Entrades amb l'etiqueta ‘Illes Balears’

Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Sant Carles Eivissa.jpg

Al nord d’Eivissa [a la foto, Sant Carles] trobem racons que semblen aturats en el temps. © Òscar Marín

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

La piscina de l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària. © ÒM

Hotel Sol House Santa Eulària ioga.jpg

Ioga davant del mar als jardins de l’hotel Sol Beach House. © ÒM

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Puig de Missa.jpg

Arquitectura tradicional al Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. © ÒM

Museu Etnogràfic Puig de Missa.jpg

El Museu Etnogràfic d’Eivissa es troba a Can Ros, una antiga casa pagesa. © ÒM

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

Can Musson Eivissa.jpg

Illencs i turistes s’acosten a Can Muson per comprar productes ecològics de l’horta. © ÒM

Can Musson.jpg

Aprenent a cuinar el típic flaó amb Maria Marí a Can Muson. © ÒM

Can Musson 2.jpg

Les cabres de la finca de Can Muson agraeixen la visita dels xiquets. © ÒM

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Oleoteca Ses Escoles.jpg

El menjador de l’Oleoteca Ses Escoles, a la carretera que du a Portinatx. © ÒM

Ses Escoles.jpg

Ous pagesos ecològics i patates fregides, un plat simple però deliciós. © ÒM

Flaó Eivissa.jpg

Per postres, assaborim el dolç flaó tan típic d’Eivissa. © ÒM

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, amb tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda ben protegit per un cap.

Es Canar.jpg

El ferri arriba a Es Canar procedent d’altres poblacions d’Eivissa. © ÒM

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem pel costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippie tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser punt de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Església de Sant Carles Eivissa.jpg

Interior de l’església de Sant Carles de Peralta. © ÒM

Bar Anita Eivissa.jpg

El bar Anita de Sant Carles, un dels històrics de l’illa. © ÒM

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Santa Gertrudis.jpg

Fem parada a Santa Gertrudis, un poble tranquil amb agradables bars i restaurants. © ÒM

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a donar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc, simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable a través de l’Eivissa més rural.

Cala Benirràs.jpg

Petits i grans esperen el moment de la posta del sol a la cala de Benirràs. © ÒM

Posta de sol a cala Benirràs.jpg

L’espectacle més esperat, el sol ens diu adéu mentre sonen els tambors. © ÒM

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Caiac Cala d'Hort.jpg

Caiacs preparats damunt la sorra de la Cala d’Hort, davant d’es Vedrà. © ÒM

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?

El Carmen Cala d'Hort.jpg

Terrassa del restaurant El Carmen, just davant de la Cala d’Hort. © ÒM

Restaurant El Carmen Cala d'Hort.jpg

Paella de mar i muntanya al restaurant El Carmen. © ÒM

Es Vedrà.jpg

Ens acomiadem d’Eivissa contemplant els màgics illots d’es Verdà i es Vedranell. © ÒM

24 hores al cor d’Eivissa

dilluns, 13/06/2016

M’agrada Eivissa a la primavera, perquè em mostra la seva cara més autèntica. És una Eivissa reposada, que conserva l’essència dels seus orígens i ha preservat racons fascinants sota la màscara d’illa noctàmbula. Si la busques, la trobes. S’amaga en part a Dalt Vila, el barri antic de la capital. Però també en altres racons que descobrirem a poc a poc en la nostra escapada a la més gran de les Pitiüses. Primer de tot, després d’aterrar a l’aeroport, ens dirigim cap a la platja d’en Bossa, una de les més llargues de l’illa. Entre els diversos hotels i restaurants d’aquesta zona, al sud de la ciutat, hi destaca el restaurant Lips Reartes, un local que combina una ubicació òptima davant la sorra amb una saborosa cuina mediterrània plena de tocs creatius.

Lips Reartes 2.jpg

La terrassa lluminosa del restaurant Lips Reartes, a la platja d’en Bossa. © Òscar Marín

El xef català David Reartes hi revisa receptes tradicionals com els arrossos i els plats de peix fresc amb un toc de frescor i modernitat, on la qualitat del producte de proximitat és el més important. “No volem una estrella Michelin”, ens confessa el xef. “Jo vull que aquest sigui el meu xiringuito a la platja”. Però és molt més que una simple guingueta al costat de la sorra. No en qualsevol baret de platja es poden tastar plats tan deliciosos com el pop a la brasa amb patata a la forquilla, el pollastre pagès amb gamba i llet d’ametlla o l’arròs de peu de porc negre amb espardenyes a la llauna. Felicitats, xef!

Lips Reartes 1.jpg

Pop a la brasa amb patata a la forquilla maridat amb una cervesa artesana. © ÒM

Lips Reartes 3.jpg

Pollastre pagès amb gamba i llet d’ametlla, una de les creacions de David Reartes. © ÒM

Després de dinar, ens acostem al nucli urbà de la capital. No gaire lluny del centre, es troba la necròpolis del Puig des Molins, on a més de descobrir amb sorpresa nombroses peces de joieria, escultures i estris d’origen fenici molt ben conservats que s’exposen al museu arqueològic, es pot accedir a una de les galeries subterrànies que els fenicis van excavar per enterrar els seus difunts. Encara es conserven tres mil tombes púniques en els centenars de galeries excavades al subsòl de la capital. La seva importància va ser decisiva perquè el conjunt de la ciutat fos declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1999.

