Entrades amb l'etiqueta ‘Sitges’

Del Garraf fins a l’Empordà, lloritos sota l’aigua

dimecres, 4/07/2012

Tots els colors de l’arc iris convergeixen en un petit peix del nostre litoral. Per si no el coneixíeu, us el presento. Al Maresme i al Garraf, l’anomenen llorito. A Blanes -i, per extensió, a tota la Selva- és el rosó, a les Balears és el raor, i pels voltants de València, el raoret. Moltes denominacions afables per fer més fàcil i popular el seu veritable nom: Xyrichthys novacula. És un personatge entranyable del nostre territori que, durant els mesos d’estiu, s’apropa als fons sorrencs litorals buscant aigües poc profundes que l’acullin mentre s’allarga el seu període de reproducció. Entre juliol i agost és fàcil observar-los amb un senzill equip d’snorkel -ulleres, tub i aletes- allà on són, que no és a tot arreu, com podeu comprovar a la seva carta de presentació.

Sota l'aigua, els seus colors varien per poder passar desapercebut. En aquesta fotografia, un exemplar de llorito femella © André Frédéric

Carta de presentació:

Nom científic: Xyrichthys novacula
Noms populars: llorito, raor, rosó, raoret (català) / galán, lorito (castellà)
On viu: fons sorrencs litorals, entre els 5 i els 30 metres de fondària, entre juny i setembre. Durant l’hivern, viu a més fondària.
Localització: De sud a nord… Fons sorrencs entre Vilanova i la Geltrú i Punta Ferrosa -Sitges- (abundant) / Davant del port de Badalona (escàs) / Entre el Masnou i Arenys de Mar (poc abundant) / Entre Canet de Mar i Malgrat de Mar, inclòs el litoral de Sant Pol, Calella i Pineda (abundant) / Punta de la Tordera, platja de s’Abanell, sa Palomera, cala Santa Cristina -Blanes- (poc abundant) / Fons sorrencs entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós (poc abundant).
És molt comú i apreciat gastronòmicament a l’arxipèlag Balear, on es pot pescar respectant uns estrictes criteris de veda biològica.
Pesca: Tradicionalment es pesca amb canya, amb hams petits (nº10) i gambeta o cuc coreà d’esquer. És més còmode pescar-lo des de caiac o embarcació, en dies de corrent lleugera i anant a la deriva, sense fondejar. Des de la platja, amb la modalitat de llançat a gran distància, també se’n pesca algun exemplar. Recordeu que per poder pescar és necessària la corresponent llicència de pesca recreativa (de superfície). És un peix d’activitat diürna, és a dir, que menja durant el dia; les millors hores per pescar-lo queden compreses entre les 7h i les 13h.
 

Si aneu a pescar-ne, sigueu mesurats i respectuosos. Dues dotzenes de lloritos (entre 1 i 1'5 kg) són suficients per gaudir-los al plat, i permeten conservar el recurs © Marc Estévez Casabosch

 

Sa Caleta i la punta de s'Agulla, ben a prop de la cala Santa Cristina -Blanes-. Als fons d'aquest tram litoral de la Selva, a més de retalls d'alguer de posidònia, hi trobem algunes famílies de lloritos © Marc Estévez Casabosch

 

A més de presentar-se com un veritable tresor biològic, el petit llorito és una de les menges més exquisides de la Mediterrània, assolint preus astronòmics als mercats (fins a 100-120 €/kg a Mallorca). A mi m’agrada aprofitar al màxim les excursions en caiac i provar sort amb la canya. Tornar a casa amb algun llorito al cabasset sempre és motiu d’alegria sibarita, sobretot quan el repte i la batalla entre el peix i l’humà s’ha viscut amb mans pròpies. Però la vida d’aquest xicot de mil colors va molt més enllà, i sorprèn, per exemple, la seva tendència hermafrodita. Sí, podríem dir que experimenta una sàvia i saludable transsexualitat! Neix femella, i així es manté durant tota la seva joventut, però en assolir la maduresa, sovint a partir dels 16-17 centímetres de llargada, té la virtuosa capacitat de convertir-se en mascle, canviant una mica la seva aparença. Si bé les femelles presenten tonalitats rosades i ataronjades, en convertir-se en mascles els tons verdosos comencen a guanyar protagonisme, fent-se notar a primer cop d’ull. Aquesta característica la comparteixen amb altres espècies de la família dels làbrids, com és el cas de la julívies o donzelles (Coris julis), per bé que el llorito és l’única d’elles que viu en fons sorrencs; tota la resta de la família la trobem en fons durs de roca.

Si aquests dies de juliol feu una capbussada i els podeu observar, comprovareu que en sentir-se amenaçats s’amaguen a la sorra llançant-s’hi de cap, sense miraments, i fent una mena de cràter força curiós. Tanmateix, la seva organització jeràrquica fa que es distribueixin en petits grups estables pel que fa a ubicació,  formats per un mascle acompanyat de diverses femelles. Cal dir que uns anys abans de l’inici de les males pràctiques en la regeneració de les platges, era un peix molt més abundant que en l’actualitat. Un cop més, la mala gestió del territori i el paisatge que s’ha dut a terme durant les darreres tres dècades queda palesa amb realitats com aquesta, en què un petit tresor preciós i inofensiu, un recurs pesquer i biològic, ha hagut de patir les conseqüències de la cobdícia humana. Si al nord del Maresme, entre Sant Pol i Malgrat, segueix mantenint una notable població, és gràcies a la inexistència de ports que trenquin l’harmonia de la dinàmica litoral i facin innecessària la posterior aportació de sorra mitjançant les temudes dragues. Extreure sorra del fons amb vaixells per regenerar el somni d’una nit d’estiu, per dir-ho amb suavitat, és un delicte ecològic amb una factura devastadora. Que els lloritos que encara ens acompanyen ens serveixin, en tot cas, per reivindicar els valors naturals i ecològics del territori. I que en el futur, entre tots, permetem que la natura es vagi regenerant sense grapejades. Per als qui estigueu vora el mar, passeu un bon inici de juliol entre peixos, sorra i petxines! I als qui no, gaudiu de l’interior, de les muntanyes, dels rius, dels boscos i de tota la vida que ens acompanya més enllà del nostre melic.

 

Els colors de la natura poden ser indescriptibles. Davant d'això, observació, admiració i respecte. Per cert! Veieu les seves dues dents esmolades? Tingueu-ho en compte, perquè mosseguen! © Marc Estévez Casabosch

 

El territori al plat! De l'hort de casa, truita de carxofes i carbassó a la brasa. Del nostre mar, els lloritos. La forma tradicional de menjar lloritos és fregint-los un parell de minuts amb l'oli molt calent, perquè la pell quedi molt cruixent. Es van menjant com si fossin panotxes de blat de moro dolç, rosegant fins que només en queda el cap i l'espina © Marc Estévez Casabosch

Mapa de distribució del llorito -Xyrichthys novacula- al litoral català © Marc Estévez Casabosch