Romànic a Ikea: l’esglesiola sabadellenca de Sant Pau de Riusec

dijous, 22/01/2015 (mariona)

Fa molt temps que volia escriure aquesta entradeta, perquè encara en fa més que vaig percatar-me d’aquesta “estranya presència” circulant per la gran rotonda que, baixant de la UAB o de Bellaterra, fa de nus gordià per menar-nos cap a la C-58. La mateixa rotonda per on també podem anar a Sabadell, a Badia o “a Ikea”. Aquest darrer indret, emplaçat ben a la vora de l’autopista, és com un temple visitat cada setmana per milers de persones o feligresos a la recerca d’un particular tros de cel en forma de cuina prefabricada, estanteria “Billy” o tot tipus de menatge del que surt a les sèries de TV. Sant Pau Sabadell 416

Ben a pocs metres de la gran “catedral” sueca, un temple petit i de gairebé mil anys roman discret i gairebé d’incògnit entre nusos de comunicació i el veïnatge dels grans centres comercials. És l’antiga església de Sant Pau de Riusec que, propietat successiva de templers i hospitalers, es mantingué com a parròquia fins a mitjan segle XIX. Avui el Museu d’Història de Sabadell en conserva una talla d’una Marededéu “trobada” al segle XVII.

L’edifici manté la seva estructura d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, mentre la façana occidental conserva una finestra bífora, probablement fruit de l’ampliació de la nau al segle XIII, quan s’obriria també la nova porta occidental, que s’afegiria a la del mur de migjorn. El campanar es troba adossat a la part posterior, la de llevant, just darrera l’edifici modern que en fou la rectoria i les dimensions del qual contribueixen encara més a “camuflar” la presència de l’església. Val a dir, però, que Sant Pau de Riusec ja va construir-se en un indret de culte encara anterior, on evidències arqueològiques haurien documentat les restes d’una basílica que aprofitaria l’estructura d’una vil·la romana i on s’hi han trobat també nombrosos enterraments.

Amb el segle XXI ben estrenat, la proximitat dels nous temples del consum de masses i de les grans infraestructures per al trànsit rodat, han fet que aquest petit conjunt romangui amb timidesa i m’atreviria a dir gairebé desconegut per molta gent. Serà també en part perquè considerem que el romànic té la seva pròpia “geografia”, que no es correspondria amb aquests verals de l’àrea metropolitana. Sant Pau Sabadell 417 Però abans que la publicitat d’Ikea, com una nova torre campanar contemporània, dominés d’indret, Sant Pau de Riusec ja hi era. I d’això ja fa gairebé mil anys. Sant Pau Sabadell 420

De Guissona a Corleone: la “bilocació” de Sant Plàcid

dimecres, 10/12/2014 (mariona)

Són ben diversos els motius per visitar l’antiga col·legiata de Santa Maria de Guissona, reconvertida en un temple imponent a finals del segle XVIII, mescla de la influència de la Universitat de Cervera i de la Catedral nova de Lleida. De les capelles anteriors que es conservaren integrades al nou recinte destaca la de la Marededéu del Claustre, del segle XVII i que constitueix  una estança de luxe formada presidida per un remarcable retaule barroc. Fou aquest gairebé l’únic espai que es mantingué –amb la capella del Sant Crist- de l’església antiga (successivament reformada) fins a la gran reconstrucció del segle XVIII, suara esmentada.

La Mare de Déu del Claustre que senyoreja el retaule -homònima de la preciosa Verge solsonina- és una imatge de pedra, de datació imprecisa que aniria des d’una ja molt epigonal baixa edat mitjana fins a una incipient època moderna. Celebra l’onomàstica el 8 de setembre, dia de les “marededéus trobades” i festa major al mateix temps de la vila. Però també per la mateixa festa major, Guissona festeja un altre sant com a co-patró de la vila. Es tracta de Sant Plàcid, soldat màrtir d’origen presumiblement portuguès (o no) però que militava en les legions romanes, essent martiritzat a causa de la seva conversió a la fe cristiana.

Resulta que el cos d’aquest màrtir fou portat de Roma l’any 1738 per Pere Gasch, un canonge guissonenc que devia tenir moltes influències (el text contingut al Llibre Major de la Confraria del Claustre i transcrit per Eduard Camps, parla dels cardenals Belluga i Acquaviva, als quals recompensà el favor amb cinc lliures de xocolata) i que havia demanat “un Cos Sant al Sumo Pontífice Inocencio XIII” (tot i que Camps rectifica que el Papa d’aquella època era Climent XIII). Sembla que no fou pas el cos sencer el que concedí el Pontífex, sinó “alguns ossos”.

El relat que recull Camps explica com encara a Itàlia s’encomanà a un escultor “l’atrezzo” de les relíquies del sant, que n’imità el cos amb escaiola i el vestí de soldat romà, deixant a la vista la cara, les mans i alguns ossos –les relíquies “veritables”- com la tíbia i el peroné col·locats dins un tub de vidre. Tot això dins una urna de xiprer i vidre, guarnida amb un coixí de seda carmesí i una palma símbol del martiri. L’urna fou segellada pel Sant Pare, que n’acreditava l’autenticitat i enviada a Barcelona, on sojornà al convent de Santa Mònica abans d’emprendre el viatge fins a Guissona, on s’havia de col·locar a la capella del Claustre fins a la construcció d’una capella pròpia.

Amb la construcció de l’església nova pel mig, la capella de Sant Plàcid no fou una realitat fins ben entrat en segle XIX, ja que fou començada l’any 1811. Es tracta d’una capella de planta el·líptica, coberta per una cúpula que encara rep la influència de la de la capella de la Universitat de Cervera. Un espai elegant com aquest s’havia d’aprofitar, per la qual cosa sembla que serví per allotjar el magnífic estol de relíquies que posseïa la col·legiata guissonenca: des d’un tros de vel i vestit de la Verge a la sang de San Pedro Arbués –un sant genuïnament aragonès.

