Arxiu de la categoria ‘Rutes’

Posant ordre a una temporada de bolets disbauxada

dilluns, 8/10/2012

Després d’una llacuna temporal al blog sense publicar, condicionada per molts motius que ben poc tenen a veure amb la falta de ganes o la manca d’arguments per esplaiar-me escrivint, reprenc l’activitat amb unes línies dedicades als bolets, o més ben dit, a exposar les llums i les ombres d’un final d’estiu i un inici de tardor força estranys pel que fa a la manipulació mediàtica de l’activitat micològica.

Comença a ser hora de prendre’ns més seriosament una activitat que genera moltes oportunitats i noves possibilitats de negoci a les àrees forestals i de muntanya d’arreu del territori. Fa anys que ho exposo, i afortunadament no sóc ni la primera ni l’única persona que hi posa veu i tinta, tot i que els gestors de tot plegat sovint sembla que passin els dies comptant mosques. Des de la recaptació econòmica derivada dels milers, milions de quilòmetres recorreguts pel col·lectiu boletaire durant els seus -sovint- llargs desplaçaments, passant pel consum de productes turístics de tota mena, sigui artesania alimentària o de qualsevol altra naturalesa, allotjaments en zones rurals i revalorització de la tardor com a temporada alta en moltes zones del país, restauració, divulgació i tot el que pugui cabre en un paquet atractiu de propostes encaminades a fer més divertida i conscient la recerca i recol·lecció de bolets. Un cop més, o ens ho creiem o acabem marcits com una de les infinites fulles seques de faig que aquests dies evidenciaran un canvi de cicle. El faig avisa: tornaran noves primaveres i tardors, per tant, noves oportunitats per adreçar el camí, però la feina feta no fa destorb, i com abans posem fil a l’agulla, abans aixecarem el cap. O ens fem nostre el posat seriós que es mereixen les grans oportunitats, o deixem que se’ns escapi un altre tren. Pitjor encara, el fem descarrilar abans que arribi a la nostra estació. La realitat mana, i som afortunats de poder seguir posant en pràctica un engrescador model de turisme amb valor afegit, carregat de coneixement i respecte per l’entorn però sense perdre l’encant d’esplaiar-nos sense més complicacions afegides. En definitiva, estem parlant de milions d’euros, és a dir, de milions de recursos positius, i del disseny estructural d’un esquema de futur. Detesto profundament la política tal com s’entén i es desenvolupa a dia d’avui, però no puc evitar referir-me a les “estructures d’estat” que han ressonat aquestes darreres setmanes des de diveros estaments. Doncs bé, aquí en planto una, d’estructura, que podria servir per apuntalar els fonaments d’un territori, el nostre, que ara mateix pateix les flaqueses dels perdedors.

Llums i ombres en un context que cal matisar

Amb un regust desagradable, fa setmanes que anem ensalivant i assaborint declaracions, informacions i avistaments pessimistes que alerten d’una de les “pitjors temporades de bolets dels últims anys”. Escolto bajanades tot sovint, fins i tot en proclamo jo mateix, segur, però aquesta transcendeix els límits de l’ètica, la física i la química, perquè ningú és capaç de predir el futur de l’activitat micològica més enllà d’una previsió setmanal que, tot sovint, també es desdibuixa per sorpreses meteorològiques imprevistes. Es poden fer estimacions, però si aquestes prenen forma de frase lapidària, el desastre està servit. És el que succeeix amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, que emet comunicats regularment exposant la seva particular previsió de producció de bolets als nostres boscos; aquí enllaço la notícia publicada a l’ARA el 28 d’agost. Pretendre tenir controlada una cosa que, afortunadament, és incontrolable, no ens pot menar mai a bon port. Per més paràmetres, fórmules i mostrejos que es facin, l’atractiu de la natura és que es mostra capriciosa en tot moment. Quan la teoria és pessimista i pot condicionar una activitat econòmica de gran volada, com la dels bolets, potser és qüestió de no posar-se tan lapidaris. I dic això sabent que en Juan Martínez, investigador del CTFC, de bolets en sap més que jo i de fer declaracions potser també, amb la qual cosa entenc que les seves paraules no són exactament les que després reflecteixen els titulars dels mitjans de comunicació.

Sortosament, les previsions de l’Enric Gràcia, una altra de les persones que de bolets en sap més que qui us escriu, són difoses cada setmana al programa Caçadors de Bolets, i acostumen a ser força realistes, fiables, i sovint conviden a agafar el cistell i sortir a pasturar pel bosc. Precisament del blog de l’Enric Gràcia, us enllaço una entrada seva que també fa referència a la disbauxa que proclamo al títol de l’article; és l’acció que s’ha dut a terme al Bosc de Poblet, una pintada artística sobre l’escorça d’alguns arbres del bosc, projectant les imatges del rovelló, l’apagallums, el fredolic i el reig. I jo que em pensava que el bosc en si mateix ja era una meravellosa obra d’art! Devia anar ben errat… Es veu que hi faltava la grapejada humana per acabar-ho d’engalanar. Són accions com les exposades, les que em fan pensar i dir en veu alta que no ens prenem seriosament això dels bolets. I deixo tot el tema de la regulació per a un altre dia, perquè m’allargaria massa i em podríeu titllar d’aixafaguitarres. Hi haurà qui pensi que la disbauxa la fomento jo com a pioner a l’hora de desvetllar els millors boscos per trobar bolets, posem per cas, però penso que necessitem perspectiva. La difusió de bona informació, veraç i objectiva de debò, i el fet de compartir coneixements mai debiliten la cultura d’una societat, sinó ben al contrari, la reforcen i l’apuntalen. Ara bé, tot sigui dit, els resultats de la pedagogia i la divulgació es palpen sempre a llarg termini. La immediatesa és ben sabut que mai arrela ni profunditza.

