Arriba la primavera i l’aigua ho mulla tot! Bé, gairebé tot… Algun raconet a mig camí de l’Urgell, el Pla d’Urgell i la Segarra que habitualment queda al marge de les humitats caigudes del cel ha tornat a esquivar-les. El millor guió per al nostre clima mediterrani no estava escrit, però sembla fet a mida. Després de tres o quatre mesos en què alguns s’havien encomanat a la preocupació, patint per una sequera que no tenia res d’estrany ni extraordinari, afortunadament les pluges han fet callar totes les boques grosses. Els ruixats i les tempestes ho han posat tot al seu lloc, i per fi retornaran als bolets el protagonisme cedit als incendis d’hivern, als cultius de secà que no creixien i a les estadístiques pessimistes.
Balanç de l'episodi de pluges del 20, 21 i 22 de març del 2012. A bona part del territori s'han superat amb escreix els 40-50 litres per metre quadrat. Aigua ben caiguda, aigua ben rebuda!
Tot necessita el seu temps, i tres dies de pluja no fan miracles, però els efectes de l’aigua crec que seran visibles i palpables a curt termini. S’haurà d’esperar, de totes maneres, per veure si es van confirmant els pronòstics de cara al mes d’abril, generosos en pluja. Seria una bona notícia per a bolets com el moixernó -Calocybe gambosa-, que necessiten ruixats més o menys regulars per poder fructificar amb ganes i energia. I sens dubte, la neu de les muntanyes, per sobre dels 1.400-1.500 metres, també l’agrairan els ceps, que aniran treballant en silenci i alimentant-se per intentar fer florades de cara al final de la primavera i l’estiu. Tot plegat ho anirem veient i seguint de ben a prop. Ara per ara, ha estat aigua beneïda per als boscos i conreus. A més de bolets, espàrrecs, cebes, faves i pèsols d’arreu del país estan d’enhorabona. Tot ha canviat d’aspecte radicalment, i el verd despunta sense treva.
S’apropa amb ganes la Setmana Santa! Dies de festa per a molta gent en què la primavera acabada de sortir del forn serà enguany la protagonista. Dies per despertar del son d’hivern i veure llum per tot arreu. Aquí és on entra en joc la nostra Mediterrània. Deixeu de buscar, definitivament, destins llunyans i paradisos perduts. Els tresors són ben a prop, a casa. Us proposo la descoberta del món de vida fascinant que s’amaga al Cap de Creus, des d’una perspectiva única i autèntica. Una visita guiada en barca per descobrir a fons l’ofici de la pesca artesanal.
Ens nodrim de la mar, però pocs la coneixen bé. Ha arribat l’hora de mirar-la de cara i preguntar-li totes aquelles coses que ens passen pel cap. En aquest cas, els pescadors, els guies, són la seva veu. Vivim temps de canvis, i ens cal recuperar totes les xarxes calades perdudes, que naveguen a la deriva des que els humans vam pretendre viure de la natura, i no viure amb ella. Això s’ha acabat. Les nostres arrels ens demanen a crits coneixement i respecte per les fonts que ens alimenten. La mar és una d’elles. Cal recuperar la saviesa i el peix de proximitat, extret de les aigües amb mètodes amables, que respectin l’increïble valor dels nostres fons litorals, que permetin les reproducció tranquil·la dels habitants marins. Ni els prats de posidònia, ni els rogers barbuts i acolorits, ni les gorgònies, ni les julívies llampants… Cap d’ells hauria de pagar el preu de la nostra avarícia, del nostre mal fer. I això, qui millor us ho explicarà, són persones humils com en Salva Manera, o en Marcel Gutinell, persones que s’estimen el seu medi, el medi de tots, i que us estan esperant amb els braços oberts per oferir-vos una visió renovada de la realitat.
La tramuntana bufa fort al litoral preciós i feréstec de l’Alt Empordà. Amb uns aires d’aquesta naturalesa només tens dues opcions: caure tombat a la primera de canvi o deixar-te portar per la puresa del vent del nord. El col·lectiu que us presento viu aferrat a la segona opció, la dels valents, la dels visionaris que han decidit assaborir el present i encarar el futur amb energies renovades. Visita’ls i acompanya’ls en una jornada de pesca, i deixa que t’expliquin com n’és de meravellós l’entorn del Cap de Creus. Ocells, pedres, temporals, escórpores, llagostes i tot allò que ens cal conèixer per comprendre la mar. Una mar que ens demana un respir després de dècades de pressió i explotació desmesurades. Una forma de viure i sentir la natura vista a través dels ulls dels qui la duen al cor. Una aposta pel turisme sostenible, de valor afegit, d’emocions i experiències, ara més a prop que mai.