Museu Eivissa.jpg

El bust de la deessa Tanit, una de les peces més importants del Museu de Puig des Molins. © ÒM

Museu Eivissa 2.jpg

Carpe diem, pensem mentre visitem les galeries subterrànies de la necròpolis. © ÒM

Després de la visita al jaciment i al museu, pugem a Dalt Vila per seguir descobrint aquella Eivissa mil·lenària que ens xiuxiueja velles històries a cau d’orella. Està feta per als qui agraeixen perdre’s per carrerons blancs i costeruts, plens de curiositats i aromes mediterranis. El barri de Dalt Vila ens proposa descansar a la plaça del Sol mentre gaudim d’un cafè o un refresc sota l’astre que li dóna nom; ens convida a pujar pels estrets carrers empedrats de Sant Antoni i Santa Anna, ascendir fins a la catedral robusta i austera i, des del mirador de Sant Jaume, passejar la vista sobre les teulades del barri de la Marina i les aigües del port.

Plaça del Sol.jpg

Un moment de relax a la plaça del Sol. © Òscar Marín

Carrers de Dalt Vila.jpg

Als carrers de Dalt Vila s’ha conservat l’arquitectura tradicional eivissenca. © ÒM

Escales plaça del Sol.jpg

Prenem un refresc a s’Escalinata, a prop del baluard de Sant Pere. © ÒM

Si es camina per aquests carrerons, s’ha d’entrar al centre d’interpretació Madina Yabisa, al carrer Major, que explica un dels períodes històrics menys coneguts de la ciutat: la dominació musulmana. Una altra parada gratificant per als amants de l’art i la història és el Museu Puget, al carrer de Sant Ciriac, que reuneix més d’un centenar d’olis, aquarel·les i dibuixos de dos pintors eivissencs molt interessants i poc coneguts: Narcís Puget Viñas i el seu fill. Tots dos s’inspiraven en l’Eivissa rural com a tema per a les seves obres.

Museu Puget.jpg

Val la pena entrar al Museu Puget i fer un passeig per l’Eivissa rural. © ÒM

Un cinturó de muralles cenyeix el nucli antic. El recorregut per aquest recinte emmurallat i els seus baluards ens submergeix en el passat i, de regal, ens ofereix unes vistes esplèndides, com les que s’obtenen des del Revellí i el baluard de Sant Bernat, que miren cap a Formentera i l’aeroport de l’illa. Algunes torres han estat museïtzades i en les seves entranyes s’han instal·lat petits centres d’interpretació. Al baluard de Sant Jaume hi ha un espai que mostra armament d’època renaixentista, i el visitant pot comprovar-hi quant pesava una bomba, pot provar una armadura i fins i tot sostenir una espasa voluminosa. Al baluard de Sant Pere hi ha un altre espai interactiu que explica la construcció de les muralles a través d’un relat acompanyat d’un diaporama.

Catedral Eivissa.jpg

La imponent catedral de la Mare de Déu de les Neus. © ÒM

Barri Marina.jpg

Vista del barri de la Marina i del port al capvespre des de la plaça de la Catedral. © ÒM

A l’altre costat de les muralles, entre l’església del convent de Sant Domènec i el Museu d’Art Contemporani, descobrim una vista ben fotogènica de Dalt Vila tot caminant pel baluard de Santa Llúcia. Més avall, a la cèntrica plaça de la Vila, ens esperen un bon nombre de restaurants agradables que al mes de maig ja tenen les terrasses plenes de visitants. Ens aturem a El Olivo Mío, un local acollidor amb un cert aire andalús on assaborim una bona selecció d’entrants (carpaccio de vedella amb parmesà, tàrtar de tonyina, burratina amb pesto d’alfàbrega) i un suculent turbot fresc amb tomàquet, tàperes i olives de la Toscana. Un menú lleuger i deliciós per acabar un dia magnífic a la capital eivissenca. Qui ho vulgui, encara pot allargar la jornada en algun dels clubs o discoteques de la ciutat, però nosaltres anem a dormir. Demà ens espera una gran ruta per l’Eivissa més autèntica

Olivo Mio.jpg

El Olivo Mío, una de les millors opcions per sopar a Dalt Vila. © ÒM

Olivo Mio 2.jpg

Turbot fresc amb tàperes, tomàquets i olives a El Olivo Mío. © ÒM

Dalt Vila Eivissa.jpg

Des del baluard de Santa Llúcia s’obté una de les millors vistes de Dalt Vila. © ÒM

