Arxiu de la categoria ‘Propostes curioses’

Carrers que no duen enlloc

dimecres, 1/12/2010

A Catalunya hi ha molts carrers que no passen, que no tenen sortida, que no duen enlloc, i el seu nom ens ho diu clarament. És el cas de Torrelles de Foix, on hi ha el Carrer Que No Passa. Al centre de la Vilella Baixa, al Priorat, també hi ha un carrer tancat que duu aquest nom. En trobem d’altres a Canyelles (Garraf) i als Hostalets de Pierola (Anoia). I a Gavà hi ha un altre Carrer Que No Passa, a prop de la confluència entre el carrer del Centre i la rambla de Maria Casas.

Carrer Torrelles de Foix.JPG

Un curiós carrer del centre de Torrelles de Foix, a l'Alt Penedès. © ÒM

Us deixo amb una altra fotografia d’un carrer sense sortida que vaig topar-me al barri vell de la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda: un cul-de-sac, com en diuen en anglès. Una expressió molt catalana i molt gràfica escrita en un carreró irlandès. Si voleu descobrir altres curiositats del nostre patrimoni, us recomano que passegeu una estona pel bloc d’Albert Esteves i Valentí Pons.

Cork.JPG

Mahonys Place és un atzucac proper a l'església de St Anne, al barri de Shandon. © ÒM

El teatre més petit del món

dilluns, 23/08/2010

Un petit saló decorat amb frescos, cortines de vellut vermell, un piano de cua sota la llum de les espelmes… El músic i compositor Lluís de Arquer ha creat, al cor del barri barceloní de Gràcia, un espai íntim que recrea els concerts d’altres èpoques, quan la música de Beethoven o de Chopin no s’interpretava en àmplies sales de concerts (ni s’escoltava, evidentment, en Ipods ni en Walkmans), sinó en íntims salons privats amb capacitat per a quinze o vint privilegiats. L’ha anomenat El Teatre més Petit del Món, i deu ser cert. Des de la porta de la casa, on ens espera per donar-nos la benvinguda, fins al saló no hi deu haver més de quinze passes.

Teatre petit.jpg

El piano espera l'arribada del pianista al fons del petit saló.

Un cop a la cambra, la sensació és impagable: a la llum de les espelmes, el pianista explica les peces i les interpreta a un parell de metres dels seus convidats. Precisament la sensació de ser un convidat, i no un espectador, incrementa el plaer de l’experiència estètica. Les notes ressonen amb intensitat, el músic toca amb precisió i, sobretot, amb emoció. Lluís de Arquer, que ha creat diverses bandes sonores de pel·lícules, també ofereix un tast de les seves pròpies composicions, inspirades en viatges i en paisatges naturals.

Al final de la vetllada, músic i melòmans surten al jardí per compartir sensacions i opinions i brindar, amb una copa de cava, per la Música amb majúscules, la que es gaudeix en directe, sense trampes, entregada per l’intèrpret com un obsequi preciós.

Jardi.jpg

Les espelmes il·luminen el jardí del teatre més petit del món.

El record més exclusiu de Sitges

dilluns, 9/08/2010
Palau Maricel.JPG

Un turista fotografia la façana neomedieval del Palau Maricel. © ÒM

Tots els turistes que fan estada a Sitges en guarden, més o menys, els mateixos records: una fotografia del baluard, una visita al Palau Maricel o al Cau Ferrat, un dinar al passeig de la Ribera, una nit de ball al carrer del Pecat… Però hi ha un record reservat a uns pocs privilegiats: un cep de malvasia. La malvasia és un tipus de raïm molt peculiar del qual només sobreviuen uns centenars de ceps a Sitges. Representen un dels signes d’identitat més valuosos de la vila i amb ells es fa un excel·lent vi dolç que, ara per ara, assegura la pervivència del cultiu. L’Hospital de Sant Joan Baptista, propietari de les vinyes de malvasia de la vila, ens ofereix apadrinar un dels 684 ceps que s’han plantat recentment en els seus terrenys. L’apadrinament, obert a qualsevol persona, dóna dret (per 30€) a un diploma acreditatiu, un plànol on s’indica la localització del cep i una fotografia d’aquest quan compleixi tres anys i doni el primer most, a banda del sentiment de ser padrí d’un trosset de la història de Sitges. Fins ara se n’han apadrinat més d’un centenar.

Vinya_vella.JPG

Vinyes de malvasia als terrenys de l'Hospital de Sant Joan Baptista.

La vinya que es va plantar fa pocs mesos als terrenys de l’Hospital de Sant Joan Baptista és l’única que hi ha dins el nucli urbà. La vinya original (de la qual s’han extret els empelts per a la nova vinya) es troba a l’Aiguadolç, a tocar de la carretera de les costes de Garraf, i fou un llegat de Manuel Llopis, l’últim hereu d’una rica casa pairal sitgetana. Amb el fruit d’aquestes vinyes s’han elaborat en els darrers anys tres productes: la Malvasia Dolça, la Malvasia Seca i el vi Blanc Subur. “Però per degustar la malvasia de la nova vinya”, m’explica en Roland Sierra, administrador de l’Hospital, “caldrà esperar, com a mínim, set anys”. Es calcula que els ceps joves donaran el primer most d’aquí a tres o quatre anys, i el vi haurà de reposar a la bóta quatre anys més. Caldrà tenir paciència, el més bo es fa esperar.