Arxiu del dijous, 4/04/2013

Mollerussa i la “connexió” veneciana

dijous, 4/04/2013

Diuen que la pagesia catalana no tenia un sol patró sinó múltiples advocats als quals encomanar el fruit dels seus esforços: que si Sant Galderic a la Catalunya “vella”, que si Sant Medir a Barcelona, que si Sant Abdó i Sant Senen pels hortalans, etc, etc… . Doncs Sant Isidori també compliria una funció semblant, al ser invocat per la gent del pla urgellenc contra les secades que amenaçaven les collites.

Però Sant Isidori, venerat en una discreta capelleta a la també discreta plaça Major de l’avui dinàmica i efervescent Mollerussa, és un sant ben singular (per poc freqüent) a les nostres contrades. Sembla que durant el segle XVI se’n provà d’estendre’n la devoció, per bé que l’origen del seu culte a Mollerussa es podria estirar fins al segle XV. Però al Sant Isidori de Mollerussa no l’hem de confondre ni amb el Sant Isidor de Sevilla ni amb el de Lleó, i encara molt menys amb l’uniformitzador Sant Isidre, que passaria a presidir la pagesia catalana des de la seva canonització al segle XVII.

 

L’Isidori mollerussenc té orígens turcs, concretament al l’illa de Quíos, per bé que el seu cos i relíquies es veneren a la “sereníssima” ciutat de Venècia, la que fou gran república marítima i pont entre orient i occident. (Per saber-ne més: http://www.raco.cat/index.php/Mascanca/article/view/249957/348619)

La imatge que es conserva a Mollerussa (molt restaurada després d’haver quedat enormement malmesa durant la Guerra Civil) és d’alabastre i la datació que apunta Joan Yeguas la situa pels volts del 1500, si bé la tradició diu que fou portada de Venècia per un soldat mollerussenc. La capella on es venera podria situar els seus orígens també al segle XVI, si bé ha patit nombroses reformes. De l’any 1731 seria la làpida que hi ha damunt la porta i que evoca els cent dies d’indulgència concedits pel cardenal Alessandro Aldobrandini, nunci del Papa, a qui resés un pare nostre davant la imatge.

Però la veneració a Mollerussa d’un sant que també és (i molt especialment) venerat a Venècia –les seves despulles haurien estat dipositades a la basílica de Sant Marc-, no és l’única connexió entre la capital del Pla d’Urgell i la del Véneto.

Durant la Guerra Civil, entre 1936 i 1939, l’antiga església parroquial de Mollerussa havia estat ensorrada en la seva major part, amb la finalitat de destinar el solar a plaça pública, i només n’havia quedat dempeus una petita part, sense poder atendre les necessitats de culte de la població. Entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, l’arquitecte Isidre Puig Boada (deixeble de Gaudí, que fou arquitecte diocesà de Solsona i després del bisbat d’Urgell) projectà una nova església, que s’havia de construir de maó vist, de planta basilical, amb tres naus i creuer, amb un absis profund que reforcés la solemnitat del culte. A l’interior, la coberta seria plana i amb un enteixinat que permetés unes bones condicions acústiques. El baptisteri es faria a l’exterior i amb entrada intependent des del gran porxo d’entrada al temple, si bé també tindria comunicació directa amb el seu interior.

La ressolució final de l’interior remet també a les basíliques renaixentistes del “Quattrocento”, que l’arquitecte Josep Danés ja havia posat de manifest a la barcelonina església de Nostra Senyora dela Bonanova (1942-1955) i que recorda els models de l’arquitectura de Brunelleschi, sempre amb el referent, però, de les basíliques paleocristianes (Sant Pau Extramurs, a Roma) i bizantines (Sant Apol·linar “in classe”, a Ravenna) que tant determinaren l’arquitectura medieval i del primer Renaixement a Itàlia. Així, les tres naus estan separades per columnes amb capitells decorats amb motius vegetals, i que sustenten arcuacions d’arc de mig punt, per damunt de les quals s’obren els finestrals que donen llum natural a la nau. Les naus laterals, de menys alçada, també estan cobertes per un sostre pla i artesonat i les imatges es disposen en fornícules de poca profunditat, situades sota els òculs circulars que il·luminen més tènuament aquests espais laterals.

I és que en definitiva, l’església de Mollerussa és considerada l’expressió màxima de la suggestió italianitzant dins l’arquitectura religiosa del segle XX i concretant-se en la inspiració paleocristiana i medieval, tant per la presència de les tres naus en el perfil tripartit de la façana, com en el porxo d’entrada –de cinc arcs en aquest cas- i el baptisteri i el campanar independents, com en les grans catedrals italianes d’època medieval –Pisa, Florència… . El baptisteri és de planta i coberta octogonal, amb obertures el·líptiques i el campanar recorda tant el “campanile” de la basílica veneciana de Sant Marc, com les també conegudes com a “torres venecianes” de l’actual avinguda de Maria Cristina, a Barcelona, construïdes en motiu de l’Exposició Universal de l’any 1929 i que imiten, al seu torn, el campanar venecià.

 

Així doncs, i per extravagant que pugui semblar, la suggestió veneciana a Mollerussa és un fet ben present. Fins i tot podríem dir que si bé la capital del Pla d’Urgell no està oberta al mar, també té el seu propi “Gran Canal” –el d’Urgell!.