Entrades amb l'etiqueta ‘cases rurals’

Un dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

dilluns, 15/04/2013

Practiqueu el ‘glàmping’? Aquest moviment, molt estès a Anglaterra, juga amb la fusió de les paraules ‘glamur’ i ‘càmping’ per anomenar els allotjaments amb encant ubicats en plena natura, generalment de dimensions reduïdes i amb un punt d’originalitat, fabricats amb productes naturals com fusta o tela i que ofereixen comoditats com les que trobaríem en una habitació d’hotel. Hi tindrien cabuda des de les cabanes als arbres, de les quals us parlava fa uns mesos, fins a les conegudes tendes de safari que representen una alternativa atractiva per dormir a la natura, passant per aquestes cabanes que hem estat els primers a estrenar.

Cabanes.JPG

L'únic càmping de la Península on trobareu aquestes cabanes és el Cala Llevadó. © Òscar Marín

El càmping Cala Llevadó de Tossa de Mar, un dels pioners de la Costa Brava, ha instal·lat unes peculiars cabanes forestals de forma arrodonida en una àrea privilegiada. Aquests nous bungalous ecològics sorprenen per la seva simplicitat. Fabricats amb fusta certificada a França i introduïts al nostre país per l’empresa catalana Casárbol, imiten la forma d’una tenda de campanya, però ofereixen les comoditats d’un petit apartament, amb capacitat per a quatre persones. D’entrada, tant els materials com les portes i la finestra de doble vidre faciliten l’aïllament tèrmic, per apaivagar la sensació de fred a les nits de primavera o la calor estiuenca, afavorint l’estalvi energètic. I en els seus 13 metres quadrats hi teniu tot el que us cal: un llit de matrimoni i un sofà convertible en dos llits individuals, un bany amb lavabo, WC i dutxa, pica, nevera, microones, cafetera, taula i tamborets per als àpats, i a l’exterior una terrassa de 6 metres quadrats amb dues gandules. Just al costat de cada cabana, hi ha un petit jardí de plantes aromàtiques i una taula amb cadires per dinar o sopar a l’aire lliure.

Cabanes Cala Llevadó.JPG

Interior acollidor, tot ben estudiat per al màxim aprofitament de l'espai. © ÒM

El concepte és ideal per a parelles o per a famílies amb un màxim de dos nens, ja que la zona on han estat ubicades les sis noves cabanes, separada amb una tanca de la resta del complex, disposa d’un espai de jocs i d’una àrea de pícnic exclusives per a les famílies que s’allotgin a les cabanes. I no ens oblidem de l’entorn, de la panoràmica des de la cabana sobre les grans extensions de pins que baixen fins al mar, fins a unes platges delicioses com la cala Figuera, que a l’abril encara és insòlitament solitària. Cada cop més, els viatgers amants de les experiències intenses, els “caçadors de sensacions” cerquem el glamur en l’elegància de les coses simples que ens regala la natura i en el bon gust de gaudir-ne amb tranquil·litat. Per això el ‘glàmping’ és una alternativa tan vigent i res millor que practicar-lo sense haver d’anar gaire lluny de casa.

Cabanes càmping Cala Llevadó.JPG

Les cabanes s'orienten al sud i aprofiten la llum solar durant tot el dia. © ÒM

Cala Figuera.JPG

A menys de deu minuts a peu des de la cabana trobem la bonica cala Figuera. © ÒM

Petits plaers al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa

dilluns, 11/02/2013

El plaer té moltes formes, però sempre es manifesta amb una agradable sensació de benestar. Al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa, a Lloret de Mar, és fàcil assolir aquesta sensació. Des del moment de l’arribada, som conscients de participar en una experiència especial. L’edifici, imponent, ja ens diu amb la seva grandesa que aquest no és un lloc qualsevol. Sembla impossible no deixar-se enlluernar per la façana de l’antic monestir, rehabilitat per Puig i Cadafalch, dominant un màgic escenari de boscos.

Sant Pere del Bosc 1.JPG

L’hotel s’aixeca en un paratge privilegiat del turó de Sant Pere del Bosc. © Òscar Marín

Abans d’anar-hi, havia llegit força sobre Sant Pere del Bosc, un indret amb una història de pel·lícula. Al segle X fou un monestir de l’orde dels benedictins. Fou destruït durant la guerra del Francès i reconstruït al segle XVIII, i l’any 1860 l’indià Nicolau Font va comprar l’edifici i va encarregar-ne la restauració a Puig i Cadafalch, que hi va afegir l’ala est (la que avui ocupa l’hotel). Aquesta part de l’edificació va ser destinada a asil, però avui l’interior ha estat completament renovat. Tot i així, encara hi trobem pistes que ens recorden la seva història. L’Eva Olmos, propietària i dissenyadora d’aquest projecte hoteler, ha volgut reciclar peces trobades a l’antic asil i les ha restaurat per integrar-les en els espais: un reclinatori té un nou ús al menjador, el mosaic hidràulic de l’habitació D. Fossey ha estat recuperat d’una antiga cambra, un vell escriptori de persiana ocupa avui l’habitació Rosalia de Castro,  una latrina de fusta fa de seient a la suite Havana, unes vares del pal·li de la verge llueixen al dosser de la suite Coral… Tot ens parla, discretament, en veu baixa, del passat d’aquest racó de la Costa Brava.

