Entrades amb l'etiqueta ‘flora’

10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

dimecres, 7/08/2013

Que a Horta de Sant Joan, Picasso hi va viure un moment molt important a nivell creatiu, ho sap gairebé tothom. I que a l’entrada del poble, l’Hotel Miralles ofereix uns plats de crestó en escabetx per llepar-se’n els dits, molts visitants ho tenen clar, perquè el menjador s’omple cada migdia amb veïns, viatgers, ciclistes, treballadors i amants de la bona gastronomia, una gran diversitat de clients que coincideixen en la tria d’aquest conegut hotel-restaurant familiar. Fa unes setmanes vaig fer una estada a Horta i, abans d’arribar-hi, ja tenia clars els dos aspectes que he apuntat. Però em quedaven moltes coses per descobrir. Després de fer una volta ben agradable pels carrers solitaris del nucli antic i de passar una nit de repòs absolut a l’Hotel Miralles, vaig despertar-me amb un esmorzar casolà d’embotits i pa amb tomàquet i amb la promesa que el senyor Salvador Miralles m’esperava per dur-me a alguns dels indrets més interessants d’Horta de Sant Joan. És un privilegi, que et faci de guia algú que s’estima i que coneix tan bé la seva terra. Aquí teniu algunes de les coses magnífiques que hi vaig descobrir:

1. El nucli antic d’Horta

Començo parlant-vos del cor del poble, allà on qualsevol turista ha de fer cap quan arriba a Horta de Sant Joan. Dalt d’aquest puig de 543 m d’alçada hi ha la plaça porxada, d’aires renaixentistes, des de la qual es despleguen uns pocs carrerons de pedres antigues. Baixant per un d’aquests carrers ens topem amb un dels reclams del nucli antic: el Centre Picasso, on s’exhibeixen obres de joventut del geni.

Horta1.JPG

L’església i l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan. © Òscar Marín

2. Lo Parot

Una de les oliveres més emblemàtiques del país la trobem aquí, a les terres del senyor Joaquín Badia. Després de saludar-lo, mentre regava les plantes de l’hort, ens vam acostar a l’arbre mil·lenari. Podríem dir allò de que si les seves branques parlessin… Però no, no parlen. Ens mostren, això sí, multitud d’arrugues que ens expliquen que aquest és “el pare de tots els arbres”, d’aquí el nom de Lo Parot. Amb les seves escasses olives encara en fan oli, una producció molt reduïda, és clar, però diuen els que l’han tastat que és un oli deliciós.

Horta2.JPG

Lo Parot, arbre monumental considerat el més vell de Catalunya. © Òscar Marín

3. El mirador dels Pesells

A les afores d’Horta, pujant a la recerca del centenari pi de Balija, ens aturem al mirador dels Pesells. Des d’aquí tenim un bon tros de la Terra Alta als nostres peus. La Via Verda travessa el paisatge, en veiem l’aqüeducte que salva el curs del riu Matarranya i uns ciclistes que passen, com formigues, per damunt del pont. Com ells, milers de persones s’acosten cada any a fer un tram de la Via Verda sobre dues rodes.

Horta3.JPG

Panoràmica des del mirador dels Pesells, als afores d’Horta. © Òscar Marín

4. El pi de Balija

Aquest és un dels llocs preferits d’en Salvador Miralles. Alguns dies s’asseu sota aquest pi de 19 metres d’alçada i contempla les seves branques durant una llarga estona. Es comprèn perfectament. Aquest arbre allunyat de tot i de tothom transmet un intens sentiment de pau. Es calcula que el pi de Balija té uns 450 anys, cosa inèdita en els pins blancs, que solen arribar a un màxim de 350 anys de vida.

Horta4.JPG

Les branques centenàries del pi de Balija. © Òscar Marín

5. Les Olles

Quan parlem d’un indret paradisíac, hi ha qui pensa en sorra i palmeres. Però a Horta hi ha un racó màgic on banyar-se és un plaer durant els mesos de més calor. Es tracta de les Olles, uns tolls d’aigua en el curs del riu Canaletes. I pensar que fa 50 anys, quan en Salvador Miralles cuidava les cabres en aquestes terres, això era un racó allunyat del món que poca gent coneixia. Em diu el nom de cada toll: el de la Palanca (on el seu pare estenia uns pins per creuar d’una banda a l’altra), el dels Xiquets (on es banyen els més petits), l’Olla Redona, el Toll de Més Avall, la cova de les Orenetes… La gent del poble les coneix com les Olles d’en Baubo. Si voleu saber-ne el perquè, pregunteu-ho a l’Hotel Miralles. També us hi explicaran per què cap veí no es banya al toll del Peraire…

