Quan pensem en l’Alt Empordà, sovint ho fem sobretot amb la part septentrional de la Costa Brava, els abruptes caps Norfeu i de Creus, en indrets emblemàtics i “de postal” com Cadaqués o Port de la Selva, en racons de bellesa “planetària” com Port-Lligat –indret dalinià per excel·lència- o en la incomparable badia de Roses, amb l’Escala i Empúries a l’extrem meridional. Fins i tot hi haurà qui s’haurà aventurat a anar més amunt de Llançà per descobrir la tranquil·litat de Colera o seguir la petja de Walter Benjamin a Porbou. El cas és que el litoral alt-empordanès és molt més conegut que no pas el seu interior –si exceptuem Figueres, és clar.

L’entrada d’avui té un significat ben especial en els dies difícils que està vivint precisament l’Alt Empordà més “desconegut”, el situat majoritàriament a “l’altra banda” de l’AP-7, que ha patit un dels incendis sens dubte més devastadors dels darrers anys. Un incendi que comença a La Jonquera, coneguda arreu per ser el punt fronterer per excel·lència del nostre país, però més aviat també per suportar les connotacions negatives que sovint això comporta.

Però més enllà de la duana, la “mala fama”, els prostíbuls i els comerços desangelats (“de frontera”), La Jonquera és un poble amb una petita església amable, recollida al llarg d’un carrer Major de casals notables, delimitat a l’extrem pel més que digníssim “Museu de l’Exili”, dedicat a l’epoeia dels tants que fugiren de les malvestats de la nostra guerra “incivil”.

Però és que a més La Jonquera és un municipi de fortificacions sobèrbies, des de Darnius i Canadal, fins al magnífic castell de Requesens, un dels més notables del país i que custodia al seu interior l’església de Sant Romà. I també a la Jonquera pertanyen les esglésies romàniques de Santa Llúcia o Sant Miquel de Solans, la de Sant Martí del Forn del Vidre o la de Sant Julià dels Torts.

I és que un romànic abundantíssim i digne fa acte de presència insistent per aquests verals, com a l’església de Santa Maria de Darnius, de notables dimensions i caràcter fortificat (com tantes esglésies empordaneses), amb un magnífic crismó al timpà de la porta. També és fortificada l’església romànica de Santa Àgata de Capmany –població que conserva encara part de les seves muralles-, i la de Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós, per bé que aquesta darrera ja es correspon amb el gòtic d’època moderna.

A part dels edificis religiosos, també trobem notables exemples d’arquitectura civil que cavalca entre l’època medieval i moderna, quan es manté encara l’aspecte fortificat –no obstant les incursions de la pirateria no minvaren, ans al contrari i afavoriren, també a la costa, la construcció de nous elements defensius-, com el castell-palau de Boadella (on destacaríem també l’església de Santa Cecília), el casal fortificat de Vilanant, el palau Surroca de Terrades o els masos Frigola i Arrufat de Taravaus. Entre aquests i molts altres elements singulars, nuclis de població sencers com Biure destaquen encara pel manteniment de la seva estructura urbana primerenca i definitòria del passat medieval i modern.

En definitiva, els municipis que s’han vist dolorosament afectats pel monstruós incendi, malgrat no pertànyer a la “cara més coneguda” i potser emblemàtica de l’Empordà, tenen tots ells un patrimoni arquitectònic digne amb una gran personalitat i digne de ser significat. És per això que en moments com aquest, no volíem deixar de retre aquest petit homenatge a tot aquest territori.

L’emissió ahir al vespre del programa “Terreny personal” dedicat a la Segarra i les reaccions positives que ha suscitat ha posat una pinzellada de color a la negror dels dies que estem vivint els qui estimem aquesta terra. Perquè encara no havíem paït que el Toni Nadal ens hagués deixat, fa poc més d’una setmana, que tot just ahir acomiadàvem al Josep Mora a les Pallargues. Mai m’hauria imaginat que hagués de fer dos escrits tan dolorosos en tan poc temps, però la fosca parca implacable actua sota múltiples formes, registres i circumstàncies i en una setmana s’enduia de la comarca a dues persones insubstituïbles, d’aquelles “sense recanvi”.

Avui em toca recordar i parlar del Josep Mora, “l’arquitecte de les Pallargues”, com el coneixien alguns. De fet, si ens fixem per les convencions que fan que sovint se’ns defineixi per la nostra professió, el Josep Mora era arquitecte de formació i també exercia professionalment com a tal. I personalment penso que com a arquitecte, ell gaudia especialment amb la recuperació i restauració d’edificis històrics, als quals tractava amb una extremada sensibilitat des de l’apropament respectuós al monument i no pas com aquell arquitecte “mandarí” que pretén imposar el seu “art” i la seva empremta per damunt de la força preexistent de l’edifici en qüestió. El Josep estimava les pedres antigues i s’hi apropava de forma reverencial, no tan sols com a arquitecte sinó com aquell historiador de l’art apassionat que d’alguna manera també portava dins. Es tractés d’una obra espectacular com la magnífica església parroquial d’Agramunt –de la qual havia estat el responsable de les diferents intervencions que s’hi havia realitzat- o bé del romànic més senzill, com la més modesta església romànica d’Ossó de Sió. El recordo demanant-me documentació sobre el castell de la Morana, quan l’havia de restaurar per convertir-lo en vivenda. Volia documentar-se al màxim abans de “tocar” una sola pedra. És aquesta actitud respectuosa el que per a mi el feia gran com a arquitecte. Darrerament havia estat treballant en la consolidació i restauració de l’encimbellada Torre Dàdila o del Cargol, prop de Ponts.  

Quan ahir pensava en els anys d’amistat i coneixença, m’adonava que jo mateixa li dec moltes coses, al Josep. En primer lloc –i ahir en vaig ser conscient, perquè gairebé ho havia diluït en la vaguetat de la memòria-, ell fou el primer que em va animar a parlar en públic, quan pot temps després de llicenciar-me i tot just començant la tesi doctoral, em convidà a intervenir sobre el modernisme a la Valldel Llobregós i Antoni Samarra, en unes jornades sobre modernisme i Jujol que feien a Guimerà. Era el temps en que també estava vinculat amb el Grup de Recerques de les Terres de Ponent i encara recordo els nervis d’aquella meva primera intervenció i el veig a ell, juntament amb el Miquel Torres, intentant arreglar una màquina de diapositives que s’encallava contínuament.

També em va “deixar parlar” ja des de l’inici dels cursets d’Arquitectura Popular, que van començar l’estiu del 2000. Paral·lelament ell ja conduïa des de feia anys les Trobades d’artistes de les Pallargues, que començaren a intercalar-se amb les Trobades literàries. De vegades pensava en com en podia fer-ne tantes, de coses, i no perdre el cap ni l’oremus. Capaç d’implicar a personatges de la talla de Josep Guinovart, Josep Hernàndez Pijuan o Guillem Viladot, el nostre Josep tenia, també a través de l’art, una holística mirada “intercomarcal” que abraçava el territori de la Segarra amb el de l’Urgell (i s’extralimitava sovint a la Noguera, Garrigues o fins i tot Solsonès), uns lligams que va contribuir a fer més estrets –significativament, els cursets d’estiu dedicats a l’arquitectura popular sempre s’inauguren a Cervera i es clouen a Tàrrega.

A la Trobada d’Artistes de les Pallargues m’hi va convidar una vegada, concretament a parlar de dones artistes al llarg de la història. Ho recordo de manera especial perquè per a mi va ser l’oportunitat de parlar de quelcom que no estigués relacionat amb la història de l’arquitectura (la meva suposada “especialitat”) i expressar-me sense constriccions acadèmiques sobre un tema que m’apassionava, tot davant un auditori desacomplexat i àvid d’idees constructives.

Però és que quan dic que li dec vàries coses, al Josep, no em refereixo només al fet d’embarcar-me puntualment en les múltiples activitats que organitzava o promovia, sinó que també hi tinc un cert deute intel·lectual. El Josep fou qui rescatà de l’oblit, amb una monografia científica i rigorosa, l’edifici de la Universitat de Cervera –que citant el gran Duran i Sanpere, fins al moment havia estat “més combatuda o lloada, que no pas estudiada”. A la Universitat havia dedicat la seva tesi doctoral i en publicà els resultats l’any 1997. És un estudi des del punt de vista arquitectònic, però també amb una vastíssima aportació històrica i documental i unes bones intuïcions respecte al quin fou l’impacte de la construcció d’aquest monumental edifici en el territori circumdant. Sincerament, penso que la meva pròpia tesi doctoral no hauria estat la mateixa sense l’anterioritat de la seva magnífica aportació. Però aquesta no fou pas la sola incursió del Josep em l’àmbit més científic i acadèmic, sinó que són prou nombrosos els seus articles sobre el sistema de treball dels enginyers militars durant el segle XVIII. Conjuntament elaboràrem un article a la revista Urtx dedicat a la barroca església parroquial d’Alguaire, per la que en dissenyà un preciós projecte de restauració. També col·laboràrem en la redacció del capítol dedicat a l’arquitectura del volum “Les tècniques populars” dins l’enciclopèdia de cultura popular Tradicionari, del Grup Enciclopèdia Catalana.