*Foto: Jaume Moya

De la sort que corregué l’urna que deixava veure la recreació del cos de Sant Plàcid no en sabem res més, tret d’imaginar que es perdria en algun moment de convulsió tan habitual en la història del nostre patrimoni eclesiàstic.

Però si us digués que l’urna de Sant Plàcid encara existeix i que es troba en un altre indret de l’antiga Mediterrània catalana com és l’illa de Sicília? Es tractaria d’una translació miraculosa que l’hauria salvat de la barbàrie? Remuntem-nos fa uns tres anys, en una tarda de passeig per Corleone, la població siciliana coneguda pels imaginaris reals i ficticis que ha generat: des del nom del protagonista de la nissaga cinematogràfica d’ “Il Padrino” de Coppola, fins als seus il·lustres personatges vinculats amb la màfia “real”, la del clan dels “Corleonesi” que va fer volar pels aires el cotxe del jutge Giovanni Falcone quan es dirigia a l’aeroport de Punta Raisi. El Corleone de Totó Riina i de Bernardo Provenzano, que va sobreviure durant anys en una barraca prop del poble, a la “Montagna dei Cavalli”, des d’on es comunicava amb els seus subordinats i col·laboradors mitjançant les petites notetes o “pizzini”.

Corleone és un poble gran, però poble en definitiva. De factura musulmana, presidit per un castell roquer i voltat d’una aridesa de les que imprimeixen caràcter, té una verda plaça principal, avui dedicada als jutges Falcone i Borsellino, Centre de Documentació Antimàfia i múltiples esglésies barroques més o menys degradades. Fou a l’anomenada “Chiesa Madre” (el temple més important de la vila, però no amb el rang suficiente per esdevenir catedral), que varem descobrir sense cap espai per al dubte l’urna de Sant Plàcid. Una urna de fusta i vidre, que deixava veure el cos reconstruït del soldat romà –barbat i coronat de roses- les extremitats del qual deixaven veure els seus “ossos sants”. Perquè el cas és que el “Plàcid” més conegut –que es celebra el 5 d’octubre- no era soldat sinó monjo, conegut com a Plàcid de Subiaco i considerat deixeble de Sant Benet. Se sap que existeix una confusió històrica amb un “Plàcid de Sicília”, que seria (aquest sí) un soldat i màrtir romà. Però és que les relíquies del Plàcid guissonenc també correspondrien no pas al monjo, sinó al legionari martiritzat (malgrat s’apunti en el cas de Guissona un presumible origen portuguès).

Així doncs, més que pensar que miraculoses translacions i fins i tot en un robatori mafiós, apuntem una “presumpta” hipòtesi per treure’n l’entrellat, i si non è vero, almenys ens haurem distret una estona. Sabem que el Sant Plàcid de Corleone fou ofert a la Chiesa Madre –lloc d’emplaçament actual- durant el segle XVIII, coincidint també amb el trasllat de les relíquies del màrtir a Guissona. Però fixem-nos que segons el mateix Camps, el cos “concedit” a Guissona no estava sencer, sinó que es tractava d’alguns ossos. Podria ser, llavors, que el suposat cos de Sant Plàcid hagués estat trossejat i repartit entre Guissona i Corleone? Perquè també sabem que les restes corleoneses arribaren de Roma de la mà de Giuseppe Vasi, fill de Corleone i que es dóna la circumstància que fou un prestigiós artista del gravat, autor de nombroses “vedute” (“vistes”) de la Ciutat Eterna i mestre del mateix Giovanni Battista Piranesi, el gravador més important del segle XVIII itàlic i europeu.

Pensem que la hipòtesi no és pas descabellada, perquè ja se sap que ben bé podia passar que un sant tingués de cop i volta quatre o sis húmers o vuit o deu peronés per repartir –que la Providència també era això. Alegrem-nos, doncs, de pensar que malgrat les vicissituds sofertes en aquesta nostra (tantes vegades!) dissortada pàtria, i malgrat l’elegant capella vuitcentista ja fa molt temps que es troba òrfena de les relíquies, les santes despulles de Sant Plàcid no s’han perdut del tot. El cos de Sant Plàcid (o almenys una part) roman encara, victoriosament resguardat, en un recondit indret d’una illa del Mediterrani… .

Llums i ombres del nostre romànic: el cas del monestir de Cellers

diumenge, 22/06/2014 (mariona)

Cellers 002

El proppassat 30 de maig vaig tenir l’oportunitat d’assistir i participar en una tarda meravellosa que es va viure al monestir de Cellers. El motiu de congregar-nos-hi més d’un centenar llarg de persones era el concert de la Lídia Pujol, que acompanyada pel Cor de Vallferosa i pels músics Miquel Àngel Cordero i Pau Figueras, havia triat l’antic cenobi de Cellers com a un dels espais de la gira “Iter luminis (Camí d’identitat)”, amb l’ànim de dur la música i la poesia a diferents monestirs catalans. A part de la vivència extraordinària de l’art en comunió de sensibilitats, aquests concerts també constitueixen una oportunitat per visitar espais excepcionals, l’accés als quals en altres circumstàncies és més difícil (com seria el cas del mateix monestir de Cellers, que sempre està tancat). I en alguns casos l’efemèride ha permès (o permetrà) visitar espais recentment restaurats, com seria el cas de l’antic monestir femení de les Franqueses, a Balaguer, que jo recordo en un estat força precari i que ara en canvi torna a lluir, gràcies en bona part a la intervenció practicada a partir de l’anomenat “Programa Romànic Obert”, fruit de l’acord de col·laboració signat el gener de 2009 entre la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social “La Caixa”, amb l’objectiu –segons la pàgina web del Programa- a “posar en valor i adequar monuments catalans de notable interès arquitectònic i artístic”.