El luxe sota els teus peus. La veritable tòfona negra és el bolet, de tots els que creixen al nostre territori, que assoleix preus més elevats als mercats d’arreu. Probablement per l’escassetat, en comparació amb altres espècies, però sobretot pel fet de viure sota terra i necessitar l’ajuda d’un gos ensinistrat per assolir bones collites -de vegades s’usen porcs, però són molt golafres i se les cruspeixen abans de donar-les a l’amo-, ha esdevingut un condiment elitista present als millors restaurants de tot el món. La seva recol·lecció està regulada a nivell estatal i també en algunes autonomies, i les millors àrees productores s’emmarquen en acotaments privats. Els mercats o subastes de compra-venda, tradicionalment tancats al públic en general, se situen en poblacions com Solsona, Organyà, Vic o Centelles.
Ara bé, enmig d’un panorama aparentment hermètic apareixen petits oasis de generositat i obertura que, empesos pel futur gloriós que s’albira de la mà de l’ecoturisme, han preferit mostrar-se sense embuts. Aquest és el cas que us presento, el de la Baronia de Rialb, un extens municipi situat a l’extrem nord-est de la Noguera, a mig camí de la plana de Lleida i les muntanyes prepirinenques. Aquí, entre masies, antigues parròquies i boscos infinits de pinasses, alzines i roures, hi ha qui ha decidit apostar pel futur i dedicar-se al cultiu de la tòfona negra. Sí, les tòfones es poden cultivar. Bé, es cultiven arbres inoculats amb el fong amb la intenció d’acabar collint tòfones al cap d’uns anys. En Josep Maria i l’Eugeni, des de les masies Massanés i Perdigués respectivament, van ser pioners al nostre país i ara ja recol·lecten els fruits del seu esforç.
La tòfona és un bolet que ben pocs coneixen bé. És un bolet enigmàtic i especial, perquè madura sota terra -d’això se’n diu hipogeu-, que es troba aquests dies sotmès a plena campanya de recol·lecció, un període comprès entre la darreria de novembre i fins ben entrar el mes de març. La sequera de l’estiu i altres factors meteorològics han fet que aquest hivern sigui poc generós en Tuber melanosporum, l’autèntica tòfona negra, però tot i així se’n troben, i el proper diumenge 26 de febrer teniu l’oportunitat de descobrir tots els seus secrets, a més d’assaborir-la al plat i olorar el seu aromàtic poder de seducció. Descobrint els camps que envolten la masia Massanés, plantats d’alzines tofoneres, en Josep Maria Vilella us traspassarà històries viscudes en forma de coneixement, alhora que podreu comprendre com funcionen els bolets, els arbres que s’hi relacionen, els tofonaires i els gossos que col·laboren en la recerca.
El cultiu de la tòfona negra pot esdevenir una realitat esperançadora al món rural, convertint-se en una activitat que complementi les feines agràries més tradicionals i ajudi, alhora, a incentivar el desenvolupament d’aquestes àrees territorials. Més enllà del comerç directe que pugui generar la tòfona negra com a producte, crear activitats de caire gastronòmic i turístic, com les visites guiades i pedagògiques que ofereixen des de les masies Massanés i Perdigués, suposa un pas endavant perquè la tubericultura arreli definitivament en la nostra societat en forma de coneixement i saviesa col·lectiva.
Al llibre “La ruta del tresor” (al capítol 9 i a l’itinerari 17) hi trobareu un bon grapat de pàgines dedicades a la tòfona i a la proposta de la Baronia de Rialb. No us les perdeu! I per consultar tota la informació necessària referent a la Tòfona de la Baronia de Rialb i a les Jornades de la Cuina de la Tòfona, amb dades sobre la sortida guiada del proper diumenge 26 de febrer, cliqueu i remeneu per les webs.
No parlo d’economia, parlo de natura. Bé, fet i fet, és el mateix, perquè els recursos de la natura són els principals generadors d’economia al nostre món complex i, de vegades, absurd. Som natura, tot i que massa sovint li girem la cara quan ens vol explicar coses.
