El dolmen de Llanera, situat a la confluència dels termes de Torà (Segarra) i de Llobera (Solsonès), és un dels elements pertanyents a la cultura megalítica més importants de Catalunya. Hom el pot ubicar cronològicament cap al 3500 aC, però hauria estat reutilitzat durant tota l’època calcolítica, almenys fins al 1500 aC, de manera que es pot considerar que els homes de la prehistòria hi enterraren i honraren els seus difunts durant almenys dos-mil anys.  El nom el rep de l’antic terme de Llanera (avui integrat a Torà, des de 1968), que li atorgà fa cent anys mossèn Serra Vilaró, llavors director del Museu Diocesà de Solsona i que fou qui l’excavà i el “descobrí” d’alguna manera a la comunitat científica (per bé que també se l’ha conegut com a “Torre dels Moros” o “Dolmen de la Vila de Gola de Bous”).

La seva excepcionalitat rau en diferents aspectes, que van des de la seva insòlita conservació, amb elements com el propi túmul, que sovint es troben desapareguts en els altres exemples d’aquest tipus de monument funerari, el que contribueix a donar-ne una visió molt completa de quin devia ser el seu aspecte original. També les seves dimensions o la conservació d’elements com la llosa de perfil còncau que n’hauria pogut constituir algun tipus de porta, afegeixen raons a l’interès que de per si ja té.

Però a la importància arqueològica del monument s’hi suma encara la seva singular ubicació i perfecta orientació, d’oest a est i amb l’entrada d’accés encarada exactament al punt per on surt el sol pels volts del solstici d’hivern. És llavors quan es dona la circumstància que durant els primers minuts que surt el sol, aquest il·lumina la llosa del fons i les dues laterals, un fenomen que es dóna de manera semblant en altres monuments megalítics famosos a nivell mundial per aquest fet, com seria el cas del túmul de Newgrange (Irlanda), on el primer raig de sol del solstici hivernal il·lumina el sòl de la cambra sepulcral durant 17 minuts.

En un context més meridional, questa orientació cap a l’est d’aquest tipus de megàlits no és pas estranya en d’altres elements del mateix tipus, que poden trobar-se tant a Catalunya com a França i a la resta de la Península Ibèrica. De fet,  la major part de galeries dels dolmens catalans coincideixen en aquest mateix patró: l’orientació de la major part d’aquests tipus de sepulcres els apropa al solstici d’hivern. L’estudi d’Oriol Font sobre 11 galeries catalanes revela que 8 miren vers un punt de l’horitzó no més allunyat d’una vintena de graus respecte al punt on el sol surt durant el dia més curt de l’any. Per a més informació i referències bibliogràfiques vegeu l’enllaç: http://www.somsegarra.cat/patrimoni/noticia/1629/el-dolmen-de-llanera-i-el-cicle-solar

Així doncs, entre els altres monuments megalítics que són objecte de fenomens semblants a Catalunya, destacaríem el  conjunt de mas Baleta, a la Jonquera (Alt Empordà), on el sol -en aquest cas abans de pondre’s i no pas a l’alba- entra pel passadís i s’alínia amb els menhirs, que al seu torn projecten la seva ombra allargada vers el sector de llevant del conjunt.

La raó d’aquesta tria en la ubicació específica d’aquests monuments? Doncs en podem suposar raons relacionades amb algun tipus de culte religiós vinculat amb el sol, que d’alguna manera faria “reviure” els difunts allí sepultats en aquest moment tan significatiu del cicle astronòmic com és el solstici hivernal –que en certa forma representa un punt d’inflexió després del “davallament” de la llum durant tot el període tardoral. El solstici d’hivern representaria, així doncs, l’esperança de renàixer. L’esperança (tan atàvica) en algun tipus d’eternitat… .

**Fotografies: Xavier Sunyer (procedència: Somsegarra.cat)

Malgrat totes les esglésies de la Vall de Boí formen un conjunt extraordinari de romànic pirinenc, singular per la seva concentració, he de confessar que per l’església de Durro, dedicada a la Nativitat, hi tinc certa debilitat manifesta. Situada a l’entrada de la població i vora el fossar, el seu campanar no és tan esvelt com el de Sant Climent de Taüll o el de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall –en part perquè l’ultim pis està escapçat, probablement a conseqüència d’algun terratrèmol (n’hi hagué un l’any 1373, que afectà la Ribagorça, i un altre el 1428, que fou més general a tot el Pirineu), però guanya els anteriors en robustesa. I és que la Nativitat de Durro té altres virtuts que la fan especial. En primer lloc, la singularitat del porxo d’entrada, encarat a migjorn i que sorpren per les seves dimensions, amb tres grans arcades d’arc de mig punt –i amb una quarta que fou cegada per l’addició d’una capella. En segon lloc, una portada d’arquivoltes i capitells senzills, amb un crismó a la part superior que “beneeix” simbòlicament l’entrada al temple, per una porta que conserva una notabilíssima ferramenta medieval.

L’interior no té l’amplitud de l’espai basilical de les esglésies de Taüll, que aquí és substituït per una nau única i allargassada, a la que s’afegiren dues capelles gòtiques a tramuntana i una de barroca a migjorn. Però és un interior que ha conservat les evidències del pas del temps, a diferència de Santa Maria de Taüll, que fou desprovista, durant els anys setanta, de tots els “afegits” barrocs –la volta, el cimbori, amb la sola excepció del retaule major, ara desplaçat a l’entrada del temple- per tal de retornar-la a una suposada “puresa” romànica. L’església de Durro té l’avantatge, en aquest sentit, de conservar intacte, a més a més, molt mobiliari, començant pels retaules renaixentistes i barrocs.

