Dimecres a la tarda vam saber que la Seu Vella de Lleida havia estat proclamada, mitjançant votació popular, “Monument favorit de Catalunya”, a partir d’un concurs promogut per les revistes Sàpiens i Descobrir, amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat. La Seu Vella s’havia imposat a Sant Climent de Taüll, l’altra finalista, després d’haver desbancat les dues al castell de Miravet i al monestir de Sant Pere de Rodes.
Quan estudiava a la Universitat de Barcelona, fa vint anys, vam fer una excursió a Lleida amb el professor Antoni José Pitarch. A mi em feia gràcia arribar a Lleida en autocar i “des de Barcelona”, perquè malgrat el meu poble està a gairebé vuitanta quilòmetres de la capital ponentina, on només hi anava “als metges”, jo sempre m’he sentit molt “ponentina” o “lleidatana”, no pas en el sentit volgudament perpetrat per les anacròniques “províncies”, sinó perquè sí. Arribava doncs jo tota contenta a Lleida, com qui d’alguna manera torna “a casa”, quan vaig haver de fer front als prejudicis d’alguns companys que, només havent deixat l’autovia i entrant per “la Sant Miquel”, anaven repetint amb suficiència alguna cosa així com: “uf, mira que n’és de lleig, Lleida”. Em vaig emprenyar (cap endins): “Com si l’entrada a Girona pels pol·lígons de la N-II en fos molt, de maca!” –contraatacant, com sempre, vers la sempiterna antagonista i “nena mimada” de la catalanor.
Vaig agraïr al professor Pitarch que, un cop dalt del turó comencés la visita adreçant-se específicament als estudiants barcelonins –o fins i tot demés “principatins no-lleidatans”-, advertint-los que allò que anaven a veure era un dels conjunts més espectaculars de tot Catalunya, i que malauradament, si es trobés a Barcelona “o a Girona” (ho va dir ell, no pas jo…) sí que seria reconegut com a tal.
A propòsit del concurs, sense haver-ne seguit la mecànica i (confesso) ni tan sols haver votat, gosaria dir, però, que el resultat ha estat insòlit si ens el mirem des d’una perspectiva “principatina”. I que dels dos monuments finalistes, Sant Climent de Taüll està més present en l’imaginari popular del conjunt de Catalunya que no pas la Seu Vella. No és en va que dins la mateixa web de Descobrir.cat, on personatges coneguts es posicionen a favor de quinés el seu monument preferit, els qui donaven suport a la candidatura de Sant Climent de Taüll eren majoria –Martí Gironell, Carles Puyol, Toni Aira, Arcadi Oliveres, Núria Picas… . Al reconeixement de Sant Climent de Taüll hi contribueixen diferents factors, que anirien des del fet de ser la més emblemàtica del conjunt d’esglésies de la Vall de Boí declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO (ara la Seu Vella també és candidata a ser-ho) fins al caràcter “icònic” del seu mal anomenat “Pantocràtor”, passant per l’èxit del Pirineu com a marca turística. Tot i això, el fet de ser probablement més valorat per una població catalana en clau més “generalista”, és evident que finalment s’ha imposat la que de per segur ha estat una mobilització en clau més “local” i fins i tot reivindicativa.
Fixem-nos, si no, en com els monuments participants ubicats a Barcelona –on hi viu més gent que podria votar-los- van “caure” ja pràcticament al començament del concurs -només la Sagrada Família va aguantar “dos telediarios”. Podem parlar per això d’una “desafecció” dels barcelonins pels seus monuments? O més aviat d’una mobilització “massiva” a les xarxes, procedent d’aquells territoris d’antuvi “oblidats” i que ara es reivindiquen amb orgull?
De fet, havíem comentat en altres ocasions que les representacions patrimonials poden afectar a tot tipus d’identitats, però per la seva mateixa naturalesa, se solen referir principalment a les identitats polítiques bàsiques, és a dir, locals, regionals i nacionals, de manera que la identitat consisteix en l’apropiació distintiva de certs repertoris culturals que trobem en el nostre entorn social, amb la funció de marcar fronteres amb “els altres”; és a dir, que es genera i s’organitza a partir d’oposicions i contrastos, al mateix temps que serveix per cohesionar grups socials o comunitats que s’hagin considerat tradicionalment marginades.
A Lleida es donen aquestes condicions i es percep aquesta “alteritat” respecte “els de Barcelona” o la resta de principatins (sobretot de la Catalunya central i septentrional). I de fet, podem constatar que a part del fenomen que ha suposat el “Postureig de Lleida”, la nostra era d’hipermodernitat internàutica ha donat lloc a fenòmens prou divertits com “les Milícies de l’Oest” o fins i tot Valero Sanmartí, amb entrades tan “desternillants” -ja sé que és un castellanisme, però no se m’acut una paraula millor- com “Vindrem los del sud i us matarem a tots”. Perquè no cal dir que una certa “germanor”, empatia o com li vulguem dir, entre les “terres de Lleida” i les “terres de l’Ebre” ha estat sempre prou notòria en aquestes qüestions. Es tracta de paròdies de la marginalitat, però fetes ja des d’un desacomplexament manifest i des d’una alegria que ha bandejat per sempre més aquell voler amagar l’accent quan s’anava a estudiar a Barcelona… .
Partint, doncs, una vegada més del fet -que repetim sempre com si d’un “mantra” es tractés- que el patrimoni és una construcció social com a constatació elemental, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat. Així, seguint novament l’antropòleg Llorenç Prats (1998), podem considerar que la principal virtualitat d’un símbol és la seva capacitat per expressar de forma sintètica i emocionalment efectiva una relació entre idees i valors. El símbol té la capacitat de transformar les concepcions i creences en emocions, de condensar-les i fer-les molt més intenses. I és en aquest sentit, que la Seu Vella s’hauria erigit com a element patrimonial que condensa i simbolitza tota una reivindicació de caràcter identitari i territorial. I votar-la en un concurs per esdevenir “monument preferit” de Catalunya es converteix en una expressió pública d’aquesta identitat i la seva reivindicació.
Qui sap, doncs, si és tot això l’anomenat “Lleida Power” o #lleidapower encunyat pel Francesc Canosa una tarda de Festa Major al Montsec… . Un “Lleida power” a les antípodes d’aquell rònec “leridanismo” d’èpoques pretèrites i que canta l’orgull de ser “de l’oest” sense vergonya.
Potser han estat bàsicament els “lleidatans” (més que no pas la resta de “catalans”) els qui han elevat la Seu Vella a l’altar de “monument favorit” i, francament, això no deixa de ser -encara que sigui el que molts en diuen “una collonada”- una prou bona notícia.
PS. I com que sóc donada a fer extranyes analogies, tot plegat m’ha recordat el llibret intitulat El final del patriarcat: ha succeït i no pas per casualitat (Sottosopra Rosso, Libreria delle donne di Milano, 1996), que començava dient: “El patriarcat s’ha acabat: ja no té el crèdit femení i s’ha acabat. Ha durant tant com la seva capacitat de significar alguna cosa per a la ment femenina”. M’agradaria creure que l’acomplexament “lleidatanista” s’ha acabat, i no pas per casualitat. Tot i això, la polseguera aixecada fa dies pel polèmic cartell de la Festa Major, amb una Seu Vella “desenfocada”, posa de manifest que encara hem de menjar unes quantes sopes, però que “progressem adeqüadament”… .