Sant Pere del Bosc 2.jpg

Cada habitació és diferent i cada llit té una història, per això cada estada pot ser única. © ÒM

Però anem a pams i deixeu-me explicar-vos l’estada en primera persona. Tan bon punt vam travessar la porta de l’hotel, se’ns va oferir la possibilitat de personalitzar la nostra experiència. Vam poder escollir d’entre quatre ambientadors de fragància discreta el que ens semblava més adient perquè ens perfumessin l’habitació. Tot seguit vam poder parlar amb el xef José Ciurletti per fer-li saber les nostres preferències culinàries. Amb una breu conversa, ell confecciona un sopar al gust de cada client. I perquè l’estada sigui del tot personal, podeu fer una ullada a la carta de coixins, de la qual podreu triar el que més s’adapti a les vostres necessitats. Vam deixar la maleta a l’habitació Silver, molt lluminosa gràcies als nombrosos finestrals, decorada amb tons grisos i amb una bona vista de les terrasses, de la piscina i dels boscos que envolten l’edifici.

Sant Pere del Bosc 3.JPG

L’habitació Silver combina butaques del segle XIX amb peces modernes de tons metàl·lics. © ÒM

Sant Pere del Bosc 4.JPG

La làmpada que presideix l’escala central suggereix un banc d’elegants meduses. © ÒM

La directora de l’hotel, la Cristina Bernat, ens va parlar de la il·lusió de tot l’equip per engegar aquest projecte tan singular, nascut l’octubre del 2011, i ens va explicar diverses curiositats que hi evidencien la importància dels detalls, com ara que aquest és un hotel molt femení, concebut i dirigit per dones, en el qual totes les habitacions tenen noms femenins. Un altre detall curiós és que la roba que duen les persones del servei està inspirada en els vestits de núvia de les joves del Nepal. Han estat fets a l’Índia i cada departament vesteix un color diferent. Això té el seu origen en l’estada que va fer l’Eva Olmos, creadora del projecte, al monestir de la mare Teresa de Calcuta. Però malgrat els aires indis que trobem aquí i allà, la connexió lloretenca és ben present a Sant Pere del Bosc, un paratge molt estimat pels veïns de la vila: els proveïdors són de Lloret, els llençols que s’ofereixen a les núvies que dormen a la suite llueixen puntes cosides per les puntaires de Lloret i, és clar, la directora també és de Lloret. Després d’un cafè, vam baixar a l’spa, ubicat a les antigues quadres. Vam repassar els noms inspiradors dels massatges: Lord Shyva, Mudra & Padda, Godess Parvati… No cal allotjar-se a l’hotel per gaudir-ne, podeu simplement regalar-vos un massatge per completar una visita a la costa de la Selva. Nosaltres vam submergir-nos a la piscina interior, que té l’aire d’uns banys àrabs, i ens hi vam relaxar de tal manera que se’ns va fer l’hora de sopar. Ens esperava el xef José Ciurletti per presentar-nos un àpat de sabors intensos en el qual la tradició i l’originalitat mantenen un diàleg interessant.

Sant Pere del Bosc 5.jpg

Una de les sales de massatges i la piscina interior amb circuit d’aigües. © ÒM

El restaurant l’Indià (el seu nom fa referència al comerciant Nicolau Font) ocupa una petita sala amb unes poques taules, un espai íntim reservat als clients de l’hotel. La discreció de l’espai contrasta amb el festival que arriba a taula. Com a entrants, la magdalena de rocafort amb pipes i el brioix de xoriço sorprenen embolcallant amb aparença dolça el seu gust salat, i tot seguit una cruixent gamba al curri arrebossada amb cereals ens acosta al mar amb un toc de l’Índia. El burrito de tàrtar de tonyina marinat amb soja i servit amb salsa guacamole és un plat que us recomano vivament si us agrada el peix cru. Si no, podeu decantar-vos pel risotto de verdures amb formatge brie i xips de carxofa, que ofereix una excel·lent combinació de textures. El calamar en la seva tinta amb ceba sobre parmentier de patata i gingebre és un fragment de mar posat al plat amb bon gust, sense estridències que en disfressin l’essència. I per acabar, la tendresa dels taquets de vedella al forn amb salsa d’all i mantega salada és una autèntica meravella. Vam acompanyar el sopar amb un Dido, un vi esplèndid de la DO Montsant. I per postres, una original pinya colada: a dalt un estofat de pinya amb rom, a sota un gelat de coco.