Entrant a mà esquerra, trobem un bonic retaule del segle XVII, que per la inscripció podríem pensar que està dedicat a la Immaculada –el que el faria un exemple prou primerenc de la devoció immaculista, en disputa amb la del Roser-, malgrat la iconografia ens els situa com un retaule precisament dedicat al Roser –hi ha representada la imatge de la Verge entregant el rosari a Sant Domènec de Guzmán-, el que el converteix en un curiós exemple “d’hibridació”. A la capella del costat hi ha un retaule del segle XVIII dedicat al Sant Crist i també d’aquesta època serien els demés retaules de l’església: un dedicat a Sant Antoni de Pàdua, un altre a Sant Joan i el major –que suposem també de finals del XVIII, però policromat al XIX- centrat per la imatge de la Verge i el Nen, flanquejada per Sant Josep i Sant Joaquim, ambdós representats amb el Nen Jesús i la Verge nena, respectivament.

A dalt del cor, més tresors insòlits, des de la imatge de Nicodem procedent d’un Davallament (emparentat ineludiblement amb el d’Erill) fins a un banc relacionable amb el de Sant Climent de Taüll.

Hi vàrem ser el dia set de desembre, i un grup de dones del poble hi preparava el pessebre, juntament amb la canalla. Una senyora molt amable ens mostrava uns grafits que el poble no va permetre que es perdessin –sembla que els restauradors els volien tapar. Orgull del propi patrimoni, que és també l’orgull d’una identitat pròpia.

Desconeixia llavors un capítol molt trist de la història d’aquest temple, quan a finals del XV -l’any 1483-, l’església fou l’escenari d’una cruel matança en el marc de la guerra que va protagonitzar el comte Hug Roger III de Pallars. Molta gent del poble es va refugiar a l’església -es parla de dones i nens al campanar-, però els homes d’Hug Roger van incendiar-la, condemnant irremissiblement a una mort terrible tots els que s’hi havien refugiat. I com no podia ser d’una altra manera, aquest episodi tràgic hauria tingut les seves conseqüències en matèria artística, com probablement la pèrdua del retaule del Mestre de Vielha -unes poques restes s’haurien conservat i reaprofitat per altres usos-, o l’anteriorment esmentat Davallament. Tot plegat conferint una imatge dantesca que avui costa d’imaginar en aquest joiell pirinenc.

Al sortir, la lluna media la seva brillantor amb la de Venus, l’estrella vespertina que aquells dies brillava amb especial intensitat. I llavors vaig recordar una frase que se m’aparegué escrita, fa molts anys i amb lletra tremolosa, rere una postal antiga…”Quan arribarem a l’estrella?”. Bon Nadal!

Podríem dir que els cementiris són els “recintes de memòria” per excel·lència, espais delimitats on anar a retre homenatge als qui ens precediren. Però també existeix una memòria que emergeix –de vegades de manera imprevista pel caminant despistat- en els espais sovint més recòndits del territori, sigui al peu d’un corriol, sigui entre la boscúria més espessa. Es tracta de llocs vinculats amb la mort, però no són pas sepultures, sinó petits monuments commemoratius –monòlits o creus, que poden rebre el nom de cenotafis- que sovint recorden i “marquen” l’indret on una o més persones deixaren aquest món i que cobren una significació especial per tal que la memòria no es perdi: ni la dels difunts i ni la del fet pel qual deixaren d’existir.

Els podem trobar pertot, però en posarem només un parell d’exemples, tots dos del segle XIX. El més antic per cronologia està situat als límits dels municipis de Castellfollit de Riubregós i la Molsosa –és a dir, entre les avui comarques del Solsonès i l’Anoia, però en el territori natural de la vall del Llobregós. Es tracta del cenotafi que recorda l’assassinat de Francesc de Borja de Riquer, carlí declarat i pertanyent a la nissaga dels Riquer de Castellfollit, a mans dels lliberals de Torà. Martí de Riquer, el savi home de lletres recentment traspassat, ho explicava així al seu llibre Quinze generacions d’una família catalana: “De l’Hostalet del Vent a Bassols hom hi va per un estret camí, gairebé un corriol, fet al bosc de pins. A cosa d’un quilòmetre i mig d’aquell i quan encara en falten quatre per arribar a aquest, el vianant es veu sorprès, en plena fragositat, per una creu de pedra d’un metre setanta d’alçada amb la inscripció següent: Lo 6 de desembre de 1838 fou mort en aquest siti. D. Francisco de Riquer. La mullé y los fills li dedícan aquesta espresió de respecte a son amor y recort1865”.

Un altre exemple singular el trobem a Santes Creus de Bordell (municipi de Pinell de Solsonès), en un indret que s’obre a la bonica vall de Vilanova (ja a la Noguera), i el petit monument és conegut com la “creu dels Lladres”. Es tracta d’una creu de pedra inserida en una base rectangular, on en cadascuna de les cares hi ha una inscripcio que va narrant l’efemèride que motivà la seva construcció. Hi diu: “Dia 30 junio 1869: Felipe Domenech y 4 foragidos se batieron con el somaten de Madrona. Fue muerto Felipe y tres de los suyos. / Del somaten fueron heridos dos hombres y los demas, para no ser victimas, tuvieron que matar a sus encarnizados enemigos. / Los bandidos acababan de saquear la casa curato de Madrona, y de poner sus manos viles y sacrilegas en el sacerdote indefenso. / Perseguidos a toque de somaten hasta este sitio, expiaron aqui sus crimenes. Roguemos a Dios por el eterno descanso de sus almas”. Val a dir que en aquest cas, més que la memòria dels morts, el monument pretenia esdevenir un “exemplum” i al mateix temps advertència de com podien acabar els que incomplien la llei.

A l’antic Egipte, algunes inscripcions funeràries convidaven els transeünts a pronunciar els noms dels difunts, per tal de preservar-ne la memòria i conjurar, d’aquesta manera, la maledicció de l’oblit –de fet, si ho traslladem a avui dia, pensem en quants noms oblidats s’han hagut de recuperar per “desenterrar” el que en diem “memòria històrica”. Perquè la memòria pot ser prima i fràgil com una orella de gat, però aquests monuments humils, fets amb la solidesa de la pedra, són tot un manifest contra l’oblit.

