Entrades amb l'etiqueta ‘Empordà’

Entre copes a les vinyes d’Oliver Conti

dilluns, 11/07/2011
Oliver Conti 1.JPG

Caminant entre ceps de Merlot i Cabernet Sauvignon a l'Alt Empordà. © Òscar Marín

“Sentiu com es despleguen les flors blanques, com esclata el gessamí…” Dels tastos de vins sempre m’ha fascinat la nostra capacitat de suggestió quan la degustació es fa en companyia de l’enòleg. Potser després de comprar-lo al supermercat, bevent-lo a casa, aquell vi blanc no ens inspirarà sensacions tan intenses com després d’haver passejat per les vinyes, d’haver conversat emocionadament amb el productor i d’haver tastat amb atenció el vi aconsellat per un nas expert. Em va passar de nou a les vinyes d’Oliver Conti, a Capmany, amb en Jordi Oliver. No es pot obviar la passió del Jordi pel cultiu de la vinya, perquè la transmet a qui l’escolta. És d’aquells que parla del vi amb entusiasme, que es desperta de matinada per mesurar el grau d’humitat ambiental, que es lleva ben d’hora per estudiar les necessitats de cada cep. És dur fer créixer la vinya en aquests terrenys granítics, assedegats, pobres en matèria orgànica, però del seu fruit, en Jordi n’extreu vins d’alt nivell.

Oliver Conti 3.JPG

Els vins de la família Oliver Conti, blancs en primer pla i negres al darrera. © ÒM

La tarda de juny que vam visitar-lo, bufava tramuntana. Les vinyes s’inclinaven i les paraules de la conversa s’allunyaven en direcció al Montgrí. Vam passejar per la finca amb en Jordi i l’Anna, la seva parella i companya en aquest “somni a contravent”, com diuen a la seva pàgina web. Després de revelar-nos els secrets de les vinyes, de visitar el celler i el magatzem, i d’assabentar-nos d’alguns projectes de futur, vam pujar a la sala de tasts. El ritual va incloure sorpreses, entre les quals un dels vins que romanen al “cementiri” d’en Jordi, on reposen una mostra de les primeres ampolles que van comercialitzar a mitjans dels noranta. Tot seguit, uns magnífics vins blancs: Treyu, d’aromes florals i afruitats, creat en honor de la mare dels germans Jordi i Xavier Oliver Conti; i Marta, un saborós vi blanc que s’acosta delicadament a la família dels vins dolços sense ser-ho. Després els vins negres: Carlota, que ens omple la boca amb el record de fruites vermelles madures; Ara, un vi de taula intens i amb un to afruitat, i l’Etiqueta Negra, madura consolidació de gairebé vint anys de treball.

Oliver Conti.jpg

En Jordi Oliver, al centre de la imatge, ens explica tot el que hi ha dins els seus vins. © Èlia Guardiola

Si a banda de fer-hi una visita guiada, com nosaltres, voleu allotjar-vos entre aquestes vinyes de l’Alt Empordà, podeu reservar una de les dues cases de la finca, amb capacitat per a set persones, que es lloguen als visitants per 450€ el cap de setmana (1.100€ la setmana sencera). Tenen un porxo ampli, una piscina ben integrada en l’entorn i la ubicació perfecta per a aquells que els agrada viure “entre copes”.

Oliver Conti 2.JPG

La finca està envoltada pels útlims contraforts de la serra de l'Albera. © ÒM

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011
Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg

Fer nit a la vella caserna de la Guàrdia Civil

dilluns, 16/08/2010

Hort Sant Cebria.jpgUs agradaria dormir en una caserna de la Guàrdia Civil? A mi no. Però us presento un cas especial. L’Hort de Sant Cebrià va acollir fa dècades la caserna de Torroella de Fluvià, però fa uns anys es va transformar en un magnífic allotjament rural i ja no queda cap rastre dels seus antics residents benemèrits. L’emplaçament d’aquest gran edifici de pedra és força excepcional: el jardí i la piscina tenen a tocar l’àbsis de l’església romànica de Sant Cebrià, del segle XII, de la qual pren el nom la casa rural. Per poder oferir les comoditats pròpies d’un establiment turístic, els propietaris (en Jordi i en Joan Carles) han rehabilitat i renovat tot l’edifici, però han respectat els elements arquitectònics que li donen caràcter. Tots els materials, colors i altres elements decoratius han estat curosament seleccionats per crear un ambient elegant, ple de serenitat.