Hem aconseguit que la societat sigui capaç de criminalitzar un temporal de mar perquè s’endú el paviment d’un passeig vilatà que potser mai hagués hagut d’existir al lloc on nosaltres l’hem situat. Patir perquè plou poc, o perquè plou massa, quan precisament aquesta és la gràcia de viure en un entorn mediterrani com el nostre. Hem decidit plantar pins i arbres exòtics als carrers de Barcelona, enlloc d’alzines i sureres com hauria de correspondre gairebé sense excepció ni excusa. Fer de la tornada del llop i l’ós a les muntanyes un dilema, quan el dilema més preocupant és plantejar-se quin deu ser l’esperit avariciós dels humans que va voler esborrar-los del mapa fa un bon grapat d’anys. I les platges… Quines platges més boniques que tenim a Barcelona! Serien precioses, si no fos perquè a les seves aigües hi descansen pedres enlloc d’orades, llenguados i pagells, els habitants originals que han hagut de pagar el preu de les dragues successives i letals que han acabat xuclant i diluint, en alguns indrets, tota mostra de vida litoral. Regenerem platges, diuen! És bona aquesta! Regenerem aparences, en tot cas, i acabem amb l’autenticitat.
Bé, tot no és negre, i posats a triar, m’estimo més pensar que sempre és un bon moment per canviar. Per millorar. Per prendre consciència i tornar a encetar un diàleg sincer, cara a cara, amb la natura que ens envolta. És un bon repte col·lectiu i personal per al nou any que acabem d’iniciar. Nous projectes i noves maneres de fer que ens portin allà on volem anar. Perquè, on volem anar? Aquests dies, des de Nova York, he vist massa mostres de canvi per pensar que no volen dir res. Als Estats Units s’hi respira el pitjor i el millor. El sucre i la sal, el ying i el yang. Però, gràcies a la dualitat citada, les coses es mouen, que és el més important. Recomforten els savis esquirols i els rapinyaires caçant coloms a Central Park, perquè et fan sentir convidat, i no amfitrió. M’agraden les ganes de tornar a la terra que es desperten als nombrosos Greenmarkets de la ciutat, amb joves pagesos urbans i periurbans, que han decidit passar a l’acció, sumar energies i buscar-se la bona vida -ja fa més de tres dècades que funcionen com a col·lectiu-. I què dir dels horts urbans públics, com el que tenen instal·lat al mític Battery Park, o els horts ecològics particulars que reposen als terrats dels edificis. Vehicles híbrids que han arrelat i bones pràctiques de jardineria a l’hora de gestionar els espais verds. No cal visualitzar un món de flors i violes, perquè seria estúpid, però sí les ganes de fer les coses ben fetes i mirar cap endins, i no tant cap a l’exterior. Desitjo que el 2012 sigui l’any de pescar noves esperances, les mateixes que els pescadors del moll de Coney Island intenten fer ressorgir de sota les aigües de l’Atlàntic.
Certament, a casa tenim un territori espectacular, ple de gent amb iniciatives creatives. Com us deia, no només tot no és negre… els colors comencen a impregnar les nostres vides sense adonar-nos-en. Per decisió voluntària, en alguns casos, o bé forçada per la realitat del moment, en uns altres. Sigui com sigui, el camí serà llarg però divertit, no en tingueu cap dubte. El primer pas per trobar un futur és conèixer bé casa nostra, i des d’aquí us convido a recórrer tots i cadascun dels racons del país, observant, descobrint, coneixent persones que volen viure, i viure bé, com us deia abans. Visiteu mercats ecològics, assaboriu les menges que es couen als restaurants de quilòmetre zero, pugeu les muntanyes pirinenques que encara us queden pendents, si heu de fer turisme aposteu per les cases i hotelets rurals, sorgits habitualment gràcies a la il·lusió de petits grans projectes personals i familiars, o proveu de fer un hort a casa amb totes les varietats antigues de plantes comestibles que s’estan recuperant gràcies a la tasca de la gent de Les Refardes o del jove pagès Pau Pàmies -Banc de Llavors del Pirineu-. Sortiu al bosc, bé sigui per trobar els vostres bolets predilectes, per respirar aire pur, per admirar les aus o, senzillament, per contemplar la bellesa. Ens convé i ens ho mereixem. I per la natura no us amoïneu, els llenguados tornaran algun dia a la Barceloneta si els deixem respirar tranquils i fem les coses ben fetes.
El desembre ja cueja i l’any s’acaba. Però els bolets segueixen treballant, incansables, alguns actius i d’altres ja en repòs. Sigui com sigui, segueixen sent dies força recomanables per sortir al bosc amb la cistella sota el braç. El fred i el vent dels darrers dies ha limitat molt l’aparició de nous exemplars, però en sectors protegits i més aviat càlids encara hi ha vida. Al litoral, trompetes, vinaders, pinetells i camagrocs treuen el nas abans d’acomiadar-se definitivament, pels volts de gener. I a l’interior, fins i tot en sectors prepirinencs del Solsonès o Berguedà, les llenegues negres volen arribar pletòriques a la celebració nadalenca. Si ens afanyem, encara les podrem incloure al rostit, al capó o a la barreja multicolor de la carn d’olla.