Sant Pere del Bosc 6.jpg

Algunes de les delícies creades a la cuina del xef José Ciurletti. © ÒM

L’elegància serena dels espais, la cura en els detalls, l’atenció d’un personal sempre amable, la gastronomia elaborada amb productes de primera qualitat, una estona de relaxació a l’spa o els sons de la natura en un entorn que s’ha preservat tal com era fa segles són elements que conflueixen per proporcionar-nos benestar al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa. Una experiència que val la pena gaudir amb els cinc sentits.

Sant Pere del Bosc 7.JPG

Un esmorzar complet i equilibrat per rebre el nou dia amb energia. © ÒM

Sant Pere del Bosc 8.JPG

Abans d’acomiadar-me, una estona de descans a la lluminosa terrassa de l’hotel. ©

Escapada de tardor al Mas Vilarmau

dimecres, 7/11/2012
IMG_7822.JPG

El Mas Vilarmau és una robusta masia de finals de segle XVIII. © Òscar Marín

Al Montseny, el fred arriba de cop. Dissabte, el termòmetre marcava 14ºC i al matí següent la temperatura va baixar sota zero. La nostra visita va coincidir amb la Fira de la Castanya. A Viladrau, la pluja venia i la gent es refugiava als bars o a les botigues, la pluja marxava i tothom sortia a gaudir de la festa, de les castanyes torrades al centre de la plaça, de les parades de neules i formatges, de les rutes amb poni pel bosc… Vam dinar al restaurant de l’Hostal Bofill, un edifici amb molta història, però amb un menú discret. Potser era a causa de la gran afluència de públic aquells dies de fira que alguns plats arribaven freds a taula. Era més bo (també més car) el menú de La Vinya, a la plaça Major, que vam tastar al dia següent, amb la crema de carbassa i moniato i la botifarra de castanyes. A mitja tarda vam conduir fins al Mas Vilarmau, una masia imponent envoltada de boscos, a tan sols deu minuts de Viladrau. Realment el paisatge enamora, especialment a la tardor, quan grocs i marrons comencen a restar protagonisme als verds. I s’agraeix trobar en una clariana del bosc, al peu del Matagalls, una masia robusta com el Mas Vilarmau per refugiar-s’hi. Si una cosa s’ha de destacar d’aquesta casa rural és l’hospitalitat, la cordialitat de la Pilar, sempre atenta, i la diversitat d’espai comuns on descansar.

Mas Vilarmau.JPG

A les golfes hi trobareu un espai per jugar i descansar. © ÒM

Habitació Barroca.JPG

L’habitació Barroca és senzilla, però els llits són còmodes. © ÒM

Com que érem quatre persones, ens van adjudicar l’habitació Barroca. Jo hi faria alguns retocs en la decoració, més eclèctica que no pas barroca, però com que el nostre objectiu no era quedar-nos gaire estona a l’habitació, la qüestió estètica va quedar en anècdota. De nit vam tenir un petit inconvenient: la calefacció no funcionava. Però ens van servir de seguida un calefactor. En un hotel de luxe hauríem posat el crit al cel, però quan anem de turisme rural, els luxes que valorem de debò són la calma, el bon menjar, el tracte familiar… I al Mas Vilarmau hi ha tranquil·litat, et tracten bé i s’hi menja bé. Menjar casolà, això sí: crema de carbassó, uns espàrrecs, pollastre a la brasa, una truita per esmorzar amb un bon pa amb tomàquet… Abans o després de menjar, els espais comuns són plens de butaques i seients acollidors on es pot llegir, escoltar música o, simplement, deixar passar el temps. A l’exterior, quan fa bon temps, ens podem estirar a les hamaques sota els arbres, seure als gronxadors penjats d’algunes branques o als bancs davant del prat, es pot gaudir de la piscina quan fa calor i de la natura en estat pur: aquí només els ocells, les fulles i el vent trenquen el silenci.

IMG_7819.JPG

Espai d’hamaques just davant de la masia. © ÒM

Un dissabte plujós, però suau, va venir seguit d’un diumenge de tramuntana gèlida que feia mal a les orelles. Ens vam quedar una bona estona xerrant a la vora del foc. A mig matí, però, el sol ja escalfava els camins i, ben abrigats, vam sortir a collir castanyes i bolets pels boscos del voltant. La Pilar ens va recomanar una ruta molt agradable fins a la Font de Viladrau i ens va deixar uns guants per protegir les mans dels pellons punxants de les castanyes. En un tram del camí, la pluja de castanyes era constant, en podríem haver agafat moltes més, però ens vam conformar amb mig cistell. Els humans som recol·lectors ambiciosos, ens enduríem tot allò que trobem, siguin castanyes o bolets. Però qui us escriu té el costum de no agafar més que allò que necessita. I la pau i l’hospitalitat recollida en aquest petit racó del Montseny ja ens bastava.