Dit tot això, anem per feina. No estem en un mal any de bolets, només podem dir que ha estat un mal estiu de bolets. Hem tingut absència de precipitacions a bona part del territori, però no hem viscut res que no haguéssim patit abans. Un Ripollès amb les pastures ben rosses al juliol, una Vall d’Aran sense rovellons d’avet a ple estiu o un Collsacabra amb roures i alzines demanant aigua a crits no són postals que mai abans no haguéssim vist. Tampoc és la normalitat, si normalitat s’entén com el fet més habitual. En definitiva, un estiu sec, i molt càlid a estones, i prou. No cal dramatitzar. A partir del passat 28 d’agost, les tempestes van començar a descarregar humitats, els arbres han sabut revifar, com gairebé sempre, i els bolets ens acompanyen des de la tercera setmana de setembre. També podríem dir que està sent una temporada de bolets clàssica! Tret de l’alta muntanya, que és la que de mitjana rep més aigua durant l’estiu.

Collita de ceps, rovellons d'avet, rovellons vers i pinetells a la serra de Montgrony, el dia 28 de setembre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Amb l'amic Jaume, enmig d'un erol de moixernons blancs de tardor -Leucopaxillus candidus- a 1.800 metres d'altitud (Alt Urgell), el 26 de setembre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Dos ceps, de l'espècie Boletus edulis, al bac de Setcases i sota pi negre madur, el 3 d'octubre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Des del 20-25 de setembre espècies com el rovelló, el pinetell, els rovellons d’avet i pi negre, el cep (en comptagotes), la llenega blanca, l’apagallums, els rubiols i camperols, el fredolic… i, darrerament, altres com el reig i la llenega negra, han estat habituals en algunes zones. Boscos del Ripollès (vall del Segadell, Campelles, sector Montgrony-Gombrèn, les Llosses i Campdevànol…), del Berguedà (sobretot l’altiplà de Coforb, Capolat i Taravil, La Quar i Picancel, Castellar del Riu…), del nord del Solsonès, i altres racons del Pallars Jussà, Alt Urgell o Alta Ribagorça que van rebre les primeres tempestes de la temporada, han fructificat de forma generosa, molt superior a la mitjana productiva dels darrers anys en alguns casos. Només cal especificar que les florades, degut a la irregularitat dels primers ruixats, han estat i estan sent desordenades i inconnexes, amb grans diferències en un mateix bosc. De l’èxit de les troballes al cistell buit, enguany, hi ha molt pocs metres de distància. Un argument més, si cal, per animar la recerca. Després de les pluges generals i generoses del 29 de setembre, tot ha seguit més o menys igual: l’alta muntanya ja no ha estat a temps de despertar del tot, els boscos que produïen fa més dies ho segueixen fent, i la resta de sectors resten a l’espera, pendents del final d’aquest estiuet que ens acompanya i desitjant que al final d’aquesta setmana els termòmetres baixin i les pluges ens tornin a visitar. De moment, entre els 900 i els 1.500 metres de les zones assenyalades al mapa és on podem trobar més quantitat i varietat de bolets, amb l’excepció dels reigs, llores i surenys foscos, que estan començant a néixer en cotes baixes i vora el litoral. Amb tot, res fa pensar que estiguem davant d’una de les pitjors temporades dels darrers anys. Ben al contrari, el territori és gran i molt divers, i cap generalisme és capaç de descriure aquesta realitat.

Mapa de previsió micològica del 8 al 14 d'octubre. En verd, zones productives en general per a la majoria d'espècies. En taronja, llocs on estan fructificant els reigs © Marc Estévez Casabosch

 

Detall d'un grup de rovellons -Lactarius sanguifluus- sota pi roig, vora el Santuari de Montgrony al Ripollès, el passat 28 de setembre © Marc Estévez Casabosch

 

Gaudim de la màgia dels bolets, perquè ens ho mereixem, i que la mediocritat dels qui no pensen el mateix -o no pensen, simplement- no ens talli les ales. Aprofitem un recurs que hi és sense haver de forçar-lo, cuidem-lo i deixem que flueixi la passió i l’espontaneïtat.  Sortiu al bosc, a la natura, per descobrir, assaborir, conèixer i estimar.

Bones collites!

Carros de Foc, Pirineu d’aigua

dimecres, 18/07/2012

La travessa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, rebatejada amb el nom de Carros de Foc des de fa uns anys, ens permet gaudir a ple estiu d’un ambient refrescant entre magnes muntanyes de granit lluent i més de dos-cents estanys d’aigües cristal·lines. En total, són gairebé seixanta quilòmetres amb un desnivell acumulat que frega els deu mil metres, desenvolupant-se a una alçada mitjana de 2.400m. Les darreres neus es mantenen fins ben entrat el mes de juliol en els racons ombrívols més elevats de la ruta circular, com és el cas del coll de Contraix (2.748m), farcit d’immensos blocs de roca escolpits a base d’anys i escletxes glaçades que es dilaten i s’esquincen sense treva. És la duresa del Pirineu més abrupte, esmolat i, alhora, genuí, que s’engalana amb circs glacials, oasis de nerets i gencianes, pins negres centenaris que treuen pit i múscul per fer front a les inclemències, i un llarg etcètera d’actors  florals i faunístics que ens mostren totes les cartes d’una natura que sap aprofitar el curt període de bon temps per fer rebost, sexe i rock ‘n’ roll. Us ho expliquen les marmotes que, mentre van fent panxa per arribar ben tips a la tardor, amb l’agudesa dels seus sons es protegeixen en comunitat dels intrusos.

Teniu moltes formes d’encarar la travessa. La versió clàssica de tota la vida, que es basa en agafar un mapa de la zona, reservar nit als refugis i començar a caminar,  o bé la que darrerament està marcant tendència, que inclou, a més, un forfait i una mica de suport logístic. I encara més. De modalitats amb forfait n’hi ha dues, l’Open i l’Sky Runner. La modalitat Open permet començar el recorregut des de qualsevol dels nou refugis del Parc, fer-lo en el sentit que més us estimeu, i dilatar-lo els dies que us convinguin; si esteu en bona forma física i habituats a l’alta muntanya compteu uns tres dies, si preferiu assaborir les jornades i fer una mica més el tafaner dediqueu-li entre cinc i set dies, i si teniu temps i us voleu regalar tranquil·litat i hores per visitar estanys, fotografiar, observar i descansar, feu-la en nou dies, és a dir, un refugi per dia. D’altra banda, la modalitat Sky Runner implica fer la travessa en menys de 24 hores, i únicament es pot fer en un determinat moment de l’any que prèviament es fa públic a través de la web de Carros de Foc. Una web que en ofereix alhora tota la informació necessària per dur a terme els preparatius, a més d’un telèfon de contacte i reserves que ens comunica amb l’oficina de Carros de Foc situada a Vielha.

