, 9/08/2012
Jean Le.jpg

El magnífic paisatge d'aires toscans que s'observa des del celler Jean Leon. © Òscar Marín

Les rutes amb segway es poden reservar en molts punts del Penedès, des de les oficines de turisme o des d’alguns cellers. Jo us recomano la que organitzen des del celler Jean Leon, de Torrelavit, perquè passa per una de les zones vinícoles més atractives del Penedès. La gràcia de fer la ruta a l’estiu és que en aquesta època el cultiu de la vinya fa més goig que mai, les vinyes són verdes i els gotims de raïm ja tenen una mida considerable i comencen a madurar. Precisament els paisatges del Pla del Penedès i de Lavit, on es troba el celler Jean Leon, són dels més fotogènics de la comarca. La ruta amb segway des del celler recorre les vinyes de la propietat i ens porta amunt per uns camins pedregosos fins a una muntanyeta, des d’on es contemplen unes vistes magnífiques de les vinyes i de la muntanya de Montserrat. S’ha de dir que el segway és un vehicle ecològic que no emet cap fum i no fa soroll, amb la qual cosa és ideal per fer una sortida a la natura. La ruta té una durada total d’una hora i mitja i tot seguit ens conviden a fer la visita al celler. Tot plegat (la ruta, la visita i el tast de vins posterior) costa 59 euros per persona.

Jean Leon4.JPG

La ruta amb segway entre les vinyes reserva bones vistes del Pla del Penedès. © ÒM

Jean Leon.JPG

El centre de visitants del celler Jean Leon és obra de Domingo Triay. © ÒM

La visita al celler de Jean Leon és una de les més interessants del Penedès, no només pels seus vins, que tenen una gran qualitat, sinó també perquè el celler té una història ben particular vinculada amb Hollywood. Probablement és el celler del nostre país amb un origen més sorprenent.

Jean Leon no era francès, malgrat que ho pugui semblar pel nom. En realitat es deia Ceferino Carrión i era un espanyol procedent d’una família humil de Santander. Van emigrar a Catalunya quan ell era petit i, anys més tard, va marxar als Estats Units i va decidir canviar-se el nom pel de Jean Leon. Allà es guanyava la vida com a taxista fins que un dia, per casualitat, va pujar al seu taxi el cantant Frank Sinatra i li va oferir feina de cambrer al seu restaurant. A poc a poc es va anar convertint en l’home de confiança de Sinatra i, amb el temps, quan va tenir prou diners, va fundar el seu propi restaurant a Los Ángeles, que es va dir La Scala. Per allà hi passaven els millors actors de Hollywood, des de Marlon Brando fins a Elizabeth Taylor o Marylin Monroe. Precisament un dels plats de la casa, una de les especialitats, eren els Fetuccini Marylin, en honor de l’actriu, que era una de les seves clients assídues. El president John F. Kennedy era un altre dels clients habituals del restaurant de Jean Leon.

Passat el temps, va tenir la idea d’elaborar el seu propi vi i, en lloc d’anar-se’n a les vinyes de Califòrnia, que les tenia allà mateix, va pensar (aconsellat per un equip d’assessors) que el millor lloc per elaborar el seu vi eren les vinyes del Penedès. L’any 1964 es va construir el celler de Torrelavit i va ser pioner al nostre país a plantar varietats de ceps forànies com el chardonnay o el cabernet-sauvignon, en lloc de la garnatxa i la parellada que eren varietats de tota la vida.

Jean Leon2.JPG

Tast de vins amb bones vistes del Penedès després de la ruta amb segway. © ÒM

Avui en dia, quan visitem el celler podem veure molts records de Jean Leon, com fotografies i menús del seu restaurant, però potser l’objecte més emblemàtic és el cartell original del restaurant La Scala, el que penjava a la porta del local. Jo he vist turistes que el primer que fan quan arriben al celler és tocar les lletres del cartell, com si aquell gest els hagués de portar sort, perquè diuen que l’actriu Marylin Monroe va tocar aquelles lletres diverses vegades (recordeu que hi anava sovint a dinar i a sopar). Diuen que l’últim sopar de Marylin Monroe abans de morir va ser un càtering servit pel restaurant de Jean Leon…

Jean Leon1.JPG