Entrades amb l'etiqueta ‘revistes’

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

El somni de la revista ‘Nat’

dilluns, 24/01/2011

Aquesta última setmana de gener se celebra un doble aniversari periodístic. Fa sis anys que Sàpiens Publicacions va començar a editar la revista Nat, una aposta arriscada i decidida (totalment inèdita al nostre país) per portar als quioscos una publicació d’alta gama dedicada a la divulgació de la natura i la ciència en català. El segon aniversari és més descoratjador: ara fa tres anys, el somni de Nat es va acabar; un descens molt acusat en les vendes i la necessitat de fer front a altres projectes editorials van portar l’empresa a deixar d’editar la revista.

Revista Nat 6.JPG

‘Nat’ reflexionava sobre paisatges i espècies d’arreu del món de la mà de fotògrafs de prestigi, com mostra aquest excepcional reportatge del català Iñaki Relanzón sobre les àligues d’Alaska.

Revista Nat 2.JPG

Destacava l’anàlisi dels valors més desconeguts dels Països Catalans, com ara les flors més sorprenents, els animals més amenaçats o el riu més net (a la fotografia).

El naixement de Nat va ser tot un esdeveniment, se’n van esgotar els 40.000 exemplars i l’equip de redacció va comptar amb el suport de bona part de la comunitat científica. Amb Nat vam demostrar que es podia fer una revista de natura i ciència per a un públic no especialitzat, però amb el màxim rigor. Van ser tres anys de treball intens per portar cada mes al quiosc articles que explicaven de manera amena temes de conservació de la natura i d’estudi del medi. El portal Culturcat, en l’apartat “Revistes de divulgació”, descriu breument el caràcter de Nat: “una de les seves fites era garantir el rigor i la qualitat de la informació. […] La revista es va convertir en una iniciativa sense precedents, a casa nostra, de la divulgació i del foment del respecte al medi.”

Revista Nat 3.JPG

Els articles s’acompanyaven de completes infografies i precises il·lustracions que eren revisades pels assessors científics de la revista.

Revista Nat 7.JPG

Una de les claus per respectar l’entorn natural és saber quins valors amaga. ‘Nat’ s’esforçava per difondre de manera amena i propera els tresors naturals del nostre país.

El gener del 2008 va sortir el que, inesperadament per als lectors i subscriptors, seria l’últim número de la revista. Va ser dur assimilar el final del projecte, i la desaparició de Nat va suscitar nombroses reaccions. Jordi Pietx Colom, director de la Xarxa de Custòdia del Territori, parlava de la revista al diari NacióDigital.cat com d’un “ric ecosistema, molt especial” i descrivia el tancament  “com un gerro d’aigua freda, congelada diria jo, per a tots i per a tot el sector de la conservació de la natura”. Juli Peretó, doctor en Ciències Químiques de la Universitat de València, escrivia a Vilaweb: “Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, Nat s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana.” El periodista i dissenyador gràfic Herminio Javier Fernández exposava al seu bloc: “Resulta revelador que una revista dedicada a la naturaleza acabe sucumbiendo a las implacables leyes de la selección natural que enunciara Darwin.”

Revista Nat 4.JPG

La major part dels reportatges de ‘Nat’ es basaven en imatges de reconeguts fotògrafs catalans de natura, com Oriol Alamany, Iñaki Relanzón, Jordi Bas, Albert Lleal o Jordi Chias (a dalt).

Revista Nat 1.JPG

La revista responia enigmes poc coneguts, com ara per què es mou el Pedraforca, quanta aigua dolça queda a la Terra o si hi ha reserves de petroli a Catalunya.

Ens podem preguntar: per què mor una revista? Potser Nat no va estar a l’alçada de les expectatives, potser la societat no estava prou interessada en una publicació de natura i divulgació científica, potser els qui l’havien de fer viable econòmicament no van saber apostar-hi prou… Els dubtes són diversos. Malgrat la seva defunció “implacable”, de Nat ens en queden els 37 números a les hemeroteques (i als prestatges de moltes llars), un grapat de bons records i la sensació de que aquell somni, algun dia, podria tornar a fer-se realitat…

Revista Nat.jpg

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg