Dies de tramuntana, setmanes emboirades, dies de pluja fina… També dies molt freds, dies sovint força apagadots que conviden a afluixar els bioritmes i fer com les marmotes de l’alta vall del Ter, que s’amaguen al cau esperant temps més favorables. Però l’hivern, a casa nostra, és prou divers i encantador com per oferir-nos petites finestres amb vistes primaverals, tastets fugissers de bonança que s’han d’afagar al vol perquè no concedeixen ajornaments. Si no s’agafen en el moment oportú, s’escapen. I dimecres passat, penúltim dia de gener, tres dies abans d’una de les tramuntanades més impactants dels darrers mesos, vam poder gaudir d’una d’aquestes finestres. Amb l’anticicló abraçant-nos, les temperatures a prop del litoral rondaven els vint graus i, fins i tot, al Solsonès, circulaven un bon grapat d’insectes despistats que no volien deixar-se perdre una escalfor que tenia les hores comptades. Amb un ambient tan energètic, vaig pensar que calia passar a l’acció.
Em llevo a les quatre de la matinada, carrego el caiac encara entre lleganyes, i em disposo a estrenar el flamant desdoblament de l’Eix, que més enllà d’una immensa patòfia política i econòmica, suposa un alleujament destacable per als de terra endins que acostumem a treure el nas per les comarques de Girona, a més d’un important punt en favor del turisme interior. Una cosa no treu l’altra. Doncs bé, després d’una bona estona travessant llargues llengües d’asfalt i escoltant els temes del darrer disc de Rufus Wainwright, arribo a la cala Sant Francesc -o cala Bona- de Blanes. Encara és fosc, no hi ha ningú i no es belluga ni una fulla. D’això es tractava.
Aprofito la matinada i el matí per palejar i pescar entre les cales de Sa Forcanera i Boadella, transitant per un tram del litoral sud de la Costa Brava que, tot i haver patit els mals de l’especulació i el negoci immobiliari, conserva un aire d’autenticitat salvatge remarcable. El sector de Pinya de Rosa, que inclou un dels jardins botànics tropicals més interessants d’Europa, n’és en bona part responsable, tenint en compte que constitueix una finca pràcticament verge entre la Punta de s’Agulla i les platges de Treumal i Santa Cristina. I tot sigui dit, un espai que continua verge gràcies a diversos col·lectius socials implicats, que l’han pogut salvaguardar després de diversos intents d’usurpació per part d’interessos immobiliaris, privats i foscos. Quan el cabàs comença a lluir prou peix i els braços ja fluixegen, arriba el moment de tornar a terra i canviar el banyador pels pantalons de muntanya.
Em deixo convèncer per un bon home que passeja amb un grapat d’espàrrecs, i m’enfilo per la zona més forestal de la muntanya de Sant Joan, coronada pel seu castellet, mirador natural de Blanes i, de retruc, de tota la plana que s’escampa entre l’alt Maresme i l’extrem sud de la Selva, esquitxada per infinits turons entapissats amb pinedes de pi pinyoner, pi blanc i pinastre. Entre alguns espàrrecs primerencs -més aviat pocs- i mates de romaní florit em situo en una clariana de bosc estassat, i en el lloc menys previsible, topo amb les dues primeres múrgoles de la temporada. Fet i fet, ha valgut la pena aparcar la mandra i llevar-se d’hora. Dues múrgoles, uns quants espàrrecs, una mica de múscul, els beneficis de l’aigua de mar i un cabàs amb el millor peix del món, del meu món.
Ja ho veieu doncs! No cal canviar d’hemisferi, ni tan sols canviar de país, per viure les millors experiències i exprémer al màxim les estones lliures. El nostre -país-, potser és menut en extensió, però pocs el superen en diversitat i contrastos. Siguem-ne conscients i posem en valor el que tenim, que és molt. Potser massa! De vegades, qui viu envoltat de pilons d’or, és incapaç de veure’l brillar. Però vaja, reprenent el fil… Si aquests dies, entre ventada i ventada, veieu que la meteorologia es disposa a oferir-nos una mica de calma, aprofiteu el moment. Siguin les primeres múrgoles vora el mar, espàrrecs per fer una truita, una escapada fent allò que més us agradi o, simplement, una passejada urbana amb la llum de febrer esquitxant-vos les galtes durant l’estona de descans que us permeti la feina.