Però per concretar una mica més -aquests dies cal anar per feina, fa fred i ls obligacions s’acumulen…-, adjunto els mapes de dues propostes que us faig. Són dos itineraris inclosos al llibre “El Secret dels rovellons” (Marc Estévez Casabosch / Ed. Ara Llibres, 2010), molt adients perquè aquest cap de setmana de Nadal pugueu sortir una estona al bosc i dur a terme la que probablement serà l’última sortida boletaire de l’any. Als boscos de Can Gel encara hi trobareu alguna trompeta i a la vall de Pedra Escolta, camagrocs i algun rovelló vinader als vessants assolellats.
Els boscos de Can Gel, un petit oasi a quatre passes de Mataró. Descripció de l’hàbitat: alzinars i pinedes de pi pinyoner, sovint formant bosc mixt, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 200 i els 440 metres. Trobareu tots els detalls de l’itinerari, amb descripció acurada dels bolets i plantes que hi trobem, a les pàgines 120-124 del llibre.
El turó d’en Gall i la vall de Pedra Escolta, ambient marítim a les portes de la Costa Brava. Descripció de l’hàbitat: boscos d’alzina, suro, roure i pi pinyoner, i també algunes reforestacions de pinastres. Brolles silícies de brucs boals i estepes, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 100 i els 309 metres del turó d’en Gall. Podeu llegir l’itinerari al complet al llibre, a les pàgines 128-131.
Enlloc està escrit que els dies de sol i platja pertanyin només a l’estiu. Si us agrada l’aigua salada, navegar, fer esport, llevar-vos ben d’hora, pescar i assaborir el millor peix del món, aquesta proposta és la vostra. Sortir a la mar a palejar -o remar, com vulgueu dir-ho- a bord d’un caiac és una pràctica que cada dia guanya més adeptes, molt estesa en indrets com els Estats Units o, sense anar més lluny, en àrees peninsulars com Almeria, Granada, Cadis, Alacant o Cantàbria, entre d’altres. I no només això, sinó que la pesca des de caiac s’està perfilant com una de les activitat aquàtiques d’esport i natura amb més perspectiva de futur. Relativament econòmica, totalment ecològica, saludable i plena d’atractius, ens permet gaudir dels paisatges del nostre litoral a ritme slow, en silenci, i sentint la grandesa de la làmina d’aigua a flor de pell. Ecoturisme en estat pur! I a més, durant els mesos de tardor-hivern, amb l’avantatge afegit que suposa la tranquil·litat més absoluta: ni motos aquàtiques fent bestieses, ni aglomeracions de temporada, ni cap altra barbaritat i/o conductes incíviques que malauradament sovintegen durant l’estiu. “I no fa molt fred?”, em podríeu dir… Doncs no. No hi ha res que la roba d’abric no pugui arreglar! L’aigua de la nostra Mediterrània no és prou freda, ni tan sols al pic de l’hivern, per arronsar-nos els ànims i esguerrar-nos la festa.
No us negaré que llevar-se a les tres o les quatre de la matinada pugui fer certa mandra (i més d’hora, els que tenim la platja una mica lluny de casa…). Afortunadament, jo que sóc d’ànima diürna, confesso que fins i tot m’agrada abandonar el llit a aquestes hores, sobretot si és per contemplar la sortida del sol amb els peus en remull i poder ensumar profundament l’aroma de marinada. Només amb això, l’aventura a trenc d’alba queda totalment justificada. Si a més puc agafar les canyes i sortir a pescar el sopar, l’experiència assoleix el clímax. Comprenc la pesca recreativa si es practica com a activitat d’autoconsum: pescar bon peix, la quantitat justa, i fer-ne un bon àpat. Sortir a emprenyar els peixos només per distracció mai m’ha acabat de seduir, tot i que no ens discutirem per les formes. Amb mesura i respecte, hi ha lloc per a tot i per a tothom. Però vaja, em quedo amb la visió més romàntica i sostenible de l’activitat, sobretot perquè aviat farà tres dècades que la practico i he aconseguit fer-la al meu gust i mesura, respectant la mar, les normes de joc i la meteorologia.
Un dels incomptables racons que us animo a descobrir és la franja litoral de les illes Formigues, al cor de la Costa Brava i enmig d’un paisatge que encara sorprèn pel seu caràcter i aparença genuïns. Un entorn poc alterat i amb bona salut ecològica tot i la pressió que rep, que hem de cuidar i protegir per tal que les generacions futures en puguin gaudir. Les illes Formigues són un grupet d’illots petits, situats a menys d’una milla nàutica de la punta d’en Canet (a uns 1.300 metres) entre Palamós i Palafrugell, que en dies de temporal marítim queden engolides per les força de les onades, convertint-se en enemigues invisibles per a les embarcacions. Un entorn amb força història perquè l’any 1285 va veure de ben a prop com les tropes catalanes de l’almirall Roger de Llúria derrotaven les franceses de Felip III, en l’anomenada Batalla naval de les Formigues. Aquesta història, i les dels pescadors de feinegen a la zona des de fa segles, ho impregnen tot, des del far situat a la Formiga Gran fins a les gorgònies acolorides que entapissen els seus fons marins.