Però situem-nos a l’antic monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers. Per qui no conegui aquesta petita joia ubicada a la part septentrional de la Segarra, al municipi de Torà i en una vall d’una bellesa extraordinària, es tracta d’una església romànica de tres absis, on no s’hi arribà a construir la nau que presumiblement s’hauria projectat en consonància amb la magnificència de la capçalera. L’edifici es tancà, doncs, a l’alçada del transepte, oferint un curiós aspecte de planta centralitzada, que al seu interior presenta la singularitat de contenir-hi una cripta, en la línia de les existents a l’església de Sant Esteve d’Olius (Solsonès) o a la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona (Bages) que devia tenir la funció d’albergar les relíquies dels sants màrtirs de Calahorra Sant Celdoni i Sant Ermenter, dipositades a Cellers fins al seu robatori, sembla que instigat pel propi duc de Cardona al segle XV.

cellers cripta interior Cellers

L’església d’aquest antic i petit cenobi fou, com Les Franqueses de Balaguer, un dels monuments seleccionats per a la seva restauració dins el Programa Romànic Obert –val a dir que la selecció (que en principi fou molt estudiada) d’edificis que serien restaurats tenien en comú el fet d’haver estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i estaven repartits en 25 comarques (a la Segarra, a part del monestir de Cellers, en fou beneficiària l’església de Sant Esteve de Pelagalls).

Cellers 003

I efectivament, quan arribem a Cellers el dia del concert, ens rep un cartell que ens indica que l’edifici ha estat beneficiari de l’esmentat programa de rehabilitació, però que les obres o la intervenció en aquest s’han focalitzat en dos punts: la coberta de l’església i la restauració (completa) de l’edifici de la rectoria annexa. Però la nostra sorpresa arriba quan comprovem que el gruix més important de les obres no ha estat practicat a l’església –que evidencia encara mancances importants- sinó a l’antiga rectoria del segle XVIII, que era un edifici abandonat. Es tracta, com l’església, d’un edifici propietat del bisbat de Solsona, que un cop restaurat podria treure’n un rendiment en un futur, llogant-lo com a habitatge.

Cellers 007 cellers finestra rebossada

I davant d’aquesta evidència no ens deixa de semblar estrany que una quantitat –que d’entrada sabem que era de 130.000 €- que havia de ser íntegrament destinada a arquitectura “romànica”, s’hagi invertit en una bona part (després sabem que  es tracta del 70% d’aquesta quantitat) en restaurar un edifici modern i d’escàs interès arquitectònic i artístic. És llavors quan la meva curiositat i estranyesa em duu fins a la pàgina web de la pròpia Generalitat on hi ha el desglossament previst de la inversió dels 130.000 €, que s’havien de repartir de la següent manera:

-Repàs de les teulades principals.

-Finalitzar treball iniciat en les cobertes.

-Consolidació estructural dels murs i construcció de teulada.

-Enderrocar revestiments perillosos de l’interior de l’església.

-Neteja interior i reparació de parets.

-Correcció d’humitats del terreny.

Que jo sàpigui interpretar, aquí no es diu res de fer obres en cap rectoria. Per contra, el resultat de la intervenció a l’església deixa força que desitjar respecte a les expectatives generades per aquest document, fet que només s’explica perquè la major part de la inversió hagi anat, en realitat, destinada a la rehabilitació completa de l’esmentada rectoria.

I de fet, no sóc pas jo qui fa cap “descoberta” en aquest sentit (diguem que jo estava bastant “a la lluna”) sinó que fa aproximadament un any i mig que la CUP de Torà ja ho havia posat de manifest en aquesta notícia: http://tora.cup.cat/noticia/l%E2%80%99ajuntament-de-tor%C3%A0-perdona-impostos-al-bisbat i després, a finals de maig de 2013, fins i tot el regidor de cultura del propi Ajuntament qualificava en declaracions al diari Segre de “lamentables” les obres que s’estaven fent a Cellers.

En definitiva, el que sí resulta lamentable és el paperot de les administracions o institucions implicades: el Bisbat de Solsona (o hauria de dir directament el Sr. Bisbe?), per reconduir cap a una altra finalitat uns diners que anaven destinats únicament a la rehabilitació de patrimoni arquitectònic i artístic; l’Ajuntament de Torà, per “deixar-ho passar” o el que sigui. La Generalitat i La Caixa? Doncs potser haurien de controlar una mica més on van a parar els diners dels programes que patrocinen.

Em fa molta mandra haver de fer esment a obvietats com la de que estimar el país és també tenir consideració per les “pedres” que el conformen, que ens parlen de quin som i dels que ens han precedit i que contribueixen a la conformació d’allò sovint tan banalitzat que en diuen “identitat”. Hom podria dir que una humil rectoria d’època moderna, avui convertida en una mena de “xalet adossat” amb poca gràcia, també ens parla de coses, però “no era això, companys, no era això…”.

capitell cellers1

Fotografies: Xavier Sunyer i M. Garganté.

L’art i el patrimoni de les festes del Roser de maig

dimarts, 6/05/2014 (mariona)

Les festes del Roser de Maig mantenen encara un fort arrelament popular a les postres contrades. Una manifestació ben popular a la Segarra és la Dansa del Roser a Torà, on cada any, priors i priores, solters i casats, mantenen aquesta tradició ancestral d’inequívoc origen pagà –no obstant l’antropologia les veu com a reminiscencia de les antigues “Maies” paganes, celebracions de culte a la fertilitat, que en algunes poblacions encara es manifesta sota la forma de “l’Arbre Maig”.