Quina tardor més intensa! Habitualment, l’eclosió dels bolets als boscos acostuma a coincidir amb la densificació de la meva agenda de treball, per bé que enguany han estat unes de les setmanes més dinàmiques que he viscut. Sortides al bosc, conferències, cursos i, sobretot, moltes hores pasturant per pinedes, avetoses, rouredes i fagedes, entre d’altres, amb la ferma intenció de capturar moments i coneixements que circulen lleugers, gairebé sense preveure-ho, que convé atrapar en el moment oportú. Una bona fotografia d’aquell bolet que sempre es vol resistir, una història deliciosa per poder explicar, un motiu inspirador i fresc per seguir escrivint noves pàgines en futurs llibres encara imaginaris. Molta activitat que genera, alhora, ganes efervescents de repòs hivernal. Ganes d’asseure’m una estona sota una alzina, agafar el llapis amb guants de llana, i anotar bé totes les experiències dutes a terme, sobretot aquelles que convé repetir i, sobretot, recomanar.
He gaudit especialment d’una de les activitats viscudes, concretament a l’Alt Berguedà, en el marc d’un Workshop Catalunya-Pirineus molt interessant. Els workshops, perquè us en feu una idea, són pluges de propostes enfocades a agents turístics d’arreu que persegueixen un objectiu molt clar: mostrar els atractius d’un territori i aconseguir captar l’atenció dels participants, generant un retorn prou substancial que permeti dinamitzar les activitats turístiques i comercials de la zona. I d’això, els professionals de l’àrea de Turisme del Berguedà, en saben.
Em van convidar a fer el guiatge d’una sortida micològica, o boletaire, com li vulgueu dir, que s’acabaria pels volts del migdia al Molí del Casó, on els participants haurien de ser la part activa d’un taller de cuina destinat a conèixer una mica millor les aplicacions gastronòmiques de les espècies de bolets més comunes de la zona. Així va ser, i va anar molt bé. Al matí vaig conduir el grup per les pinedes de pi roig properes a Gisclareny, on vam trobar força bolets de tota mena i vaig dur a terme les explicacions pertinents. Una estona enriquidora i curiosa, amb el castellà i l’anglès com a vehicles de comunicació oficials. Em va agradar especialment descobrir alguns noms populars de bolets, en anglès, que desconeixia, gràcies a un magnífic llibre que duia al cistell un dels participants. Amb tot, després d’una bona estona pasturant vam baixar cap a Bagà, on la Conxita i el Ramon ens esperaven, al seu inspirador i acollidor Molí del Casó. Un allotjament tranquil i saludable, que reposa vora el riu Bastareny amb aires frescos de sostenibilitat intel·ligent. El Molí del Casó és, de fet, un antic molí reconvertit en casa rural. Em va agradar conèixer l’espai un mica millor, i poder parlar una estona amb la Conxita, un dona amb empenta, valenta, carregada d’un optimisme engrescador que es deixa entreveure en el seu discurs, en la mirada i en els seus gestos convincents. Ha viscut molt i, segons comenta, ha acabat descobrint que la vida, per gaudir-la, demana senzillesa, sentit comú i bons aliments. Per dur a terme la rehabilitació van buscar -i segueixen buscant- materials amb el mínim impacte ambiental possible, i tant electricitat com calefacció es generen gràcies a una minicentral hidràulica de l’època del molí. Com a complement, les plaques solars permeten disposar d’aigua calenta.
A l’exterior hi trobem l’ànima veritable de la casa, el pulmó saludable que purifica el conjunt. Un hort inspirador i funcional, farcit d’hortalisses –cols i altres delicadeses de temporada, en el moment de la meva visita- i molts altres experiments que es combinen amb harmonia i bon gust. D’altra banda, un herbari exquisit, que configura un bonic jardí de plantes aromàtiques i medicinals adaptades a la climatologia de l’indret, a més de la zona on es produeix el compost amb les restes orgàniques generades. La Conxita, per poder compartir aquest petit trosset de paradís, promou tallers de cuina adaptats a cada grup de productes, separant els de l’hort, els del jardí i els del bosc, com és el cas dels bolets que vam cuinar en aquesta ocasió. Tot rutlla a la perfecció, en tot moment es respira l’aire feliç de l’equilibri i la feina ben feta. A l’interior de la casa descobreixo sales i habitacions càlides i suggerents, i petits detalls que m’engresquen la imaginació. De tots, em quedo amb la fantàstica cortina de l’entrada principal, feta amb taps de suro.
Hi tornaré, però en aquesta ocasió, si pot ser, no per feina, sinó per pur plaer. O per totes dues coses, si tornen a trobar-se, perquè a la fi, casen prou bé. Així doncs, amics, que la vostra feina sigui un plaer, o en tot cas, que trobeu plaer a la vostra feina! I si no us en sortiu del tot, feu una visita al Molí del Casó. La millor excusa per fer una escapada a les muntanyes del nord del Berguedà. I és que, una cura existencial sempre s’agraeix, i tant la Conxita com el Ramon estaran encantats d’oferir-vos una mica de llum. De la seva, d’aquella que fa somiar, tocant de peus a terra, i ens diu que una vida millor sempre és possible.