Personalment, després d’haver-la fet de totes les maneres possibles i en totes les seves variants, he de confessar que sis nits són necessàries si voleu mastegar bé tots els estímuls que s’hi respiren, tots els paisatges, tots els racons més enllà del camí principal. Cal disposar de temps per observar, conèixer i fer una bona digestió de tot plegat, perquè aquest trosset de Pirineu s’ho val.

Mapa recomanat: Carros de Foc – escala 1:25.000 / editorial Alpina (inclòs en el forfait)

Circ de Saboredo, tot baixant del port de Ratèra de Colomèrs pel camí GR211.4, en direcció al refugi de Saboredo © Marc Estévez Casabosch

 

Refugi Ventosa i Calvell amb l'estany Negre als peus © Marc Estévez Casabosch

 

El marcòlic groc -Lilium pyrenaicum-, florit durant el mes de juliol, es deixa veure sobretot als circs de Colomèrs i Restanca © Marc Estévez Casabosch

 

A primera hora del dia, des del circ de Restanca, amb l'enforcadura del coll de Crestada al fons © Marc Estévez Casabosch

 

L'estanyola de Ratera, a mig camí entre els refugis Ernest Mallafré i Amitges © Marc Estévez Casabosch

 

La tora blava -Aconitum napellus-, esplèndida durant els mesos de juliol i agost, és una planta molt tòxica, fins i tot mortal en cas d'ingesta, que convé conèixer © Marc Estévez Casabosch

 

Voregem l'estany Eixerola, en el tram entre la collada de Dellui i l'immens estany Tort © Marc Estévez Casabosch

 

Al coll de Crestada (2.475m) un indicador ens marca el límit entre el Parc Nacional i la zona perifèrica © Marc Estévez Casabosch

Del Garraf fins a l’Empordà, lloritos sota l’aigua

dimecres, 4/07/2012

Tots els colors de l’arc iris convergeixen en un petit peix del nostre litoral. Per si no el coneixíeu, us el presento. Al Maresme i al Garraf, l’anomenen llorito. A Blanes -i, per extensió, a tota la Selva- és el rosó, a les Balears és el raor, i pels voltants de València, el raoret. Moltes denominacions afables per fer més fàcil i popular el seu veritable nom: Xyrichthys novacula. És un personatge entranyable del nostre territori que, durant els mesos d’estiu, s’apropa als fons sorrencs litorals buscant aigües poc profundes que l’acullin mentre s’allarga el seu període de reproducció. Entre juliol i agost és fàcil observar-los amb un senzill equip d’snorkel -ulleres, tub i aletes- allà on són, que no és a tot arreu, com podeu comprovar a la seva carta de presentació.

Sota l'aigua, els seus colors varien per poder passar desapercebut. En aquesta fotografia, un exemplar de llorito femella © André Frédéric

Carta de presentació:

Nom científic: Xyrichthys novacula
Noms populars: llorito, raor, rosó, raoret (català) / galán, lorito (castellà)
On viu: fons sorrencs litorals, entre els 5 i els 30 metres de fondària, entre juny i setembre. Durant l’hivern, viu a més fondària.
Localització: De sud a nord… Fons sorrencs entre Vilanova i la Geltrú i Punta Ferrosa -Sitges- (abundant) / Davant del port de Badalona (escàs) / Entre el Masnou i Arenys de Mar (poc abundant) / Entre Canet de Mar i Malgrat de Mar, inclòs el litoral de Sant Pol, Calella i Pineda (abundant) / Punta de la Tordera, platja de s’Abanell, sa Palomera, cala Santa Cristina -Blanes- (poc abundant) / Fons sorrencs entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós (poc abundant).
És molt comú i apreciat gastronòmicament a l’arxipèlag Balear, on es pot pescar respectant uns estrictes criteris de veda biològica.
Pesca: Tradicionalment es pesca amb canya, amb hams petits (nº10) i gambeta o cuc coreà d’esquer. És més còmode pescar-lo des de caiac o embarcació, en dies de corrent lleugera i anant a la deriva, sense fondejar. Des de la platja, amb la modalitat de llançat a gran distància, també se’n pesca algun exemplar. Recordeu que per poder pescar és necessària la corresponent llicència de pesca recreativa (de superfície). És un peix d’activitat diürna, és a dir, que menja durant el dia; les millors hores per pescar-lo queden compreses entre les 7h i les 13h.
 

Si aneu a pescar-ne, sigueu mesurats i respectuosos. Dues dotzenes de lloritos (entre 1 i 1'5 kg) són suficients per gaudir-los al plat, i permeten conservar el recurs © Marc Estévez Casabosch

 

Sa Caleta i la punta de s'Agulla, ben a prop de la cala Santa Cristina -Blanes-. Als fons d'aquest tram litoral de la Selva, a més de retalls d'alguer de posidònia, hi trobem algunes famílies de lloritos © Marc Estévez Casabosch

 

A més de presentar-se com un veritable tresor biològic, el petit llorito és una de les menges més exquisides de la Mediterrània, assolint preus astronòmics als mercats (fins a 100-120 €/kg a Mallorca). A mi m’agrada aprofitar al màxim les excursions en caiac i provar sort amb la canya. Tornar a casa amb algun llorito al cabasset sempre és motiu d’alegria sibarita, sobretot quan el repte i la batalla entre el peix i l’humà s’ha viscut amb mans pròpies. Però la vida d’aquest xicot de mil colors va molt més enllà, i sorprèn, per exemple, la seva tendència hermafrodita. Sí, podríem dir que experimenta una sàvia i saludable transsexualitat! Neix femella, i així es manté durant tota la seva joventut, però en assolir la maduresa, sovint a partir dels 16-17 centímetres de llargada, té la virtuosa capacitat de convertir-se en mascle, canviant una mica la seva aparença. Si bé les femelles presenten tonalitats rosades i ataronjades, en convertir-se en mascles els tons verdosos comencen a guanyar protagonisme, fent-se notar a primer cop d’ull. Aquesta característica la comparteixen amb altres espècies de la família dels làbrids, com és el cas de la julívies o donzelles (Coris julis), per bé que el llorito és l’única d’elles que viu en fons sorrencs; tota la resta de la família la trobem en fons durs de roca.