El creixement del culte a la Verge del Roser, passat pel sedàs del catolicisme, però, es generalitza ben entrada l’època moderna, quan es creu que la intercessió de la Verge va ser providencial per la victòria de les tropes espanyoles a la batalla de Lepant. Tot i això, el seu culte ja s’havia difós a finals del segle XV, prova del qual n’és per exemple la magnífica representació de la Verge del Roser i el miracle del Cavaller de Colònia, fragment d’un retaule conservat al Museu de Lleida i realitzat a començaments del segle XVI, presumiblement pel pintor cerverí Joanot de Pau (vegeu la imatge).

La devoció al Roser està centrada especialment en el rés del rosari i les novenes i, si a finals del segle XVI les motivacions bàsiques havien estat de refermament enfront a divergències o pobles de religions oposades (l’avenç del protestantisme), des de finals del segle XVIII l’Església fomentarà novament el culte a la Verge Mariaper combatre el racionalisme il.lustrat en la variant atea i anticlerical (la que es trobava representada enla Revolució Francesa).

I és que no hi havia gairebé cap església parroquial del país que no tingués una capella o almenys un altar dedicat ala Marede Déu del Roser i podem considerar que, malgrat els estralls causats en el patrimoni escultòric durant la Guerra Civil a Catalunya, la nòmina de retaules conservats encara és prou abundant i inabastable per un articlet com aquest. Valgui l’esment a alguns pocs exemples que abarcarien la totalitat de l’època moderna (del segle XVI fins al finals del XVIII o començaments del XIX).

Retaule del Roser del monestir de Sant Cugat (Vallès Occidental), s. XVI

Retaule del Roser de Sant Pesselaç (Anoia), s. XVI

 

Retaules del Roser de Ponts (Noguera) i Agramunt (Urgell). s. XVII

Retaule del Roser de la Molsosa (Solsonès), s.XVII

Retaule del Roser de Mataró (Maresme), s. XVII.

Retaule del Roser d’Olot (Garrotxa), s. XVIII

Retaule del Roser de Tortosa (Baix Ebre), s. XVIII

Fragment del retaule del Roser de Castelltallat (Bages), s. XIX

A part de la seva manifestació escultòrica –la més abundant- també tenim altres testimonis del culte al Roser, per exemple en orfebreria: des d’alguna creu processional fins a les senzilles bacines petitòries amb la imatge dela Vergeal centre i que es conserven en diverses poblacions. Finalment, l’expressió última, més popular i intangible d’aquest culte són els goigs, alguns dels quals encara es canten per la festivitat assenyalada. De fet, la música ha estat sempre força relacionada amb la festivitat i el culte al Roser, si tenim en compte les anomenades “cançons de pandero” que eren entonades per les priores quan anaven a captar. Seria injust, doncs, reconèixer el paper d’aquestes dones, priores o confraresses, que amb l’habilitat del seus cants aconseguiren sovint els recursos per tal de fer posibles els magnífics retaules que en alguns llocs encara podem admirar.

Pandero procedent d’Oliana (Alt Urgell), avui al MEB

Barroc empordanès o l’estela del Castell de Sant Ferran

dijous, 17/04/2014 (mariona)

El segle XVIII deixà al centre de la plana empordanesa la que havia de ser la fortalesa més gran d’Europa. Però no és del soberbi i inacabat castell de Sant Ferran que voldria parlar –havent estat prou estudiat i essent encara avui dia objecte d’alguna tesi doctoral- sinó de l’impacte que pensem que havia de tenir sense cap mena de dubte la seva construcció.

D’entrada, sabem que un dels enginyers que hi treballà fou el barceloní Carles Cabrer, que a Barcelona projectarà el nou Teatre de la Santa Creu, concebut com un teatre a l’avantguarda europea del moment (salvant les distàncies amb el revolucionari teatre de Besançon de Claude-Nicolas Ledoux, és clar) i durant la seva estada a les obres de la fortalesa figuerenca, serà l’artífex del disseny de la nova població de Colera i del projecte d’un eixample a Olot, que no es va arribar a realitzar i que contemplava la creació de places amb una estructura radial.

Però de ben segur que les obres de Sant Ferran, tal com succeí anteriorment en projectes d’envergadura semblant com la Ciutadella de Barcelona o la Universitat de Cervera, atragueren nombrosa mà d’obra de procedències diverses i que probablement s’instal·laria en aquest territori de manera indefinida. Això els portaria segurament a treballar en d’altres obres i fins i tot a dirigir construccions de nova planta –seria el cas de l’església de Llançà o la de Garriguella, per posar només dos exemples- o a fer importants reformes en edificis preexistents. Entre aquest darrer supòsit hi trobaríem els exemples de l’església de Borrassà, amb un interior gòtic (per bé que del segle XVII) i una façana i campanar setcentistes o fins i tot l’Escala, que també és una església gòtica que estrenarà façana durant el set-cents.

 

En coneixem alguns dels artífex: un tal Romuald Vilar a Borrassà, Francesc Soriano a l’Escala. Però quina relació tingueren (si en tingueren) aquests mestres d’obres amb la fortalesa de Sant Ferran? Certament, els Soriano -als quals Carles Dorico els hi dedica un estudi amb noves i interessants aportacions al darrer volum dels “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”- són una nissaga de mestres de cases que arrelarà a Girona, on faran nombroses obres a la ciutat i també els trobarem en d’altres esglésies més fora de l’òrbita figuerenca com la de Vilobí d’Onyar, com també podem trobar el gironí Pere Albrador a l’església garrotxina de Tortellà, però desconeixem si aquests participarien d’alguna manera, com també els altres artífex menys coneguts de l’església de Borrassà –i els que resten en l’anonimat encara- en les obres del castell de Sant Ferran.