La travessa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, rebatejada amb el nom de Carros de Foc des de fa uns anys, ens permet gaudir a ple estiu d’un ambient refrescant entre magnes muntanyes de granit lluent i més de dos-cents estanys d’aigües cristal·lines. En total, són gairebé seixanta quilòmetres amb un desnivell acumulat que frega els deu mil metres, desenvolupant-se a una alçada mitjana de 2.400m. Les darreres neus es mantenen fins ben entrat el mes de juliol en els racons ombrívols més elevats de la ruta circular, com és el cas del coll de Contraix (2.748m), farcit d’immensos blocs de roca escolpits a base d’anys i escletxes glaçades que es dilaten i s’esquincen sense treva. És la duresa del Pirineu més abrupte, esmolat i, alhora, genuí, que s’engalana amb circs glacials, oasis de nerets i gencianes, pins negres centenaris que treuen pit i múscul per fer front a les inclemències, i un llarg etcètera d’actors florals i faunístics que ens mostren totes les cartes d’una natura que sap aprofitar el curt període de bon temps per fer rebost, sexe i rock ‘n’ roll. Us ho expliquen les marmotes que, mentre van fent panxa per arribar ben tips a la tardor, amb l’agudesa dels seus sons es protegeixen en comunitat dels intrusos.
Teniu moltes formes d’encarar la travessa. La versió clàssica de tota la vida, que es basa en agafar un mapa de la zona, reservar nit als refugis i començar a caminar, o bé la que darrerament està marcant tendència, que inclou, a més, un forfait i una mica de suport logístic. I encara més. De modalitats amb forfait n’hi ha dues, l’Open i l’Sky Runner. La modalitat Open permet començar el recorregut des de qualsevol dels nou refugis del Parc, fer-lo en el sentit que més us estimeu, i dilatar-lo els dies que us convinguin; si esteu en bona forma física i habituats a l’alta muntanya compteu uns tres dies, si preferiu assaborir les jornades i fer una mica més el tafaner dediqueu-li entre cinc i set dies, i si teniu temps i us voleu regalar tranquil·litat i hores per visitar estanys, fotografiar, observar i descansar, feu-la en nou dies, és a dir, un refugi per dia. D’altra banda, la modalitat Sky Runner implica fer la travessa en menys de 24 hores, i únicament es pot fer en un determinat moment de l’any que prèviament es fa públic a través de la web de Carros de Foc. Una web que en ofereix alhora tota la informació necessària per dur a terme els preparatius, a més d’un telèfon de contacte i reserves que ens comunica amb l’oficina de Carros de Foc situada a Vielha.
Personalment, després d’haver-la fet de totes les maneres possibles i en totes les seves variants, he de confessar que sis nits són necessàries si voleu mastegar bé tots els estímuls que s’hi respiren, tots els paisatges, tots els racons més enllà del camí principal. Cal disposar de temps per observar, conèixer i fer una bona digestió de tot plegat, perquè aquest trosset de Pirineu s’ho val.
Mapa recomanat: Carros de Foc – escala 1:25.000 / editorial Alpina (inclòs en el forfait)
Com cada mes de juny, els ceps més primerencs –Boletus pinophilus i Boletus aestivalis– comencen a treure el nas. Els primers, força tímids encara, es van deixar veure ja fa més d’una setmana en boscos humits del Pirineu, sobretot pinedes de pi roig, pi negre i també avetoses, tot i que en àrees del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra també se’n van trobant, en aquest cas sota faig i castanyer. Les florades de ceps són força habituals en aquestes dates, per bé que cada temporada és diferent i no sempre apareixen amb la mateixa generositat. Enguany, la cosa no pinta massa esplèndida, i pensant en la calorada que s’albira pels volts de la revetlla de Sant Joan, més val sortir a buscar-ne ara que encara hi són. A més de ceps, altres espècies de primavera com les carreretes –Marasmius oreades-, el moixernó –Calocybe gambosa– i les múrgoles -gènere Morchella– encara segueixen actives, i comencen a compartir l’espai vital amb altres de retrobades, pròpies de l’estiu i la tardor, com són la pimpinella morada –Lepista nuda– o els mollerics –gènere Suillus– . Personalment, el que he vist aquesta setmana a peu de bosc és que la manca de pluges està limitant la seva fructificació, encara que aprofiten el més mínim ruixat de tarda -allà on cau- per fer un esforç i desplegar-se. En argot boletaire diríem que hi ha molta activitat fúngica, però que la festa no acaba d’esclatar. Sigui com sigui, el panorama dóna per poder fer una mica de rebost i rebre el nou estiu amb un bon “rissotto” de Boletus.
