Quan pensem en l’Alt Empordà, sovint ho fem sobretot amb la part septentrional de la Costa Brava, els abruptes caps Norfeu i de Creus, en indrets emblemàtics i “de postal” com Cadaqués o Port de la Selva, en racons de bellesa “planetària” com Port-Lligat –indret dalinià per excel·lència- o en la incomparable badia de Roses, amb l’Escala i Empúries a l’extrem meridional. Fins i tot hi haurà qui s’haurà aventurat a anar més amunt de Llançà per descobrir la tranquil·litat de Colera o seguir la petja de Walter Benjamin a Porbou. El cas és que el litoral alt-empordanès és molt més conegut que no pas el seu interior –si exceptuem Figueres, és clar.

L’entrada d’avui té un significat ben especial en els dies difícils que està vivint precisament l’Alt Empordà més “desconegut”, el situat majoritàriament a “l’altra banda” de l’AP-7, que ha patit un dels incendis sens dubte més devastadors dels darrers anys. Un incendi que comença a La Jonquera, coneguda arreu per ser el punt fronterer per excel·lència del nostre país, però més aviat també per suportar les connotacions negatives que sovint això comporta.

Però més enllà de la duana, la “mala fama”, els prostíbuls i els comerços desangelats (“de frontera”), La Jonquera és un poble amb una petita església amable, recollida al llarg d’un carrer Major de casals notables, delimitat a l’extrem pel més que digníssim “Museu de l’Exili”, dedicat a l’epoeia dels tants que fugiren de les malvestats de la nostra guerra “incivil”.

Però és que a més La Jonquera és un municipi de fortificacions sobèrbies, des de Darnius i Canadal, fins al magnífic castell de Requesens, un dels més notables del país i que custodia al seu interior l’església de Sant Romà. I també a la Jonquera pertanyen les esglésies romàniques de Santa Llúcia o Sant Miquel de Solans, la de Sant Martí del Forn del Vidre o la de Sant Julià dels Torts.

I és que un romànic abundantíssim i digne fa acte de presència insistent per aquests verals, com a l’església de Santa Maria de Darnius, de notables dimensions i caràcter fortificat (com tantes esglésies empordaneses), amb un magnífic crismó al timpà de la porta. També és fortificada l’església romànica de Santa Àgata de Capmany –població que conserva encara part de les seves muralles-, i la de Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós, per bé que aquesta darrera ja es correspon amb el gòtic d’època moderna.

A part dels edificis religiosos, també trobem notables exemples d’arquitectura civil que cavalca entre l’època medieval i moderna, quan es manté encara l’aspecte fortificat –no obstant les incursions de la pirateria no minvaren, ans al contrari i afavoriren, també a la costa, la construcció de nous elements defensius-, com el castell-palau de Boadella (on destacaríem també l’església de Santa Cecília), el casal fortificat de Vilanant, el palau Surroca de Terrades o els masos Frigola i Arrufat de Taravaus. Entre aquests i molts altres elements singulars, nuclis de població sencers com Biure destaquen encara pel manteniment de la seva estructura urbana primerenca i definitòria del passat medieval i modern.

En definitiva, els municipis que s’han vist dolorosament afectats pel monstruós incendi, malgrat no pertànyer a la “cara més coneguda” i potser emblemàtica de l’Empordà, tenen tots ells un patrimoni arquitectònic digne amb una gran personalitat i digne de ser significat. És per això que en moments com aquest, no volíem deixar de retre aquest petit homenatge a tot aquest territori.