Aquest any en fa trenta de la declaració com a béns d’interès cultural d’una sèrie d’elements protegits genèricament per diversos decrets anteriors. Seria el cas dels castells –independentment del seu estat de conservació o de ruïna-, la protecció dels quals ja tenia els seus antecedents en un decret de l’any 1949.

A mi sempre m’ha semblat molt pintoresc que qualsevol castell o més aviat ruïna pugui tenir el qualificatiu de BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), però en canvi s’hi puguin instal·lar antenes de telecomunicacions ben bé a sobre, com succeeix a l’Aguda de Torà. I no deixa de resultar al·lucinant que actualment s’hagin de seguir uns processos lentíssims i de gran complexitat per aconseguir aquesta declaració monumental sigui d’un edifici o d’un conjunt històric, i que en canvi molts castells -insistim en que TOTS posseeixen aquesta qualificació que els acredita com a d'”interès nacional”- romanguin en el més absolut abandonament. És clar que existeixen diferents casuístiques, que esperem abordar un altre dia, però tot plegat forma part d’un sense sentit descomunal.

Ara a la Segarra topem novament amb l’adversitat: l’enrunament d’una part de la torre del castell de Vergós Guerrejat (municipi d’Estaràs), un dels pocs de titularitat municipal que resten a la comarca. Les pluges abundats dels dies anteriors van provocar que cedís una part de l’edifici, que feia anys que es trobava en mal estat i pendent de restauració, amb una administració local que veia amb impotència la impossibilitat de fer-hi front. L’alarma generada i el preceptiu desallotjament provisional dels habitants d’una casa directament amenaçada per les conseqüències de l’enrunament ha fet que els treballs de consolidació de la torre hagin començat de forma immediata amb el suport econòmic de la Generalitat. Però s’ha d’arribar a una situació extrema per fer saltar les alarmes sobre l’estat d’aquests edificis, que habitualment conformen, juntament amb l’església, el perfil més emblemàtic d’una població?

És prou coneguda l’associació de la Segarra com a territori fronterer a l’època medieval, el que propicià la formació de petits nuclis arrecerats als peus d’un castell. El municipi d’Estaràs està conformat per sis pobles de tipologia semblant –el mateix poble d’Estaràs que dóna nom al municipi, per exemple-, que combina a més dues característiques: el tractar-se pobles aturonats, però essent al mateix temps pobles “de ribera”, situats com estan vora el curs del riu Sió.

El castell de Vergós, com molts exemples de la comarca, havia modificat el seu aspecte de fortificació medieval a l’època moderna, quan entre els segles XVI i XVII es convertí en residència senyorial, propietat dels Meca. Vora el castell es construí –segurament substituint una església anterior- l’església de Santa Magdalena, que fou beneïda el 1720, gràcies a l’aportació econòmica de Manuel de Meca, senyor del lloc. Aquests ocupaven una posició privilegiada quan assistien als oficis, des d’una tribuna superior que tenia accés directe des del castell, immediat a la parroquial. A l’interior de l’església hi destaquen dues magnífiques mostres de pintura mural que representen retaules fingits,realitzats també al segle XVIII o l’accés al campanar fet per un doble arc amb capitell penjat.

**fotos d’Angela Llop

Castell i església, formant l’antic binomi associat del poder civil i el religiós, però que avui hem d’interpretar estrictament en clau històrica i patrimonial, dominen avui visualment aquesta petita població abocada a la vall del Sió, definint-ne la sil·lueta característica i contribuint a tota una manera de configurar el paisatge de la comarca. Tant de bo no haguem de lamentar la modificació d’aquesta imatge d’aquí a uns anys, si no és per retornar-nos l’aspecte d’un castell com a edifici consolidat, restaurat i que pugui esdevenir no pas cap símbol feudal o militar d’antuvi, sinó un equipament per la població i el municipi.

I tant de bo l’ensorrament a Vergós sigui només un avís i no pas el primer d’una sèrie d’ensorraments “en cadena” que a jutjar per l’estat de molts edificis del mateix tipus, seria ben plausible que es produís.

**Imatge procedent de dipcatturisme.cat

La comarca de la Segarra pot vantar-se de posseir un dels topònims de ben segur més antics dins el nomenclàtor comarcal català, malgrat avui l’extensió de la comarca sigui només una mínima expressió de la vastíssima “Segarra històrica” o natural. Precisament sempre s’havia donat per bo que l’origen del mateix topònim es trobava en una població que avui no pertany pas administrativament a la Segarra, sino a la veïna (i artificialment creada) comarca de l’Anoia. I és que és a Prats de Rei (abans també “Prats de Segarra”) on s’hi troben unes làpides romanes del segle Ia C que fan referència al “municipium  sigarrensis” i que avui encara es poden veure al vestíbul de l’església parroquial. Fa dos anys i mig, però, l’Associació Cultural Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot van adquirir en pública subhasta una peça excepcional que reculava encara dos segles més l’origen del segarrenc topònim: una moneda corresponent a un “tetartemòrion”-divisor de la dracma grega-, amb l’anvers decorat amb un cap masculí i el revers amb dues pròtomes de cavall amb les potes aixecades i unides pel tors, que constitueix un cas únic dins el món de l’emissió de moneda ibèrica. Aquest revers, finament treballat malgrat les minúscules dimensions (les d’una monedeta del tamany d’una llentia) incorpora la inscripció “Sikarra” en llengua ibèrica. Avui, aquesta peça “fundacional” de la memòria de la comarca pot visitar-se al Museu Comarcal de Cervera.

Restava, però, el dubte sobre quin era l’emplaçament de Sikarra, que havia de ser un lloc prou important per produir moneda d’aital qualitat. I fou aquesta primavera, quan unes excavacions en l’indret del santuari de la marededéu del Portal, a Prats de Rei -coincident amb l’antic portal d’entrada a la població emmurallada-, hom va creure trobar-hi, finalment, l’evidència de la mítica “Sikarra” citada per Ptolomeu. I és que, efectivament, la descoberta d’unes monumentals restes de muralla ibèrica, corresponents a una gran fortificació datada entre els segles VI i III aC, feia del tot plausible  que Sikarra fos a Prats de Rei, teoria reforçada encara més per la “continuïtat” del topònim a l’època romana. La troballa es completava, a més a més, amb un dels conjunts de ceràmica grega més importants del país.