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. ©

Quatre generacions a l’hotel Calitxó

dilluns, 7/11/2011
CalitxóFamilia.JPG

La Rosalia, de 91 anys, i l’Alèxia, de 17 mesos, acompanyades d’en Jordi Solé, la seva mare Anna Maria (filla de la Rosalia) i la Susanna Solé (mare de l’Alèxia). © Òscar Marín

“Aquí hi ha la suor de quatre generacions”, exclama la Susanna Solé a la cafeteria de l’hotel Calitxó. Ho diu en presència de la seva àvia, la senyora Rosalia Fajulà, la més veterana de la casa. La Rosalia i el seu pare regentaven a la plaça de Molló una fonda amb botiga on s’hi venia de tot, des de menjar fins a peces d’abric. La Rosalia ha fet 91 anys, però encara recorda els vells temps com si fos ahir. “Quan feien les obres de la carretera de França, teníem les habitacions de la fonda plenes de treballadors”, rememora. “Els de la família vivíem al segon pis, tots junts. En dèiem el cuartel general”, explica tot rient. Era en temps de la postguerra, quan Molló tenia set-cents habitants, en lloc dels tres-cents actuals, i els prats dels voltants estaven plens de patates, un dels pocs cultius permesos. El marit de la Rosalia es va dedicar a plantar patates i a vendre-les a Barcelona. Així, i sense descuidar la fonda, van anar estalviant fins que el 1971 van obrir el restaurant Calitxó en la seva ubicació actual, on temps enrere hi havien tingut el magatzem. La gent hi venia a menjar i, si volien dormir, se n’anaven a la fonda de la plaça, que encara regentaven. Però a poc a poc van fer habitacions damunt del restaurant, primer una planta, després una altra, fins a crear l’hotel de muntanya que avui visitem.

Calitxó.jpg

Façana de l’hotel Calitxó, situat a l’entrada del poble de Molló. ©

HabCalitxó.jpg

Una de les càlides habitacions de l’hotel, amb vistes a Molló i als boscos dels voltants. ©

Al Calitxó ho teniu tot per sentir-vos com a casa. El qualificatiu que més escau a aquest hotel és “familiar”. Ha estat aixecat per quatre generacions de mollonencs que cuiden els espais i acullen els hostes com si els rebessin a casa seva. “Nosaltres no teníem casa, vivíem a les habitacions de l’hotel”, explica la Susanna. Fins a tal punt han fet seu els germans Solé aquest projecte. Les habitacions són senzilles i agradables, amb mobiliari de fusta i balcons que miren a la muntanya o al poble de Molló. Un altre puntal de l’hotel és la qualitat de la cuina. Un carpaccio de peus de porc, una espatlla de cabrit melosa, un cremós de formatge d’ovella amb poma de Girona, un tiramisú per llepar-se’n els dits… Cada plat mereix una felicitació per la deliciosa combinació d’ingredients de proximitat servits amb cura, com ja feia l’àvia Rosalia. Fins fa un parell d’anys, la Rosalia encara ajudava a la cuina, netejant l’enciam o preparant l’allioli. Ara, havent dinat, decideix deixar-ho tot en mans dels seus néts i retirar-se a descansar. Després de setanta anys d’esforços, s’ho mereix.

HabCalitxó2.jpg

Una de les suites del Calitxó, habitacions senzilles, però àmplies i còmodes. ©

Plat.JPG

La melosa espatlla de cabrit és un dels plats de sempre que menjareu al Calitxó. ©

Postre.JPG

Cremós de formatge d’ovella amb fons de poma de Girona, unes postres dolcíssimes. ©

Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra

dilluns, 24/10/2011
CalBou1.JPG

El poble de Fontaneda vist des del jardí de Cal Bou. © Òscar Marín

Fontaneda, enfilat a l’extrem d’una carretera sinuosa, no havia rebut mai turistes. Una dotzena de cases de pedra i una ermita minúscula conformen aquest petit poble andorrà que ha començat a viure una important transformació en els darrers tres anys. De la mà d’Albert Casal, fill d’una de les famílies de Fontaneda, ha nascut Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra. No parlem d’un hotel de luxe, tot i que és un luxe allotjar-s’hi. Parlem d’un conjunt d’onze allotjaments, alguns al poble, d’altres ubicats en punts estratègics de la muntanya, que ofereixen molt d’encant i bon gust, per dins i per fora, i que aporten una visió renovada del concepte de turisme que ha venut el país dels Pirineus des de fa molts anys, basat en l’esquí i les compres. Cal Bou ens proposa una estada enmig de la natura, allunyats de botigues i brogits, fent vida en diverses cases i bordes tradicionals, curosament restaurades.