Si aquests dies de juliol feu una capbussada i els podeu observar, comprovareu que en sentir-se amenaçats s’amaguen a la sorra llançant-s’hi de cap, sense miraments, i fent una mena de cràter força curiós. Tanmateix, la seva organització jeràrquica fa que es distribueixin en petits grups estables pel que fa a ubicació,  formats per un mascle acompanyat de diverses femelles. Cal dir que uns anys abans de l’inici de les males pràctiques en la regeneració de les platges, era un peix molt més abundant que en l’actualitat. Un cop més, la mala gestió del territori i el paisatge que s’ha dut a terme durant les darreres tres dècades queda palesa amb realitats com aquesta, en què un petit tresor preciós i inofensiu, un recurs pesquer i biològic, ha hagut de patir les conseqüències de la cobdícia humana. Si al nord del Maresme, entre Sant Pol i Malgrat, segueix mantenint una notable població, és gràcies a la inexistència de ports que trenquin l’harmonia de la dinàmica litoral i facin innecessària la posterior aportació de sorra mitjançant les temudes dragues. Extreure sorra del fons amb vaixells per regenerar el somni d’una nit d’estiu, per dir-ho amb suavitat, és un delicte ecològic amb una factura devastadora. Que els lloritos que encara ens acompanyen ens serveixin, en tot cas, per reivindicar els valors naturals i ecològics del territori. I que en el futur, entre tots, permetem que la natura es vagi regenerant sense grapejades. Per als qui estigueu vora el mar, passeu un bon inici de juliol entre peixos, sorra i petxines! I als qui no, gaudiu de l’interior, de les muntanyes, dels rius, dels boscos i de tota la vida que ens acompanya més enllà del nostre melic.

 

Els colors de la natura poden ser indescriptibles. Davant d'això, observació, admiració i respecte. Per cert! Veieu les seves dues dents esmolades? Tingueu-ho en compte, perquè mosseguen! © Marc Estévez Casabosch

 

El territori al plat! De l'hort de casa, truita de carxofes i carbassó a la brasa. Del nostre mar, els lloritos. La forma tradicional de menjar lloritos és fregint-los un parell de minuts amb l'oli molt calent, perquè la pell quedi molt cruixent. Es van menjant com si fossin panotxes de blat de moro dolç, rosegant fins que només en queda el cap i l'espina © Marc Estévez Casabosch

Mapa de distribució del llorito -Xyrichthys novacula- al litoral català © Marc Estévez Casabosch

 

 

Quan s’apropa Sant Joan, arriben els “Boletus”

dijous, 14/06/2012

Com cada mes de juny, els ceps més primerencs –Boletus pinophilus i Boletus aestivalis– comencen a treure el nas. Els primers, força tímids encara, es van deixar veure ja fa més d’una setmana en boscos humits del Pirineu, sobretot pinedes de pi roig, pi negre i també avetoses, tot i que en àrees del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra també se’n van trobant, en aquest cas sota faig i castanyer. Les florades de ceps són força habituals en aquestes dates, per bé que cada temporada és diferent i no sempre apareixen amb la mateixa generositat. Enguany, la cosa no pinta massa esplèndida, i pensant en la calorada que s’albira pels volts de la revetlla de Sant Joan, més val sortir a buscar-ne ara que encara hi són. A més de ceps, altres espècies de primavera com les carreretes –Marasmius oreades-, el moixernó –Calocybe gambosa– i les múrgoles -gènere Morchella– encara segueixen actives, i comencen a compartir l’espai vital amb altres de retrobades, pròpies de l’estiu i la tardor, com són la pimpinella morada –Lepista nuda– o els mollerics –gènere Suillus– . Personalment, el que he vist aquesta setmana a peu de bosc és que la manca de pluges està limitant la seva fructificació, encara que aprofiten el més mínim ruixat de tarda -allà on cau- per fer un esforç i desplegar-se. En argot boletaire diríem que hi ha molta activitat fúngica, però que la festa no acaba d’esclatar. Sigui com sigui, el panorama dóna per poder fer una mica de rebost i rebre el nou estiu amb un bon “rissotto” de Boletus. 

L'amic Jaume, collint dos ceps magnífics -Boletus pinophilus- sota pi roig, a 1.750 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

Així estaven els matolls de neret -Rhododendron ferrugineum- el dilluns 11 de juny; a punt de florir! L'espectacle cromàtic durarà unes dues o tres setmanes, i s'allargarà fins a mig juliol en cotes elevades del Pirineu (2.200-2.300 metres) © Marc Estévez Casabosch

 

Vista actual d'un bosc força madur de pi roig, amb alguns avets i pins negres, vora Sant Joan de l'Erm -Pallars Sobirà-. Terra de ceps, en majúscules © Marc Estévez Casabosch

 

En prats, pastures i zones herboses de bosc encara és fàcil trobar-hi algun erol de carreretes ben camuflat. Bolet efímer com cap altre, creix ben tendre immediatament després d'un ruixat i s'arronsa ràpidament quan el sol apreta © Marc Estévez Casabosch

 

Collita d'aquest dilluns, força variada, però eclipsada per la contundència dels Boletus pinophilus, en primer terme © Marc Estévez Casabosch

 

A més del mapa de previsió per als ceps, aquí us indico algunes rutes publicades que poden ser interessants de recórrer i descobrir durant aquesta propera setmana, a la recerca de ceps. Cito el nom de la ruta (els boscos, en definitiva) i el llibre on la trobareu. Són dies de fullejar tot el material disponible i fer bona tria!