Doncs fenomenal troballa, que assentava el fonament d’una antiquíssima memòria històrica, d’una població que per la seva importància i influència passà a anomenar tot un vastíssim terrori a cavall de Ponent i la Catalunya Central, està avui sentenciada a desaparèixer novament sota la runa de l’oblit. Sembla que Generalitat, Diputació, Bisbat i Ajuntament han decidit que el més convenient és “reblir” el jaciment -potser ho entendrem més si en diem “tapar-lo, colgar-lo”-, davant la impotència de l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra, que fa anys que gestiona amb il·lusió i tenacitat el digne museu municipal Josep Castellà d’arqueologia de Prats de Rei, i que veien -com molta altra gent que l’havíem seguit amb entusiasme- un gran potencial en aquesta troballa, que constituïa una fita històrica i amb una gran càrrega d’identitat cultural d’un territori que sovint malda per reivindicar la seva existència.

Val la pena seguir la crònica excepcional que en fa l’amic Giliet de Florejacs, entre l’elegia i la ferma denúncia contra una manera potinera, maldestra i decadent de tenir cura del nostre patrimoni:  http://giliet.wordpress.com/2013/10/28/la-condemna-de-la-memoria/

Personalment, la història em recorda una mica a la de l’església de La Rodona, a Vic, fa gairebé deu anys. Aquest temple romànic havia estat enderrocat per construir la nova catedral a finals del segle XVIII. La seva “redescoberta” dos-cents anys després va despertar iniciatives ciutadanes per tal de conservar-ne les restes, que ocupaven bona part de l’avui plaça de la Catedral. Però aquí tampoc s’optà per la conservació, i avui tant sols un dibuix del perímetre de la rotonda en recorda l’emplaçament. Banal i mínima expressió no pas per recordar el monument, sino més aviat la vergonya i la desídia dels qui pensen que qualsevol resta arqueològica és un obstacle incòmode en els nostres hipermoderns nuclis urbans, que són l’imperi de les “places dures”. També hi faran algun dibuixet de la muralla, al paviment de Prats de Rei?

Segurs com estem de que “les pedres parlen”, sembla que algú ha decidit que les de Sikarra callin per sempre… .

Aquesta va ser la primera impressió que vaig tenir quan vam “desembarcar-hi” el proppassat onze de setembre (avui fa un mes!) per enllaçar les nostres mans a la Via Catalana. No hi havia posat mai els peus, però ja sabia que era una “vila rica”. Rica en cultura popular, per exemple: des de castells (els Minyons de l’Arboç), ball de pastorets, un dels més admirats ball de bastons que hi ha al país, etc. Però poca cosa en sabia, de la seva arquitectura, i això fou el que em va sorprendre.

En primer lloc, una passejada pel nucli antic de la vila us fa adonar del fet que són dos els períodes d’especial puixança de la població: els segles XVI-XVII, d’una banda, i el pas del XIX al XX, de l’altra. Del primer període en romanen l’església, exemplar de traça gòtica i epidermis renaixentista, i alguns casals ben interessants, com la casa natal de l’abat Aureli M. Escarré, bon exemplar d’aquesta arquitectura del XVII que encara és de factura gòtica, i que només deixa entreveure un renaixement incipient en alguns detallets decoratius.

Però el que crida més l’atenció al passavolant ocasional, és la formidable arquitectura que s’hi desplegà a finals del segle XIX i començaments del segle XX. Des de l’eclecticisme d’alguns edificis (amb el neogoticisme de fons), com cal Pons o l’Hospital de Sant Joan, fins al modernisme més “a l’ús”, com les cases del carrer Major -amb la deliciosa passtisseria “La confiança”. Cases com el Palau Gener Batet o la coneguda com “La Giralda”, per reproduir la famosa torre de la capital andalusa, ens fan pensar en que aquest devia ser un poble de gent que va fer fortuna, fossin “indianos” o alguna altra cosa. El cas és que no és habitual -per bé que el Penedès sigui un territori en sí mateix ufanós- trobar una concentració tal d’aquest tipus d’arquitectura privada, pensada però per a “l’ostentació”. Ara “la Giralda” s’obre a les visites i diuen que a dins també hi ha una mena de reproducció del pati dels lleons de l’Alhambra de Granada. No ho sé pas, perquè no vaig entrar-hi. Aquell dia teníem altra feina, però tornant pel carrer Major de camí cap al nostre tram, encara em va captivar un edifici més “modern”, de l’any 1923, que duia la vistosa inscripció de “Les Amèriques”. Era un edifici més aviat noucentista, però coronat per una reproducció, exacta i feta a escala, de l’estàtua barcelonia de Colom. I sembla, de fet, que la va fer també el seu autor, Rafael Atché. Una sorpresa ben agradable, la d’aquesta vila “rica” en patrimoni, material i immaterial, del qual per molts anys se’n puguin enorgullir.

Per més informació de cadascun dels edificis: http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=430167

Un dissabte de maig a la tarda i emprenem el camí del sud; el camí meridional d’aquesta nostra geografia sentimental de la Segarra històrica i eterna, que més que una comarca és també un estat de l’ànima.

Amb pessigolles a l’estómac ens enfilem, des del fons de la Vall del Corb, fins a la part més alta d’aquesta contrada propícia a la meravella, on fa quatre-cents anys, el Rector de Vallfogona componia sensuals quartetes: “Un canyeló li donava / Tirsis ab la boca a Flora / i ella també, d’allí enfora, / ab la boca lo acceptava…”.

