Més enllà del que posa als documents oficials que m’identifiquen, el cert és que per circumstàncies de la vida vaig néixer a Barcelona, prop de l’Hospital de Sant Pau de Domènec i Montaner (així que com explica la Mª Mercè Marçal, de petita jo també podia gallejar d’haver nascut “a la capital”). Barcelona era la ciutat “dels metges” i la d’aquella casa que em tenia fascinada als peus del Tibidabo –era la finca “El Pinar”, obra d’Enric Sagnier- fins que m’hi vaig instal·lar als divuit anys (vull dir a Barcelona, no a la casa de Sagnier). D’aquella època en la que anava amb una “guia urbana” a la bossa –no pas per temor de perdre’m, sinó perquè m’agradava conèixer els noms dels carrers i les seves formes en l’entramat urbà- m’ha quedat el gust per fer de “flâneuse” i badar sense pressa, mirant ací i allà.

Però jo sempre dic que sóc una “noia de poble” i és a Sanaüja, a la Segarra, on vaig créixer gairebé fins al metre vuitanta, on hi tinc els fonaments i paret mestra. I no sé si aquest “ser de poble” ha determinat una manera de veure i relacionar-me amb l’arquitectura; potser pel fet de jugar a cuit i amagar en un urbanisme medieval gairebé inalterat? Potser perquè ben aviat vaig sentir la curiositat vital de la “descoberta” voltant “masos, pobles, boscos i sembrats”? O potser perquè, senzillament, la canalla de poble sempre havíem construït “cabanes”, com si fos un etern retorn a la manera de fer més primigènia de la raça humana?

Ara ja porto, però, mitja vida a ciutat i també me les estimo, almenys una mica. De fet, m’agraden les ciutats molt grans, tant com els pobles molt petits. I sempre he somiat amb un apartament a Paris, capital de la vella Europa i a Nova York, capital d’un món que potser ara s’esfondra… .

Però una de les coses que més m’agraden és recórrer aquest petit país nostre i retrobar-ne el “geni”, potser per allò de què “la història, al cap i a la fi, no és gran cosa més que geografia”, que vindria a dir que sempre i en tot moment, el lloc compta.

De vegades penso que vaig triar un camí que ja sabia que era difícil –sempre han dit que les coses que valen la pena no ho són pas, de fàcils-, però al mateix temps sempre n’he estat convençuda i no m’he penedit mai de res. Perquè la història de l’art m’ha proporcionat (i em proporciona) moments d’immensa felicitat i això, en els temps que corren, no tan sols és impagable, sinó que fa que la vida sigui sempre un lloc més passador i agradable.

I seguim: que el viatge cap a les nostres “ítaques” particulars és llarg…

Comparteix

•