Des de la platja de Castell, al terme de Palamós, podem posar rumb cap al nord-est, en direcció a Cap Roig, mentre les petites cales es van succeint: cala Estreta, el Crit, cala des Vedell… La panoràmica de Calella de Palafrugell apareix més enllà de Cap Roig, trencant l’harmonia natural, intacta, que ens alegra el trajecte mentre creuem el Freu de les Formigues i els rocams del cap de Planes.
INFORMACIÓ PRÀCTICA per a no iniciats/ades: Si el caiac i la pesca són dues coses noves per a vosaltres però us fa il·lusió fer-ne un tastet, només necessiteu les ganes i una llicència de pesca recreativa (de superfície). Recordar-vos que convé sortir a la mar en companyia, bàsicament per seguretat, i amb unes nocions bàsiques de tot plegat. Podeu iniciar-vos al Kayac Center Guíxols, on ens proposen la pesca en caiac com a activitat.
KAYAK CENTER GUÍXOLS / Baixada de Guíxols (17220 Sant Feliu de Guíxols) / 667 76 91 80
Doncs sí. Els boscos del país ja fa unes tres setmanes que viuen immersos en una eclosió micològica força curiosa, potent, però molt irregular i força tardana. Tot i la lleugera baixada de temperatures que tindrem demà, el proper pont festiu de principi de desembre el viurem amb sol, boires i temperatures força suaus. Un bany d’anticicló que els bolets coneixen bé, perquè l’agraeixen. Tret del sector del Pirineu, amb nits ja massa fredes, i de les fondalades interiors, amb temperatures que no remunten, bona part del territori seguirà gaudint uns dies més de bones condicions perquè fredolics, carlets i pinetells vagin treballant, incansables. Un pont que no satisfarà les perspectives dels esquiadors però que permetrà, ben segur, allargar la campanya boletaire i gaudir de sucosos fricandons elaborats amb matèria fresca.
Comparteixo amb vosaltres una petita mostra de totes les troballes fetes durant aquests darrers dies, en boscos d’arreu del país. Qui hagi sortit a pasturar haurà pogut admirar fets poc habituals en una segona quinzena de novembre, com les florades de reigs i surenys foscos de la comarca de la Selva, que encara treuen el nas. Una tardor original, en què espècies primerenques i tardanes s’han mesclat efusivament creant una catifa boscana espectacular, aprofitant les bones condicions per tal de complir la seva funció principal: fructificar per reproduir-se. Però insisteixo, tot plegat molt irregular. Tal com va dir fa uns dies l’Enric Gràcia al seu espai del programa Caçadors de bolets, no tothom trobarà bolets quan surti al bosc. Cal moure’s, investigar, caminar… De la gran florada al desert micològic pot haver-hi tan sols un grapat de metres. En el món dels bolets això no és cap raresa, tingueu-ho present. Cada any és nou, diferent, sorprenent. I per això ens agrada tant…
Dit i vist tot això, comentar-vos que la previsió de bolets per als propers dies és força generosa, però amb matisos. Al mapa que us adjunto hi podeu veure dos colors. En tonalitatverda, totes les zones que es mantenen actives, i riques en diversitat d’espècies (rovellons, pinetells, vinaders, carlets, trompetes, llengües de bou, algun reig…); en definitiva, tot el litoral i part del prelitoral, per sota dels 500-600 metres d’altitud. D’altra banda, en color crema, la resta de sectors on les florades van clarament a la baixa, o simplement han estat minses i ho seguiran sent, amb bolets propis de final de temporada com els fredolics, les llenegues negres o les llengües de bou blanques. En aquest segon cas parlo sobretot de pinedes de pinassa, pi blanc o pi roig, fins arribar a cotes de 1.000-1.200 metres, com a màxim. Més amunt, terrenys que es preparen per l’hivern, pastures ja cremades pel fred i marmotes hivernant a la seva xarxa de caus i galeries.
Sortiu a passejar el cistell i aprofiteu aquest solet que encara escalfa. Potser d’aquí uns dies, quan arribi el fred de debò, el trobarem a faltar. Sort i bolets!