Engleves.JPG

La planta baixa del Cortal de les Engleves, on antigament s’aixoplugava el bestiar. © ÒM

Ens transporta a l’Andorra d’abans, la dels pagesos que vivien als pobles més apartats de la vall, quan encara no havien arribat els perfums ni els formatges holandesos. Aquí, en pobles com Fontaneda, només hi havia l’aroma del bosc, l’escalfor de la llar de foc, els aliments naturals conreats a l’hort, el so del ramat. Els habitants del poble s’abastien d’allò que els donava la terra i els animals. I això és el que Cal Bou vol recuperar. El corder que us serviran al seu restaurant prové del ramat d’en Lluís, els porros que en Manel cou al forn de llenya es cullen a l’hort que hi ha al costat de la casa, el pa de l’esmorzar haurà estat cuit a la cuina aquell matí, els cavalls que us portaran a fer una ruta muntanya amunt són criats aquí mateix… La filosofia “slow” impregna tot el projecte. Aquí no hi ha pressa, només bons aliments, respecte pel medi i temps per gaudir de la natura.

Cavalls1.JPG

Cal Bou disposa d’un centre d’equitació amb cavalls de raça Haflinger-Tirol. © ÒM

Habitació.JPG

Una de les habitacions de l’Estolador, decorades amb colors càlids. © ÒM

Cal Bou 1.JPG

L’Aixartell disposa d’una gran sala amb llar de foc i un ampli estudi. © ÒM

Cal Bou està format per diverses cases. En l’antic assecador de tabac, totalment reconvertit, que trobem als afores del poble, hi ha la recepció del resort i cinc apartaments tipus dúplex, a més d’un restaurant i d’un spa que obriran les portes d’aquí a poques setmanes, equipaments només reservats per als hostes. Al bell mig de Fontaneda s’hi troba el Paller de la Plaça, una antiga casa amb tres apartaments independents, i també la Casa Pairal, un ampli allotjament apte per a dues o tres famílies; finalment hi ha dues propietats allunyades a les quals només s’arriba amb vehicle tot terreny: el Cortal de Mossers i el Cortal de les Engleves, dues construccions que fa dècades donaven aixopluc als animals. Són elements comuns d’aquests onze allotjaments la cura en els detalls i l’encant dels interiors, d’estil rústic amb elements contemporanis, decorats amb materials tradicionals: pedra, pissarra, ferro, fusta de pi…

CasaPairal.JPG

La Casa Pairal, a Fontaneda, encara conserva l’ambient de les velles cases del poble. © ÒM

Cal Bou nens.JPG

Llitera de fusta per als nens a l’Aixartell. © ÒM

L’accés a Internet està assegurat en totes les cases, excepte a Mossers i les Engleves, aïllades del món virtual, enclavades enmig de la natura, envoltades de prats i boscos. Però aquest aïllament no és cap entrebanc. En Tino fa dos viatges diaris per portar-vos amb vehicle tot terreny des de la casa fins a la civilització. A partir del novembre, a totes les cases de Cal Bou, serà possible demanar que us omplin la nevera abans de la vostra arribada, per poder disposar dels aliments sense haver d’anar-los a comprar, i també hi haurà la possibilitat d’encarregar el dinar a en Manel, el cuiner, que us prepararà els plats que li demaneu.

Engleves.JPG

Des del camí s’observa el Cortal de les Engleves, enmig del prat del mateix nom. © ÒM

MossersHab.JPG

El Cortal de Mossers disposa de dues habitacions dobles amb bany integrat. © ÒM

MossersSauna.JPG

La sauna del Cortal de Mossers té vistes a la serra del Cadí i el bosc de la Rabassa. © ÒM

Hi ha hotels de categoria elevada que basen tota la seva distinció en el preu i en una sèrie de serveis més o menys selectes, però els manca l’encant i la cura en els detalls. En aquest cas és ben al contrari. El preu que paguem per allotjar-nos a Cal Bou inclou tota una filosofia basada en el bon gust i el respecte per l’entorn natural, una decoració acurada i un tracte sempre atent i afectuós. Una de les millors maneres de passar unes vacances o un cap de setmana a Andorra.

CalBou General.JPG

L’edifici central de Cal Bou i el poble de Fontaneda al fons. © ÒM

Un hotel privilegiat en un molí de la Muga

dimarts, 26/07/2011

A Pont de Molins l’aigua de la Muga passa, constant, no emmudeix mai. Per això hi van establir un molí fariner a la riba, al segle XVII, que aprofitava la força del riu per moldre. Amb el temps va deixar de funcionar, però en va quedar l’edifici, que el senyor Pere Lladó va comprar amb molt bon ull fa tres dècades. Hi va establir un restaurant amb habitacions i el va anomenar El Molí, és clar. Fent bé la feina, aviat va aconseguir uns clients fixos i el boca a orella va ajudar a consolidar el negoci. S’hi menja molt bé, amb producte local de temporada, i també s’hi pot dormir. Les habitacions estàndard d’El Molí, petites i decorades amb vells capçals d’antiquari i banys enrajolats fins dalt, han quedat reservades per als clients de sempre, aquells que busquen una decoració més tradicional i un ambient familiar. Però a l’altre costat de la finca s’hi aixeca des de fa pocs mesos un edifici de nova construcció, de línies rectes, volums amplis, angles nets i interiors contemporanis, que acull les habitacions de categoria superior.