  • La fageda de Santa Fe (ruta 2 – La ruta del tresor)
  • L’obaga de la Culla (ruta 16 – La ruta del tresor)
  • La castanyeda de Puig (ruta 14 – La ruta del tresor)
  • Les pinedes de Baiasca (ruta 1 – El secret dels rovellons)
  • El bosc de Baricauba (ruta 27 – El secret dels rovellons)
  • El Naut Aran (ruta 1 – El secret més ben guardat II)
  • Les valls de Castellbò i Santa Magdalena (ruta 14 – El secret més ben guardat II)
  • El Baish Aran (ruta 6 – El secret més ben guardat)

Mapa de previsió per als ceps, del 15 al 22 de juny de 2012. Al nord, es tracta de boscos productors de Boletus pinophilus, sobretot pinedes de pi roig i avetoses. La resta d'espais corresponen a fagedes i castanyedes del Montseny, Guilleries i Collsacabra, on també hi podeu trobar Boletus aestivalis © Marc Estévez Casabosch

La primavera es desborda al Prepirineu més salvatge

dimarts, 15/05/2012

Avui m’he proposat mostrar-vos un trosset de país que, per a mi, és com un afegitó de casa, una estança més. Em cau molt a prop, i s’hi respiren aires únics. És, per tant, un racó molt personal. Ara bé, crec, sincerament, que és un d’aquells indrets del món que ens mereixem conèixer i assaborir. Ens trobem a l’extrem nord del Solsonès, al municipi d’Odèn i enmig dels primers contraforts occidentals de les serres d’Odèn i el Port del Comte, en un petit nucli anomenat Cambrils, que ben poc té a veure amb el seu parent mariner de la Costa Daurada. Potser l’única semblança és que tots dos llocs estan banyats per aigües salades. Allà, la responsable és la Mediterrània. Aquí a les muntanyes, la sal surt del Salí, una antiga explotació de sal amb origen a la font Salada, una màgica surgència que mai ha deixat de rajar, per bé que ho fa tranquil·la, en sintonia amb els ritmes del paisatge del seu entorn.

Vista de Cambrils, tot enfilant el coll de Veça © Marc Estévez Casabosch

Els moixernons -Calocybe gambosa-, aquests dies en plena eclosió. Busqueu-los a les anonenades moixernoneres, erols que any rera any repeteixen ubicació © Marc Estévez Casabosch

Un erol ben marcat al terra, vora el coll de Veça. En aquest cas es tracta d'un erol de carreretes -Marasmius oreades- © Marc Estévez Casabosch

 

Cambrils no us l’acabareu. Envoltats de timonedes -esplèndides durant aquests dies de maig-, carenes pedregoses i vessants entapissats pel pi roig i la pinassa, la zona esdevé un paradís per als boletaires de primavera. Moixernons i carreretes es despleguen en erols fins ben entrat el mes de juny, acolorint, encara més, uns prats i unes pastures amables i aromàtics, arrebossats amb farigoles, sajolides, boixos, carrasques solitàries i estepes de muntanya. És terra de trumfos (patates), sobretot de la varietat kennebec, i de moltes pedregades. Isards, cabirols, voltors negres i altres criatures àgils de bon veure han trobat en aquestes muntanyes el seu etern paradís perquè, de gent, tot sigui dit, no n’hi trobareu massa. Això sí, són els justos i necessaris per mantenir l’equilibri, i també són suficients per tirar endavant dos magnífics restaurants -Ca l’Agustí i La Casanova-, situats a peu de carretera, que us rebran amb els braços oberts i un plat a taula.

L'estreta carena de les Encantades, tram final de la passejada que us proposo © Marc Estévez Casabosch

 

Un cop vistos el Salí, la fauna i les altes carenes… i amb un grapat de moixernons i unes branquetes de farigola al cistell, em permeto robar-vos una estona més per dedicar-la a una caminada esplèndida, que us permetrà captar la millor de les essències d’un territori verge, esplendorós i balsàmic. Vora el pla de les Guàrdies hi trobareu un rètol indicador que us assenyala el camí cap al Forat de les Encantades. És un petit corriol que l’anireu intuint pel rastre del pas d’altres, i per les petites piles de rocs que els bons excursionistes procuren mantenir en peu per orientar als nouvinguts. Mirant cap al sud, l’esquerpa i bonica vall de la Móra Comdal s’obre sense concessions fins a les aigües del pantà d’Oliana. Més a l’oest, i mirant a l’horitzó, l’ampla plana del Segre amb el nucli de Peramola al bell mig. Al fons, els relleus del Montsec. I als nostres peus, la immensa taca forestal que s’escampa per tots els racons del Solsonès i l’Alt Urgell, dibuixant un panorama colpidor. Després d’una mitja hora de recorregut arribareu a destí. Sou a les Encantades, uns relleus arrodonits d’aparença montserratina que es deixen acariciar de ben a prop, tot enfilant estrets i allargassats passos de roca conglomerada. Tot fent equilibris, arribareu allà on els isards grimpen sense treva i els grans rapinyaires aixequen el seu vol més majestuós. Arribareu a tocar el cel.

En alguna escletxa rocallosa de les Encantades hi podreu veure la corona de rei -Saxifraga longifolia- una bonica planta protegida molt ben adaptada al seu medi © Marc Estévez Casabosch

 

Mapa de la zona amb diversos punts d'interès assenyalats: el coll de Veça, el Salí de Cambrils, el punt d'inici de l'excursió al Forat de les Encantades -vora el pla de les Guàrdies-, i l'entorn proper de prats de muntanya, generós en carreretes, moixernons i altres bons bolets © Institut Cartogràfic de Catalunya

Benvingudes pluges, retrobats bolets!

diumenge, 25/03/2012

Arriba la primavera i l’aigua ho mulla tot! Bé, gairebé tot… Algun raconet a mig camí de l’Urgell, el Pla d’Urgell i la Segarra que habitualment queda al marge de les humitats caigudes del cel ha tornat a esquivar-les. El millor guió per al nostre clima mediterrani no estava escrit, però sembla fet a mida. Després de tres o quatre mesos en què alguns s’havien encomanat a la preocupació, patint per una sequera que no tenia res d’estrany ni extraordinari, afortunadament les pluges han fet callar totes les boques grosses. Els ruixats i les tempestes ho han posat tot al seu lloc, i per fi retornaran als bolets el protagonisme cedit als incendis d’hivern, als cultius de secà que no creixien i a les estadístiques pessimistes.