Ja tenim els primers bolets acolorint el sotabosc en algunes comarques, fruit de les pluges que des del passat 23 d’octubre estan regant de forma generosa i més o menys general el territori. Enguany s’han fet esperar, però aquesta setmana sembla que la cosa va de debò. De fet, hem de tirar força temps enrera per trobar un episodi de pluges tan persistent com el de les darreres dues setmanes. Tot plegat ens fa pensar en un panorama micològic força interessant de cara a les properes setmanes, amb florades a bona part del país si la meteorologia ens segueix oferint humitats i temperatures com les d’avui, força suaus, més pròpies d’un mes d’octubre.
Avui us penjo una mica de material per tal de situar-vos i orientar-vos una mica. Ben segur que el proper cap de setmana, aficionats/ades als bolets, començareu a planejar rutes i passejades pels racons més feréstecs del país. Amb el vídeo del programa Divendres, de Tv3, en què un servidor, el Dani Ramírez i el Josep Cuello comentem la temporada de bolets, i diversos mapes amb el balanç de precipitacions caigudes, comprovareu que l’optimisme està totalment justificat. On acabaran sortint els bolets, com sempre, és un misteri fins i tot pels experts, però tot i el factor sorpresa crec que val la pena arriscar fort i fer una previsió contundent.
Balanç de pluges del 23 al 25 d'octubre de 2011
Balanç de pluges del 26 al 29 d'octubre de 2011
Balanç de pluges del 2 al 4 de novembre de 2011
Deixant de banda l’alta muntanya pirinenca, coberta per les primeres neus de la temporada per sobre dels 2.200-2.400 metres d’altitud, probablement veurem florades de bolets entre el nivell del mar i les cotes dels 1.200-1.400 metres. Hi haurà espècies de bolets com el reig o el cep que potser ja no fructificaran, però d’altres com els rovellons, els pinetells, les llenegues, els fredolics, les llengües de bou o els camagrocs gaudiran encara d’unes quantes setmanes de glòria. A més de les pluges aquí representades cal tenir en compte que ha seguit plovent fins avui en zones com, per exemple, l’Alt Empordà, però les que repercutiran d’una forma més directa en les possibles florades dels propers dies són les que ens mostren aquests mapes elaborats pel Servei Meteorològic de Catalunya.
Aquesta és la meva previsió. Evidentment, tenint en compte l’època de l’any en què ens trobem, en cotes superiors als 1.000 metres d’altitud haurem de centrar la recerca en vessants solells encarats al sud i llocs protegits del fred, però més avall d’aquesta franja les florades poden ser força generals. A partir del diumenge, dia 13, els bolets aniran prenent embranzida. Fins llavors, paciència i els primers tastets: mollerics (Suillus sp.), apagallums (Macrolepiota procera)… I penseu, sobretot, que boscos on l’any passat s’hi van fer molts bolets potser no siguin els més generosos enguany; les produccions variables i poc regulars són característiques de la regió mediterrània. Si sabeu d’algun racó on l’any passat les llenegues hi van ser escasses, visiteu-lo aquest any, perquè potser encertareu.
Sigui com sigui, la veritable i esperada tardor ha arribat, i tot és a punt per gaudir-ne. Colors als arbres, aromes al terra i aigua a dojo. Un cop més, el clima mediterrani ens ha ofert una bona lliçó, transformant un paisatge que en poques jornades ha passat dels tons apagats de l’eixutesa al verd prometedor i lluminós de les terres fèrtils. Sequeres i aiguats, calorades rècord i onades de fred rigoroses. Això és el que tenim, és l’essència de la terra que ens acull. Hi ha qui duu sempre posades les ulleres del canvi climàtic provocat, i també hi ha qui prefereix pensar que el clima és com és per pròpia naturalesa. A nosaltres ens ha tocat gaudir i agrair els contrastos, assaborir els canvis bruscos de temps. Fa cosa d’un mes patíem per l’absència de pluges, i ara patim per massa aigua. I enmig de tanta teoria, en alguna obaga del Maresme, els primers rovellons treuen el nas. Aneu per feina, i disfruteu de les troballes!
No ho crec. De fet, el gran debat és un altre. No és tant el fet de pagar o no pagar, sinó la necessitat de trobar eines que permetin regular l’activitat. El concepte de “peatge” seria una mesura de caràcter immadur i recaptatori, perduda enmig d’un mar de possibilitats realment constructives i positives de cara al medi natural i a les persones que en gaudim, hi vivim o hi treballem.