El Molí.jpg

El nou edifici d’El Molí acull les habitacions superiors, amb un disseny contemporani. © ÒM

Habitació El Molí.jpg

Una de les àmplies habitacions dobles de categoria superior. © ÒM

El nou Molí, d’una sola planta, envoltat d’herbes aromàtiques, ho té tot per a una escapada romàntica o familiar: habitacions espaioses, grans banyeres, matalassos còmodes, finestrals que s’obren a terrasses enjardinades i una ubicació privilegiada a tocar del bosc de ribera que acompanya la Muga. A més, acaben d’estrenar la piscina amb vistes al riu. No hi ha motors empipadors, ni xiscles estiuencs, només el borbolleig de l’aigua i dels ocells acompanya l’estada. Els germans Marc, Jordi i Eva Lladó han agafat el relleu del negoci i tenen molt clar el que volen oferir: qualitat, comoditat i tranquil·litat. Per això no han volgut convertir El Molí en un hotel gran. Gestionar poques habitacions els permet atendre personalment els clients, garantir una estada plàcida i tenir cura dels detalls. És la filosofia que impregna els Petits Grans Hotels de Catalunya.

El Molí vell.jpg

A l’edifici de l’antic molí s’hi serveixen dinars i sopars, i també ofereix habitacions. © ÒM

Terrassa El Molí.jpg

A la terrassa penjada sobre la Muga s’hi serveixen els esmorzars. © ÒM

Després d’una nit de repòs absolut, l’esmorzar es pot fer en una terrassa exterior penjada literalment sobre el riu, acompanyats del sol i de la remor de les fulles i de l’aigua. Fruita del temps, pa amb tomàquet, embotits de l’Empordà, un bon cafè… Després, un passeig per la riba i uns minuts de contemplació ajaguts en una de les gandules a disposició dels clients. Per arrodonir l’estada, una de les moltes rutes a peu que es poden fer per aquest racó de l’Alt Empordà. La nostra visita s’acaba amb el convenciment que, tard o d’hora, hi tornarem.

La Muga.jpg

El riu passa a tocar d’El Molí i regala camiades tranquil·les i moments de contemplació. © ÒM

Dormir en cabanes dalt dels arbres

dilluns, 6/06/2011
Cabanes als arbres 1.JPG

Una cabana de luxe, al cor de les Guilleries. © Òscar Marín

Vaig desvetllar-me a mitjanit. El bosc cruixia, un mussol es lamentava. Tot era fosc i no vaig saber trobar cap interruptor. Aleshores vaig començar a recordar… M’havia adormit a la branca d’un avet, a la llum d’una filera d’espelmes que ja s’havien consumit. Hi havia arribat el dia anterior, després de recórrer els peus del Montseny i d’endinsar-me en les Guilleries. Passat el pla de les Arenes, vaig agafar un trencall. “Cabanes als arbres”, deia el cartell de fusta. Vaig arribar-hi quan el sol començava a ocultar-se. Tot havia estat idea de la Karin i en Manu: oferir als viatgers cansats del ritme de la ciutat una experiència única, reconfortant, plenament “slow”, dormir dalt d’un arbre, en una cabana de fusta, un somni d’infantesa fet realitat, una experiència de comunió amb la natura, lluny de la contaminació, sense electricitat ni aigua corrent ni cobertura telefònica, només l’arbre, nosaltres i el bosc al voltant. L’exemplar que m’havien assignat era un avet Douglas, alt i robust, i al bell mig, penjada a vuit metres damunt del terra, hi tenia una cabana de fusta. Malgrat l’alçada, no em va costar enfilar-m’hi. Una llarga passarel·la suspesa en l’aire connectava la cabana amb terra ferma.

Cabanes als arbres 2.JPG

Dues cabanes penjades d’avets Douglas i enllaçades amb passarel·les. © ÒM

El sol s’havia amagat i vaig encendre un grapat de petites espelmes. Tot el refugi era fet de fusta natural i l’olor de resina de l’avet impregnava l’estança. Natural i ecològic són dos adjectius que podia aplicar a tot el que m’envoltava: el mobiliari era fet amb fusta sense tractar; no hi havia cap bombeta ni endoll, ni aigua corrent, només una gerra plena d’aigua i un gibrell; la tassa del vàter havia estat substituïda per un cubell amb serradures instal·lat sota un seient de fusta… I fins i tot les deposicions es reciclaven. Aquests residus naturals els fan servir per abonar la plantació d’avets d’una explotació propera (les cabanes són a la vora d’Espinelves i aquí s’hi crien grans extensions d’avets de Nadal). “Des que es va posar en marxa la iniciativa, els arbres creixen més sans i frondosos”, m’havia assegurat l’Epe, l’encarregada de rebre els hostes.