La qüestió roman, doncs, de moment sense resposta. Esperem que ben aviat s’endeguin nous estudis que permetin dibuixar amb precisió una cartografia de l’arquitectura setcentista empordanesa –encara molt mal coneguda- que permeti determinar la importància i la influència del que podríem anomenar “l’estela de Sant Ferran”.

Modernisme de muntanya: la Casa Mauri a la Pobla de Segur

dimarts, 18/03/2014 (mariona)

Si parlem de Modernisme “de muntanya” o “a la muntanya” catalana, el primer que ens vindrà al cap de forma inevitable són els magnífics Jardins Artigues de la Pobla de Lillet, signats ni més ni menys que pel propi Antoni Gaudí per l’industrial tèxtil Joan Artigas. Ben a prop, camí de Castellar de N’hug trobarem l’imponent conjunt de la fàbrica de ciment Asland, fundada per Eusebi Güell i amb la participació de Rafael Guastavino (precisament Gaudí també havia construït el “Xalet de Catllaràs”, per als enginyers de les mines de carbó que aprovisionaven la fàbrica de ciment).

Però sense sortir del Principat, avui volem anar dela Pobla de Lillet a la Pobla de Segur, aquesta darrera al Pirineu o Pre-Pirineu lleidatà. En aquesta població, a la part forània del nucli antic i ja en direcció al Pallars Sobirà, hi trobem el que roman del singular conjunt dela Casa o Torre Mauri, feta construir a començaments del segle XX (les obres acabaren l’any 1907) per un prohom pobletà: Ramon Mauri Arnalot (1851-1928). Aquest fou un mestre d’obres que va fer fortuna a Madrid, on va construir edificis per a l’alta societat (per exemple, va reformar el palau del comte de Romanones) i per empreses com el Banco de Bilbao, Credit Lyonnais o el diari ABC. Quan va tornar a Catalunya va emprendre la construcció d’una casa i altres edificis (cotxeres, un molí d’oli, etc.) en una finca que havia adquirit a les afores de La Pobla.

Tot el conjunt està presidit per la casa principal, concebuda amb reminiscències de fortalesa, amb una torre (que en una imatge del fons Salvany apareix amb una mena de coberta ceràmica, avui desapareguda) i amb tot el perímetre emmerletat, mentre les obertures repeteixen la fórmula de l’arc de mig punt romànic.

Per la decoració de la casa va comptar amb el mosaista Lluís Bru, artífex dels mosaics del Palau dela Música, i que va donar forma a un dels elements més característics de l’edifici principal que era la casa del propietari i que avui és la seu de l’Ajuntament. D’aquesta manera, en els timpans de les obertures o als merlets que recorren la cornisa superior, el trencadís de colors dóna forma als elements emblemàtics que havien de definir la identitat del seu promotor, Ramon Mauri. Les seves inicials s’entrellacen constantment, però també hi apareixen símbols com el del ying i el yang  i curioses representacions d’animals, que no sabem si pretenen ser fantàstiques o són una evocació del tot “naïf” de bèsties com el lleó o el drac.

 

Un altre edifici conservat és el corresponent a les cotxeres, on avui hi ha instal·lada l’Oficina de Turisme de la població i després un molí d’oli que avui es visita com a atracció turística. La singularitat del molí rau també en el seu aspecte profundament “romànic”, gairebé concebut com una església d’aquest estil, amb arcuacions llombardes i amb la façana presidida per una escultura de Josep Llimona dedicada a Sant Josep.

Ben segur que els qui som de poble tots tenim a la ment algun edifici de la nostra població al que se li hagués volgut donar alguna “pretensió” modernista: alguna casa “bona” o d’algun “indià” o fins i tot edificis amb vocació pública: des de centres parroquials a escorxadors.La Casa Mauri destaca dins aquests intents, tant per la seva ambició com pel fet de comptar amb alguna col·laboració “de luxe” com la del mosaista Bru. La seva singularitat en el seu entorn pre-pirinenc acaba de reblar els motius per a la seva consideració.

Les “catedrals de l’oli”: esglésies del segle XVIII a les Garrigues

dilluns, 3/03/2014 (mariona)

Les Garrigues és una comarca que ha carregat el “santbenet” de “comarca deprimida” des de fa molt temps -i per “comarca deprimida” hom podria entendre, per exemple, una d’aquelles on no hi viu massa gent i a la qual hom prova d’encolomar-li tot tipus d’infraestructures “sostenibles” com parcs eòlics, plantes de biomassa, macropolígons fantasma i abocadors. Però això no treu que, des de faci temps, la seva gent hagi sabut fer l’esforç de desafiar els prejudicis i les etiquetes i lluiti per tirar endavant i “situar al mapa” un territori d’una bellesa agrest, intensa i profundament autèntica. I això ho fan cada cop més mitjançant la promoció dels seus productes com l’oli excepcional que singularitza aquesta terra, de bellesa més aviat salvatge, que no és “fàcil” ni serena, sinó dura, feta d’hiverns estrictes i colradures de sol.