Arribem, doncs, a Segura, agombolats per una primavera exhuberant, que tot ho engalana. Fins i tot l’aire hi té una qualitat especial. Penso que no és pas estrany que el Kiku Mistu i l’Amai hagin triat aquest lloc com a projecte de vida i per establir-hi “La Casa Gran. Centre Cultural Imaginari Kiku Mistu”, un autèntic taller d’aquimista fet de mediterrània hospitalitat, en un petit poble on cada casa esdevé un mirador privilegiat cap a l’infinit -des del ferfil de Conesa fins a Forès -sentinella abocat a la Conca-  que es saluda amb Albió i l’Ametlla a tramuntana i amb la Bovera cap a ponent. I és des d’aquest indret fet petit paradís a la terra, amb l’aroma de la menta i el sabor del tè, d’on partim, en cerimònia, els caminants.

Caminants de quin camí? Les vuit persones que tresquem aquella tarda pels bucòlics tocoms de Segura no ens coneixem pas tots, però no fa cap falta. Qui més qui menys té una professió, qui més qui menys és la dona o l’home d’algú o de ningú; qui més qui menys dubta i no sap que dir i qui més qui menys és una dona o un home que no s’acaba de trobar del tot, malgrat Nietszche ens recordi que al final sempre acabem trobant allò que havíem amagat… .

En primera instància, recrear la vista amb el paisatge ja ens fa voler, com si d’un viatge a Ítaca es tractés, que el camí “sigui ben llarg”, perquè el de Segura és un paisatge harmònic, que no desestabilitza ni angoixa l’ànima, sinó que més aviat la reconforta. Un paisatge fet a mida de les llatinades dels clàssics, per exclamar allò del “Beatus ille…” (el tòpic literari del “feliç aquell, qui lluny de les preocupacions…”, que vindria a ser el mateix d’aquell “¡Qué descansada vida la del que huye del mundanal ruido” de Fray Luis de León) i on se’ns presenta, a cada pas, un locus amoenus on abeurar l’esperit.

I ves per on, que se’ns afegeix al viatge un altre Caminant –“ego sum homo viator”, ens ha dit-, i a partir d’aquell moment ens marca el pas –no obstant se’l veu més bregat que no pas nosaltres, a l’hora d’interpretar els senyals del camí. Viatja amb el seu ruquet, fidel company que no vol presses. És un peregrí? Un fugitiu? Un místic? Un boig? Rilke deia que l’home sempre és un ésser desplaçat, apàtrida, que es mou constantment a la recerca del seu destí, un fugitiu que cerca les rutes de la seva llibertat. En qualsevol cas, el nostre amic Caminant sap trenar el cordó emocional que ens fa sentir-nos partícips d’una consciència semblant. Una consciència que també ens sacseja en moments determinats: el dubte, la tria… . Però també ens duu a entendre que és en la liminaritat de les coses, en les situacions ambivalents, en els marges, quan sovint apareix aquella màgia que ens permet combatre el “desencantament del món”.

Del camí com a metàfora n’han parlat els clàssics, pagans i cristians: des de Plotí al Pseudo-Dionís, de Sant Bonaventura a Sant Tomàs… . Les idees de camí i de viatge com a genuïnament antropològiques, elements indissociables i propis i exclusius dels humans.

Diuen els filòsofs que el model “canònic” de viatge implica que aquest sigui fet en grup (Odisseu, que surt d’Ítaca amb telèmac, o Jasó, que viatja amb els argonautes…), però això no implica que el viatger no pugui ser un sol individu –és més, tots els “viatges interiors” ho són, d’individuals. En la mateixa Antiguitat grega trobem grans exemples de  viatgers solitaris, que tenien la funció “d’observar” per després “relatar-ho” –eren viatgers que “teoritzaven”, per la qual cosa se’ls deia sovint theoroi, que viatjaven “per veure”, però també per explicar-ho després. En tenim exemples en les figures de Soló, Tales, Heròdot o Plató. En aquest sentit, el viatge suposa un punt de partida, però també un retorn, quan el viatge ha de ser llavors “explicat”.

De viatges n’hi ha de molts tipus (incloent-hi encara tot els viatges “químics” o psicotròpics que descriuen Huxley o Octavio Paz). Fins i tot les grans religions no són tan sols “les del llibre”, sinó que també ho són dels viatges: les peregrinacions a Roma, Jerusalem, Santiago o la Meca, en el cas de cristians i musulmans; però també el judaisme és una religió del viatge -l’Èxode, el camí cap a la terra promesa, la diàspora posterior… . L’èpica del viatge: Alexandre Magne, Marco Polo, Cristòfor Colom, Magallanes i Elcano –Primum circumdedisti me. Dels viatgers i exploradors del segle XVIII als viatgers romàntics. Els viatges poètics de Dante –la baixada a l’Infern- i els literaris de tota mena –des de Gulliver a Xavier de Maistre i el seu Voyage autour ma chambre.

El viatge que avui hem emprès a Segura és un viatge a peu, perquè res com viatjar a peu té més força. Trepitgem indrets que conviden a somiar, on el paisatge el parla directament, sense intermediaris; però també és un viatge interior cap a l’abisme de l’ànima, com el de l’eremita al desert o a la muntanya.

El Caminant ens guia (sense condicionar-nos) i ens dóna la confiança necessària per avançar. És fent camí que hom reflexiona sobre el joc de miralls i de màscares que defineixen la nostra pròpia existència, per explorar la regió invisible del que és íntim, el sagrari de les nostres creences més profundes, des d’on notem créixer les emocions. La dissociació entre l’ànima (l’interior) i el cos (l’exterior), per mitjà del qual, però, ens sentim interpel·lats a través dels sentits, que objectiven la nostra relació amb els altres.

El camí també és metàfora d’esperança -tots esperem que la vida ens porti a algun lloc- i la certesa que el camí només es fa caminant, com deia Machado, és la mateixa que ens fa notar que la vida només es diu vivint-la -la quixotesca sentència del “Más vale camino que posada“.