HortaOlles.JPG

Les Olles, un paratge refrescant en plena natura. © Òscar Marín

6. El dinar a l’Hotel Miralles

Ja us he dit que a l’Hotel Miralles s’hi dorm bé i que s’hi menja encara millor. La carn de cabra hi és un dels ingredients distintius, i el crestó en escabetx n’és el plat més conegut. No deixeu de tastar la nova recepta d’aquesta temporada, el carpaccio de crestó amb coqueta d’herbes [vegeu-ne aquí la fotografia]. El seu aroma és deliciós i també la combinació de gustos, amb trossets de formatge i foie. Si podeu, tasteu també el xorís de cabra amb patates i allioli. A més del bon menjar, notareu que el bon tracte és un altre dels puntals del negoci. Els Miralles són una família plenament bolcada en els seus hostes.

Horta7.1.JPG

Crestó en escabetx, el plat estrella del restaurant Miralles. © Òscar Marín

Horta7.2.JPG

El xorís de cabra amb acompanyament de patates i allioli. © Òscar Marín

7. El convent de Sant Salvador

No hi ha monjos, ni visitants, ni una ànima. El convent està sempre tancat. Sempre, excepte alguns dies festius i en ocasions puntuals. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, de copsar el silenci que embolcalla les pedres, de contemplar el seu petit claustre renaixentista protegit per la muntanya de Santa Bàrbara. Les vistes d’Horta des de l’atri són excel·lents.

Horta6.JPG

L’església silenciosa del convent de Sant Salvador. © ÒM

8. Les cabres de Rasquera

En Pepito Miralles, el germà d’en Salvador, treu les cabres a pasturar cada dia. Vaig sortir a buscar-lo pels camps propers a l’hotel Les Capçades, per fer petar la xerrada. Em va explicar que havien vingut, feia pocs dies, uns periodistes francesos a fer-li preguntes sobre les cabres. Són cabres de Rasquera, una raça pròpia de les comarques del sud de Catalunya. Amb la carn d’aquestes cabres es cuinen els millors plats del Miralles.

Horta8.JPG

Cabres de Rasquera pasturant a la vora de l’hotel Les Capçades. © Òscar Marín

9. Una gran estada a Les Capçades

Dormir a Les Capçades és un dels plaers de la Terra Alta. Aquest hotel rural ocupa una antiga residència particular que la família Miralles va restaurar i obrir com a allotjament. L’emplaçament és privilegiat, envoltat de natura, amb una bona vista d’Horta i de la muntanya emblemàtica de Santa Bàrbara, especialment des de la terrassa de 60 metres quadrats de l’habitació Mariné, que vaig ocupar amb molt de gust. És un plaer banyar-se a la piscina interior abans o després de fer una caminada pels camps que envolten la casa. També podem descansar a la sala mentre fullegem algun dels exemplars del DESCOBRIR que hi tenen a disposició dels clients. I quan s’acosti la nit, arribarà l’hora del menú degustació, un altre dels plaers d’Horta que culmina una magnífica estada.

Horta9.1.JPG

L’àmplia habitació Mariné, dedicada a un client il·lustre. © Òscar Marín

Horta9.JPG

Vista de la muntanya de Santa Bàrbara des de l’habitació. © Òscar Marín

10. El sopar degustació

Si a l’Hotel Miralles s’hi serveix menjar bo i casolà, ben arrelat a la Terra Alta, a la cuina de Les Capçades s’hi busquen noves textures i sabors partint, igualment, d’uns productes de primera qualitat. La proposta de menú degustació de la cap de cuina canvia sovint. Jo hi vaig tastar, de primer, unes cuixetes de guatlla confitades amb mousse d’albergínia i tomàquet, un plat saborós, que omple la boca amb la suau espessor de la mousse i amb la tendresa de les cuixetes que es desfan a la boca. De segon, un carpaccio de llagostí amb tòfona negra dels Ports (Tuber melanosporum). Tot seguit, un bacallà cuinat a baixa temperatura, amb chutney de mango i melmelada de llimona. Després, unes costelletes amb crosta d’herbes aromàtiques, cuscús i tzatziki de iogurt, un plat d’intenses aromes mediterrànies. Tot acompanyat amb un Cupatge del celler Frisach. Per postres, un cremós de formatge de cabra amb gelat de romaní i gelatines de taronja i melmelada d’orellanes i mel. Els camps d’Horta posats al plat.