Es Vedrà: el paisatge més magnètic d’Eivissa

dimecres, 24/10/2012
Es Vedrà.jpg

Una parella contempla Es Vedrà des de la Cala d’Hort. © Òscar Marín

Molt abans que el músic Mike Olfield els fes aparèixer a la portada d’un dels seus treballs discogràfics, els illots des Vedrà i es Vedranell ja tenien fama d’indrets màgics. Tot ho afavoreix: la dificultat per arribar-hi i el perfil imponent accentuen el seu caràcter enigmàtic; la posició privilegiada davant la costa i la presència de bons punts d’observació al litoral fan que milers d’ulls puguin contemplar-los des de fa mil·lennis. Un mirador perfecte per veure els illots són els penya-segats que envolten la Cala d’Hort, una platja de sorra que a l’estiu és conquerida per centenars de banyistes i que a la tardor, en canvi, és un dels paratges més tranquils de la costa sud d’Eivissa. S’hi arriba posant rumb a l’oest des de Sant Josep de Sa Talaia per una carretera que travessa grans extensions de pinedes. L’últim tram l’haurem de fer a peu per un camí de terra.

EsVedrà.jpg

A l’extrem sud-oest de l’illa trobem es Vedranell, a l’esquerra, i es Vedrà, a la dreta. © Òscar Marín

Cala d'Hort.jpg

La tranquil·la Cala d’Hort fotografiada al mes d’octubre. © Òscar Marín

Es Vedrà és un illot agrest al qual s’atribueixen fenòmens misteriosos. El catàleg d’esdeveniments paranormals es remunta a l’estada de l’ermità Francesc Palau, entre els anys 1854 i 1860. Aquest pare carmelita va prendre nota d’aparicions d’éssers lluminosos (els més pragmàtics acceptareu que la manca de menjar i l’aïllament el portessin a delirar en més d’una ocasió). D’aquí ve la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, un ésser celestial que vagava per la penya al segle XIX. Igual de llegendari és el gegant que s’havia refugiat en una de les moltes coves de l’illot. Diuen que els coloms missatgers perdien el rumb quan passaven a la vora de la gran roca i que els instruments de navegació es tornaven bojos pel fort magnetisme de la zona. Però tot queda en l’àmbit de la llegenda. De fet, aquest és un enclavament excepcional per als ocells marins i per això es va crear la reserva natural des Vedrà i es Vedranell, que ha estat declarada zona d’especial protecció per a les aus. El que no es pot negar és que ens trobem davant d’un paratge màgic. No és habitual trobar dues immenses roques que emergeixen de l’horitzó i que sembla que en el moment més inesperat podrien allunyar-se tot navegant com icebergs o vaixells de pedra cap a qualsevol punt de la Mediterrània.

Per ampliar aquesta escapada, llegiu el post ‘24 hores al cor d’Eivissa‘.

Sota l’ombra més dolça

dimarts, 27/09/2011

Després d’una caminada camps a través, s’agraeix trobar una ombra on descansar. La de la figuera és la més dolça, sobretot en els últims dies de l’estiu, quan ens ofereix alhora protecció i uns fruits saborosos i rics en sucres, reconstituents després d’un esforç físic considerable. Aquest arbre ha perdut terreny davant altres fruiters, però fa temps, quan les pereres i les pomeres no tenien el protagonisme d’avui dia, les figueres havien estat el cultiu dominant a casa nostra, per la seva resistència davant les sequeres i les temperatures extremes. Els avis expliquen que les figues eren el pa dels pobres i les postres dels rics, i es menjaven seques, madures, en vinagre o en melmelada. A finals de setembre tothom en comprava al mercat o en collia al camp. Avui és a les Illes on ocupen més extensió, sobretot al nord de Mallorca, que en va esdevenir la primera productora mundial a mitjan segle XX, tot i que les figueres s’han convertit més en un símbol de les Pitiüses.

Figuera.jpg

Les grans fulles verdes de la figuera es retallen contra un cel lluminós. ©

De la serenor i majestuositat d’aquests arbres, se’n gaudeix millor des de sota estant. Asseure’s a l’ombra d’una figuera és un acte gairebé sagrat —de fet, Ròmul i Rem, fundadors de Roma, foren alletats per una lloba a l’ombra d’una figuera. Les grans fulles de l’arbre protegeixen de manera eficaç de la llum solar i als seus peus podem observar amb plaer els fruits que ens menjarem. La veu popular assegura que les figues més bones són les que tenen el coll tort, les que són una mica secallones i les que tenen picades dels pardals.

A Llucmajor (Mallorca) hi ha un col·leccionista de figueres autòctones. Des del 1995, l’apotecari Montserrat Pons, propietari de la finca de Son Mut Nou, n’ha plantat exemplars d’unes tres-centes varietats, algunes de les quals a punt de desaparèixer, constituint una base de recursos genètics vegetals de primer ordre. Fruit d’aquesta recerca, Pons (a qui tothom anomena l’Apotecari de les Figueres) va publicar el llibre Les figueres a les Illes Balears. Camp d’experimentació de Son Mut. Si voleu concertar una visita a la finca, heu de demanar autorització abans al telèfon 971 66 03 95.