Dijous al vespre, els amics de Catalunya Ràdio-Lleida em van convidar a participar en el debat del programa Esfera Pública, sota el títol i pretext “Pagar o no pagar per anar a collir bolets”, juntament amb l’Enric Gràcia (professor a la UB, micòleg i assessor de “Caçadors de bolets”, l’Àlex Serrahima (advocat i membre del Consorci Forestal de Catalunya) i el Francisco Javier Martínez (coordinador de la secció de micologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs). Va ser un debat força interessant, en què vam descobrir que tots quatre jugàvem més o menys a la mateixa lliga. Cadascú aportant visions i pensaments particulars, però tots enfocant cap a la necessitat de posar el paperam sobre la taula i començar a traçar un full de ruta. Des de fa uns anys ja s’està treballant activament en el camp de la pedagogia enfocada en l’entorn boletaire, però hem de recordar que el camí a recórrer és llarg i que tot just estem traçant les primeres passes. Els bolets són un motor socio-econòmic inqüestionable, més enllà de modes i matisos, i cal que l’opinió pública i les administracions en prenguin consciència. El turisme de natura és el futur, i els bolets hi juguen un paper molt destacat, juntament amb l’observació de fauna salvatge, la pesca sostenible, l’artesania i producció ecològica d’aliments de proximitat, i un llarg etcètera de possibilitats que tot just ara comencen a prendre forma seriosament. Ara bé, tenint present que la recol·lecció de bolets és potser, de totes, l’activitat més popular i arrelada al nostre país. Cal conduir i canalitzar tota aquesta energia amb un objectiu conscient: ecoturisme de qualitat que aporti valor afegit al ric territori que tenim el privilegi de viure i respirar. Tornant al debat dels bolets, podeu escoltar-lo clicant aquest enllaç: http://www.catradio.cat/audio/578319/Esfera-publica—Lleida—Pagar-o-no-pagar-per-anar-a-collir-bolets
La qüestió ens ocuparia hores i hores, i probablement totes les persones que passeu per aquí tindreu opinions complementàries, contràries o singulars al respecte. És un tema obert, que vol la participació activa de tothom, i que mica en mica haurem d’anar definint. Per la meva part, algunes de les propostes que considero interessants són:
– Regular “de debò” l’accés motoritzat al bosc, i sobretot, impedir l’accés motoritzat a bona part dels camins i pistes del país. Qui vulgui arribar a un indret concret, ho ha de poder fer, però a peu. Així contribuïm a la preservació de la xarxa de camins, de la vegetació, de la fauna, i per suposat, de les espècies de bolets que creixen en aquell indret concret. Indrets com el Parc Natural del Cadí Moixeró, amb barreres que limiten la lliure circulació pels camins que s’endinsen als seus boscos, han vist millorar l’estat de salut i conservació de l’entorn.
– Limitar la quantitat de recollida de bolets per persona i dia, tal com es fa des de fa anys en alguns països europeus, com França o Itàlia. Establir limitacions generals, o bé específiques depenent del tipus de bosc, el bolet i la zona, seria una mesura de caràcter urgent. Entre 2 i 5 quilograms de bolet per persona i dia és una quantitat acceptable que permetria fer un ús social i sostenible del recurs, amb una recol·lecció d’autoconsum, limitant les males conductes i l’espoliació amb finalitats comercials.
– Establir períodes o temporades de veda en determinats sectors d’un bosc per tal de permetre la regeneració, recuperació i reproducció del recurs. Caldria dissenyar un molt bon mapa forestal i micològic del país per començar a treballar en aquest sentit.
– Pensar, sobretot, que qualsevol mesura no té aplicació possible si no hi ha alguna figura que permeti fer complir la llei. És ben sabut que el col·lectiu d’Agents Rurals a casa nostra és insuficient, i que un bosc sense persones que el vetllin acaba sent un espai obert on les grans propostes acaben convertint-se en fum. És impensable fer una malifeta en un bosc de França -qualsevol-, on fàcilment pots topar amb un bon grapat d’agents durant una passejada matinal. Primer de tot, doncs, hauríem de pensar si les propostes són aplicables. Treballar per no res és una pèrdua de temps, no cal dir-ho.
Penseu que els acotaments de bolets arreu de la península Ibèrica porten més de dues dècades funcionant, i encara no se’ls ha trobat el punt just de cocció. No han servit per acabar amb el furtivisme, ni per limitar les males conductes, ni són viables des del punt de vista econòmic. La història, certament, ha de caminar cap a un altre lloc.
En seguirem parlant… Però recordeu que, en el cas de Catalunya, més del 80% dels boscos són privats, i això ja ens ha de servir per ser prou responsables i respectuosos amb l’entorn. Quan sortim a buscar bolets, molt probablement entrarem a casa d’algú, i serem benvinguts sempre i quan tinguem mesura i deixem l’entorn en òptimes condicions. Que el nostre pas pel bosc no es noti ni s’intueixi, sobretot.