I és que ciència i divulgació anaven sempre de bracet en la manera que el Josep tenia de treballar i de transmetre el que feia. Ahir llegia alguns escrits glossant la seva figura i tots destacaven la seva tasca com a incansable activista cultural. Ja hem vist que el Josep era arquitecte i exercia com a tal, però a més era professor en diferents institucions i això encara li deixava temps per a multiplicar-se en les nombroses facetes que li donaven una dimensió cultural i humana fora de tota mida. Perquè el seu activisme en favor de la cultura era una manera d’estimar el territori, de servir-lo i defensar-lo.

Una de les activitats a les que dedicà més energies en els darrers dotze anys fou l’Associació d’Amics de l’arquitectura popular, que fa poc editava el llibre commemoratiu dels deu anys de cursets. Una imatge entranyable d’aquest llibre és la de la celebració de la primera junta a de l’associació a les Pallargues, amb el Josep Mª Jujol Jr., el Santiago Serrano, l’Assumpció Vilaseca i el Vicent Loscos. El Josep no hi és, perquè segur que era el qui tirava la foto, però és que a més ell era així: sortir a la foto no li interessava pas; ell estava sempre al darrera, al costat o al davant de tots aquests múltiples projectes, però els càrrecs i la visibilitat pública no anaven amb ell. Més que com a arquitecte actuava com a picapedrer de la cultura a la nostra comarca.

Aquest llibre commemoratiu de la dècada (ara ja superada) de l’associació és un bon recull de l’esperit del Josep. Cada estiu em meravellava quan rebia el programa del curset, pensant en com podia ser que l’arquitectura popular “donés per tant” i se’n poguessin fer més de deu cursos (i llibres!) -cadascun amb nombroses ponències, activitats pràctiques i visites a indrets sempre singulars i diferents, sempre amb temes diferents, incorporant nous punts de vista sobre materials, conservació, compatibilitat amb l’activitat agrícola actual, etc. . Parafrasejant una mica l’article que el Jordi Oliva va fer sobre el llibre, això fou possible per la “tossuderia entusiasta” de la pròpia entitat, però que d’alguna manera seria l’ “entusiasme tossut” que definia al Josep Mora i que és el que ens caldria més sovint per superar els obstacles, siguin de l’índole que siguin.

La darrera conversa que vaig mantenir amb ell va ser fa poc més de dos mesos, precisament en motiu de la presentació del llibre commemoratiu dels deu anys de l’associació. Em deia que treure un llibre en temps de crisi suposava tota una declaració d’intencions. Era la voluntat conscient d’anar “a contracorrent” en moments de pessimisme i desencís, com a prova de la força de la col·lectivitat, de la feina desinteressada i de l’entusiame “per fer coses”. “És un cas com un cabàs”, vaig pensar –“geni i figura”- per concloure de seguida que tant de bo n’hi haguessin més, de “tossuts” com ell. Potser per aquesta meravellosa obstinació per seguir “fent coses” malgrat la malaltia, mai em va passar pel cap que no se’n pogués sortir. L’obra que ens llega és fruit d’aquesta tossuderia i del fet de creure en allò que feia: creure en la terra i la capacitat de generar cultura; creure en l’arquitectura com a obra de civilització; creure en el paisatge, la gent i el país.

Potser aquesta va ser la seva gran i darrera lliçó. I els qui quedem no podem parar les màquines. El Josep és irrepetible, però ara ens toca a nosaltres no quedar en evidència. Li devem.