Però després de múltiples emocions, ens adonem que el viatge sempre és un desplaçament que implica una sortida, però que també està destinat a tornar, d’alguna manera, al punt de partida. I és llavors quan a Segura ens hi espera, ben entrada la nit, la comunió en una taula esplèndida, que ben bé podria ser una al·legoria del país de Xauxa o tot un bodegó barroc. Aquell déu que resideix en els detalls; la celebració de la vida com a obra d’art i que fa que l’univers cobri significat.

Així doncs, què és un homo viator, més enllà de la sinècdoque definitòria de la pròpia actitud davant la vida? Homo viator no és tan sols l’home que camina, sinó aquell que està sempre “en camí”, i només en aquest “estar en camí” és quan s’és veritablement home (o dona). Caminem sols (potser també com a metàfora de la pròpia existència), però sense perdre de vista que “l’altre” és sempre una part essencial de nosaltres mateixos.

I en definitiva, potser caminem no pas per arribar a un lloc concret, sinó perquè el sol fet de caminar –com deia un subcomandant oblidat- ja és, en si mateix, un fet revolucionari. A Segura, prodigiós indret, hi ha espai encara per a una autèntica revolució personal.

Les imatges són procedents de la web http://lacasagrandekikumistu.blogspot.com.es/

Fa un parell de dies era Sant Jordi, que és una de les poques oportunitats de poder visitar, a Barcelona, el Palau de la Generalitat sense cita prèvia. I precisament Sant Jordi és el patró de la capella de Palau, la preciosa joia d’orfebreria pètria feta per Marc Safont durant el segon terç del segle XV. Una capella que es devia fer petita, per la qual cosa a finals del segle XVI i coincidint amb la darrera gran ampliació del palau, se’n faria una altra, la que avui és més popularment coneguda com el “Saló Sant Jordi”, emprat sobretot per a actes civils, mentre la capella primitiva és la que continua servint als escassos oficis litúrgics que s’hi celebren. 

Si Marc Safont és l’autor de la capella del segle XV, Pere Blai ho serà de la capella de finals del XVI, que es perllongà fins a 1617-19. L’encàrrec l’havia fet el llavors president de la institució, Francesc Oliver de Boteller, que era abat de Poblet. Aquesta nova capella (l’avui esmentat “Saló”), presenta tres naus d’alçària molt aproximada, separades per esvelts pilars. Sobre el creuer, inscrit en el rectangle quasi quadrat de la planta, s’hi alçà una cúpula el·líptica sobre petxines i sense tambor. Actualment, la diafanitat d’aquest espai, inicialment decorat amb estucat blanc que contrastava amb els elements estructurals i decoratius de pedra vista, proporcionant un efecte de bicromia d’arrels brunelleschianes (pensem en obres florentines com la capella Pazzi o la sagristia vella de San Lorenzo), queda distorsionat per la decoració pictòrica realitzada durant el primer terç del segle XX, en temps de la dictadura de Primo de Rivera.

Però Sant Jordi, cavaller i aristocràtic, no és que tingui pas un extraordinari predicament entre les esglésies consagrades a Catalunya. D’aquesta manera,  veiem com entre els pocs temples dedicats a Sant Jordi arreu de Catalunya tenim l’església de Sant Jordi Desvalls, al Gironès, o la capella ja neoromànica, del segle XX, de Sant Jordi de Mollé, vora Balaguer. Però si exceptuem l’esmentada capella (o capelles) del Palau de la Generalitat, l’únic edifici religiós a Catalunya on es conserva i venera (des de l’edat mitjana) una relíquia de Sant Jordi és l’església d’Alta-riba, sota la mateixa advocació. Sant Jordi d’Alta-riba, a la comarca de la Segarra, constitueix la plasmació d’una devoció ben primerenca, si tenim en compte que es considera que el “patronatge” de Sant Jordi dataria, segons la tradició, tot just des de finals del segle XI, per la seva suposada “intervenció” a favor de les tropes del rei d’Aragó a la batalla d’Alcoraç. D’aquesta manera, dedicar una nova església a Sant Jordi –quan la majoria ho estaven a Sant Pere, Santa Maria o Sant Miquel- era tot un signe de “modernitat” -pensem que serà ben pocs anys més tard, el 1201, que Pere II crearà l’orde religiosa i militar de Sant Jordi d’Alfama.

L’església que se li dedicà a Alta-riba, població que forma part del municipi d’Estaràs, és romànica en origen, per bé que amb importants modificacions al llarg dels segles, tot i conservar l’absis característic. Un element singularíssim és el sagrari de pedra, del segle XIV, un exemplar ben rar dins la seva tipologia. Podeu veure’n més informació al tríptic que trobareu a la pàgina dels Amics del Castell d’Alta-riba: http://es.calameo.com/read/00103457279e94877c1af .

Aquest proppassat diumenge, els veïns d’aquest poblet de la Segarra van multiplicar-se gairebé per vint (si tenim en compte que habitualment hi viuen unes dotze persones, al poble), ja que més de dos-cents participants van dirigir-se en romeria fins a la propera església de Santa Fe, per tal de recollir la relíquia de Sant Jordi que aquesta petita parròquia custodiava (vegeu-ne la magnífica crònica que en fa el Giliet de Florejacs: http://giliet.wordpress.com/2013/04/23/un-trosset-de-sant-jordi/ ).

Aquest fet em va fer pensar en com es podria reconstruir eventualment el “cos” del cavaller palestí (per bé que sovint se’l confon amb un altre Jordi, bisbe de Capadòcia) si s’ajuntessin totes les seves relíquies escampades per la Mediterrània: des de la basílica romana de San Giorgio in Velabro, passant per la Gènova que n’ostenta el patronatge i arribant a les magnífiques catedrals sicilianes de Ragusa i Modica, que amb les seves impressionants façanes-campanar, també ostenten al seu interior notòries relíquies de Sant Jordi, sembla ser portades des de Gènova durant el període de dominació normanda (malgrat hom pogués pensar que havien estat els catalans, que també havien senyorejat l’illa…). Sigui com sigui, un altre trosset de Sant Jordi el tenim a la Segarra i en una de les escassíssimes esglésies que en porta, ben orgullosa, el nom.