Pels matins, l’esmorzar inclou productes locals: embotits de L’Armentera, formatges de Siurana d’Empordà, pa cuit al forn de llenya i dolços de Sant Pere Pescador… Per la nit, quan el temps acompanya, el jardí s’il·lumina amb espelmes i s’hi pot prendre una copa contemplant les estrelles. L’únic inconvenient és que no admeten nens menors de 12 anys, així que no penseu a fer-hi una estada en família. La parella i prou.

Les cales preferides de Salvador Dalí

dimarts, 29/06/2010

Quan pensem en els paisatges surrealistes de Salvador Dalí, ens vénen al cap la blanca Cadaqués i la pedregosa platja de Portlligat. Però hi ha dues cales, no tan conegudes, que també van inspirar el genial pintor empordanès. Són les cales Culip i Culleró, a les quals s’accedeix fàcilment a peu des de la carretera que porta fins al mític far del cap de Creus.

Cala preferida Dalí.JPG

La pedregosa cala Culip mira cap al nord. © ÒM

Hi ha experts en art que afirmen que Dalí es va inspirar en una de les roques de Culip per a la figura central d’El gran masturbador. D’altres suggereixen que el perfil recorda la forma de l’illa del Culleró, a l’oest de Culip. Fos quina fos la roca inspiradora, Dalí es va banyar en aquestes cales en diverses ocasions. És clar que eren altres temps: els cotxes no feien cua per travessar el cap de Creus i entrar a Cadaqués, els turistes no tenien cap necessitat d’arribar fins al vell far per banyar-se i no hi havia dotzenes de velers campant per l’horitzó. Tot era silenci, calma, inspiració…

El gran masturbador.png

A dalt, una de les formacions rocoses que podria haver inspirat les formes de l'obra 'El gran masturbador' (1929).

Fins a Culip vam arribar-nos un dia d’estiu amb el reconegut naturalista José Luis Gallego, després d’una ruta per la serra de l’Albera. Vam nedar una estona i, com a punt final de la jornada, vam pujar caminant fins al far del cap de Creus, on hi ha un petit restaurant. Atureu-vos a prendre un refresc a la terrassa del far. La panoràmica des de l’extrem més oriental de la península Ibèrica paga la pena.

Far Cap de Creus 2.JPG

El far guia els navegants i acull els viatgers assedegats. © ÒM

6 platges refrescants per anar-hi amb nens

dimarts, 15/06/2010

De platges en tenim moltes, però no totes tenen aigües poc fondes, serveis com dutxes i lavabos, fàcil accés i aventures atractives per als més menuts. Ara que tenim calor, fem un repàs de sis platges familiars a petició d’alguns amics i lectors amb fills. Això sí, eviteu el sol del migdia!

·Platja de Sant Salvador (El Vendrell, Baix Penedès)

St Salvador.jpg

Al Vendrell hi trobareu cultura a pocs passos de la sorra. © Turisme del Vendrell

A tocar de les cases del barri marítim, aquesta platja s’estén just davant de la casa on el músic Pau Casals va viure de petit. Els joves agrairan la visita cultural abans de la capbussada. Es poden llogar patins i piragües, hi ha dutxes i lavabos, i a tocar de la sorra, a la plaça del Pessebre, s’hi munta una ludoteca d’estiu.

·Platja de Ribes Roges (Vilanova i la Geltrú, Garraf)

Vilanova.JPG

El parc de Ribes Roges abraça l’extrem oriental de la platja. © ÒM

Sorra ben fina, aigües poc profundes, dutxes, lavabos, gandules, quiosquets amb música i una notable tranquil·litat. La platja vilanovina de Ribes Roges està feta per a les famílies. Es troba delimitada per un gran parc on trobareu gronxadors, tobogans, ombres per descansar i una estació amb trens en miniatura que funcionen els caps de setmana.

·Platja de les Dunes (Santa Susanna, Maresme)

Sta Susanna, Joan Ribot.jpg

A Santa Susanna saltaran, ballaran i es mullaran. © Joan Ribot

Als mesos de juliol i agost, en aquesta platja paral·lela al passeig marítim de Santa Susanna s’hi ubica el Mini Beach Club, un espai de lleure per als nens de 4 a 12 anys. S’hi munta un castell inflable i llits elàstics, s’hi organitzen jocs d’aigua i hi ha, fins i tot, una festa de l’escuma infantil.