A més del mapa de previsió per als ceps, aquí us indico algunes rutes publicades que poden ser interessants de recórrer i descobrir durant aquesta propera setmana, a la recerca de ceps. Cito el nom de la ruta (els boscos, en definitiva) i el llibre on la trobareu. Són dies de fullejar tot el material disponible i fer bona tria!
La fageda de Santa Fe (ruta 2 – La ruta del tresor)
L’obaga de la Culla (ruta 16 – La ruta del tresor)
La castanyeda de Puig (ruta 14 – La ruta del tresor)
Les pinedes de Baiasca (ruta 1 – El secret dels rovellons)
El bosc de Baricauba (ruta 27 – El secret dels rovellons)
El Naut Aran (ruta 1 – El secret més ben guardat II)
Les valls de Castellbò i Santa Magdalena (ruta 14 – El secret més ben guardat II)
El Baish Aran (ruta 6 – El secret més ben guardat)
Avui m’he proposat mostrar-vos un trosset de país que, per a mi, és com un afegitó de casa, una estança més. Em cau molt a prop, i s’hi respiren aires únics. És, per tant, un racó molt personal. Ara bé, crec, sincerament, que és un d’aquells indrets del món que ens mereixem conèixer i assaborir. Ens trobem a l’extrem nord del Solsonès, al municipi d’Odèn i enmig dels primers contraforts occidentals de les serres d’Odèn i el Port del Comte, en un petit nucli anomenat Cambrils, que ben poc té a veure amb el seu parent mariner de la Costa Daurada. Potser l’única semblança és que tots dos llocs estan banyats per aigües salades. Allà, la responsable és la Mediterrània. Aquí a les muntanyes, la sal surt del Salí, una antiga explotació de sal amb origen a la font Salada, una màgica surgència que mai ha deixat de rajar, per bé que ho fa tranquil·la, en sintonia amb els ritmes del paisatge del seu entorn.
Cambrils no us l’acabareu. Envoltats de timonedes -esplèndides durant aquests dies de maig-, carenes pedregoses i vessants entapissats pel pi roig i la pinassa, la zona esdevé un paradís per als boletaires de primavera. Moixernons i carreretes es despleguen en erols fins ben entrat el mes de juny, acolorint, encara més, uns prats i unes pastures amables i aromàtics, arrebossats amb farigoles, sajolides, boixos, carrasques solitàries i estepes de muntanya. És terra de trumfos (patates), sobretot de la varietat kennebec, i de moltes pedregades. Isards, cabirols, voltors negres i altres criatures àgils de bon veure han trobat en aquestes muntanyes el seu etern paradís perquè, de gent, tot sigui dit, no n’hi trobareu massa. Això sí, són els justos i necessaris per mantenir l’equilibri, i també són suficients per tirar endavant dos magnífics restaurants -Ca l’Agustí i La Casanova-, situats a peu de carretera, que us rebran amb els braços oberts i un plat a taula.
Un cop vistos el Salí, la fauna i les altes carenes… i amb un grapat de moixernons i unes branquetes de farigola al cistell, em permeto robar-vos una estona més per dedicar-la a una caminada esplèndida, que us permetrà captar la millor de les essències d’un territori verge, esplendorós i balsàmic. Vora el pla de les Guàrdies hi trobareu un rètol indicador que us assenyala el camí cap al Forat de les Encantades. És un petit corriol que l’anireu intuint pel rastre del pas d’altres, i per les petites piles de rocs que els bons excursionistes procuren mantenir en peu per orientar als nouvinguts. Mirant cap al sud, l’esquerpa i bonica vall de la Móra Comdal s’obre sense concessions fins a les aigües del pantà d’Oliana. Més a l’oest, i mirant a l’horitzó, l’ampla plana del Segre amb el nucli de Peramola al bell mig. Al fons, els relleus del Montsec. I als nostres peus, la immensa taca forestal que s’escampa per tots els racons del Solsonès i l’Alt Urgell, dibuixant un panorama colpidor. Després d’una mitja hora de recorregut arribareu a destí. Sou a les Encantades, uns relleus arrodonits d’aparença montserratina que es deixen acariciar de ben a prop, tot enfilant estrets i allargassats passos de roca conglomerada. Tot fent equilibris, arribareu allà on els isards grimpen sense treva i els grans rapinyaires aixequen el seu vol més majestuós. Arribareu a tocar el cel.
