El raig verd és un fenomen òptic atmosfèric que els dies nítids es pot observar després de la posta de sol o abans de la sortida, gairebé sempre sobre la mar. Dura mil·lèsimes de segon, el temps en què es veu un punt verd sobre la posició de l’astre solar o bé una llampada verda allà on s’ha post. Jo he tingut la sort de veure’l a bordo del vaixell de passatge entre Palma i Barcelona, pels voltants de Nadal; alguns passatgers contemplàvem la posta de sol —amb tantes ganes de veure-la com d’entrar i prendre un cafè calent—, i quan l’astre s’amagà dins la mar, una llum entre verda i groga de tonalitat fluorescent llambregà sota el cel net. Ignoro si algú més el va veure, però imaginat o no, vaig contemplar el raig verd, sentint-me beneïda per la deessa de la fortuna. I llavors vaig pensar en Jules Verne i en Julio Cortázar. M’explico.

L’escriptor francès Jules Verne (1928-1905) publicà l’any 1882 la novel·la “El raig verd”. En el llibre, Sam i Sib Melville, ajudats pel pintor Olivier Sinclair, cerquen la contemplació del fenomen per tal d’intentar casar la seva neboda Elena Campbell amb Aristobulus Ursiclos, ja que una llegenda sosté que dues persones que contemplin plegades el raig verd s’enamoraran l’una de l’altra per sempre. Aquest n’és un fragment:

“Us heu adonat del fenomen que es produeix en el precís instant en què l’astre radiant llença el darrer raig, si el cel està completament clar i transparent? No, segurament no! Doncs bé, el primer cop que puguis —es presenta tan rarament!— fer aquesta observació, no serà, com podria pensar-se, un raig vermell el que ferirà la retina dels teus ulls, sinó que serà un raig verd, però un verd meravellós, un verd que cap pintor pot obtenir a la seva paleta. Un verd la naturalesa del qual no es troba ni en els diversos verds dels vegetals, ni en les tonalitats dels mars més transparents. Si existeix el verd al Paradís, només pot ser aquest verd, que és sens dubte el veritable verd de l’Esperança”.

Jules Verne i l’arxipèlag

Il·lustració de “Clovis Dardentor”. La Seu de Palma, al fons

Verne i les Balears romanen literàriament lligats. Dues novel·les del francès transcorren a les Illes: un dels capítols de “Clovis Dardentor” ens trasllada a Palma un 28 d’abril de 1885, amb descripcions molt precises d’algunes parts de la ciutat. I “Hector Servadac” transcorre a Formentera, on avui al far de La Mola hi ha un monòlit dedicat a l’escriptor. Però, va visitar Jules Verne l’arxipèlag? A Mallorca corren anècdotes sobre una suposada visita de Verne a principis del segle XX. Durant l’estada, hauria entrat a les coves d’Artà, signat en el llibre de visitants i assistit al teatre “Mar i Terra”, on una companyia catalana representava una sarsuela inspirada en “De la Terra a la Lluna”. Alguns diaris locals fins i tot anunciaren la seva arribada. Però el cas és que l’autor de “L’illa misteriosa” mai trepitjà les Balears.

Llavors, ¿com va poder descriure en detall la ciutat de Palma? ¿Com recreà Formentera? El seu amic i contemporani l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que tenia propietats a Mallorca, li va fer arribar un exemplar de “Die Balearen”, obra monumental antropològica i cultural escrita pel noble, a qui vam dedicar un post. És a través d’aquest llibre que Verne viatja a les Illes.

Ja fa anys que vaig tenir el gust, la sort i l’honor d’entrevistar al dibuixant Hugo Pratt. Em va dir que no havia viatjat a molts dels llocs on situava les aventures del seu personatge o alter ego Corto Maltés. Per documentar-se llegia les revistes de National Geographic. I és que la imaginació és la millor agència de viatges. Gratuïta, instantània, sense límits.

Cortázar a Deià

L’escriptor Julio Cortázar (Brussel·les, 1914-París, 1984), va descobrir Mallorca en els anys 60 gràcies a l’amiga Claribel Alegria. L’escriptora nicaragüenca i el seu marit, el diplomàtic nord-americà Darwin J. Flakoll, vivien a Can Blau, una casa de Deià, on en 1929 s’havia instal·lat el britànic Robert Graves. Cortázar visità a la parella amb Aurora Bernárdez, la seva primera dona, que acabaria adquirint una casa en aquell paradís llavors freqüentat per artistes de tot el món. A Can Blau —on diuen que García Márquez va passar una temporada mentre escrivia “Cien años de soledad”—, la parella Cortázar-Bernárdez i els amfitrions escoltaven discos de jazz fins a la matinada. Alguns dels records de Cortázar a Mallorca els va deixar a “Un sueño realizado”, text publicat en 1980 al diari xilè El Mercurio (inclòs a “Papeles inesperades”, recopilació editada en el 25è aniversari de la mort de l’escriptor per Alfaguara, 2009). En el relat autobiogràfic, Cortázar rememora una posta de sol vista des del mirador de son Marroig —antiga finca de l’arxiduc Lluís Salvador— que relaciona amb una lectura infantil: “El raig verd”, de Jules Verne. L’autor de “Rayuela” conta que de petit arribà a obsessionar-lo poder contemplar aquell raig, i no haver-lo vist constituïa una profunda decepció. Però a son Marroig va passar: “Y entonces surgió el rayo verde, no era un rayo sino un fulgor, una chispa instantánea en un punto como de fusión alquímica, de solución heracliteana de elementos. Era una chispa intensamente verde, era un rayo verde aunque no fuera un rayo, era el rayo verde, era Julio Verne murmurándome al oído: ¿Lo viste al fin, gran tonto?”.

Tot parlant de llampades verdes, ara em ve al cap la pel·lícula “Le rayon vert” (1985) d’Éric Rohmer, sobre les aventures amoroses d’una jove que descobreix el raig verd vernià. I bona notícia: es pot veure sencera per YouTube en versió original francesa. Una joia per gaudir amb crispetes.