·Platja Gran de l’Estartit (Torroella de Montgrí, Baix Empordà)

Estartit.jpg

A l’Estartit descobrireu que les illes desertes existeixen. © Ajuntament Torroella de Montgrí

Hi ha poques platges situades davant d’una illa deserta, i la platja de l’Estartit mira a set illots deserts: les Medes. No hi viu cap Robinson, però reben la visita de molts ocells i alguns turistes que s’hi acosten amb vaixell. Podeu admirar-les des de la sorra o des de l’aigua, poc fonda. També podeu navegar amb els nens al voltant dels illots amb el catamarà Nautilus. Tota una aventura.

·Platja del Moll Grec (L’Escala, Alt Empordà)

Moll Grec.jpg

No cal viatjar a les illes Cíclades per veure ruïnes gregues a tocar de la mar. © Ajuntament de L’Escala

Als més joves els entusiasmen les històries i aquesta platja en guarda una de ben especial, la dels grecs que van construir el port d’Empúries. Mentre ens banyem, encara podem veure les restes de l’antic moll hel·lenístic emergint de l’aigua. La sorra fina i daurada i el desnivell regular de l’entrada al mar s’ajusten al tipus de costa que busquem. Ben a la vora hi ha un parc públic amb algunes taules per dinar.

·Platges de Roses (Roses, Alt Empordà)

Roses.jpg

A Roses hi estareu més tranquils de bon matí i a última hora de la tarda. © ÒM

Les platges urbanes de Roses conformen un gran arenal de sorra fina que va des de la Punta fins a Santa Margarida. Hi ha serveis de lloguer de gandules, para-sols,  patins i caiacs, a més d’àrees infantils, dutxes i diversos restaurants al llarg del passeig marítim. S’hi pot aparcar fàcilment i hi ha servei de socorrisme. Eviteu anar-hi a ple agost: hi ha molts turistes.

-Vols sis platges més? Consulta el post: “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.

Un castell ‘chill-out’ a l’Empordà

divendres, 4/06/2010
IMG_0426.JPG

El pati del castell i la capella © ÒM

Era una tarda lluminosa d’abril. Vam escalar les entranyes de la torre de l’homenatge per arribar a la cambra més alta del castell. Des del llit, la panoràmica sobre els camps empordanesos daurats pel sol de ponent era majestuosa. A baix, al gran pati, sonava la veu melosa de Bebel Gilberto. Érem dins el Castell d’Empordà, als afores de la Bisbal, gaudint d’un moment chill-out. Res a veure amb les penúries que es devien viure en una fortalesa vasta i gèlida com aquesta al segle XIII, quan el comte Ponç Hug IV va aixecar la torre sobre el turó de Marenys per defensar les seves propietats. El castell fou ampliat i reformat amb el pas del temps, passant per altres mans (com les del capità Pere Margarit, descobridor de l’illa Margarita, a Veneçuela), i s’hi va construir la capella de la Mare de Déu del Remei. Durant la guerra civil va patir moltes destrosses i als anys seixanta fou abandonat.
Salvador Dalí s’havia enamorat d’aquesta fortalesa als anys setanta. Volia regalar-li un gran palau a la seva estimada Gala i va considerar que el Castell d’Empordà era el regal perfecte. Però la negociació no va arribar a bon port i Dalí va acabar comprant el castell de Púbol. El propietari actual del Castell d’Empordà, l’holandès Albert Dicks, va comprar l’edifici en ruïnes l’any 1999 i el va restaurar per convertir-lo en un hotel de luxe. Fa cinc anys, quan jo vaig visitar-lo, els preus eren força raonables, però avui hi ha dos factors que fan el castell força inaccessible: un és l’augment de les tarifes (l’habitació més econòmica val 135€, tot i que al mes de novembre oferiran habitacions a 79€ de diumenge a dijous) i l’altre és el requeriment de reservar un mínim de dues nits (el cap de setmana de tardor costa 375€). La cuina també és exclusiva. Creada pel xef Abel Cardozo, la carta abraça productes frescos de la comarca maridats amb una àmplia selecció de vins, del Penedès a l’Empordà.

IMG_0411.JPG

La torre de l’homenatge i la terrassa del Castell d’Empordà © ÒM