Sant Jordi ja és aquí, i jo aquest any m’hi atanso amb una nova criatura sota el braç. Deixeu-me, doncs, que us la presenti i recomani, i que us digui que és la millor del món, tal com fem tots els mortals amb els nostres petits. Un hort per ser feliç! Podria cridar una mica més, però no pas dir-ho més clar. Us recomano aquest llibre, no tant pel seu autor, sinó perquè tenim fam de canvis, de millora, de creació, d’aires renovats… de noves il·lusions! A dins hi trobareu l’esclat del que, per a mi, és el projecte més impactant que a hores d’ara ens podem plantejar com a pobladors d’un món confús i despistat. Cada dia ens preguntem què podem fer per ajudar a construir un món millor. Moltes coses, sens dubte. Però aquesta és la meva aposta. Sabeu quin impacte positiu tindria que cada setmana plantéssim el nostre enciam a casa? Espectacular. Milions de tones d’energia en forma de petroli i d’interessos obscurs que ara mateix aboquem al territori en forma de contaminats deixarien de ser necessaris. Un hort allà on sigui, perquè no importa on visquis. El barri més caòtic de la ciutat i la masia perduda enmig de boscos i muntanyes tenen un punt en comú: tots dos poden acollir un jardí saludable que regali felicitat als seus habitants. Tal com anuncio al capítol introductori, us parlo d’un petit gest que comporta una gran revolució. La necessitem, ens la mereixem!
Portada del llibre. El Marc i un bròcoli acabat de collir com a símbol de la gran revolució que suposa el retorn a la terra. Present i futur passen per establir noves formes de diàleg amb la natura, més amables, més conscients.
Aquí us deixo amb el text de la contraportada, i una mostra de les magnífiques imatges que es despleguen a les pàgines del llibre i que el fotògraf Jordi Play va fer a casa durant unes sessions molt divertides…
“VOLS CONVERTIR CASA TEVA EN UN AUTÈNTIC JARDÍ COMESTIBLE?
TANT ÉS L’ESPAI QUE TINGUIS I ON VISQUIS!
Enciams als balcons, tomàquets als terrats, carbasses al jardí i maduixots al pati del darrera. Horts urbans, horts familiars i horts a les escoles. El cultiu ecològic d’aliments s’està escampant com una taca d’oli! I tu, ja has començat a sembrar la teva felicitat? Contemplar el ritme de la natura, relaxar-te, divertir-te i menjar sa. Si encara no t’has decidit, suma’t a la revolució!
Amb les experiències, propostes i consells del Marc podràs tirar endavant el projecte més creatiu i saludable de la teva vida. Un repte impactant i sostenible, de present i futur, per a tu i els teus. El llibre t’acompanyarà, pas a pas, perquè el camí et sigui fàcil.
Inclou, en exclusiva, calendaris de sembra i plantació per zones, perquè no és el mateix fer un hort en un clima com el de Barcelona que fer-lo al Pirineu, i una guia pràctica d’adreces i recursos útils perquè trobis tot allò que necessites. Els millors tomàquets del món, els que cultivaràs amb les teves mans, t’estan esperant!”
Si vols fer un petit tastet del llibre sense haver d’apropar-te a la llibreria de capçalera, clica a l’enllaç següent: http://issuu.com/arallibres/docs/hort
I per últim, dir-vos que per Sant Jordi em trobareu a Barcelona signant llibres a La Casa del Llibre de Rambla Catalunya (de 17 a 18h), a l’Fnac de l’Illa Diagonal (de 18 a 19h) i al Corte Inglés de Francesc Macià (de 19 a 20h). Gaudiu del llibre, de la diada, i a sembrar s’ha dit!
El luxe sota els teus peus. La veritable tòfona negra és el bolet, de tots els que creixen al nostre territori, que assoleix preus més elevats als mercats d’arreu. Probablement per l’escassetat, en comparació amb altres espècies, però sobretot pel fet de viure sota terra i necessitar l’ajuda d’un gos ensinistrat per assolir bones collites -de vegades s’usen porcs, però són molt golafres i se les cruspeixen abans de donar-les a l’amo-, ha esdevingut un condiment elitista present als millors restaurants de tot el món. La seva recol·lecció està regulada a nivell estatal i també en algunes autonomies, i les millors àrees productores s’emmarquen en acotaments privats. Els mercats o subastes de compra-venda, tradicionalment tancats al públic en general, se situen en poblacions com Solsona, Organyà, Vic o Centelles.
