Fa poc més d’una setmana, un incendi durant la nit de Santa Llúcia, va originar-se al claustre de la Seu de Manresa. Cap a quatre mil ciris i espelmes cremant en honor a la santa patrona de les modistes i de la bona vista en foren la causa; la conseqüència: la pèrdua d’una de les obres barroques més rellevants de la basílica, ubicada precisament al claustre.

Es tractava de l’escultura jacent que coronava el sepulcre d’un canonge dela Seu, Francesc Mulet, que fou assassinat l’any 1428, tot i que segons la llegenda hauria “ressucitat” seixanta anys més tard per exaltar la devoció a la Verge. El sepulcre destruït, d’alabastre, fou realitzat molt posteriorment a la mort del canonge, ja que data de l’any 1719. És (o bé hauríem de dir “era”?) obra de Josep Sunyer Raurell, un dels escultors manresans més prolífics i rellevants de la primera meitat dels segle XVIII, estudiat per Teresa Avellí, hereu del taller de l’avi, Pau Sunyer, i del pare, també de nom Josep. Artífex de grans retaules com el de la parroquial d’Igualada, desenvolupà una singular activitat als territoris de la Catalunya Nord, des de Cotlliure fins a la Tor de Querol, passant per Perpinyà o Prada.

Si fem cas de les notícies consultades a la xarxa, podríem pensar que el ressò que tingué la notícia de “l’accident” fou notable, fins que hom pot constatar que gairebé totes les notícies procedeixen del mateix diari Regió 7, el diari manresà de referència . Això vol dir que estem parlant d’una notícia que difícilment traspassaria els límits comarcals i de l’àmbit de l’anomenada “Catalunya central” si no fos per les bondats de la xarxa (el que va fer precisament que la notícia arribés també a Nació Digital i probablement a Sàpiens. Fins una setmana més tard, La Vanguardia no treia la notícia… .

Resulta inevitable demanar-se una vegada més el perquè de la indiferència (quan no és menyspreu) cap a les obres del “nostre” barroc i sembla mentida que la resposta pugui continuar essent la mateixa, que fa mandra i tot de reproduir-la tant gastada. El cas és que tots sabem que si l’obra hagués estat romànica, el ressò hauria estat molt diferent. Però també evitaré furgar en aquest punt, que llavors sembla l’eterna cançó de l’enfadós i algú encara dirà que els “moderns” sempre ens estem queixant.

El que sí que és irrefutable és que, en definitiva, el que ha passat és una llàstima. Recordo una visita a la seu de Manresa amb alumnes d’Art Català de la UAB. La major part del nostre temps se’l va emportar el comentari del gran edifici, els retaules gòtics que es conserven a l’interior i fins i tot la cripta setcentista dels Sants Màrtirs. Només quan ja marxàvem, ens vam aturar uns instants a l’indret del claustre on jeia aquesta petita joia funerària, que representa a un canonge Mulet agònic, en els instants abans de morir a conseqüència de l’apunyalament per part del pare d’un rival en la provisió d’una pabordia.

Era inevitable (sempre salvant les acostumades distàncies) evocar la imatge de la beata Ludovica Albertoni, obra mestra de Bernini a la capella Altieri de l’església romana de San Francesco a Ripa. Fent honor a l’assignatura d’Art Català Modern, no podia tampoc deixar de referir-me al Sant Francesc Xavier jacent i en agonia, obra d’Andreu Sala a la capella de Sant Pacià de la Catedral de Barcelona, que també faria un Sant Ignasi en el moment del seu “rapte” o “èxtasi” durant, precisament, la seva estada manresana. Una tipologia que serà seguida per altres escultors com Antoni Real Vernis a l’església de la Pietat de Vic, per on farà un avui desaparegut Sant Francesc Xavier, que al seu torn també serà representat pel propi Josep Sunyer, l’artífex de l’escultura del Canonge, en un retaulet de l’església (avui francesa) de la Tor de Querol.

Es tracta d’escultures que miren de recollir en sentit entre espiritual i sensual de l’obra de Bernini, coneguda a través de gravats i que seria recollida, amb major o menor fortuna, per la imatgeria catalana del darrer segle XVII i de durant gairebé tot el XVIII.

Diuen que la destrossa no és del tot irreversible; esperem que tampoc ho siguin la cura i el desinterès que sovint pateixen encara les obres del barroc al nostre país.

*Les imatges del sepulcre del canonge procedeixen de la web “Històries manresanes”.

El patrimoni de signe religiós de caràcter més popular que les manifestacions arquitectòniques pròpiament dites –esglésies, ermites, capelles, etc. – és riquíssim i variadíssim a les nostres contrades –des d’esteles, creus, pedrons, creus-pedró, capelletes-oratori, capelletes urbanes, etc. Aquestes petites realitzacions poden tenir un patrocini públic o privat: des del comú de la vila que erigeix una creu de terme o una capelleta als portals d’entrada a la població, fins al propi pagès que aixeca, de vegades ell mateix, un senzill pilaret vora una finca per dedicar-lo a un sant protector de les collites. 