Balanç de l'episodi de pluges del 20, 21 i 22 de març del 2012. A bona part del territori s'han superat amb escreix els 40-50 litres per metre quadrat. Aigua ben caiguda, aigua ben rebuda!

Previsió de bolets del 28 de març al 5 d'abril del 2012. En marró, zones de múrgola i carrereta, i en gris les àrees recomanades per al marçot © Marc Estévez Casabosch

Tot necessita el seu temps, i tres dies de pluja no fan miracles, però els efectes de l’aigua crec que seran visibles i palpables a curt termini. S’haurà d’esperar, de totes maneres, per veure si es van confirmant els pronòstics de cara al mes d’abril, generosos en pluja. Seria una bona notícia per a bolets com el moixernó -Calocybe gambosa-, que necessiten ruixats més o menys regulars per poder fructificar amb ganes i energia. I sens dubte, la neu de les muntanyes, per sobre dels 1.400-1.500 metres, també l’agrairan els ceps, que aniran treballant en silenci i alimentant-se per intentar fer florades de cara al final de la primavera i l’estiu. Tot plegat ho anirem veient i seguint de ben a prop. Ara per ara, ha estat aigua beneïda per als boscos i conreus. A més de bolets, espàrrecs, cebes, faves i pèsols d’arreu del país estan d’enhorabona. Tot ha canviat d’aspecte radicalment, i el verd despunta sense treva.

Aquests dies, per trobar marçots -Hygrophorus marzuolus- us recomano visitar pinedes de pi roig amb roures, sobre terrenys pissarrosos, de la zona de Seva, Susqueda, el coll de Perves a l'Alta Ribagorça... Entre els 600 i els 1.200 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

Les múrgoles -Morchella esculenta/conica- poden aparèixer a gairebé qualsevol hàbitat, però precisament per aquest motiu no són fàcils de trobar. Aquests dies, zones de torrents i rieres, boscos alterats (estassades,cremats) o pinedes de pi blanc són alguns dels llocs on començaran a treure el nas. Per sota dels 600-700 metres d'altitud, de moment... © Marc Estévez Casabosch

Som-hi!! A gaudir de la primavera, que ens ho mereixem!

 

Pescaturisme al Cap de Creus: descobrint els secrets de la pesca artesanal

dimecres, 7/03/2012

S’apropa amb ganes la Setmana Santa! Dies de festa per a molta gent en què la primavera acabada de sortir del forn serà enguany la protagonista. Dies per despertar del son d’hivern i veure llum per tot arreu. Aquí és on entra en joc la nostra Mediterrània. Deixeu de buscar, definitivament, destins llunyans i paradisos perduts. Els tresors són ben a prop, a casa. Us proposo la descoberta del món de vida fascinant que s’amaga al Cap de Creus, des d’una perspectiva única i autèntica. Una visita guiada en barca per descobrir a fons l’ofici de la pesca artesanal.

Un pop fent de les seves a bord de la San José © Marcel Gutinell

En Salva amb un dèntol, un peix exquisit del nostre litoral. Els grans exemplars viuen a fons profunds, però pugen a caçar vora el litoral, i el seu nom ens remet a la seva forta dentadura © Elena Manera

Ens nodrim de la mar, però pocs la coneixen bé. Ha arribat l’hora de mirar-la de cara i preguntar-li totes aquelles coses que ens passen pel cap. En aquest cas, els pescadors, els guies, són la seva veu. Vivim temps de canvis, i ens cal recuperar totes les xarxes calades perdudes, que naveguen a la deriva des que els humans vam pretendre viure de la natura, i no viure amb ella. Això s’ha acabat. Les nostres arrels ens demanen a crits coneixement i respecte per les fonts que ens alimenten. La mar és una d’elles. Cal recuperar la saviesa i el peix de proximitat, extret de les aigües amb mètodes amables, que respectin l’increïble valor dels nostres fons litorals, que permetin les reproducció tranquil·la dels habitants marins. Ni els prats de posidònia, ni els rogers barbuts i acolorits, ni les gorgònies, ni les julívies llampants… Cap d’ells hauria de pagar el preu de la nostra avarícia, del nostre mal fer. I això, qui millor us ho explicarà, són persones humils com en Salva Manera, o en Marcel Gutinell, persones que s’estimen el seu medi, el medi de tots, i que us estan esperant amb els braços oberts per oferir-vos una visió renovada de la realitat.

Observant les arts menors de la pesca artesanal, comprenent el com i el perquè d'un gran ofici © Marcel Gutinell

La tramuntana bufa fort al litoral preciós i feréstec de l’Alt Empordà. Amb uns aires d’aquesta naturalesa només tens dues opcions: caure tombat a la primera de canvi o deixar-te portar per la puresa del vent del nord. El col·lectiu que us presento viu aferrat a la segona opció, la dels valents, la dels visionaris que han decidit assaborir el present i encarar el futur amb energies renovades. Visita’ls i acompanya’ls en una jornada de pesca, i deixa que t’expliquin com n’és de meravellós l’entorn del Cap de Creus. Ocells, pedres, temporals, escórpores, llagostes i tot allò que ens cal conèixer per comprendre la mar. Una mar que ens demana un respir després de dècades de pressió i explotació desmesurades. Una forma de viure i sentir la natura vista a través dels ulls dels qui la duen al cor. Una aposta pel turisme sostenible, de valor afegit, d’emocions i experiències, ara més a prop que mai.

Contacte, reserves i més informació: Pescaturisme Cap de Creus

Segueix Pescaturisme Cap de Creus al Facebook

Calant la bolitja, un art ancestral per pescar el bonítol que encara fan servir al Port de la Selva. Els pescadors us descobriran el tresor de cala Prona i les intimitats de tota la Mar d'Amunt © Albert Valls

 

Dies de tòfones negres: un festival que no et pots perdre

dimecres, 8/02/2012

El luxe sota els teus peus. La veritable tòfona negra és el bolet, de tots els que creixen al nostre territori, que assoleix preus més elevats als mercats d’arreu. Probablement per l’escassetat, en comparació amb altres espècies, però sobretot pel fet de viure sota terra i necessitar l’ajuda d’un gos ensinistrat per assolir bones collites -de vegades s’usen porcs, però són molt golafres i se les cruspeixen abans de donar-les a l’amo-, ha esdevingut un condiment elitista present als millors restaurants de tot el món. La seva recol·lecció està regulada a nivell estatal i també en algunes autonomies, i les millors àrees productores s’emmarquen en acotaments privats. Els mercats o subastes de compra-venda, tradicionalment tancats al públic en general, se situen en poblacions com Solsona, Organyà, Vic o Centelles.