El poble de Castellnou d’Oluges forma part d’un dels trams de la vall del Sió més desconeguts –per restar al marge de les actuals vies de comunicació principals- i interessants pels nuclis que s’hi aglutinen. Estem parlant del recorregut que aniria des de Tarroja –una interessant vila closa amb vinculació colombina (llegendària o no) i dos grans casals setcentistes com cal Tella i Cal Capell- fins a Les Oluges –avui conjunció de dos antics nuclis (Oluja Sobirana i Oluja Jussana), cadascun amb el seu respectiu castell. Però si Tarroja o les Oluges sí que queden al peu de vies força transitades i són poblacions més “conegudes” i més habitades -tenint en compte que ens estem movent al voltant del centenar de persones- entre l’una i l’altra s’estenen, vora aquest riu central de l’altiplà segarrenc i de ressonàncies bíbliques i esotèriques pel seu nom,  tres poblacions tan incògnites com interessants.

Es tracta de la Prenyanosa, Malgrat i Castellnou. El nucli de la Prenyanosa destaca per posseir algun edifici senyorívol, com la “casa forta” o cal Graells, exemples d’aquella arquitectura del segle XVI que transformava fortaleses medievals en edificis més amables –amb alguna concessió decorativa- i disposats per la comfort residencial. Malgrat és el poblet més endreçat dels tres: el seu castell fa anys que ha recuperat el seu aspecte eminentment medieval, fruit d’una restauració polèmica però prou encertada. Té una església romànica dedicada a Santa Maria i un conjunt de cases notables, per bé que alguna també està en mal estat. L’efecte global, però, és ben bonic i mereixedor de figurar al costat de nuclis tradicionalment més lloats a la nostra comarca.

El més important dels tres, però, era Castellnou. Ho assenyala l’església, que bastida extramurs de la població, és un notabilíssim edifici gòtic del segle XVI –aquest segle especialment brillant a la Segarra, per les extraordinàries manifestacions arquitectòniques que hi eclosionaren. A l’interior, la volta és d’arc de mig punt –pensem que fruit d’una intervenció posterior- però conserva l’estructura nervada al presbiteri. Dos arcosolis alberguen sepulcres dels senyors del lloc – no obstant el topònim “Castellnou d’Oluja o d’Oluges” està més relacionat amb aquesta il·lustre nissaga -que senyorejava la població des de les darreries del segle XIII-, més que no pas amb la proximitat i veïnatge amb el poble de les Oluges. A l’exterior, una portada senzilla amb emblemes heràldics dels Oluja, ho confirma novament.

El nucli urbà es troba excepcionalment encarat a tramuntana, el que li confereix una situació obaga i no massa propícia pels rigors climàtics de la Segarra. El nucli pròpiament dit hauria nascut al voltant del castell –del que se’n conservaria restes de la torre-, del que hi ha notícies des del segle XI i s’hauria configurat amb un traçat de forma radial. Per la seva estructura, el poble de Castellnou devia formar un nucli tancat amb el carrer de la Font com a eix central, situat a mitja pendent del tossal culminat per les restes del castell. La part posterior de les cases feia de tancament del nucli, com si es tractés d’una muralla, i a l’interior s’hi accedia per un portal que s’ha conservat íntegrament malgrat l’addició d’habitatges moderns. D’arc de mig punt amb grans dovelles –parcialment tapades per una casa a la part superior- forma un pas cobert d’entrada a l’antic nucli clos.

Un altre carrer interessant és l’anomenat carrer dels Graus, que és una via transversal respecte de l’estructura radial del nucli urbà, s’hi accedeix a través d’un pas cobert des del carrer dela Plaça, amb lleuger pendent, actualment amb paviment de formigó. Hi destaca l’existència d’una arcada ogival de pedra, que recorda la que trobem al nucli fortificat més important de la comarca, com és Montfalcó Murallat. Cal lamentar, però, que mentre la població actual s’ha estés més aviat als peus del turó, aquest nucli primitiu es troba força malmès, amb moltes cases gairebé enrunades -o almenys així es trobava no fa massa temps (reconec que ja fa dies que no m’hi he passejat).

Precisament el dilluns hi vam anar, a Castellnou, però sense endinsar-nos en els carrerons del nucli. Des de la plaça senyorejada pel magnífic i reconfortant lladoner monumental, vam vorejar l’església i ens encaminàrem cap als afores de la població. Ben a la vora del riu Sió hi ha el carrer del Molí Vell, on hi ha la que fou casa pairal del per sempre més enyorat Toni Nadal, home del temps i excel·lent geògraf, que estimava aquesta terra. A ell i a la seva memòria, dediquem aquestes línies… .