Cabanes als arbres 3.JPG

La cabana Bosqueta és una de les més petites, ideal per a una parella. © ÒM

No hi havia televisió ni Internet ni cobertura de mòbil, com abans. Quin plaer, poder gaudir del propi temps, de l’abraçada del bosc envoltant la mirada, de la lectura pausada a la petita terrassa, dels salts precisos d’algun esquirol en una branca propera, del xiulet del vent… El vent, no patiu si us mou la cabana. Els arbres són flexibles i la cabana també ha de ser-ho. Fins i tot, en dies de forta tempesta, pot semblar que us trobeu dins d’un vaixell, segons em van explicar. Però és del tot segur. Als països acostumats als terratrèmols, com el Japó, saben que la flexibilitat de les estructures és fonamental. Si l’arbre es mou, la cabana es mou.

Cabanes als arbres 4.JPG

Les cabanes són refugis totalment ecològics que ens submergeixen en la tranquil·litat del bosc. © ÒM

Després d’observar tots els detalls de la cambra, vaig sortir al balconet i vaig estirar la corda a l’extrem de la qual hi havia una cistella on m’hi havien deixat el deliciós sopar casolà. Crema de carbassa, pollastre amb crema de curri a l’estil tailandès i pastís de galeta amb xocolata negra i caramel. Sopar dalt d’un arbre, com un esquirol, com un ocell, sense luxes superflus, sense cambrers atents ni comensals observadors. Quina tranquil·litat.

No són pocs els països on es pot dormir en una cabana d’alt d’un arbre, però aquest és l’únic bosc de la península Ibèrica on podem gaudir d’aquest tipus d’allotjaments. Això, unit al fet de trobar-nos en el límit de l’exuberant Parc Natural de les Guilleries-Savassona, fa de l’aventura un regal singular i exclusiu.

Cabanes als arbres 5.JPG

Des de la cabana contemplava els boscos de les Guilleries i els contraforts del Montseny. © ÒM

Cabanes sala.JPG

La masia Vileta és el punt de recepció dels visitants, on també es pot sopar o llegir. © ÒM

Cabanes menjador.JPG

Es pot escollir sopar a la cabana o al menjador de la masia Vileta. © ÒM

Cal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

dilluns, 21/03/2011

Abans d’arribar a Cal Ros, vam travessar un paisatge espartà, captivador, de camps segats i turons emmudits. El paisatge segarrenc se’ns mostrava erm, eixut, allunyat de la verdor que il·lumina els conreus a la primavera, però igualment hipnotitzant. I allà, aïllada enmig dels camps, protegida per un turonet boscós, hi havia la masia del segle XIX saludant els hostes que s’apropaven. L’Antoni i la Mercè ens van rebre amb els braços oberts, ens van mostrar l’habitació i ens van acompanyar al menjador, on una taula llarga reuneix els viatgers durant els àpats. La promesa d’uns tendres cigronets de l’Alta Anoia planava sobre les tovalles. I el desig es va fer realitat. La Mercè Centelles, l’afable amfitriona que cuina amb paciència les receptes de l’àvia, ens va satisfer amb menges delicioses.

cal ros.jpg

La masia de Cal Ros fotografiada des dels camps a la primavera. © Maria Rosa Vila

En aquesta casa d’agroturisme tenen clar que el bon tracte i el bon menjar són essencials per tenir contents els hostes. T’hi sents com a casa, ja sigui a la vora de la llar de foc o a les terrasses exteriors que regalen vistes a les extensions de cereals, alzinars, pinedes i rouredes de la vora. Si hi aneu amb nens, podran riure als gronxadors, recollir els ous de les gallines i tocar els conills. Si només hi aneu amb la parella, les habitacions tenen tot el que necessiteu: un llit còmode, un bany complet, connexió a Internet i vistes a la natura. Els noms de les estances ens parlen de la terra que ens envolta: la finestra de L’Era mira cap a l’hort de la casa, la de l’habitació Pla dels Timons mira a uns conreus envoltats de farigola (o timó), La Vinyeta mira a uns terrenys on abans de l’arribada de la fil·loxera s’hi cultivaven vinyes… Tot ens recorda que som al camp i que si no fos per la fecunditat de la terra, aquesta masia no tindria raó de ser. Sortiu a caminar, arribeu-vos fins al castell enrunat de Calonge de Segarra, gaudiu de la pau del paisatge. I el rellotge, deixeu-lo a casa.