Ara bé, enmig d’un panorama aparentment hermètic apareixen petits oasis de generositat i obertura que, empesos pel futur gloriós que s’albira de la mà de l’ecoturisme, han preferit mostrar-se sense embuts. Aquest és el cas que us presento, el de la Baronia de Rialb, un extens municipi situat a l’extrem nord-est de la Noguera, a mig camí de la plana de Lleida i les muntanyes prepirinenques. Aquí, entre masies, antigues parròquies i boscos infinits de pinasses, alzines i roures, hi ha qui ha decidit apostar pel futur i dedicar-se al cultiu de la tòfona negra. Sí, les tòfones es poden cultivar. Bé, es cultiven arbres inoculats amb el fong amb la intenció d’acabar collint tòfones al cap d’uns anys. En Josep Maria i l’Eugeni, des de les masies Massanés i Perdigués respectivament, van ser pioners al nostre país i ara ja recol·lecten els fruits del seu esforç.

Mapa de la zona (amb info sobre els bolets) que trobareu al llibre "La ruta del tresor" © Marc Estévez Casabosch

El preu de les tòfones negres -Tuber melanosporum- oscil·la entre els 300 i els 600 €/quilo, depenent de la temporada © Marc Estévez Casabosch

La tòfona és un bolet que ben pocs coneixen bé. És un bolet enigmàtic i especial, perquè madura sota terra -d’això se’n diu hipogeu-, que es troba aquests dies sotmès a plena campanya de recol·lecció, un període comprès entre la darreria de novembre i fins ben entrar el mes de març. La sequera de l’estiu i altres factors meteorològics han fet que aquest hivern sigui poc generós en Tuber melanosporum, l’autèntica tòfona negra, però tot i així se’n troben, i el proper diumenge 26 de febrer teniu l’oportunitat de descobrir tots els seus secrets, a més d’assaborir-la al plat i olorar el seu aromàtic poder de seducció. Descobrint els camps que envolten la masia Massanés, plantats d’alzines tofoneres, en Josep Maria Vilella us traspassarà històries viscudes en forma de coneixement, alhora que podreu comprendre com funcionen els bolets, els arbres que s’hi relacionen, els tofonaires i els gossos que col·laboren en la recerca.

Alzines tofoneres i la masia Massanés al fons, dalt del turó © Marc Estévez Casabosch

 

A la masia Massanés hi menjareu de tot i molt bo, però sobretot, podreu tastar tòfones de quilòmetre zero © Marc Estévez Casabosch

El cultiu de la tòfona negra pot esdevenir una realitat esperançadora al món rural, convertint-se en una activitat que complementi les feines agràries més tradicionals i ajudi, alhora, a incentivar el desenvolupament d’aquestes àrees territorials. Més enllà del comerç directe que pugui generar la tòfona negra com a producte, crear activitats de caire gastronòmic i turístic, com les visites guiades i pedagògiques que ofereixen des de les masies Massanés i Perdigués, suposa un pas endavant perquè la tubericultura arreli definitivament en la nostra societat en forma de coneixement i saviesa col·lectiva.

Aprofiteu l'excursió per gaudir de les aigües cristal·lines del riu Rialb, contemplant-les si fa fred, o remullant-vos-hi si les temperatures ho permeten © Marc Estévez Casabosch

Al llibre “La ruta del tresor” (al capítol 9 i a l’itinerari 17) hi trobareu un bon grapat de pàgines dedicades a la tòfona i a la proposta de la Baronia de Rialb. No us les perdeu! I per consultar tota la informació necessària referent a la Tòfona de la Baronia de Rialb i a les Jornades de la Cuina de la Tòfona, amb dades sobre la sortida guiada del proper diumenge 26 de febrer, cliqueu i remeneu per les webs.

Que vagi de gust!!!

Per Nadal, bolets frescos a taula

divendres, 23/12/2011

El desembre ja cueja i l’any s’acaba. Però els bolets segueixen treballant, incansables, alguns actius i d’altres ja en repòs. Sigui com sigui, segueixen sent dies força recomanables per sortir al bosc amb la cistella sota el braç. El fred i el vent dels darrers dies ha limitat molt l’aparició de nous exemplars, però en sectors protegits i més aviat càlids encara hi ha vida. Al litoral, trompetes, vinaders, pinetells i camagrocs treuen el nas abans d’acomiadar-se definitivament, pels volts de gener. I a l’interior, fins i tot en sectors prepirinencs del Solsonès o Berguedà, les llenegues negres volen arribar pletòriques a la celebració nadalenca. Si ens afanyem, encara les podrem incloure al rostit, al capó o a la barreja multicolor de la carn d’olla.

Trompetes a les obagues de Can Gel -Canyamars- © M. E. Casabosch

Previsió bolets del 22 de desembre al 2 de gener, i proposta de dues rutes -en color vermell- © M. E. Casabosch

Però per concretar una mica més -aquests dies cal anar per feina, fa fred i ls obligacions s’acumulen…-, adjunto els mapes de dues propostes que us faig. Són dos itineraris inclosos al llibre “El Secret dels rovellons” (Marc Estévez Casabosch / Ed. Ara Llibres, 2010), molt adients perquè aquest cap de setmana de Nadal pugueu sortir una estona al bosc i dur a terme la que probablement serà l’última sortida boletaire de l’any. Als boscos de Can Gel encara hi trobareu alguna trompeta i a la vall de Pedra Escolta, camagrocs i algun rovelló vinader als vessants assolellats.

Els boscos de Can Gel (Maresme) / Mapa de la ruta 21 -llibre "El Secret dels rovellons"- © Marc Estévez Casabosch

Els boscos de Can Gel, un petit oasi a quatre passes de Mataró. Descripció de l’hàbitat: alzinars i pinedes de pi pinyoner, sovint formant bosc mixt, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 200 i els 440 metres.  Trobareu tots els detalls de l’itinerari, amb descripció acurada dels bolets i plantes que hi trobem, a les pàgines 120-124 del llibre.