Horta10.1.jpg

Deliciosos plats del menú degustació de Les Capçades. © Òscar Marín

Les llàgrimes daurades dels avellaners

dimarts, 5/02/2013
Aments1.jpg

L'avellaner floreix als mesos de gener i febrer, abans de treure les fulles. © Òscar Marín

El fred fa plorar els avellaners. Però no són llàgrimes de dol, són llàgrimes de renaixement. A partir del gener, les branques nues s’omplen de centenars d’aments, unes espigues penjants formades per flors petites. Com una pluja de colors daurats que hagués quedat aturada, a mig caure, damunt els braços estesos de l’arbre. L’estampa de les avellanoses engalanades impacta per l’austeritat: els camps són freds, no queda ni una fulla i la verticalitat de les inflorescències sembla indicar que la planta pateix una mena de defalliment. Però no és així. Si us acosteu als aments, anomenats també ‘arracades’ o ‘mocs’ de l’avellaner, hi veureu entre cent i tres-centes flors minúscules, sense pètals, que desprenen milions de grans de pol·len durant els mesos hivernals. Disseminat pel vent, aquest pol·len assegura un pas important en l’aparició de les preuades avellanes.

Per als pagesos del Camp de Tarragona –i de comarques com la Selva– és temps de podar i de treure alguns brots, a més de recollir les fulles caigudes. A poc a poc, el paisatge canviarà i les fulles noves tornaran a guarnir les branques, però sens dubte l’ornament més atractiu de l’avellaner són les seves arracades d’hivern. Riudoms, Vinyols, Maspujols, l’Aleixar, Vilaplana, la Selva del Camp, Alforja i les carreteres locals que uneixen aquests pobles del Baix Camp són bons indrets per veure les típiques plantacions d’avellaners.

Aments2.jpg

De les flors de l'avellaner se'n poden dir 'mocs', però dir-ne 'llàgrimes' és més poètic. © ÒM

L’esclat dels ametllers florits

dimecres, 14/03/2012

La florida dels ametllers entre els mesos de gener i març és, com la sortida del sol cada matí, una confirmació que ens alleuja: el cicle de la vida flueix i no s’atura. Després de les glaçades hivernals comença a emergir la primavera i això, als humans, ens reconforta. Les flors més primerenques aprofiten un recès de l’hivern, uns dies de sol i de temperatures més altes, per esclatar amb deliciosa audàcia enmig d’un panorama més aviat desolador, amb predominància de colors torrats. Com convocats per una crida silenciosa, tots els ametllers de la riba mediterrània es posen d’acord, des de les costes de l’Albera fins als camps d’Isona, des de la serralada de Marina fins a la plana de Guissona o el Pla de Mallorca. Algunes branques ja comencen a verdejar i aviat canviaran les flors per petits fruits i fulles esveltes. Mentrestant, gaudirem d’aquest dolç llençol blanc i rosat a banda i banda de molts camins del nostre territori.

Ametller1.JPG

La lluminosiat de la flor de l’ametller atreu abelles i abellots. © Òscar Marín

Ametllers.jpg

L’ametller ens regala una de les flors més primerenques de l’any. © ÒM

Ametllers.jpg

Les flors d’alguns ametllers presenten pètals de color color rosat. © ÒM

Camí del Canigó

dimarts, 11/10/2011

El misticisme del Canigó es concentra en dos pols: el seu cim i l’abadia de Sant Martí. Però l’ascens al pic i el pas pel monestir no són els únics atractius d’aquesta muntanya venerada. Pel costerut camí que puja des de Castell fins al refugi de Marialles ens acompanyen boscos densos (com l’anomenat bosc del Canigó), ruïnes com les de l’antiga talaia de Goa (des de la qual hi ha una bona panoràmica de la Pica) i algunes de les espècies de plantes més interessants del massís. La seva posició geogràfica, l’aigua que corre pels vessants i el desnivell acusat, entre els 480 i els 2.780 m d’altitud, permeten que en aquesta zona hi hagi una gamma variada d’hàbitats i una àmplia representació botànica: des de vegetació més pròpia de les zones mediterrànies (com ara les formacions d’alzines) fins a plantes d’ecosistemes alpins i nombroses espècies endèmiques pirinenques, moltes de les quals tenen aquí el seu límit oriental. A més a més, les àrees de bosc allunyades dels camins són refugi d’ocells amenaçats com el gall fer, mamífers com l’almesquera i diversos ratpenats, i invertebrats com la rosalia, en perill de desaparició.