Ca la Laia, una casa rural entre les vinyes del Penedès

dimarts, 8/02/2011

En Manel i la Cesca van decidir fa uns anys convertir l’antiga casa de la família al poble de Torrelles de Foix en un acollidor allotjament rural: Ca la Laia. Van rehabilitar murs i sostres, van instal·lar un bany a cada habitació i la van decorar amb paciència i molt de gust, demanant consell als amics i tenint cura de cada detall. Es van convertir, com tants altres catalans, en amfitrions d’un allotjament rural. Però són molt més que això: el seu bon tracte, els seus consells a l’hora de recomanar visites, la seva il·lusió per acollir nouvinguts a casa seva els converteixen en referents de molts viatgers, vinguts d’altres comarques o d’altres països.

Ca la Laia.jpg

Ve de gust descansar en qualsevol d'aquests quatre racons de Ca la Laia.

L’allotjament, restaurat amb calidesa, ha conservat l’estructura de les velles cases de poble penedesenques. Hi ha tres habitacions, una cuina àmplia amb menjador i llar de foc, una sala per descansar, un bon pati amb barbacoa i molta tranquil·litat. Però el que més m’agrada de Ca la Laia són les velles fotografies que decoren tot el rebedor i que ens recorden que, abans d’acollir viatgers, els seus murs van veure passar un bon grapat d’històries i persones. Hi veureu l’antic safareig de Torrelles, avui solitari, ple de dones; la mare de la propietària, passejant pels afores de la vila quan era jove; el desaparegut mercat de melons de Vilafranca; el pare de la Cesca llaurant uns camps i una dotzena més de fotos i postals en blanc i negre que reflecteixen com era, no fa pas tants anys, aquest racó del Penedès.

CaLaLaia.JPG

El mur d'entrada a la casa s'ha omplert de fotografies antigues de la família i de la comarca.

Si passeu per Torrelles de Foix, a banda d’admirar els camps de vinyes que l’envolten, especialment captivadors entre abril i setembre, reserveu un matí per pujar a l’ermita de Foix o, encara millor, per fer la ruta de les Dous, on la riera de Pontons crea un bell paratge de gorgs i salts d’aigua. A l’hivern, quan fa sol, el camí és deliciosament tranquil. A la primavera, els ametllers reverdeixen i el cant dels ocells es fa més intens. El dia que vam fer el camí de les Dous, vam tenir la sort d’observar una preciosa salamandra creuant per davant dels nostres peus. Es va aturar i es va deixar fer una fotografia abans d’esmunyir-se entre les fulles. Són aquests detalls inesperats els que fan que una escapada rural sigui del tot rodona.

Salamandra.JPG

Una salamandra lluent passejava a la vora de la riera, camí de les Dous.

Un bany de sabors i paisatges a Can Bonastre

divendres, 7/01/2011

El finestral emmarcava la muntanya màgica i el llit de vinyes que s’estén als seus peus. Un arròs amb llagostins i bolets fumejava a la taula del restaurant Tribia. Era un migdia al Can Bonastre Wine Resort. Pel matí havíem visitat el celler de la masia amb la Glòria Vallès. Ens va mostrar les bótes on reposen els seus vins, alguns dels quals elaboren per encàrrec amb el nom del sol·licitant. “La nostra família sempre ha viscut amb passió i estima la cultura del vi”, va explicar-nos la Glòria, “i volíem compartir aquest sentiment.” Per això van decidir restaurar la vella masia Can Bonastre de Santa Magdalena, que ja existia al segle XVI (en mostren orgullosos el document que ho acredita), i van convertir-la en un allotjament obert als viatgers que busquen l’autenticitat i l’elegància dels paisatges mediterranis. Un allotjament de luxe, això sí.

Can Bonastre.jpg

Can Bonastre, envoltat de vinyes, té unes vistes privilegiades de Montserrat.

L’hotel es troba a prop de Masquefa, a l’Anoia, però el paisatge és plenament penedesenc: davant les finestres de les habitacions, decorades amb personalitat, s’estén una mar de vinyes i les més privilegiades tenen vistes úniques a Montserrat (avís, el preu de l’habitació doble supera els 200 euros). Des del restaurant Tribia, dins l’hotel, i des de la terrassa Montserrat, que obre a l’estiu, es pot menjar tot gaudint també de la vista magnífica del massís. El dinar, amb plats de temporada com els canelons d’ànec o el rap embolicat amb fulla de parra, s’acompanya de vins elaborats al celler de Can Bonastre, així tot queda a casa.

Can Bonastre 2.jpg

Rovellons al pinot noir, una de les creacions elaborades pel xef del Tribia, Víctor Gómez.

La seva oferta gastronòmica s’ampliaamb esmorzars de forquilla, que es poden combinar amb una visita a la bodega o amb l’entrada a l’spa de l’hotel. Sí, també tenen balneari propi. L’spa Acbua és un petit espai amb sauna, bany turc, camí de sensacions, dutxes lúdiques, piscina coberta amb sortides d’aigua a pressió i un finestral amb vistes de la gran muntanya. Un bany excepcional recomanable en qualsevol moment de l’any.

Can Bonastre 3.jpg

A l’Acbua Spa us relaxareu tot observant les agulles de Montserrat a l’horitzó.