Ha costat una mica, però els primers ruixats destacables d’aquesta tardor -de moment, molt eixuta- van arribar dimecres a la tarda. Sense ser gran cosa, han humitejat algunes zones del nord i est del país, com el Massís de Cadiretes, les muntanyes de Blanes i Lloret, i part de la serralada del Montnegre, totes tres àrees pertanyents a la franja litoral. També s’han regat altres sectors, com el Ripollès, el Pallars Sobirà, sectors del Berguedà, l’Alt Urgell i la Val d’Aran… Venint d’unes setmanes sense aigua, els deu, quinze o vint litrets per metre quadrat que han caigut no són gran cosa, però en aquesta època de l’any els bolets estan esperant les gotes humitat en candeletes. De vegades, precipitacions minses o simplement rosades i boires notables, són suficients per permetre l’aparició de diverses espècies com el rovelló, el pinetell o el fredolic.
Potser aquesta tardor no passarà a la història precisament per ser generosa en ceps i llenegues però el paisatge, sense treva ni descans, ens ofereix imatges i fenòmens per conèixer i gaudir, assaborint el bon regust de la contemplació per la contemplació. No cal res més. Només fer silenci i deixar-se portar per la màgia. En aquest sentit, us recomano sortir a pasturar per les terres pirinenques quan les informacions meteorològiques pregonin una forta entrada de vent del nord o vent del sud. Això és el que va passar fa uns dies, just abans de les elevades temperatures de la setmana passada. En aquest cas, una situació de nord amb forta tramuntana ens va escombrar l’atmosfera, formant a sotavent de les muntanyes els fascinants núvols lenticulars. Personalment, la ventada em va despentinar a la muntanya de Sant Antoni, a tocar de Camprodon, des d’on vaig poder caçar l’Altocumulus lenticularis de la fotografia. Magnífic tenint en compte, a més, que una estoneta abans estava fent el tafaner per les frondositats de la Baga de Queràs, un bosc preciós proper a Setcases on els pins negres, els avets, els fajos i els bedolls ofereixen ara un joc de colors irresistible. No us ho perdeu!
Pel que fa a la previsió micològica, aquesta setmana es presenta fluixa, amb florades de bolets poc destacables escampades per la meitat nord del territori, en punts força localitzats, i amb l’esperança que les pluges del dimecres 26 d’octubre -i les que puguin caure a partir de diumenge- ens portin bones notícies ben aviat. És per això que us adjunto un mapa de previsió “real” (en verd) per aquests dies, i un altre de previsió “estimada” o “probable” (en blau) pensant una mica més enllà, i sobretot, imaginant que la situació meteorològica segueixi favorable com avui, amb absència de vents destacables, temperatures normalitzades i rosades matineres.
Sigui com sigui, els bolets els heu de seguir buscant sobretot a les clarianes i marges de bosc, indrets on la humitat hi entra fàcilment, i en racons més aviat ombrívols. Tot i el fred d’avui al matí no hem d’oblidar que fa tot just una setmana batíem rècords de calor en un mes d’octubre. Sort i aventura!
Marc Casabosch Autor, divulgador i formador. Expert en boscos, bolets i aprofitament dels recursos silvestres. Horticultor ecològic convençut, i apassionat de l'alimentació saludable, el mar i les muntanyes. A la seva vida, feina i passions són el mateix. O dit d'una altra forma: un emprenedor inquiet i polifacètic. Autor d'"Un hort per ser feliç", tota una declaració d'intencions i una crida al gran valor dels petits gestos, i autor també d'un bon grapat d'obres divulgatives d'èxit en què ens mostra sense embuts el món dels bolets i la natura que els envolta, com ‘Bolets en temps de crisi’ (Ara Llibres, 2009), ‘Setas al descubierto’ (Now Books, 2010) i ‘El secret dels rovellons’ (Ara Llibres, 2010).
Marc Casabosch Autor, divulgador i formador. Expert en boscos, bolets i aprofitament dels recursos silvestres. Horticultor ecològic convençut, i apassionat de l'alimentació saludable, el mar i les muntanyes. A la seva vida, feina i passions són el mateix. O dit d'una altra forma: un emprenedor inquiet i polifacètic. Autor d'"Un hort per ser feliç", tota una declaració d'intencions i una crida al gran valor dels petits gestos, i autor també d'un bon grapat d'obres divulgatives d'èxit en què ens mostra sense embuts el món dels bolets i la natura que els envolta, com ‘Bolets en temps de crisi’ (Ara Llibres, 2009), ‘Setas al descubierto’ (Now Books, 2010) i ‘El secret dels rovellons’ (Ara Llibres, 2010).