Darrere del refugi de Marialles s'aixeca la Pica del Canigó, oculta pels núvols. © Òscar Marín

Aquesta àrea dels Pirineus és rica en flora. El poeta Jacint Verdaguer ja feia referència a l’esplendor botànica del massís quan escrivia: “Montanyes regalades / son les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera y tardor.” Una de les espècies que més em fascina és la consolva, coneguda com a barba de Júpiter o joubarbe, que creix entre les roques que envolten el refugi de Marialles i fa flors rosades en forma d’estrella durant tot l’estiu i el principi de la tardor. A la vora dels camins, especialment a l’hivern, es pot trobar la llengua de bou, anomenada viperina pels seus llargs estams que recorden la llengua fina d’una serp, a més de diversos rododendres i falgueres. Amagada a la vora del refugi hi creix la pulsatil·la groga, les flors de la qual es troben entre les més delicades de la muntanya. Això sí, també són unes de les més tòxiques. Per això, les vaques sàvies que pasturen pels prats que hi ha al voltant del refugi no se les mengen pas. Des d’aquests prats contemplarem el massís, si la boira no ho impedeix, amb la Pica del Canigó al darrere, com un far que uneix, desbaratant fronteres, els territoris del nord i del sud.

La consolva, coneguda com a 'barba de Júpiter', creix a la vora del refugi de Marialles. © ÒM

 

En ruta cap als estanys de Camporrells

dimecres, 7/09/2011
Camporrells (3).JPG

Un grup de senderistes torna pel camí del llac de la Bullosa. © Òscar Marín

La presència del gran llac de la Bullosa, al Capcir, eclipsa una constel·lació de petits estanys més septentrionals situats al límit nord-oest de la comarca: els de Camporrells. Aquesta àrea es troba dins el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans (declarat el 5 de març del 2004) i el rastre de les glaceres encara hi és ben present. Aquí, les influències pirinenca i mediterrània fan que hi trobem una gran diversitat de flora, des d’espècies pròpies de climes càlids i secs (que aquí baten rècords d’altitud) fins a plantes ben adaptades al fred i la humitat. Entre aquestes hi ha espècies endèmiques com l’anomenat julivert d’isard (Xatardia scabra) i la botgeta pirinenca (Hormathophylla pyrenaica), úniques al món. Unes de les flors més delicades i alhora més fàcils de trobar entre la primavera i la tardor són les gencianes. La pirinenca (Gentiana pyrenaica), d’un to violaci, creix solitària als prats alpins, on també s’hi troba la menuda genciana vernal (Gentiana verna), més blava.

Genciana.jpg

Mig amagades, les gencianes vernals sorprenen pel seu blau intens. © ÒM

La ruta dels estanys surt de l’aparcament de l’estació d’esquí de Formiguera, a 1.740 metres, i segueix el camí de la dreta que ascendeix fins al serrat de la Calmasella. A poc a poc, tot seguint els senyals amb marques grogues a la vora del sender, es remunta la serra de Mauri, entapissada de pins de mida reduïda, ja que han hagut d’adaptar-se a les temperatures baixes, la neu i els forts vents. Quan arribem a un encreuament continuem a l’esquerra (cap a la dreta arribaríem al llac de la Bullosa), per on assolim un mirador sorprenent sobre el circ de Camporrells. Contemplem des d’aquí una successió de cims que freguen els tres mil metres: el puig de Camporrells, el puig de la Portella Gran, el puig Peric i el Petit Peric, que circumden la depressió de la Coquilla. El descens fins a l’estany del Mig és força acusat, però paga la pena. És a la vora d’aquest mirall on s’aixequen els refugis de Camporrells, dues petites construccions on podem fer un mos i consultar informació de la zona, com ara guies de botànica, mentre gaudim de la pau absoluta d’aquest indret excepcional.

Camporrells (2).JPG

Al fons d'una gran glacera desapareguda fa mil·lennis hi queden els estanys de Camporrells. © ÒM

Mantenir les activitats econòmiques tradicionals i la presència humana en espais naturals de gran valor com aquest és tot un repte. El sector Capcir-Carlit-Campcardós és una àrea de muntanya que alterna els prats de sega, les gespes d’altitud i les zones humides com els estanys de Camporrells, i manté en actiu diverses pistes d’esquí com les de l’estació de Formiguera. L’activitat humana ha de ser compatible aquí amb la protecció d’espècies de fauna d’equilibri molt delicat, com ara diversos ratpenats (el de ferradura gros i el de ferradura petit) o l’almesquera. Durant l’estiu veurem grups d’isards formats per femelles i les seves cries, que busquen obagues i zones altes durant les hores de sol. A la tardor, els muflons són més fàcils de veure, ja que formen ramats i comencen el període reproductiu.

Camporrells (4).JPG

L’estany del Mig, a 2.240 metres, acull a la riba dos petits refugis. © ÒM