 

Precisament l’oli esdevindrà la causa que, al segle XVIII, els seus pobles poguessin erigir temples magnífics, sinònim d’orgull i prosperitat, que bé podríem denominar les “catedrals de l’oli”, en competència amb les tarragonines “catedrals del vi”. De fet, seria el baró de Maials, el militar francès al davant del corregiment, Procope F. de Bassecourt, que havia impulsat la creació de l’Acadèmia d’Agrigultura a Lleida, el responsable final de promoure la substitució del conreu cerealístic pel de l’olivera. Precisament la població de Maials (avui al Segrià, però de sempre a les Garrigues històriques) seria la punta de llança d’aquesta efervescència arquitectònica, amb un dels temples més espectaculars de les terres de Lleida, de façana de corbes prominents i una diàfana planta de saló. Però la varietat de barroc en l’arquitectura garriguenca és infinita: El Cogul, Els Torms,la Granadella, Granyena de les Garrigues, Els Omellons, Juneda, Borges Blanques, Arbeca, Castelldans, l’Albi, l’Espluga Calba o el Soleràs. Cap d’igual, totes amb elements remarcables: des del magnífic campanar dela Granadella -el més esvelt i sumptuós de les parroquials garriguenques-, fins a l’elegància de la façana de l’Espluga Calba o del Soleràs, tot passant per espais de saló “catedralici”, ressò de la Catedral (aquesta, de veritat) que s’estava construint a Lleida.

Les Garrigues fan de frontissa entre les terres de Lleida i les de Tarragona i això es posa de manifest en els artífex d’aquestes “catedrals” que retallen el perfil de poblets aturonats i que rebran tant la influència de la vitalitat constructiva de les comarques tarragonines al segle XVIII (Anna Serra parla de “les catedrals del vi” per referir-se a les esglésies de la mateixa època al Camp de Tarragona, malgrat aquesta denominació sigui més coneguda per qualificar els cellers modernistes), com de l’impacte de la construcció d’un edifici tan important com la Universitat de Cervera, amb la inoculació directa de l’excepcional arquitectura que s’està cuinant en aquells moments a Lleida, a l’entorn de l’obra de la Catedral.

Tres ingredients –amanits també amb un pessic d’influència de l’Aragó i tota l’arquitectura conseqüència d’una gran obra com el santuari del Pilar, segons com més pròxim que no pas Barcelona, en aquells temps. El resultat de tot això a les Garrigues: un dels millors i més concentrats nuclis d’arquitectura religiosa setcentista del Principat; un barroc “de ponent” que sorprendrà a tothom qui vulgui descobrir una de les comarques més desconegudes però més magnètiques de tot el país, no obstant l’escriptor d’Arbeca Vidal Vidal parla de les Garrigues en termes d’un “paisatge cisjordà” , però també les considera, al mateix temps, el seu particular “centre del món” (potser perquè de la singularitat més íntima i local sempre podem inferir-ne els valors autènticament “universals”…) .

 

 

 

La “masia catalana” també és “metropolitana”

dijous, 13/02/2014 (mariona)

De fer uns tres anys que vaig tenir la fortuna de dirigir un treball de final de màster –el que més o menys abans en deien “tesina”- sobre les masies de Cerdanyola. El va fer l’Albert Sola, arquitecte cerdanyolenc de ploma àgil i sensibilitat contrastada. L’Albert, a part de fer una feina notable de catalogació i estudi tipològic de les masies del seu terme, plantejava la necessitat de preservar i alhora fer visible un tipus d’arquitectura tradicional que, segons les seves mateixes paraules, “constitueix tota una lliçó de com fer les coses de manera racional i efectiva” a l’hora que també venia a contradir la creença comuna –fins i tot feta afirmació per un dels grans experts en arquitectura rural, com és Joan Curós (en una entrevista de fa temps, això sí)- de què a l’àrea metropolitana “no en queda ni una”, de masia.

Sí que és cert que, massa sovint, de les antigues masies només en resta el record sota la forma d’un nom que ara duu una urbanització o fins i tot un barri o carrer. Així, els barris terrassencs de Ca n’Anglada o Can Parellada (i molts d’altres) obeeixen als antics masos d’aquests noms respectius (i que encara es conserven! A la imatge de la dreta, Ca n’Anglada de Terrassa), mentre que quan vaig l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, agafo el camí de Can Gatxet, que duu el nom del mas homònim. Si de Sant Cugat anem cap a Sabadell amb els Ferrocarrils Catalans, la propera estació és la de Volpelleres, que també es deu al mas del mateix nom. De la mateixa manera, quan s’organitzava la “feria de abril” als terrenys de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, poc em pensava que el nom feia referència a un mas del segle XVI, també encara dempeus, mentre que ben a la vora, a Badalona, també fou el mas de Can Ruti el que donà origen al nom popular amb el qual tothom coneix l’hospital Germans Trias i Pujol.

 

 

*Imatges de dues masies a Cerdanyola i a Cornellà

I en aquestes masies “metropolitanes” pensava quan mirava les imatges procedents de l’Estudi de la Masia Catalana, l’extraordinari fons del Centre Excursionista de Catalunya i que ja fa temps és consultable al portal de la “Memòria digital de Catalunya”. Les fotografies de fa gairebé cent anys ens descobreixen no tan sols les masies de les garrotxines valls del Bac, de Bas o de Bianya o les insignes masies osonenques del Cavaller del Vidrà o el Vilar de Sant Boi, sinó que també hi trobem les llavors encara nombroses masies de la ciutat de Barcelona, que foren estudiades al llibre Masies de Barcelona, coeditat per l’Ajuntament i la Fundació Mas i Terra (Angle Editorial, 2010). Però és que més enllà de la ciutat “cap i casal”, també tenim i cal reivindicar tota una geografia de masies “metropolitanes”, que evidencien un passat d’antuvi rural en poblacions com Cornellà, Badalona, Sant Adrià o les ciutats vallesanes, amb bells exemples de masos alguns dels quals romanen incògnits entre la ferotge urbanització dels darrers seixanta anys i d’altres que s’han perdut per sempre (com el temps que marcaven els seus característics rellotges de sol).