Ara bé, enmig d’un panorama aparentment hermètic apareixen petits oasis de generositat i obertura que, empesos pel futur gloriós que s’albira de la mà de l’ecoturisme, han preferit mostrar-se sense embuts. Aquest és el cas que us presento, el de la Baronia de Rialb, un extens municipi situat a l’extrem nord-est de la Noguera, a mig camí de la plana de Lleida i les muntanyes prepirinenques. Aquí, entre masies, antigues parròquies i boscos infinits de pinasses, alzines i roures, hi ha qui ha decidit apostar pel futur i dedicar-se al cultiu de la tòfona negra. Sí, les tòfones es poden cultivar. Bé, es cultiven arbres inoculats amb el fong amb la intenció d’acabar collint tòfones al cap d’uns anys. En Josep Maria i l’Eugeni, des de les masies Massanés i Perdigués respectivament, van ser pioners al nostre país i ara ja recol·lecten els fruits del seu esforç.
La tòfona és un bolet que ben pocs coneixen bé. És un bolet enigmàtic i especial, perquè madura sota terra -d’això se’n diu hipogeu-, que es troba aquests dies sotmès a plena campanya de recol·lecció, un període comprès entre la darreria de novembre i fins ben entrar el mes de març. La sequera de l’estiu i altres factors meteorològics han fet que aquest hivern sigui poc generós en Tuber melanosporum, l’autèntica tòfona negra, però tot i així se’n troben, i el proper diumenge 26 de febrer teniu l’oportunitat de descobrir tots els seus secrets, a més d’assaborir-la al plat i olorar el seu aromàtic poder de seducció. Descobrint els camps que envolten la masia Massanés, plantats d’alzines tofoneres, en Josep Maria Vilella us traspassarà històries viscudes en forma de coneixement, alhora que podreu comprendre com funcionen els bolets, els arbres que s’hi relacionen, els tofonaires i els gossos que col·laboren en la recerca.
El cultiu de la tòfona negra pot esdevenir una realitat esperançadora al món rural, convertint-se en una activitat que complementi les feines agràries més tradicionals i ajudi, alhora, a incentivar el desenvolupament d’aquestes àrees territorials. Més enllà del comerç directe que pugui generar la tòfona negra com a producte, crear activitats de caire gastronòmic i turístic, com les visites guiades i pedagògiques que ofereixen des de les masies Massanés i Perdigués, suposa un pas endavant perquè la tubericultura arreli definitivament en la nostra societat en forma de coneixement i saviesa col·lectiva.
Al llibre “La ruta del tresor” (al capítol 9 i a l’itinerari 17) hi trobareu un bon grapat de pàgines dedicades a la tòfona i a la proposta de la Baronia de Rialb. No us les perdeu! I per consultar tota la informació necessària referent a la Tòfona de la Baronia de Rialb i a les Jornades de la Cuina de la Tòfona, amb dades sobre la sortida guiada del proper diumenge 26 de febrer, cliqueu i remeneu per les webs.
Ja tenim els primers bolets acolorint el sotabosc en algunes comarques, fruit de les pluges que des del passat 23 d’octubre estan regant de forma generosa i més o menys general el territori. Enguany s’han fet esperar, però aquesta setmana sembla que la cosa va de debò. De fet, hem de tirar força temps enrera per trobar un episodi de pluges tan persistent com el de les darreres dues setmanes. Tot plegat ens fa pensar en un panorama micològic força interessant de cara a les properes setmanes, amb florades a bona part del país si la meteorologia ens segueix oferint humitats i temperatures com les d’avui, força suaus, més pròpies d’un mes d’octubre.
Avui us penjo una mica de material per tal de situar-vos i orientar-vos una mica. Ben segur que el proper cap de setmana, aficionats/ades als bolets, començareu a planejar rutes i passejades pels racons més feréstecs del país. Amb el vídeo del programa Divendres, de Tv3, en què un servidor, el Dani Ramírez i el Josep Cuello comentem la temporada de bolets, i diversos mapes amb el balanç de precipitacions caigudes, comprovareu que l’optimisme està totalment justificat. On acabaran sortint els bolets, com sempre, és un misteri fins i tot pels experts, però tot i el factor sorpresa crec que val la pena arriscar fort i fer una previsió contundent.
