Fa pocs dies vaig visitar l’església del Pi, que encara no havia vist des de la seva reobertura, l’any passat, com a nou espai museístic –o més ben dit, com a església que ha incorporat un espai museístic al seu conjunt. Fa anys hi entrava sovint, al Pi, durant les meves passejades pel Gòtic. L’amplíssima nau és d’aquells espais majestuosos però reconfortants, sobretot després de perdre’s pels carrers estrets que caracteritzen l’urbanisme de la zona, malgrat les placetes que envolten la basílica. Sempre donava un cop d’ull a les capelles de la Verge dels Desemparats i a la de Sant Miquel, per retre el meu particular homenatge als escultors Ramon Amadeu i Salvador Gurri. Però ignorava de ple els tresors amagats d’aquest temple començat al segle XIV, que té en el seu campanar vuitavat una de les talaies de la Barcelona antiga i que és conegut també per albergar la sepultura de Sant Josep Oriol –també hi és enterrat el pintor Antoni Viladomat-, per ser la seu de l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang–la que acompanyava els condemnats a mort i que va popularitzar l’expressió de “treure el Sant Cristo gros”, en referència al Crist obra de Jeroni Xanxo, que es treia per les execucions “múltiples” (quan només s’executava un reu, es treia el “Sant Cristo xic”)- i per ser la seu dels “Gegants del Pi” (els que ballaven pel camí).

Però poca cosa més en sabia, dels tresors i singularitats d’una de les esglésies més importants i emblemàtiques de Barcelona, fins que un antic alumne, l’Albert Cortés (avui sagristà del Pi), em va convidar a conèixer els nous espais que ara s’obrien al públic. Era el dia de la festa de Sant Josep Oriol, el famós “Doctor Pa i Aigua”, un dels sants més populars i estimats en l’imaginari religiós barceloní: les seves relíquies s’havien tret del sepulcre i s’exposaven públicament, per després tornar-les en ofici solemne a la seva sepultura. L’Albert em va fer una visita de luxe: vaig poder apreciar de ben a prop el magnífic Sant Josep Oriol de Ramon Amadeu i conèixer detalls de la “redescoberta” d’algunes peces que ara formen part del Tresor de la basílica, com el delicadíssim Lignum crucis o la Sagrada Família d’Antoni Viladomat. Una sala contigua exposa importants testimonis documentals i interessants fragments d’arquitectures efímeres, exposats amb una museografia que per senzilla no deixa de ser ben digna. L’oasi de l’antic “hort del Rector” ofereix la singularitat d’un jardí en ple “cor de la ciutat”, als peus del ferreny campanar, que sembla que ben aviat es podrà visitar. L’audiovisual de la cripta completa el conjunt d’espais visitables, que contribueixen a formar-nos una idea molt més complerta de la importància d’aquest temple com a una de les parròquies de referència de la Barcelona secular i com un dels seus monuments històrics més importants. Vaig sortir del Pi molt contenta: en primer lloc per l’Albert, que havia estat un alumne excel·lent quan era ala UAB i que ara, amb la seva joventut extrema, havia pogut participar de primera mà en la creació de tot un espai museístic d’aquesta rellevància -“Saps que ets molt afortunat?” vaig dir-li plena d’orgull. I satisfeta també per veure com l’espai renaixia i brillava novament –i amb un futur més que prometedor pel potencial de les recerques que s’estan duent a terme-, enmig d’aquesta època sovint tan descoratjadora pel món de la cultura i la recuperació del patrimoni.       

Entrada publicada a General el dilluns, 2/04/2012 a les 10:23.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.