 

*Imatges de dues masies al Prat de Llobregat

Masos com Can Fontanet o Can Donadéu, a Montcada i Reixach, Can Claris a Badalona, interessantíssimes masies fortificades com Can Borrell a Mollet del Vallès, amb finestrals gòtics i una gran torre quadrangular o masies més senyorials, amb façanes esgrafiades com Can Bou, al Prat de Llobregat (destruïda per l’hipermercat ”Carrefour”), on també trobem altres exemples com la també desapareguda Can Catxucà, del tipus basilical dins la classificació de la masia “clàssica” elaborada per Josep Danès i que es correspon amb exemples com la Torre Rodona o Can Planas, totes dues a Les Corts –Can Planas és l’antiga “Masia” del Barça.

Però més enllà de donar sempre la culpa als temps del “desarrollismo” o a aquell “porciolisme” despietat, més trist resulta constatar que la desaparició d’algunes antigues masies és molt més recent, com em comentava l’amic Jaume en aquests termes: “una altra masia urbana que fou anorreada per la violència de l’especulació immobiliària, amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona i l’enuig dels veïns, fou la Torre Melina: va ser ensorrada als anys 90 per donar pas a les obres faraòniques de l’Hotel Juan Carlos I, deixant com a únic rastre un nom que bateja el jardí noucentista que, avui dins el recinte privat de l’Hotel, a l’estiu s’omple de carpes per a esbarjo dels corredors de la Gumball i demés pijos i nous rics.”

 

*Imatges de dues masies a Mollet del Vallès i Montcada i Reixach

Masies que en alguns casos hem perdut per sempre –i de les quals hem de servar-ne almenys la memòria –ni que sigui fotogràfica i “digital”- i masies que en altres casos encara perduren, potser greument amenaçades i fins i tot ferides de mort. I d’aquestes també n’hem de reivindicar la memòria i encara més l’existència, si més no com a testimoni que ens ajudi a conformar una visió integral i històricament justa d’un patrimoni que va ser propi d’una Catalunya rural, que era majoritària fins fa poc més de cent anys i que no es circumscrivia només a la tradicional “muntanya catalana”, les comarques gironines o la “Catalunya central” i el Maresme. Una negació d’aquesta evidència només ens portaria a una visió esbiaixada i profundament “folkloritzada” de la nostra història, que no és tan sols la dels “grans edificis” sinó també la d’uns habitatges i unitats d’explotació que van condicionar la manera de viure molts catalans que durant segles havien viscut en l’avui hiperurbanitzada “àrea metropolitana”.

Profilaxi i taumatúrgia (I): les capelles dels sants “barbuts”

dimarts, 4/02/2014 (mariona)

Al santoral, el mes de gener és conegut com el “mes dels barbuts”, per bé que estrictament es parla sobretot de la “setmana dels barbuts”, a partir del 15, i que és la considerada com a més freda de l’any. Entre aquests sants de barba espessa hi hauria Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Fruitós, Sant Benet, Sant Efigi, Sant Faci o Sant Canut. Però un dels més coneguts és Sant Vicenç, per allò del “refranyer” popular vinculat també amb la metereologia: “Per Sant Vicenç, marxen les boires i venen els vents”.

I en aquesta entrada volem posar alguns exemples dels edificis religiosos vinculats a alguns dels sants “barbuts” de gener. Així doncs, de les capelles dedicades a Sant Vicenç, malgrat sigui aquesta una onomàstica a la que se li han dedicat grans temples del nostre romànic –sense anar més lluny, Sant Vicenç de Cardona o Sant Vicenç de Besalú-, triem com a exemple la petita capella romànica del castell de Lluçà, que té com a particularitat el fet de ser rodona, per la qual cosa remetem a la nostra entrada sobre la també capella rodona de Santa Cecília de Torreblanca.

Altres dos sants del mes de gener són coneguts sobretot per la seva fama de “profilàctics i taumaturgs”, és a dir, per tal de prevenir i fins i tot guarir la malaltia, que en ambdós casos tindria el nom genèric de “la pesta”. Estem parlant de Sant Antoni Abat (o Sant Antoni del Porquet, patró també dels animals de peu rodó) i Sant Sebastià (malgrat aquest no sigui, almenys iconogràficament parlant, un sant propiament “barbut”). De fet, si fem un recorregut pels nostres pobles, trobarem que és bastant habitual que a les afores de la població o presidint un dels portals d’entrada hi hagi alguna capelleta dedicada a un d’aquests sants. I donat que estaríem parlant de centenars i centenars de capelles, n’hem escollit dues per il·lustrar aquesta entrada.

Dedicada a Sant Antoni en trobem una a Tarroja de Segarra, que té la particularitat de ser una capella de dimensions diminutes, sense espai per algú dret a l’interior. Seria, més aviat, un petit oratori situat al peu d’un camí que mena a la població. Es tracta d’una petita construcció coberta a doble vessant, amb parament arrebossat i amb una petita pica beneitera vora la porta. Un deliciós exemple d’un tipus d’arquitectura popular, que connecta la devoció vinculada a una manera de viure l’agricultura i el paisatge.

Finalment, com a capella dedicada a Sant Sebastià, posem l’exemple empordanès que trobem a la Selva de Mar. Es tracta d’una capella d’origen romànic, però que té la particularitat de presentar un aspecte fortificat, ja que al segle XVI se n’alçaren els murs i se li afegiren espitlleres, merlets i fins i tot un matacà a la façana. Pensem que era aquesta una època procliu als atacs de la pirateria, i que la ubicació privilegiada de la capella, al punt més elevat de la població, propiciaria que es convertís alhora en església i castell, així com en guardià privilegiat de la badia. Aquí Sant Sebastià no tan sols protegiria contra la pesta, sinó que mantindria allunyats els pirates i malfactors.