Balanç de pluges del 23 al 25 d'octubre de 2011
Balanç de pluges del 26 al 29 d'octubre de 2011
Balanç de pluges del 2 al 4 de novembre de 2011
Deixant de banda l’alta muntanya pirinenca, coberta per les primeres neus de la temporada per sobre dels 2.200-2.400 metres d’altitud, probablement veurem florades de bolets entre el nivell del mar i les cotes dels 1.200-1.400 metres. Hi haurà espècies de bolets com el reig o el cep que potser ja no fructificaran, però d’altres com els rovellons, els pinetells, les llenegues, els fredolics, les llengües de bou o els camagrocs gaudiran encara d’unes quantes setmanes de glòria. A més de les pluges aquí representades cal tenir en compte que ha seguit plovent fins avui en zones com, per exemple, l’Alt Empordà, però les que repercutiran d’una forma més directa en les possibles florades dels propers dies són les que ens mostren aquests mapes elaborats pel Servei Meteorològic de Catalunya.
Aquesta és la meva previsió. Evidentment, tenint en compte l’època de l’any en què ens trobem, en cotes superiors als 1.000 metres d’altitud haurem de centrar la recerca en vessants solells encarats al sud i llocs protegits del fred, però més avall d’aquesta franja les florades poden ser força generals. A partir del diumenge, dia 13, els bolets aniran prenent embranzida. Fins llavors, paciència i els primers tastets: mollerics (Suillus sp.), apagallums (Macrolepiota procera)… I penseu, sobretot, que boscos on l’any passat s’hi van fer molts bolets potser no siguin els més generosos enguany; les produccions variables i poc regulars són característiques de la regió mediterrània. Si sabeu d’algun racó on l’any passat les llenegues hi van ser escasses, visiteu-lo aquest any, perquè potser encertareu.
Sigui com sigui, la veritable i esperada tardor ha arribat, i tot és a punt per gaudir-ne. Colors als arbres, aromes al terra i aigua a dojo. Un cop més, el clima mediterrani ens ha ofert una bona lliçó, transformant un paisatge que en poques jornades ha passat dels tons apagats de l’eixutesa al verd prometedor i lluminós de les terres fèrtils. Sequeres i aiguats, calorades rècord i onades de fred rigoroses. Això és el que tenim, és l’essència de la terra que ens acull. Hi ha qui duu sempre posades les ulleres del canvi climàtic provocat, i també hi ha qui prefereix pensar que el clima és com és per pròpia naturalesa. A nosaltres ens ha tocat gaudir i agrair els contrastos, assaborir els canvis bruscos de temps. Fa cosa d’un mes patíem per l’absència de pluges, i ara patim per massa aigua. I enmig de tanta teoria, en alguna obaga del Maresme, els primers rovellons treuen el nas. Aneu per feina, i disfruteu de les troballes!
No ho crec. De fet, el gran debat és un altre. No és tant el fet de pagar o no pagar, sinó la necessitat de trobar eines que permetin regular l’activitat. El concepte de “peatge” seria una mesura de caràcter immadur i recaptatori, perduda enmig d’un mar de possibilitats realment constructives i positives de cara al medi natural i a les persones que en gaudim, hi vivim o hi treballem.
Dijous al vespre, els amics de Catalunya Ràdio-Lleida em van convidar a participar en el debat del programa Esfera Pública, sota el títol i pretext “Pagar o no pagar per anar a collir bolets”, juntament amb l’Enric Gràcia (professor a la UB, micòleg i assessor de “Caçadors de bolets”, l’Àlex Serrahima (advocat i membre del Consorci Forestal de Catalunya) i el Francisco Javier Martínez (coordinador de la secció de micologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs). Va ser un debat força interessant, en què vam descobrir que tots quatre jugàvem més o menys a la mateixa lliga. Cadascú aportant visions i pensaments particulars, però tots enfocant cap a la necessitat de posar el paperam sobre la taula i començar a traçar un full de ruta. Des de fa uns anys ja s’està treballant activament en el camp de la pedagogia enfocada en l’entorn boletaire, però hem de recordar que el camí a recórrer és llarg i que tot just estem traçant les primeres passes. Els bolets són un motor socio-econòmic inqüestionable, més enllà de modes i matisos, i cal que l’opinió pública i les administracions en prenguin consciència. El turisme de natura és el futur, i els bolets hi juguen un paper molt destacat, juntament amb l’observació de fauna salvatge, la pesca sostenible, l’artesania i producció ecològica d’aliments de proximitat, i un llarg etcètera de possibilitats que tot just ara comencen a prendre forma seriosament. Ara bé, tenint present que la recol·lecció de bolets és potser, de totes, l’activitat més popular i arrelada al nostre país. Cal conduir i canalitzar tota aquesta energia amb un objectiu conscient: ecoturisme de qualitat que aporti valor afegit al ric territori que tenim el privilegi de viure i respirar. Tornant al debat dels bolets, podeu escoltar-lo clicant aquest enllaç: http://www.catradio.cat/audio/578319/Esfera-publica—Lleida—Pagar-o-no-pagar-per-anar-a-collir-bolets
La qüestió ens ocuparia hores i hores, i probablement totes les persones que passeu per aquí tindreu opinions complementàries, contràries o singulars al respecte. És un tema obert, que vol la participació activa de tothom, i que mica en mica haurem d’anar definint. Per la meva part, algunes de les propostes que considero interessants són:
– Regular “de debò” l’accés motoritzat al bosc, i sobretot, impedir l’accés motoritzat a bona part dels camins i pistes del país. Qui vulgui arribar a un indret concret, ho ha de poder fer, però a peu. Així contribuïm a la preservació de la xarxa de camins, de la vegetació, de la fauna, i per suposat, de les espècies de bolets que creixen en aquell indret concret. Indrets com el Parc Natural del Cadí Moixeró, amb barreres que limiten la lliure circulació pels camins que s’endinsen als seus boscos, han vist millorar l’estat de salut i conservació de l’entorn.