Vall de Pedra Escolta (la Selva-Maresme) / Mapa de la ruta 23 -llibre "El Secret dels rovellons"- © Marc Estévez Casabosch

El turó d’en Gall i la vall de Pedra Escolta, ambient marítim a les portes de la Costa Brava. Descripció de l’hàbitat: boscos d’alzina, suro, roure i pi pinyoner, i també algunes reforestacions de pinastres. Brolles silícies de brucs boals i estepes, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 100 i els 309 metres del turó d’en Gall. Podeu llegir l’itinerari al complet al llibre, a les pàgines 128-131.

Bon Nadal a tots/es, i bona recerca!!!

Una de mar i caiac: esport i suquet de peix de roca a les illes Formigues

dilluns, 12/12/2011

Enlloc està escrit que els dies de sol i platja pertanyin només a l’estiu. Si us agrada l’aigua salada, navegar, fer esport, llevar-vos ben d’hora, pescar i assaborir el millor peix del món, aquesta proposta és la vostra. Sortir a la mar a palejar -o remar, com vulgueu dir-ho- a bord d’un caiac és una pràctica que cada dia guanya més adeptes, molt estesa en indrets com els Estats Units o, sense anar més lluny, en àrees peninsulars com Almeria, Granada, Cadis,  Alacant o Cantàbria, entre d’altres. I no només això, sinó que la pesca des de caiac s’està perfilant com una de les activitat aquàtiques d’esport i natura amb més perspectiva de futur. Relativament econòmica, totalment ecològica, saludable i plena d’atractius, ens permet gaudir dels paisatges del nostre litoral a ritme slow, en silenci, i sentint la grandesa de la làmina d’aigua a flor de pell. Ecoturisme en estat pur! I a més, durant els mesos de tardor-hivern, amb l’avantatge afegit que suposa la tranquil·litat més absoluta: ni motos aquàtiques fent bestieses, ni aglomeracions de temporada, ni cap altra barbaritat i/o conductes incíviques que malauradament sovintegen durant l’estiu. “I no fa molt fred?”, em podríeu dir… Doncs no. No hi ha res que la roba d’abric no pugui arreglar! L’aigua de la nostra Mediterrània no és prou freda, ni tan sols al pic de l’hivern, per arronsar-nos els ànims i esguerrar-nos la festa.

El Freu de les Formigues a trenc d'alba, un lloc i un moment idonis per començar a pescar © Marc Estévez Casabosch

No us negaré que llevar-se a les tres o les quatre de la matinada pugui fer certa mandra (i més d’hora, els que tenim la platja una mica lluny de casa…). Afortunadament, jo que sóc d’ànima diürna, confesso que fins i tot m’agrada abandonar el llit a aquestes hores, sobretot si és per contemplar la sortida del sol amb els peus en remull i poder ensumar profundament l’aroma de marinada. Només amb això, l’aventura a trenc d’alba queda totalment justificada. Si a més puc agafar les canyes i sortir a pescar el sopar, l’experiència assoleix el clímax. Comprenc la pesca recreativa si es practica com a activitat d’autoconsum: pescar bon peix, la quantitat justa, i fer-ne un bon àpat. Sortir a emprenyar els peixos només per distracció mai m’ha acabat de seduir, tot i que no ens discutirem per les formes. Amb mesura i respecte, hi ha lloc per a tot i per a tothom. Però vaja, em quedo amb la visió més romàntica i sostenible de l’activitat, sobretot perquè aviat farà tres dècades que la practico i he aconseguit fer-la al meu gust i mesura, respectant la mar, les normes de joc i la meteorologia.

Amb el caiac equipat, fent un descans a la desèrtica platja de Castell -Palamós- © Marc Estévez Casabosch

Un dels incomptables racons que us animo a descobrir és la franja litoral de les illes Formigues, al cor de la Costa Brava i enmig d’un paisatge que encara sorprèn pel seu caràcter i aparença genuïns. Un entorn poc alterat i amb bona salut ecològica tot i la pressió que rep, que hem de cuidar i protegir per tal que les generacions futures en puguin gaudir. Les illes Formigues són un grupet d’illots petits, situats a menys d’una milla nàutica de la punta d’en Canet (a uns 1.300 metres) entre Palamós i Palafrugell, que en dies de temporal marítim queden engolides per les força de les onades, convertint-se en enemigues invisibles per a les embarcacions. Un entorn amb força història perquè l’any 1285 va veure de ben a prop com les tropes catalanes de l’almirall Roger de Llúria derrotaven les franceses de Felip III, en l’anomenada Batalla naval de les Formigues. Aquesta història, i les dels pescadors de feinegen a la zona des de fa segles, ho impregnen tot, des del far situat a la Formiga Gran fins a les gorgònies acolorides que entapissen els seus fons marins.

Des de la platja de Castell, al terme de Palamós, podem posar rumb cap al nord-est, en direcció a Cap Roig, mentre les petites cales es van succeint: cala Estreta, el Crit, cala des Vedell… La panoràmica de Calella de Palafrugell apareix més enllà de Cap Roig, trencant l’harmonia natural, intacta, que ens alegra el trajecte mentre creuem el Freu de les Formigues i els rocams del cap de Planes.

Vaques serranes, sargs, julívies, pagells... Peix de roca a punt d'anar a la cassola © Marc Estévez Casabosch

INFORMACIÓ PRÀCTICA per a no iniciats/ades: Si el caiac i la pesca són dues coses noves per a vosaltres però us fa il·lusió fer-ne un tastet, només necessiteu les ganes i una llicència de pesca recreativa (de superfície). Recordar-vos que convé sortir a la mar en companyia, bàsicament per seguretat, i amb unes nocions bàsiques de tot plegat. Podeu iniciar-vos al Kayac Center Guíxols, on ens proposen la pesca en caiac com a activitat.

KAYAK CENTER GUÍXOLS / Baixada de Guíxols (17220 Sant Feliu de Guíxols) / 667 76 91 80

Bona aventura, i bon suquet de peix de roca!