Les motivacions constructives d’aquests elements eren d’índole religiosa i cultural, ja que s’erigien per tal de presidir la vida dels cristians i convidar-los a l’oració (al peu d’un camí, en una cruïlla de camins…), com a acció de gràcies, com a motiu profilàctic –l’escultura d’un sant o una marededéu en una font pot obeir al desig de què no s’acabi mai l’aigua-; com a protecció per a les collites (ubicació al camp), com a fita (pedrons situats al cap del terme o als límits dels camps), protecció del poble contra pestes i altres malvestats (creu-pedró o capelleta en el portal d’entrada d’entrada) o, finalment, com a protecció dels habitatges (imatges o capelletes situades en la façana d’una casa o al seu interior –autèntics oratoris en una estança a part o capelletes de paret a la sala, al menjador o als dormitoris). Però volem dedicar especialment la nostra atenció als oratoris en forma de pilaret o pedró i als exemples que en conservem al Llobregós.

Es tracta, generalment, d’obres fetes en sec o amb morter, amb utilització de pedra del país intentant fer un pilar en forma de paral·lelepípede rectangular, al capdamunt del qual hi acostuma a haver-hi una capelleta o fornícula amb l’advocació d’un sant o marededéu, que pot estar representat escultòricament o amb un plafó o mosaic de rajola.

Les representacions hagiogràfiques més freqüents en aquests petits monuments són les de sants profilàctics i taumaturgs, com Sant Antoni Abat, Sant Roc o Santa Bàrbara (protectora de les collites contra les tempestes). Però també trobem pilarets dedicats a les advocacions més específiques, relacionades directament amb un territori concret, com seria el cas dels dos pilarets que es miren a banda i banda de la vall de Cellers. És tracta dels anomenats pilarets de “La Petja” i de “Cal Tanyot”, vinculats tots dos amb les masies més properes. Es tracta d’oratoris del segle XVIII, amb una curiosa coberta monolítica a vuit vessants, ja que presenta un frontó triangular als quatre vents i es caracteritzen per estar dedicats a Sant Celdoni i Sant Ermenter, els sants bessons i guerrers les relíquies dels quals descansaven –abans de ser dutes a Cardona- al petit monestir del fons de la vall. A l’oratori dela Petja es conserva el mosaic de ceràmica policromada del segle XVIII amb la representació dels sants, mentre que al de Cal Tanyot, el mosaic ha desaparegut i només es conserva l’estructura arquitectònica de l’oratori, tot i que hi ha una inscripció on en pot llegir “Joseph Feixes Prior”, el que posaria de manifest la relació directa i expressa d’aquests oratoris amb el monestir.  

Els que hem documentat al Llobregós tenen característiques molt semblants –tant arquitectòniques com per la presència del mosaic ceràmic- amb el situat vora la casa de Torrescassana (i construït pel cap de casa) i vora el nucli de Sant Pesselaç, on l’advocació representada –també segons un bonic mosaic del segle XVIII- és la Verge del Roser, molt popular a les parròquies catalanes durant l’època moderna.

Dins aquesta mateixa tipologia arquitectònica, sobretot pel que fa a la coberta, trobem també els notoris exemples, també del segle XVIII, ubicats vora la Casa Puigpelat i a Cal Jubert dela Molsosa, que tenen a més la característica comuna de presentar inscripcions al pilaret, posant de manifest que es tractava d’una obra patrocinada pel cap de casa, com a mesura profilàctica però també com a acció de gràcies –el de Puigpelat fa constar explícitament que es tracta d’un “ex-voto” de Ramon Puigpelat i Ramon Closa i té a l’interior una imatge de fusta-, mentre que el del Jubert, entre la Molsosa i Prades, construït l’any 1762 i amb el detall d’una flor esculpida al lateral, explica, juntament amb una oració, que fou edificat per Joan Jobert. Durant la Guerra Civil, aquest oratori fou derrocat pels milicians i refet després pels propietaris de la casa, tot i que actualment no conté cap imatge. Finalment, una mica més senzill però amb una estructura semblant tenim el de Prades, situat vora el camí de Castelltallat i dedicat a Sant Antoni de Pàdua.

Tipològicament, els oratoris que trobem a la vall denoten que la seva estructura es mantingué bastant immutable al llarg del temps. Seria l’exemple del pilaret situat vora l’Eix Transversal, a l’alçada d’Aleny i que fou construït ja al segle XX pels treballadors d’una mina a la vora de la via per on passaven les vagonetes que duien el carbó a Calaf. Malgrat aquesta diferència de més de cent anys, les característiques són ben similars, tant pel que fa a l’estructura –amb la teuladeta amb frontó als quatre vents i amb un mosaic ceràmic dedicat en aquest cas a Sant Antoni de Pàdua.

Petits testimonis de religiositat popular a la nostra vall, que com el culte pagà al déu Terminus o els antics mil·liaris romans, servien també com a “fita” de la vida i el temps a pagès, alhora que com a punt de referència que recordava la presència del sagrat fins i tot en els terrenys més inhòspits.

**Les imatges han estat aportades per diferents veïns del Llobregós per a la revista Llobregós informatiu