 Fotografies: Ricard Ballo i Jaume Moya.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què en fem dels nostres castells? (II) Una altra evidència d’un mal profund

dilluns, 20/01/2014 (mariona)

Un cop més, els castells de la Segarra estan de pega. Fa unes poques setmanes, el castell d’Alta-riba (al municipi d’Estaràs, on no fa pas massa també s’ensorrà una part del castell de Vergós Guerrejat) fou víctima de diversos despreniments que posen en perill la seva ja de per si precària situació.

Aquest fet tan lamentable ha estat denunciat per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba, entitat que des de 2010 està lluitant per salvar aquesta fortalesa mitjançant accions diverses (vegeu-ne una crònica exhaustiva al blog del Jaume Moya).

Podem pensar que aquest és un cas més dins del drama que afecta a tants edificis d’aquesta índole, sobretot de titularitat pública, tot i que també existeixen casos de deteriorament irrefrenable en castells privats, així com de la impossibilitat -pública o privada- d’afrontar-ne la gestió i la conservació (en aquest mateix blog publicávem sengles entrades sobre dos castells “en venda”: el de Centelles i el de Ribelles, de curiosa rima consonant…).

En aquest sentit, tampoc volem dir que la Segarra sigui una comarca especialment descurada amb els seus castells (o que ho sigui més que algunes altres), però sí que hauríem d’estar d’acord en que promocionar durant molts anys la comarca com a “terra de castells”, quan la majoria d’aquests es troben en un estat lamentable, és si més no un xic contradictori. De fet, però, alguns castells segarrencs –públics i privats- han estat distingits en diferents edicions dels premis “Catalunya Nostra” de la Fundació Castells Culturals de Catalunya –la torre de Vallferosa com a millor castell “públic” l’any 2007, el de les Pallargues com a millor castell “privat” en la primera edició dels premis i les nominacions del de la Cardosa (2009) o la Morana (2011), també dins la categoria de castells de titularitat privada.

Senzillament, els de Vergós o Alta-riba seríen el “simptoma” d’un mal arrelat més profundament i que si no és visibilitzat amb més freqüència és perquè al darrera no hi ha una administració local o una entitat sorgida des de la imprescindible “societat civil” que ho denuncïi -tot i que aquestes necessàries iniciatives estiguin més d’un cop a punt del defalliment i el desànim més absolut de tant picar ferro fred… .

D’altra banda, la casuística sobre l’estat i circumstàncies dels nostres castells és molt diversa, així com les seves característiques. Podem parlar, d’aquesta manera, de múltiples fortaleses medievals enrunades, algunes de les quals ja no tingueren continuïtat residencial a l’època moderna i que si encara conservaven un cert caràcter defensiu, foren aterrades per ordre de Felip Vè, un cop finalitzada la Guerra de Successió –el 4 de gener de 1716 el Capità General Marquès de Castel Rodrigo publicava l’edicte del rei sobre la demolició de fortaleses del Principat, amb la prohibició expressa d’aixecar nous edificis militars. Es puntualitzava, però, que en cas que algun castell no hagués de ser aterrat, se n’informaria convenientment.

El mandat es va complir de forma desigual i sembla ser més generalitzada a la denominada “Catalunya vella” –fins a la línia “Barcelona-Lleida”-, mentre a la banda meridional, en canvi, es modificaren i repararen nombroses fortaleses.

Una altra cosa serien els “castells” que ja havien esdevingut palaus o residències senyorials a l’època moderna i que, per tant, ja havien perdut la seva primigència funció defensiva. Convertits en casals amb addicions renaixentistes, generalment han vist més facilitada la seva continuïtat i conservació –tot depenent, també, de la sort que correguessin per la Desamortització del segle XIX, que decretà la supressió dels drets feudals. Així, a la Segarra, algun castell d’aquest tipus es troba de bon estat i és visitable –seria el cas de les Pallargues, Florejacs o les Sitges-, però també algun dels exemples més notables, com el de Montcortés, es troba en una alarmant corda fluixa de precarietat.

Sigui com sigui, el cas és que vegades tenim la tendència a tractar el patrimoni com un element aïllat del paisatge –sigui natural, cultural o social. A veure el castell o l’església en qüestió com a simples “pedres” d’una altra època. I conservar-les sovint esdevé directament un “problema” aliè a l’administració i en definitiva a la societat.

Durant el segle XIX, Anglaterra –per davant de França- fou pionera en la conservació de patrimoni i la consagració del concepte de “monument històric”. Els teòrics anglesos, amb John Ruskin al capdavant, consideraven els monuments del passat com a necessaris per a la vida del present, no pas com a ornaments o portadors de coneixements o de “gaudi estètic”, sinó com a part de la qüotidianeïtat. El mateix Ruskin deia que: “Podem viure sense l’arquitectura (…) però no podem recordar sense ella”. Està vinculant patrimoni i identitat i considerant, d’aquesta manera, el patrimoni com a part constitutiva del nostre ésser.

És per això que sempre m’entesto a reivindicar el concepte de “paisatge cultural” aplicat als nostres pobles, definits en l’horitzó per la presència del binomi que formaven, sovint, l’església i el castell. El perfil dels castells dels nostres pobles ens assenyala, de lluny, que tornem a ser a casa, com si d’una “landmark” entre arquitectònica i natural es tractés. Les malmeses “pedres” dels castells estrafets ens recorden qui som, com repoblàrem aquesta terra i, fins i tot més enllà de voler-los veure com a símbol del poder feudal, també podem mirar-los (ara que som a l’any propici) com a símbol d’altres llibertats perdudes com a poble. Ah! I una darrera cosa: potser els castells catalans no són els del Loira, però…Els nostres són més antics!

*Imatge del castell d’Alta-riba, extreta de Viquipèdia