– Limitar la quantitat de recollida de bolets per persona i dia, tal com es fa des de fa anys en alguns països europeus, com França o Itàlia. Establir limitacions generals, o bé específiques depenent del tipus de bosc, el bolet i la zona, seria una mesura de caràcter urgent. Entre 2 i 5 quilograms de bolet per persona i dia és una quantitat acceptable que permetria fer un ús social i sostenible del recurs, amb una recol·lecció d’autoconsum, limitant les males conductes i l’espoliació amb finalitats comercials.
– Establir períodes o temporades de veda en determinats sectors d’un bosc per tal de permetre la regeneració, recuperació i reproducció del recurs. Caldria dissenyar un molt bon mapa forestal i micològic del país per començar a treballar en aquest sentit.
– Pensar, sobretot, que qualsevol mesura no té aplicació possible si no hi ha alguna figura que permeti fer complir la llei. És ben sabut que el col·lectiu d’Agents Rurals a casa nostra és insuficient, i que un bosc sense persones que el vetllin acaba sent un espai obert on les grans propostes acaben convertint-se en fum. És impensable fer una malifeta en un bosc de França -qualsevol-, on fàcilment pots topar amb un bon grapat d’agents durant una passejada matinal. Primer de tot, doncs, hauríem de pensar si les propostes són aplicables. Treballar per no res és una pèrdua de temps, no cal dir-ho.
Penseu que els acotaments de bolets arreu de la península Ibèrica porten més de dues dècades funcionant, i encara no se’ls ha trobat el punt just de cocció. No han servit per acabar amb el furtivisme, ni per limitar les males conductes, ni són viables des del punt de vista econòmic. La història, certament, ha de caminar cap a un altre lloc.
En seguirem parlant… Però recordeu que, en el cas de Catalunya, més del 80% dels boscos són privats, i això ja ens ha de servir per ser prou responsables i respectuosos amb l’entorn. Quan sortim a buscar bolets, molt probablement entrarem a casa d’algú, i serem benvinguts sempre i quan tinguem mesura i deixem l’entorn en òptimes condicions. Que el nostre pas pel bosc no es noti ni s’intueixi, sobretot.
Marc Casabosch Autor, divulgador i formador. Expert en boscos, bolets i aprofitament dels recursos silvestres. Horticultor ecològic convençut, i apassionat de l'alimentació saludable, el mar i les muntanyes. A la seva vida, feina i passions són el mateix. O dit d'una altra forma: un emprenedor inquiet i polifacètic. Autor d'"Un hort per ser feliç", tota una declaració d'intencions i una crida al gran valor dels petits gestos, i autor també d'un bon grapat d'obres divulgatives d'èxit en què ens mostra sense embuts el món dels bolets i la natura que els envolta, com ‘Bolets en temps de crisi’ (Ara Llibres, 2009), ‘Setas al descubierto’ (Now Books, 2010) i ‘El secret dels rovellons’ (Ara Llibres, 2010).
Marc Casabosch Autor, divulgador i formador. Expert en boscos, bolets i aprofitament dels recursos silvestres. Horticultor ecològic convençut, i apassionat de l'alimentació saludable, el mar i les muntanyes. A la seva vida, feina i passions són el mateix. O dit d'una altra forma: un emprenedor inquiet i polifacètic. Autor d'"Un hort per ser feliç", tota una declaració d'intencions i una crida al gran valor dels petits gestos, i autor també d'un bon grapat d'obres divulgatives d'èxit en què ens mostra sense embuts el món dels bolets i la natura que els envolta, com ‘Bolets en temps de crisi’ (Ara Llibres, 2009), ‘Setas al descubierto’ (Now Books, 2010) i ‘El secret dels rovellons’ (Ara Llibres, 2010).