Catedrals de Ragusa i Modica (Sicília)

*Les fotografies referents a Sant Jordi d’Alta-riba procedeixen de la web de l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: https://sites.google.com/site/castellaltarriba/ i de la seva pàgina de Facebook.

Sí que costa de creure que en gairebé cent deu anys de “redescoberta” de les arxifamoses pintures de Sant Climent de Taüll, encara no s’hagués realitzat un debat seriós al voltant d’aquestes i la pròpia església de Sant Climent. Aquest buit fou subsanat la setmana passada al MNAC, amb la celebració de les jornades dedicades monogràficament a Sant Climent de Taüll i que comptaren amb la participació tant d’historiadors de l’art com de restauradors, arqueòlegs, representants del Bisbat d’Urgell fins al mateix alcalde de la Vall de Boí, amb resultats que prometen ser ben fructífers i interessants: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/14/catalunya/1365966237_504176.html .

No vaig poder assistir a les jornades, tot i que prou m’hauria agradat, però tot plegat em va fer pensar en una documentació curiosa que vaig trobar-me fa poc a l’Arxiu Històric de Lleida, concretament al fons corresponent a la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones, l’ens creat pel franquisme després de la Guerra Civil per tal de dur a terme les restauracions pertinents en aquells edificis que havien estat afectats per la contesa bèl·lica. Aquest organisme es mantingué en funcionament fins a l’any 1957, quan es considerà que ja havia acomplert les funcions per a les quals fou creat, de manera que algunes de les seves competències passaren a integrar-se al Ministerio de la Vivienda.

A la Vall de Boí el temps anava a un altre ritme, i és l’any 1959 quan l’arquitecte de la Diputació provincial es dirigeix al ministeri de Vivenda explicant el següent: “Entre los monumentos que durante la pasada guerra de Liberación sufrieron destrozos importantes fueron las iglesias románicas de Erill-la-Vall, San Juan de Bohí, San Clemente y Santa María de Tahull, de la provincia de Lérida. Lo apartado de los lugares en que se hallan enclavadas fue una de las causas por las que la reclamación de sus necesarias reparaciones fue demorada. Otra circunstancia que contribuyó a ello fue que, desposeídas en el año 1907 de las pinturas murales que las decoraban, para ser instaladas con toda dignidad, en el Museo de Arte Catalán de Barcelona, quedaran olvidados estos grupos de iglesias cuyo renombre fue adquirido principalmente por su enriquecido aspecto interno.”

Seria, doncs, el Ministerio de la Vivienda (reprenent les competències de “Regiones Devastadas”, encara que la inclusió de les esglésies de la Vall de Boí fos una mica forçada), secundat per la Diputació de Lleida i per la hidroelèctrica ENHER, qui emprendria la restauració del conjunt d’esglésies, de les quals l’any 1952 ja s’havien consolidat els campanars de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, restaurant també les teulades i els embigats de fusta. Dels campanars s’esmenta la seva solidesa, amenaçada pel fet d’haver-hi obert una finestra més gran per col·locar-hi les campanes.

En el cas de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall s’assenyala que les obertures del campanar de sis pisos estan tapiades, amb els mainells de les finestres geminades trencats o desapareguts. Es proposa la instal·lació de grans reproduccions fotogràfiques del Davallament, que ja es trobava al Museu Episcopal de Vic. El cost total de les obres que s’havien de dur a terme ascendia a 239.627,50 pessetes de l’època.

A Sant Joan de Boí, a part de les obres que s’havien de realitzar sobretot al campanar, ja es parla de fer una reproducció de les pintures murals que representaven la lapidació de Sant Esteve o la del mur de l’evangeli amb els grups representatius de les profecies de Daniel o el de les ànimes al si d’Abraham. El cost total de les obres a l’eglésia seria de 191.100 pessetes i el de la reproducció de les pintures, 65.000 pessetes.

Ja arribats a Taüll, a l’església de Sant Climent s’hi haurien de fer algunes obres de reparació, però sobretot es proposa reproduir les pintures de l’absis i es considerava que “si el artista a quien se le encomienda esta labor logra imprimirle el verismo que reflejó a sus geniales estilizaciones el gran maestro creador de tan magna obra de la pintura románica, este monumento adquiriría la atracción que perdió al desaparecer ésta”. Les obres de reparació a l’església constarien 174.670 pessetes i la reproducció de les pintures, 77.286 pessetes (poc més de 450€ -ni que sigui una comparació presentista que potser no toca; faltaven encara uns anys per la “crisi del petroli”!).

De manera semblant es proposa, a Santa Maria de Taüll –on s’havien de dur a terme obres més importants, ja que l’església havia estat arquitectònicament “barroquitzada” al segle XVIII i ara es pretenia tornar-la al seu aspecte originari (l’obra costaria més de tres-centes mil pessetes-, realitzar una reproducció de les pintures:

“Con relación a la reproducción de las pinturas que embellecieron esta iglesia –que conserva hasta en su exterior restos de policromía-, es sabido que si no tienen la calidad que poseen las de San Clemente, no decaen al compararlas con las que tuvieron otras iglesias y que forman parte de espléndida colección de pintura mural catalana trasladada al mencionado Museo de Arte de Barcelona. Es indiscutible la necesidad de reproducir en la cabecera del templo, cuando menos, la decoración del ábside mayor, previo desmonte del retablo que todavía lo oculta.” La reproducció de les pintures de Santa Maria de Taüll havien de costar 55.491 pessetes (poc més de 330€).

**Imatges procedents del Fons fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya, que mostren l’interior de Sant Climent (a l’esquerra) i l’aspecte insòlit de Santa Maria (a la dreta) l’any 1920.

L’artista Ramon Millet fou l’encarregat de dur a terme, doncs, les reproduccions “in situ” del conjunt més emblemàtic de la pintura romànica del país. Ara fa escassament un més que la seva reproducció de les pintures de l’absis de Sant Climent foren retirades i al seu lloc hi anirà una representació virtual de les pintures originals mitjançant la tècnica del video mapping, amb projeccions en 3D sobre els murs. Es tracta d’una solució que sembla que no convenç a la gent del territori. Jo no sé que dir-hi perquè en desconec els detalls, però sí que (una mica indigent tecnològica com sóc, més una sovint insana dosi de romanticisme empedreït) puc dir que em sobrepassa una mica tota aquesta febre de digitalització del patrimoni, de les recreacions virtuals, de fer present el que no hi és… Il·lusionisme pur –signe d’aquests temps líquids- que no enganya, però, a la gent del territori, que fins i tot no renunciaran mai a que un dia retorni a la vall allò que consideren seu i que no és pas una il·lusió, sinó quelcom ben tangible, amb la força poderosa de les obres d’art que, ni que nascudes en indrets recòndits, se saben universals i eternes.  

Diuen que la pagesia catalana no tenia un sol patró sinó múltiples advocats als quals encomanar el fruit dels seus esforços: que si Sant Galderic a la Catalunya “vella”, que si Sant Medir a Barcelona, que si Sant Abdó i Sant Senen pels hortalans, etc, etc… . Doncs Sant Isidori també compliria una funció semblant, al ser invocat per la gent del pla urgellenc contra les secades que amenaçaven les collites.

Però Sant Isidori, venerat en una discreta capelleta a la també discreta plaça Major de l’avui dinàmica i efervescent Mollerussa, és un sant ben singular (per poc freqüent) a les nostres contrades. Sembla que durant el segle XVI se’n provà d’estendre’n la devoció, per bé que l’origen del seu culte a Mollerussa es podria estirar fins al segle XV. Però al Sant Isidori de Mollerussa no l’hem de confondre ni amb el Sant Isidor de Sevilla ni amb el de Lleó, i encara molt menys amb l’uniformitzador Sant Isidre, que passaria a presidir la pagesia catalana des de la seva canonització al segle XVII.

L’Isidori mollerussenc té orígens turcs, concretament al l’illa de Quíos, per bé que el seu cos i relíquies es veneren a la “sereníssima” ciutat de Venècia, la que fou gran república marítima i pont entre orient i occident. (Per saber-ne més: http://www.raco.cat/index.php/Mascanca/article/view/249957/348619)

La imatge que es conserva a Mollerussa (molt restaurada després d’haver quedat enormement malmesa durant la Guerra Civil) és d’alabastre i la datació que apunta Joan Yeguas la situa pels volts del 1500, si bé la tradició diu que fou portada de Venècia per un soldat mollerussenc. La capella on es venera podria situar els seus orígens també al segle XVI, si bé ha patit nombroses reformes. De l’any 1731 seria la làpida que hi ha damunt la porta i que evoca els cent dies d’indulgència concedits pel cardenal Alessandro Aldobrandini, nunci del Papa, a qui resés un pare nostre davant la imatge.

Però la veneració a Mollerussa d’un sant que també és (i molt especialment) venerat a Venècia –les seves despulles haurien estat dipositades a la basílica de Sant Marc-, no és l’única connexió entre la capital del Pla d’Urgell i la del Véneto.

Durant la Guerra Civil, entre 1936 i 1939, l’antiga església parroquial de Mollerussa havia estat ensorrada en la seva major part, amb la finalitat de destinar el solar a plaça pública, i només n’havia quedat dempeus una petita part, sense poder atendre les necessitats de culte de la població. Entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, l’arquitecte Isidre Puig Boada (deixeble de Gaudí, que fou arquitecte diocesà de Solsona i després del bisbat d’Urgell) projectà una nova església, que s’havia de construir de maó vist, de planta basilical, amb tres naus i creuer, amb un absis profund que reforcés la solemnitat del culte. A l’interior, la coberta seria plana i amb un enteixinat que permetés unes bones condicions acústiques. El baptisteri es faria a l’exterior i amb entrada intependent des del gran porxo d’entrada al temple, si bé també tindria comunicació directa amb el seu interior.

La ressolució final de l’interior remet també a les basíliques renaixentistes del “Quattrocento”, que l’arquitecte Josep Danés ja havia posat de manifest a la barcelonina església de Nostra Senyora dela Bonanova (1942-1955) i que recorda els models de l’arquitectura de Brunelleschi, sempre amb el referent, però, de les basíliques paleocristianes (Sant Pau Extramurs, a Roma) i bizantines (Sant Apol·linar “in classe”, a Ravenna) que tant determinaren l’arquitectura medieval i del primer Renaixement a Itàlia. Així, les tres naus estan separades per columnes amb capitells decorats amb motius vegetals, i que sustenten arcuacions d’arc de mig punt, per damunt de les quals s’obren els finestrals que donen llum natural a la nau. Les naus laterals, de menys alçada, també estan cobertes per un sostre pla i artesonat i les imatges es disposen en fornícules de poca profunditat, situades sota els òculs circulars que il·luminen més tènuament aquests espais laterals.

I és que en definitiva, l’església de Mollerussa és considerada l’expressió màxima de la suggestió italianitzant dins l’arquitectura religiosa del segle XX i concretant-se en la inspiració paleocristiana i medieval, tant per la presència de les tres naus en el perfil tripartit de la façana, com en el porxo d’entrada –de cinc arcs en aquest cas- i el baptisteri i el campanar independents, com en les grans catedrals italianes d’època medieval –Pisa, Florència… . El baptisteri és de planta i coberta octogonal, amb obertures el·líptiques i el campanar recorda tant el “campanile” de la basílica veneciana de Sant Marc, com les també conegudes com a “torres venecianes” de l’actual avinguda de Maria Cristina, a Barcelona, construïdes en motiu de l’Exposició Universal de l’any 1929 i que imiten, al seu torn, el campanar venecià.

Així doncs, i per extravagant que pugui semblar, la suggestió veneciana a Mollerussa és un fet ben present. Fins i tot podríem dir que si bé la capital del Pla d’Urgell no està oberta al mar, també té el seu propi “Gran Canal” –el d’Urgell!.